diumenge, 2 de setembre del 2007

imatges ...


Dos anys i un mes, més o menys separen aquestes dues fotos.
I també potser uns quatre quilos... o més, ni idea.
Unes quantes canes. Unes quantes tallades de cabells.


Coneixences que començaven a la primera foto.
Gent que ha entrat a la meva vida. Uns que s'hi han quedat, d'altres no.
A uns els hi he volgut, a d'altres els he fet fora.

A la primera foto, recordo que va ser un dia divertit, ple de rialles.
Però també amb una sensació de buit, que m'acompanyava sovint.
I no pas per la companyia.

A la segona foto, tenia exactament 8 anys. Bé, entre 5 i mig, 8, 33 i quaranta-i-tants.
Cap sensació de buit.

Avui, he passat una estona sentint-me com en la primera foto.
M'agrada més veure'm a la segona.

estrelles ...



Abans d'anar al llit, de començar un nou llibre, surto a la terrassa. El gat està fent guàrdia.
No encenc cap llum i em guio per la poca que hi ha pels defores i tot palpant el terreny amb els peus. Tot i que me'l sé de memòria, prefereixo anar segura.
Al cap d'amunt de l'escala, m'assec i miro enlaire. El cel està ple d'estrelles. Just davant meu hi ha el carro gros.
Com més miro, més en veig.
M'estiro a terra. Encara està calent del sol de la tarda.
Penso que aquest any m'he pedut la pluja de cada agost. No he pogut passar estones llargues estirada a terra admirant-la. Però no m'entristeix, tot el contrari. No podia veure-la perquè estava núvol, perquè plovien gotes.
També penso, i em sorprenc fent-ho, qui hi deu haver en aquell precís moment mirant les mateixes estrelles, el mateix cel...
Em concentro en una sola estrella, una qualsevol, però que l'endevino rodona i perfecte. Mentre la miro només a ella, la resta desapareixen. Jugo a fer-les aparèixer i desaparèixer una estona. I quan torno a enfocar tot el firmament, en veig una de fugaç...
Somric, tot pensant que hauria de demanar un desig, però no ho faig.

.

dissabte, 1 de setembre del 2007

dinar ...

Demà toca dinar familiar. Em fa mandra, molta mandra.
Porto uns quants dies inventant-me respostes a la pregunta que cada any (cada any!) em fa en L.

- On tens el xicot neus?

I tinc unes quantes respostes preparades.

-Espera... (miro sota la taula) ... no, no ha vingut.

-Ostres, saps? és que aquest cap de setmana no el deixen sortir de la Model.

-Doncs no ho sé... a la Selva, a la Garrotxa, a l'Empordà, a Lleida, a Madrid, a Helsinki ... qui ho sap!?

-Encara em busca...

-És que me'l fan a mida i clar, porta un temps això. Sóc exigent, noi.

-Mira, jo no puc sortir de l'armari... és que no hi he entrat mai, saps? És això el que et preocupa, potser?

-Perquè? potser creus que estic desaprofitada o què?


... però el cas és que no me'n sortirà cap d'aquestes, perquè el paio me la deixarà anar quan menys m'ho esperi i a saber què li dic... i tinc taaaaaaantes ganes de deixar-lo fotut!

.

Ana ...

Ens la trobem anant cap a la casa. Arraconem els cotxes com podem. Baixem i ens abracem fort.
Sempre suposa una alegria enorme retrobar-se amb l'Ana. És tan dolça!

Els seus ulls verds i el seu somriure, que es reflecteix en tots els músculs del rostre, em van enamorar des del primer dia, allà a Madrit. Va ser una trobada curteta, però suficient per crear un vincle que hem anat alimentant carinyosament.
I m'agrada parlar amb ella. Parla fluixet, sosegadament, amb coherència i curiositat. Fa preguntes interessants. Exposa fets interessants. És arqueòloga i quan es posa a parlar de les seves "lucernas" li brillen els ulls d'una manera especial. Una tarda tranquil·la de desembre, a Madrid, les va treure i me les va ensenyar, una per una, explicant-me la seva història i/o característiques, mesclant-hi la seva experiència mentre les trobava, les estudiava i les classificava. Satisfeta perquè jo me l'escoltava amb tota l'atenció. I és que a mi, totes aquestes coses sempre m'han encuriosit de mala manera.

M'agraden els seus buenas noches i buenos días. Sempre van acompanyats d'una abraçada i/o petó. M'agrada la relació que té amb el seu fill, en Gabriel. M'agrada que sigui amiga meva.

Estava fent el dinar de diumenge. Jo era per fora jugant amb els vailets i vaig entrar. Em vaig plantar al seu costat i li vaig dir si necessitava que l'ajudés. Vam quedar que acabaria de coure el carbassó, mentre ella s'encarregava dels musclos.

-Neus, como es mejillón en català?
-Musclos (somric)
-Fíjate, nada que ver. Qué curioso. Musclus... claro vendrá de molusco...
-Pues ni idea Ana.

I continuem fent el dinar, xerrant amb les altres nenes o callant.
I tot d'una, l'Ana es gira, em mira i m'abraça ben fort.

.

divendres, 31 d’agost del 2007

llamps i trons!!!

Doncs sí, quatre llampecs, quatre trons... això sí, d'aquells que fan tremolar fins i tot els fonaments de les cases, i au, internet a "can pixa" fins ara... i mira que a les 12 del migdia, els operaris de timofonica ja estaven a la centraleta (que casualment està just darrera ca meua). Però treballant? no, home, siguem seriosos que això és Catalunya i el meu un poble petit, que si ens quedem incomunicats no passa res. Ningú se'n ressent. Sembla mentida que no ho sapigueu.
Doncs això, tots dos asseugts sota l'ombra d'un arbre preciós. L'un fumant tranquil·lament i l'altre dient: "oye pues sabes en donde habrá una incidencia? Pues en Bilbao!"
Tiu!! que estàs a la Garrotxa!! que sí, que som xulos amb ganes, però esto no es Bilbo!!!

En fi... nàfent...


.

dijous, 30 d’agost del 2007

jo [2] ...

