En la fugida d'aquest matí he carregat dos llibres a la motxilla,
Paisatge Trèmul d'en
Buk i
Haiku: la vía de los sentidos de
Vicente Haya, a part de l'aigua, una mica d'esmorzar, una poma... la llibreta, un llapis i diferents bolígrafs. És curiós però sóc incapaç d'agafar només una sola eina per escriure. La llibreta l'agafo sempre, tot i que moltes vegades sigui en va. Per això avui he agafat els llibres, per si no aconseguia fer el que estic fent: escriure. Llegir haikus dels mestres sempre em relaxa.
No m'ha agradat pujar fins aquí. Al bosc tot era silenci tret d'algun cant d'ocell dispers, els crits dels gaigs desaprovant la meva presència i algun trepig misteriós que m'ha posat més nerviosa del normal. Normalment em dic a mi mateixa que serà algun animaló petit, algun ocell saltironejant... però avui m'he emparanoiat, suposo que perquè anava sola. Poruga com sóc he tingut més un cop la sensació de que em sortiria algun senglar emprenyat. Per això no he agafat cap dels camins per on m'agrada més passar, els que van pel mig del bosc, i he tirat per la pista. Sóc així de ridícula a vegades.
Aquí dalt el silenci ja no molesta ni ofega.
El vent suau gronxa les fulles dels plàtans; arran de terra les llagostes, saltamarges, saltamartins... celebren el sol cantant ininterrompudament; les vaques, que pasturen lliurement fent sonar els esquetllots, mugeixen de tant en tant; algun ocell es fa escoltar encara que només sigui per dir 'sóc aquí'; les papallones, si m'estic prou quieta, em passen arran de nas; el sol escalfa però no fa nosa... estic asseguda sobre una talaia privilegiada. Tot el que m'envolta és verd, tret d'alguna pinzellada de roca als penyasegats. La
meva muntanya està encatifada de verd i des d'aquí estant els seu perfil sembla més arrodonit i amable.
El vent bufa més fort i deixo d'escriure. M'hi poso de cares, el sol em ve del mateix costat del vent, i tanco els ulls. Sento el motor d'un avió; abans era difícil veure'n un cada dia, ara és impossible no veure'n cap. Incorporo el seu so al vent, als mugits, als esquetllots, als ocells, als saltamarges, a les fulles de plàtan... i respiro fons, tan fondament com puc. El soroll del motor s'acaba perdent a la llunyania i només quedem els d'aquí. Intento omplir-me de tot això per poder-me buidar del que m'ha estat corsecant aquests últims dies.
Em quedaria aquí tot el temps del món... no tinc cap ganes de desfer el camí, més és hora de fer-ho. Abans però agafo els dos llibres i els fullejo... no em costa gens trobar-hi el que hi busco:
Arbres llunyans-promesa de frescorsota un cel tòrrid.Jordi Climent (Buk) Chô kiete
tamashii ware ni
kaeri keri
Desapareció la mariposa
y mi alma
volvió a mí.
Wafû - Trad. Vicente Haya
Aixeco el cap des del meu racó de la feina i miro allà on ahir i cada vespre, quan ja és negra nit, hi veig la 'nòria'. Com pot ser si ara hi veig les parets de l'edifici? Era un miratge allò d'ahir?