Nosotros somos como las aves:
como ustedes saben, las aves cambian de plumaje de acuerdo a la temporada;
pero uno sabe diferenciar el canto de un gorrión del de una paloma:
el canto se mantiene.
Tradición Aymara


foto: Gabriel i jo _ feta per la Su*


Fa uns dies que el meu plumatge és de colors vius, alegres. Talment com si fos un abellarol o un blauet.
Potser durant alguna estoneta el que són blaus intensos es tornen una mica grisos, però no pas per preocupar-se'n, doncs hi ha qui s'encarrega de portar-me els pigments necessaris per tornar a lluïr esplèndida.
No sé si serà l'edat o què. Però m'estic prenent la vida d'una manera que no em semblava gaire possible, no fa pas gaire temps enrera.
Relativització.
Suposo que és això.
Relativitat i perspectiva.
Intento no racionalitzar-ho tot com feia abans.
Els sentiments se senten i ja està. Només es pot raonar què fas amb ells, però no pas com sentir-los o si foragitar-los o no. Hi són, s'accepten i a partir d'aquí s'actua amb conseqüència, cadascú sota la seva consciència.
Ja no procuro que tothom estigui content, tallant-me l'herba de sota els peus. Faig el que vull fer i prou. Sense trepitjar ningú, però sabent del cert, que no pas tothom estarà d'acord amb les meves decisions. Tampoc em preocupa gaire. Digueu-me egoista, si voleu.
Estic posant en ordre tot allò que em feia por. I un cop tretes les teranyines i la pols, ja no m'espanta tant.
Somnio, com sempre, amb un peu a terra.
Volo, si cal, fins a Plutó a buscar aigua.
Tinc amors i família madrilenya.
Ric amb el que em fa gràcia.
Ploro, quan les llàgrimes volen sortir, pel que em fa sentir tristesa o ràbia o indignació...
Quan cal posar-se les plomes serioses també ho faig.
Abraço sense complexes.
Faig petons quan em ve de gust.
Emprenyo als qui tinc lluny, fins que quedo convençuda de que tot va bé.
Em miro al mirall i m'hi veig. El reflexe em torna el meu rostre, els meus cabells, el meu caràcter, els meus gests...

I potser jo ja era així i fins ara no ho he vist...
Potser abans, portava un plumatge diferent i no sabia escoltar el meu propi cant...

.

dimecres, 29 d’agost del 2007

Sergio ...


Sempre n'havia volgut "caçar" una, i era tanta la pau que hi havia en aquest cap de setmana, que fins i tot ella va prendre paciència mentre la retratava per totes bandes.
Fins que...

- ¡Sergio! ¿Quieres ver una libélula?
- Sííííííííííí!
- Pero tienes que acercarte lentamente, que sino la asustarás y se irá volando.

I es va acostar de puntetes, a poc a poc, se la va mirar i va estirar les mans per agafar-la.
Ella se'n va anar...

.

dimarts, 28 d’agost del 2007

lluna plena ...

La lluna roja
tímidament treu el cap
a l'horitzó.



(avui, a quarts de 9, mentre passejava a la Nina)

.

Gabriel ...

- Neus...
- Dime...
- Tienes pelo de chico.
- Sí.
- Y la cabeza cuadrada.
- Tu la tienes redonda.
- Tienes cabeza de chico, pelo de chico, pero no eres un chico.
- Pues no.

(...)

- Neus...
- Dime cielo...
- Te vamos a comprar un cerebro de chica.
- ... ¿Qué?
- Que te vamos a comprar un cerebro de chica.
- Jajajajajajaja. ¡Que malo eres Gabriel!
I l'omplo de pessigolles i es recargola a la meva falda.

(...)

- ¿Sabes Neus?
- ¿Qué?
- Eres una de las pocas chicas que conozco que les gusta el fútbol.
- ¿Sí?
- Sí.
I em mira encuriosit, sense saber on classificar-me.

(...)

- Neus...
- Dime cielo...
- ¿Vas a ir a ver el puente románico?
- Sí.
- ¿Cuándo iréis?
- Pues no lo sé, supongo que dentro de un rato.
...
- Neus...
- Dime...
- ¿Vas a ir a ver el puente románico?
- Sí Gabriel, ¿quieres venir?
- No. ¿Cuándo iréis?
- Oye Gabriel, ¿acaso quieres perderme de vista? ¡Te pillé! Tú lo que quieres es perderme de vista, ¿a que sí? (li dic rient)
- ¡¡¡Noooooooooooo!!! No es eso Neus, que no.
I em mira preocupat i trist, perquè sap que marxarem al cap de poc de tornar de veure el pont romànic. No sé si sap que jo ja l'enyoro... i encara em queda una estoneta per fer-li pessigolles i petons.


Quan marxem és l'última cara que veig i l'última veu que sento. Neus!


.

dilluns, 27 d’agost del 2007

riure ...

... tant que fan mal les mandíbules, que et falta aire i t'ofegues, que vols parar i no pots, que et fan mal la panxa i l'esquena, que t'has d'incorporar per no morir ofegada en el teu propi riure, que un simple psffffffffffjijiji torna a engegar les rialles mig apagades per l'obscuritat de la nit, que has d'agafar aire a glopades per deixar-lo anar ràpidament...
I el vols justificar i quan penses com fer-ho, tens la sensació de que si rius encara més et pixaràs a sobre.
Estem rient per una tonteria, per dues. Això sí, divertidíssimes. I estic convençuda que per nosaltres no són tonteries, és lo més divertit que ens podia haver passat en aquell moment. I malgrat ningú més rigui, malgrat saber que ningú més riurà si les expliquem, a nosaltres dues ens fa pixar i recargolar de riure només pensar-hi.
Lentament acabem controlant, sense saber com, allò que crèiem incontrolable. I ens adormim en una casa realment fantàstica, en un indret meravellós, amb una gent fantàstica. Començant per qui m'ha acompanyat desde la sortida de casa i comparteix les rialles amb mi.


.

felicitat...

... és la paraula que descriu aquests dos dies.
Em vaig endur la llibreta per escriure-hi les sensacions que em despertaven les persones i el lloc. Tan sols hi he escrit el nom de les personetes que érem allà, disfrutant de tot plegat.
És complicat descriure la felicitat. Sobretot perquè ningú l'entén de la mateixa manera.
Per mi és una guerra de globus d'aigua corrent descalços per l'herba.
Fer pessigolles i veure com dos cossos petitons es recargolen de riure i plaer.
Jugar amb l'edat i tenir-ne, alternativament, 33, 8 i/o 5.
Escoltar Lobo-Hombre en París sota l'ombra dels arbres, en veu d'un vailet de 5 anys, en S, i que seguidament em canti la de Melendi, Voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa...
Que G s'assegui a la meva falda i parli pels descosits i em deixi jugar amb ell, transformant-lo primer en tambor i després en guitarra...
Discutir de futbol amb en S, de 5 anyets, merengue fins la mèdula, veure com s'encén quan li dic que el Barça és millor i com em diu serenament, "que no Neus, que no me enfado" amb un somriure. Jugar-hi a futbol i perdre 5 a 3.
Buscar qualsevol excusa per tirar-nos aigua.
Riure i riure. Córrer, saltar, jaure a l'herba, parlar, jugar a "cuitiamagar", dibuixar...
Parlar de bitxos, aprendre coses a través de S.
Veure un llangardaix de més d'un pam.
Descobrir un gripau que ens vigila mentre sopem a la fresca.
Escoltar les preocupacions de G, per si avui plou a Tarragona.
Perdre'm en els seus ulls verds de pestanyes llarguíssimes.
... podria passar-me hores parlant d'aquest parell de marrecs. Ho resumiré dient que em van ben enamorar. Són dos àngels.
Dos àngels que t'ajuden a veure que la vida és diferent i meravellosa si saps disfrutar de les coses petites.

I de la companyia dels adults... què puc dir-ne... una altra meravella.
Converses serioses sobre política. Sentir-me entesa desde fora del meu país petit. No ser crucificada pel fet de manifestar-me independentista davant 3 madrilenys.
Riure amb el futbol. Discutir-ne divertidament i, els merengues, callant i acceptant que la lògica i la raó sempre guanyen. Iniesta és un grandíssim jugador.
En fi... riures, complicitats, somriures, bona conversa, millor companyia...


I em deixo tantes coses dins la butxaca del records i secrets...


.

divendres, 24 d’agost del 2007

l'altre ...

La comprensión del Otro no es indispensable
para que me sienta solidario con él, ni para "crear con" él.
El Otro no puede ser penetrado por la inteligencia,
porque la relación no se basa en el conocimiento,
sino en la confianza en su palabra.
El Otro es una vida y su proyecto.
Su vida y su proyecto se me manifiestan porqué él quiere manifestármelos.

Enrique Dussel _ Revelaciones.
365 pensamientos. América Latina.


.

satisfacció...

La Nina s'està uns dies a casa. Una mena de quarantena provisional. La van operar i no li convenen els jocs amb en Panxo. S'anima massa i els punts no ho aguanten. Està molt tranquil·la, juganera, preciosa. Malgrat s'enyora ho porta prou bé, doncs aquí sempre té companyia. En Panxo em sembla que ho porta més malament... Aquest mes ha fet 7 anys. Té la carona plena de canes, doncs el càncer que pateix la fa envellir més de pressa.
Ara tinc tres ombres. La Nina, el gat i la meva. I m'agrada.
I tenint la Nina a casa toca passejar-la, cosa que faig amb molt de gust...
Pugem pel camí del Buscaró fins el Pla de les Moles. Allà ens endinsem al bosc. Fresc, humit, ple d'ocells. El mateix camí que vàrem fer ahir a la tarda. Però avui estava ple de teranyines. Se m'han enganxat a les mans, a la roba, als cabells, a la càmera... Les aranyes treballen de nit potser?
Després hem baixat per la Roureda. Hem passat per darrera can Rin i hem pujat pel torrent d'en Llameca. Un mica de camí del Buscaró i cap a casa.
Totes dues satisfetes. La Nina i jo. Ella perquè ha pogut fer tants pipins com ha volgut, ensumar a tort i a dret... Jo perquè he arribat a casa cansadeta, amb les xiruques plenes de fang. I és que feia molt temps que no em passejava pel bosc i el trobava humit i tendre.


.

dimecres, 22 d’agost del 2007

hidrosíntesi...

Aquest matí, el meu cel estava pintat de totes les tonalitats possibles de gris. L'aire havia fet dibuixos que l'aigua, en forma de vapor, s'encarregava de pintar. Les muntanyes més baixes fumejaven la pluja d'ahir. La llum era magnífica, ideal per fer bones fotos. Abans de sortir de casa he pensat en agafar la càmera, però ho he deixat córrer. A vegades, cal fer fotos d'una altra manera, tot guardant les imatges a la retina. He de reconèixer però que hi ha hagut un parell de moments en que m'he penedit de no dur-la. Un ocell, diria que un trist, ens mirava descaradament des d'una romaguera. El paisatge era esplèndid. Els verds eren magnífics, les mores omplien els esbarzers de rojos i negres intensos, els grisos del cel delicats i alhora amenaçadors, els ocells amb poca vergonya... La temperatura, perfecta. Justa per anar amb un jerseiet de cotó i sentir el fred als dits. Justa per acabar el passeig amb escalforeta.
Mentre la Nina deleitava el seu sentit de l'olfacte amb les olors potenciades per la pluja, jo deleitava el de la vista, l'olfacte i el gust. Avui he provat les primeres mores de la temporada. Dolces i fresques, encara cobertes per la pluja d'ahir. El passeig ha estat tranquil, ella ha tingut temps d'ensumar tot el que li ha vingut de gust, jo he tingut temps de recòrrer amb la mirada tot aquest paisatge, que em sé de memòria però que no deixa d'enamorar-me cada dia.

Ara plou, ja fa tres hores que s'hi ha posat. El dia és tardorenc, no podria ser-ho més si no fos perquè encara som a l'agost. Plou i plou generosament, sense presses, sense pausa. Fa vent i esvalota les gotes, mulla els vidres i fa que la pluja et trobi sota el paraigua. Fa dos dies que malgrat que plogui no l'obro. Fa dos dies que deixo que l'aigua que cau em mulli de la manera que li sembla... és freda, recomfortant, alegre i fa que em senti viva.

...

Escrit fa més d'una hora, ara fa sol i les muntanyes i el bosc fumegen...

.

dimarts, 21 d’agost del 2007

rangoli

Esta mujer pide suerte a los dioses trazando un rangoli, un dibujo de polvo de arroz coloreado.

Marc Arenas _ Fundación Vicente Ferrer

.

M'arriben notícies de l'Índia. Del meu nen, Bhanuprakash. La seva mare es va morir a causa d'una picada d'escorpit. Estan tristos. Estic trista.

Aquest rangoli és per ell.




.

dilluns, 20 d’agost del 2007

l'amor ...

Saturada d'emocions, així em trobo.
I no em surten les paraules.

Aquests últims dies he sentit amb força, molta força l'alegria i l'emoció, l'amor, la pena, l'amor, la indignació, l'amor, la ràbia, l'amor, l'odi, l'amor.


Alegria per elles, per veure-les felices.

L'emoció, per un regal molt especial.

L'amor incondicional, de donar pel sol fet de donar. Incondicional i recíproc.

La pena d'una pèrdua.

L'amor a qui ha perdut algú i de qui ha perdut a algú.

La indignació cap a qui no sap separar les coses importants dels seus problemes personals.

L'amor per elles.

La ràbia cap a qui discrimina pel "què diran".

L'amor per elles.

L'odi cap a qui és capaç de trepitjar a qui t'estimes, després de fer-li la traveta i caure, i que remou les entranyes. N'hi ha que són pares. N'hi ha que només han parit a algú.

L'amor cap a elles.
I em quedo amb l'amor.

El seu, el meu, el nostre.

foto de Zeus



.

divendres, 17 d’agost del 2007

v(b)uit...

I tornem-hi que no ha estat res.
En Millu em passa el meme del vuit.
Haig d'explicar vuit coses sobre mi.
Vuit coses que no sapigueu.
Haig de passar-lo a vuit personetes... o no.
Aviam què surt...

1
Sóc tremendament desordenada. Les meves coses sempre estan sotmeses a un ordre caòtic. Quan les poso en un ordre lògic (pels altres), no trobo mai res. En perdo i tot!

2
A la feina, sóc tot el contrari. Necessito que tot estigui al seu lloc, ben posat, els papers sense arrugar-se (bé això també a casa), les grapes ben posades a una distància dels marges degudament estudiada, els forats per arxivar completament centrats, les papers ben carrats i sense que cap en tregui ni una punta, els llapis i bolis al llapisser, els papers de la taula paral·lels a la taula, la cadira ben recta, el teclat també, la pantalla centrada, la rata neta, el telèfon i tot el que hi ha a la meva taula sense pols... en fi... paranoica total, però ben portat i ben dissimulat.

3
No dono importància a la roba. Ma mare ho porta fatal. Per mi només és roba, per ella és Roba i s'ha de cuidar bé. Per mostra, un botó: podria dir ben bé, que pràcticament tota la meva roba, fins i tot l'acabada de rentar i planxar, té un pèl del meu gat enganxat, quan no n'hi ha dos o alguna estirada de les seves ungles. A mi em fa gràcia, a ma mare la posa histèrica.

4
Tinc debilitat per les llibretes, els papers, els llapis i els bolígrafs. En tinc un munt que dubto que mai acabi fent servir. Però mai es pot dir mai. De fet col·lecciono "llapits".

5
Tinc 33 anys i encara no sé què vull ser quan sigui gran.

6
Ara mateix, per primera i espero que última vegada, estic preparant la despedida de soltera d'una amiga. No m'agraden les despedides, per lo tant no espereu veure una colla de garrotxines fotent el préssec passejant titoles damunt el cap. Nosaltres farem el préssec a la nostra manera.

7
Ahir em van dir: A vegades ets per mi com una caixa de sorpreses. I és que fins i tot tinc a les amistats més íntimes totalment despistades.

8
M'agrada ballar, m'encanta ballar. I trobo molt a faltar sortir de marxeta i ballar fins la matinada, fins que sortia el sol. De fet, no sé si podria dur el ritme d'abans. Però aviat sortiré de dubtes.


I res... potser fent-lo qualsevol altre dia sortien coses més interessants... però avui toca a aquestes vuit.


.

dijous, 16 d’agost del 2007

i ...

finalment encara no s'ha decidit.
Després de tot un matí d'indecisions,
d'intentar-ho i quedar-se en l'intent,
de despertar esperances
i adormir-les en un instant.
De caure quatre gotes
i una d'elles tocar-me al braç.
Ara, potser n'han caigut 8.
Les suficients perquè l'aire,
fresc, que bufa tot el dia,
em porti sentors de terra humida,
de pols aixecada mandrosament.
El dia, sorprenentment,
és gris i clar.
Una gamma de grisos indecisos.
Una llum que va i vé.
Fa un xim-xim que no té ni temps de mullar el terra.
I mandrosament, també, l'aire porta noves gotes.
Preludi de tempesta?





.

dimecres, 15 d’agost del 2007

hi ha memes i memes hi ha...

La Jo Mateixa, en un acte de carinyu o tot el contrari, encara no ho he esbrinat, jejeje, m'ha passat aquest meme.
En fi, no té més, respondre unes preguntes i ja està. No poso els enllaços, digueu-ne mandra o passotisme, són tots a la llista de migracions.

Au.

  • Quant temps portes com a blocaire?
Un any i 7 mesos, si no compto malament.

  • Com et vas assabentar de l’existència dels blogs?
Va ser per “culpa” de la meva estimada Su que em va convidar a formar part del seu i amb el temps vaig acabar obrint nòmades.

  • Nomena cinc blogs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.
Ummmm... si en trio només 5, què passa amb els altres?
Llegeixo els que actualitzen, quan actualitzen i m’avisa el Bloglines.
Ara mateix, però, serien els blocs de Barbollaire, Gatot, Darkhorse, l'Aladern (Ramon) i Namasté.

  • Ets lector anònim d’algun blog?
Doncs sí i cada vegada més, sigui perquè no tinc paraules per dir, sigui perquè no tinc res a dir... Però sí, n’hi ha que m’agrada llegir-los i prou.

  • Alguns autors que et despertin especial simpatia.
Vaja... simpatia no és sinònim de debilitat, no? o sí? en fi... simpatia, d'acord.
Està clar que tot el personal que passa per casa me’n desperta. I molta. Però em quedo especialment amb l’humor d’en Propde40, les poques paraules però sempre entenedores de la Su, l’amor d’en Barbollaire, la complicitat d’en Buk, la ironia i sarcasme d’en dErsu_, la gràcia innata de la Tarambana, la facilitat de dir molt en poques paraules de l’aina, el tarannà de l'Escarabat, les coincidències amb en Gatot, el vincle afectiu amb el sud i en Ramon (Aladern), mis dos euskaldunes preferidos Darky y Rïzer... no acabaria mai, de debó.

  • Amb quins cinc blocaires te n’aniries de gresca?
De gresca? Amb qui s’hi apunti, mentre hi hagi cerveseta i bona música.
Però si haig de triar, m'emporto la Su, en Propde40, en Barbollaire, en Gatot i la Tarambana. Estic convençuda que m'acabaria pixant de riure!

  • Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
O sigui, digueu-me curta, però no entenc gaire la pregunta, una nit amb tots tres o un cada nit? Perquè clar... segons el que sigui, la cosa cambia, eh? De totes maneres, m’ho quedo per mi.

  • T’has enamorat alguna vegada d’algun blocaire?
El temps m’ha fet veure que no.

  • Estàs satisfeta amb el teu blog?
Què voleu que us digui, em fa gràcia, he pogut posar una foto i un dibuix que no hi eren i con estas manitas. Ara, en quant al contingut... hi ha dies de tot, hi ha vegades que quan em rellegeixo tinc la sensació de que ho ha escrit algú altre, quan “m’alabeu” algún post, mai acabo d’entendre perquè us ha agradat tant, però suposo que això forma part de “l’encant” de nòmades, on vaig començar amb la idea de parlar només d’ocells i volar i he acabar parlant de les meves misèries. Però m’hi sento molt bé, i això és perquè hi sou vosaltres.

  • Tria entre 3 i 5 blocaires perquè responguin aquestes preguntes en els seus blogs:
Bé... mira, passo de passar el mort, qui vulgui fer-lo, doncs que el faci.


.

dimarts, 14 d’agost del 2007

recurrència...

Em trobo dins una casa espectacular, Miri on miri, només veig fotos que podria fer, no porto la càmera. Vaig gravant les imatges mentalment. La casa està plena de finestres. Immenses, quasi ocupen tot el pany de paret. El paisatge de fora és una meravella. Una mena d'aiguamoll banyat amb les últimes llums del dia. Sento que necessito anar-hi i busco la sortida. En el següent finestró, el paisatge és diferent. Hi ha una caseta preciosa envoltada de neu. Si miro al finestró anterior encara hi veig l'aiguamoll. Un món màgic i fet a mida m'espera a l'exterior. Trobo la sortida no sé com. I sóc incapaç de fer un sol pas. Amb prou feines em puc aguantar dreta, les cames no em responen. Ni tan sols puc arrossegar-me fins allà on voldria ser.
Sóc incapaç de moure'm, d'avançar, d'aguantar-me dreta.
Aquesta incapacitat, últimament se'm manifesta en quasi tots els somnis que puc recordar.




dilluns, 13 d’agost del 2007

agost remullat ...

S'acosten les sis de la tarda. Can Remena. Bona companyia, bona conversa, bons riures, com sempre. De sobte, el dia es torna fosc i es gira un vent indecís. Fort però indecís. S'acosta una bona tamborinada. Decideixo tornar a casa abans no caigui del tot. La S em deixa un paraigua. Quan surto del bar, m'adono que em servirà de ben poca cosa, el vent bufa per tots costats amb força. En P em diu que procuri no sortir volant. Rotllo Mary Poppins, li dic. Riem i me'n vaig entre riures i intentant mantenir el paraigües en "vida". Pocs passos més enllà decideixo que és inútil tenir-lo obert i arribo a casa amb el paraigua tancat. Comencen a caure les gotes més grans. Una de sola et mulla mig cap. Llamps i trons són els amos lumínics i acústics fa estona. I arriba, amb força l'aigua, quasi tota de cop. I s'agraeix. I para i hi torna. I quan hi torna, sap ploure. Va fent, sense pressa però sense pausa. I els llamps il·luminen les estances i els trons marquen el ritme, talment es tractéssin d'un percussionista emprenyat.
Si continua plovent així, aquesta tardor serà una bona tardor. Hi haurà bolets!


.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Treblinka

La llibreria del pare està plena de llibres de finals dels 60. Feia la mili a Melilla i era la seva manera de passar el temps, suposo. Doncs molts dels llibres, posa juntament amb la data el lloc d'adquisició, Melilla.
I estic embrancada en llegir-los tots. Si més no els que no em cansin a les 20 pàgines.
I repassant els que hi havia, vaig trobar Treblinka, de Jean-François Steiner. I l'estic llegint. I em sembla impossible tot el que s'hi diu... Estic a la pàgina 100 d'un llibre que en té 448. I sé que a les restants 348 pàgines encara em corprendran molt més, se m'encongirà l'ànima i potser ploraré. Però l'acabaré. Hi ha coses que s'han de saber.
La capacitat de l'home per destruir és infinita...
La seva capacitat per lluitar contra la mort, a vegades, també.

Treblinka, menos conocido que Auschwitz, Dachau, Ravensbrück, Buchenwald no era un campo de concentración, era un campo de exterminio. Muchos de los hombres, mujeres y niños encerrados en él murieron. Pero, un día, algunos de los supervivientes organizaron la más extraordinaria aventura que jamás haya tenido lugar en un campo de muerte: la rebelión de los esclavos contra sus amos. Seiscientos judíos consiguieron escapar. Pero también el mundo exterior les era hostil. De ellos sólo han sobrevivido cuarenta, los cuales han podido dar este escalofriante testimonio. (Contraportada)

Realment la manera com van manipular als pobres jueus, eliminant primer tota vida en vida per després portar-los a les "dutxes" com un ramat de xais resignat, és esfereïdora.


.

divendres, 10 d’agost del 2007

mostatxuts...

foto: www.kolkatabirds.com


Com cada matí he pujat al terrat. I he aixecat el cap per mirar el cel. Avui fa sol, però queden alguns núvols del ruixat d'ahir. S'hi està bé, però farà calor. Normalment només veig falciots i orenetes. Algun pardal i algun gafarró. Però avui, amb els núvols, era més fàcil mirar més enlaire. I m'he trobat amb dues siluetes ben marcades damunt un núvol blanc. Volaven alt. Volaven sense pausa. Seguint les tèrmiques. Fent un parell d'aleteigs i tornant a planar. Han creuat el poble i han arribat just sobre el núvol que estava enganxat a la muntanya. Han trobat una tèrmica i han baixat ràpidament. Primer un i després l'altre.
Mestrestant, jo anava renegant en veu baixa per no disposar d'uns prismàtics. Per no tenir res a mà que em facilités l'observació. I m'he dedicat a memoritzar la silueta. La forma de les ales, la llargada del cos i la cua. Quan volen tant alt sóc incapaç de distingir cap color. Jo els veia foscos, per efectes de la llum, suposo. De fet sempre els veig foscos, una tara com una altra. Allà on els meus germans hi veuen plomatge més clar, jo sóc incapaç de distingir-lo.
Després han volat amb la muntanya de fons. Moment ideal, quan vas ben equipat, per poder-los observar bé. I els he perdut... s'han confós entre arbres, s'han parat... vés a saber.
I me n'he anat directament a mirar els llibres d'ornitologia. I he mirat a l'apartat de falcons, de subbuteos. I l'única silueta que coincidia era la del falco subbuteo, falcó mostatxut. És una espècie de la que se'n saben poques coses. Els meus germans, el de sang i el "postís", n'estan fent un estudi. Anellament científic, hores d'observació per saber-ne el comportament. Hi he anat alguna vegada i he constatat que són aus capaces de passar-se tres hores movent només una pota i perquè s'havien de rascar. Però són bellíssimes i misterioses. Doncs la majoria de vegades el comportament que tenen, no té res a veure amb tot el que hi ha escrit.
I què he fet? doncs trucar en G, el germà "postís" (hauria de buscar una altra manera de dir-ho).
Resulta que hi ha una parella que està "desapareguda", han deixat el niu perquè no han criat i volten d'aquí d'allà.
I amb tot plegat, m'ha agafat el mono, la necessitat d'aixecar-me abans que el sol. De seguir els nens per carreteres intransitables. De passar hores observant, fent fotos, xerrant... Em sembla que demà m'apuntaré a fer una excursioneta amb ells i en Ron-ron, el Lada, el nou mitjà de transport.

...

dijous, 9 d’agost del 2007

dimecres, 8 d’agost del 2007

hac2o



...

Ummmm... què és aquest soroll? ... plou!! vaja, i ahir semblava que ja s'havia acabat, al vespre estava força serè. Ai que bé... quin luxe, sentir la pluja del llit estant. Cullons, ja sé què m'ha despertat, tinc fred. Però no, no penso tancar la finestra, ni tan sols ajustar-la. Pujo la vànova i llestos. Plou... i si està tan bé arraulida al llit. I el gat? bé, dormint als meus peus. Tot en ordre. I quina hora és? Dues campanades del campanar... impossible que siguin les dues, fa molt més que dormo, deuen ser quarts... ah, 2/4 de sis.... bé, està bé...

...


Ummmm... merda, el despertador. Res el poso a les 8, vull dormir més. ... . Encara plou!! ostres... que bé!!!! i com els hi fot! ais... millor!

...

Les vuit. Millor que m'aixequi. Oh... ja no plou... quina llàstima... calla! s'hi torna a engrescar, i fort! Apa! quin llamp!! Ostia!! llamp de tro!!! Cuuuuullons quin espant!!! M'ha tremolat "hasta" l'ànima... ai com m'agrada això! I plou...

i plou... i plou... i ara para i ara hi torna. I m'he hagut de posar un jerseiet. Fa fresca. El dia gris. No es veuen les muntanyes. Els ocells canten. La terra està agraïda, fa temps que tenia set. Jo també en tenia. Volia fer una pausa més llarga, però la pluja ha aparegut. Si plou no em puc estar de dir-ho. Si plou em renovo i els pensaments flueixen com l'aigua dels marges. El riu deu baixar alegre...

... ara el cel fa una pausa, espero que no gaire llarga... no tinc ganes de veure el sol.

...

regals de pluja...


...

dilluns, 6 d’agost del 2007

ha arribat!

i no me'n puc estar de dir-ho... PLOU!!!


i plou amb ganes,
amb alegria,
amb fresqueta,
amb soroll,
amb trons...


... amb els núvols que arriben arran de poble.

I un espectacle així bé val una setmana de migranya.

El poble està cobert d'una cortina d'aigua de color gris.

Fa vent...
Continua tronant...
Continua plovent...


... a Olot també plou.
M'ho acaba de dir la Lola en un missatge de veu.
Aquí a Olot plou, fa allò que tant t'agrada a tu.



I l'ànima s'eixampla i els pulmons s'omplen alegrement.
I les narius fan festa major.






...

dijous, 2 d’agost del 2007

vol curt ...




volo... però no gaire lluny.

Hi seré, però no hi seré.


.

dimecres, 1 d’agost del 2007

núvols ...


Passen els núvols, passen de llarg.
Deixen enrera trons i esperances d'aigua.
Terra i ment assedegades.
Esperit anhelant de pluja.
Cos delerós de mullar-se a l'atzar.

.

Pasan las nubes, pasan de largo.
Dejan atrás truenos y esperanzas de agua.
Tierra y mente sedientas.
Espíritu anhelante de lluvia.
Cuerpo ansioso de mojarse al azar.


...

dimarts, 31 de juliol del 2007

amants ...

Les amants _ René Magritte



Lo que el amante busca en la amada
es su identidad perdida.


Octavio Paz _ Pensament 31 juliol
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina

.

dilluns, 30 de juliol del 2007

sota la pell ...

Hi ha persones que se't queden sota la pell. Ben guardades en un racó i sempre tenen un petit espai dins l'ànima. Quasi vint anys de coneixença. Dinou per ser exactes. Bons amics i grans còmplices durant molt de temps. Guardadors mútus de secrets i anhels. Una amistat senzilla i alhora complicada. I, a vegades, tot d'una, et trobes recordant-lo. I et preguntes què deu ser de la seva vida, quan ja fa més de set anys que no el veus, potser cinc que no en saps res. Que no goses trucar a la seva mare, tot i saber que sempre has estat ben rebuda. La Isabel. Encara recordo el seu nom. Encara recordo el seu número. I encara recordo el to de la seva veu, l'última vegada que vaig parlar amb ella, deu fer 5 anys.
El pensament és fugaç. Què deu fer en J? Espero que estigui bé, feliç i me l'imagino més content que mai. I m'acompanya un somriure en recordar els moments. Tanta complicitat i tanta reserva alhora. Tanta sinceritat i tant de silenci. Tantes rialles i tantes llàgrimes. I tants errors repetits una i altra vegada. Joventut i por.
I el record se'n va. I et deixa, el deixes, fins que torni, si vol. I quan fa temps que no el recordes, el somies. I estàs uns dies pensant més profundament en tot plegat, i t'adones que enyores aquella alegria, el somriure, la complicitat, el poder ser, estar amb tota la naturalitat del món.
I no és la primera vegada que passa. I, suposo, tampoc serà l'última. Doncs el porto sota la pell.







.

diumenge, 29 de juliol del 2007

catifa ...


Cauen les flors,
una catifa groga
cobreix el parc.



(foto feta amb el mòbil fa 10 minuts)






.

divendres, 27 de juliol del 2007

orenetes nerudianes ...

54

Es verdad que las golondrinas
van a establecerse en la luna?
Se llevarán la primavera
sacándola de las cornisas?
Se alejarán en el otoño
las golondrinas de la luna?
Buscarán muestras de bismuto
a picotazos en el cielo?
Y a los balcones volverán
espolvoreadas de ceniza?


Avui poc després de les 6 ja estava desperta. Havíem quedat amb la petita, a partir de les 7 baixaria d'Olot per anar a fer recompte de nius d'oreneta cuablanca.
Més de dues hores rondant pel poble. Binocles, càmera, carpeta, papers i boli.
Més de dues hores sentint els ulls del poble sobre nostre.
Més de dues hores que hem estat despertant la curiositat de tothom.
Ens hem indignat quan hem vist nius boicotejats pels humans.
Ens hem entristit quan hem vist orenetes mortes al niu.
Ens hem sorprès descobrint un pardal xarrec fent d'okupa.
I encara no hem acabat amb el recompte...
Quan hem tingut massa calor i gana, ens n'hem anat a esmorzar a Can Remena.
Terrassa fresca i verda. Un bon pa amb tomàquet i llonganissa. Una cola.
I cap a casa.
Poques hores dormides.
La migranya torna a ser aquí.
Val més que me'n vagi a tancar els ulls una estona...

... potser quan els obri em trobo amb una carta transparent...


7

Es paz la paz de la paloma?
El leopardo hace la guerra?
Por qué enseña el profesor
la geografía de la muerte?
Qué pasa con las golondrinas
que llegan tarde al colegio?
Es verdad que reparten cartas
transparentes, por todo el cielo?


Libro de las preguntas _ Pablo Neruda



...

dijous, 26 de juliol del 2007

cop de vent ...

Deia el Capità Enciam: Els petits canvis seran poderosos!
I així estic, fent petits canvis,
buscant interiorment,
fent les paus amb mi mateixa.
Amb alegria, que no felicitat; com diu el meu estimat f.
Obrint les finestres de bat a bat
i deixant que el vent s'endugui el que li sembli...



¿Qué hay detrás de esa puerta?
No llames, no preguntes, nadie responde,
nada puede abrirla,
ni la ganzúa de la curiosidad
ni la llavecita de la razón
ni el martillo de la impaciencia.
No hables, no preguntes,
acércate, pega la oreja:
¿no oyes la respiración?
Allá al otro lado,
alguien como tú pregunta:
¿qué hay detrás de esa puerta?

Octavio Paz y María José Paz


.

dimecres, 25 de juliol del 2007

qui vol ballar?





.... carregant piles ...


.

estiu ...

M'agrada anar descalça,
moure'm amb els peus completament nus.
Per tota la casa, pel pati, pel terrat...

Notar l'escalfor del terra, o la fresca,
les diferents textures de les rajoles,
la rugositat del pati...

M'agrada la nuesa dels meu peus...



.

dimarts, 24 de juliol del 2007

finestra ...

Treballo davant de la finestra.
Al matí hi toca el sol i normalment està tancada, amb la persiana avall. Però avui, tot i que fa solet, hi ha núvols que li passen per davant tot sovint. I el vent d'ahir s'ha convertit en un aire agradable. Fins i tot m'atreveria a dir que fresc...

Avui treballo amb la finestra oberta.

I d'aquí estant puc veure com un borinot ronda per les serments del veí.


...

dilluns, 23 de juliol del 2007

ballar ...

Ahir tocava nit de country. I desde casa, mentre llegia En tierras lejanas, m'arribava la música. Aquesta vegada sense estridències. Van començar per l'Hotel California dels Eagles, amb uns arranjaments que no havia escoltat mai. I no me'n vaig poder estar. Després de dues nits horroroses, amb soroll i esgarips enlloc de música, d'haver-me de posar taps a les orelles a les 4 de la primera nit, per poder dormir una mica; em vaig posar les piles, em vaig vestir i me'n vaig anar cap a la plaça.
Hi vaig arribar sola. Evidentment la gent del poble mirava. Que agosarada anar al ball sense les amigues! En fi...
Hi vaig arribar ballant, i és que els meus peus no es podien estar quiets.
Vaig saludar, vaig riure, vaig xerrar una mica, vaig anar a buscar la primera cerveseta.
Ballant. Si no ballaven els peus, ho feien les mans, sinó el cap, sinó tot el cos.
I em vaig posar en una de les files, amb en J, i vam ballar enmig de camperes i barrets. Texans i cibelles lluentes. I vam riure. I vam semblar ànecs marejats fins que no vam agafar-li el truquillo.
I en vam ballar una altra. Amb una senyora, d'uns 60 anys o més, guapíssima i molt agradable que ens ensenyava els passos.
I vam riure altra vegada.
I per variar vaig acabar rera la barra servint cubates.
Ballant al meu rotllo.
Rient.
I quan es va acabar, me'n vaig tornar cap a casa. Contenta.
Tinc debilitat pel country.





.

diumenge, 22 de juliol del 2007

certesa ...

I un dia arriben els somnis.
T'imagines en una vida totalment diferent.
Una vida que mai ha estat inimaginable.
Penses en el futur i et veus feliç.
Somnies que has trobar el lloc adequat per quedar-t'hi.

Però fer volar coloms mai ha estat lo teu.
I somnies sempre mantenint un peu a terra.
Quan no ho fas tenint-los-hi tots dos.
Vols volar i no t'agraden les altures.
Vols nedar i tens por d'ofegar-te.
I malgrat tot, somnies.
I esperes el que no es pot esperar.

Les contradiccions lluiten
i intentes mantenir l'equilibri per no perdre la guerra.
Ja has perdut massa batalles.
Similituts que no t'agraden.
Records que creies oblidats.

I tot d'una, la certesa.
Quan ja no l'esperes.
Quan ja creies que tornaries a perdre't
en el laberint de sempre,
totalment desconegut.

Certesa de que tu ets el teu punt de partida
i el punt de trobada.
Que el futur no l'has de somniar,
l'has de crear.
I que no has d'esperar res.
Mai.






...

divendres, 20 de juliol del 2007

acrobàcies ...

Cuando tu corazón vibra con todo su corazón,
cuando tus ojos lloran todas sus lágrimas,
cuando tu alma canta todos sus estados de alma,
entonces te reconcilias con el mundo,
te arraigas suavemente.

Pueblo de la Amazonía. Pensamiento 15 de Marzo.
Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.





De bon matí, els nius d'orenetes són un festival de vols i xerramecaria.
Van i vénen ràpidament. Sense torbar-se per res.
Les cries són d'allò més exigents.
L'espectacle és digne de veure.
M'hi podria passar hores...
... i no me'n cansaria.






.

dijous, 19 de juliol del 2007

i no...

... el post anterior no té res a veure amb l'apassionant món de la parella que no tinc.
Ni tampoc amb relacions sentimentals.
Ni coses d'aquestes...
No hi ha cap cor trencat.
No hi ha cap pena amorosa.
Ni enamoraments frustrats, que no hi fossin abans, clar.


Més que res per si hi havia algún dubte.


I sí...
continuo pensant que avui no és un bon dia.
M'encantaria poder-lo borrar.


I gràcies...
per ser-hi.
Per fer-me riure.
Per animar-me.
Per tenir-me paciència.
Per tot, vaja.



.

llàgrimes II ...

Hi ha dies en que el millor seria no haver sortit del llit.
A vegades te n'adones a migdia o al vespre.
Avui he sabut que no n'hauria d'haver sortit al cap de 3/4, o potser 1/2 hora.
M'agradaria poder aturar el temps, fer-lo recular fins les 7 i començar el dia de bell nou.
Avui no és un bon dia.
Avui no s'hi val a dir-me "bon dia!", no ho és i no ho serà.
Avui he plorat, ploro i ploraré.

No patiu, no s'ha mort ningú.
No hi ha ningú malalt.

Hi ha coses que s'escapen de les mans, tot i saber que les hauries de tenir controlades.






.

dimecres, 18 de juliol del 2007

pensaments ...

Llibre nou. Revelaciones. 365 pensamientos. Amérina latina.
Un pensament, frase, proverbi... per cada dia de l'any.
Neruda, Octavio Paz, el meu estimat Galeano, Gabo, Borges, Orides Fontela, Hugo Lindo, Sabines, Niña Mari... i molts més.
Amb fotografies d'Olivier Föllmi.
Una delícia de llibre. Paraules que són joies precioses.
Unes imatges meravelloses, tendres, emotives... impossible trobar les paraules adients per definir-les...

17 juliol.

El amor no está en el otro, está en nosotros.

Niña Mari, indígena quiché (Guatemala)



18 juliol.

Amar es dos,
siempre dos,
abrazo y pelea,
dos es querer ser uno mismo
y ser el otro, la otra;
dos no reposa,
no está completo
nunca,
gira en torno a su sombra,
busca
lo que perdimos al nacer;

Octavio Paz
.





Un grupo de jóvenes indios perpetúan la tradición azteca en el Zócalo, la gran plaza de México, México.
En "Revelaciones"


.

dilluns, 16 de juliol del 2007

...




...


Estava rellegint anotacions fetes fa temps en una llibreta vella. Abans trasncribia tot el que em cridava l'atenció o em feia pensar o m'emocionava, m'agradava... tot el que creia que era digne de ser recordat en qualsevol moment... Ara, encara ho faig, tinc pilons de llibretes...
I en aquella època vaig llegir "L'art d'estimar" d'Eric Fromm. Un gran llibre. El vaig agafar a la biblioteca. I quasi quasi que el vaig transcriure tot... potser me l'hauria de comprar... però segur que l'he de rellegir.



Elements implicats amb l'Amor: Cura, Responsabilitat, Respecte i Coneixement.

Cura: "l'amor és la preocupacoó activa per la vida i pel coneixement d'allò que estimem"

Responsabilitat: "Ésser 'responsable' significa ésser capaç de 'respondre' i estar disposat a fer-ho"

Respecte: "respectar significa preocupar-se perquè l'altra persona creixi i es desenvolupi segons la seva personalitat"

Coneixement: "Cura i responsabilitat serien cegues si no fossin guiades pel coneixement".


Fragment de L'art d'estimar _ Eric Fromm (pàgs. 37 i 38)



...

casament I ...

Aquesta tarda hem assistit a un casament multitudinari. Després de 25 anys vivint en pecat (valga'mdéusenyor!) els gegants del poble s'han casat. Ha sigut molt maco tot plegat. Amb el cor a punt de sortir-me per la boca sempre que els veig ballar. I ara més. Perquè allà sota, ara hi ha dos dels meus "nens". Dels que jo havia dut a coll-i-bè quan feia de monitora. Ara ja em passen un pam. Amb els que havia passat hores i hores perdent la veu i acabant les energies, fins el punt d'arribar a casa, asseure'm i no poder-me moure. Literalment. Però amb una felicitat impagable. I encara dura, quan ens trobem després de 10 anys i hi continua havent un bon feeling. No puc dir que passa el mateix amb tots, però m'és igual.
I dels meus nens, n'hi ha un parell que em tenen el cor robat, desde fa més de mitja vida, molt i molt més. En P i la B. I avui els he vistos a tots dos, i m'han abraçat i omplert de petons. I jo els he abraçat i omplert de petons.
I, encara que no em toqui, quan els veig el meu orgull es dispara i se sent satisfet i cofoi.
Un dia li vaig comentar a en P. Que m'agradaria pensar que vaig posar algun granet de sorra, algun ingredient encara que insignificant, que ha ajudat una miqueta a fer-se tal com són. Ells mateixos, dos sols que m'estimo amb bogeria.
Ell va dir que sí, que molt més que un granet hi havia posat, però és clar... ell també m'estima amb bogeria, què m'ha de dir sinó?
Són taaaaaaaaaaaaaaaaaaan macos els meus "nens"!



.

diumenge, 15 de juliol del 2007

el pic de l'istiu ...

Ahir em va tocar fer trasllat. Després de tota una vida tenint la mateixa habitació, m'he (m'han) traslladat a la més petita. S'hi està prou bé, ho haig de reconèixer.
Quan en tenia 25 vaig marxar de casa. Vaig viure 3 anys a Girona i els últims 5 a Olot. De fet encara tinc el piset a Olot, però, per "hatxe o per bé", ara sóc a casa. Temporalment. Tinc la meva vida, els meus records, totes les meves coses, dividides en dues cases.
I, com bé va dir ahir la meva estimada Su*, els trasllats van molt bé per fer neteja. Si en vaig trobar de coses que no recordava que tenia. Si en vaig fer d'esforços per recordar d'on les havia tret. Però ja sabeu que la meva memòria és com és, massa selectiva.

I tot plegat, tot aquest rotllo, per transcriure-us la contra-portada d'El Punt d'un diumenge, 10 d'agost de 1997. Si se n'arriben a guardar de coses. I aquesta espero guardar-la molt temps més...

Els joves garrotxins que tenim la sort o la desgràcia d'anar a estudiar fora, ens enduem la sorpresa, tan bon punt travessem el pont de Besalú, de veure que no tothom parla el mateix català que nosaltres. Si ens toca anar a estudiar a Girona o a Vic, els nostres trets dialectals encara no traspunten excessivament. Però si ens toca anar a Barcelona o a Lleida, és escandalós com se'ns coneix d'una hora lluny. (Si ens toca anar a estudiar a París o a Nova York, el nostre garrotxí ja passa més desapercebut.)
Quan marxem, ens adonem que expressions com ara "el pic de l'istiu" nomes les diem a la Garrotxa. Ens adonem que diem "al cim de la nevera" en lloc de "al damunt de la nevera", "güita" en lloc de "guaita" o "goita" o "quecs" en lloc de "bambes" (perquè es veu que la primera marca de sabatilles d'esports que es van comercialitzar aquí va ser Keds i no Wamba). Per dir que una cosa no és veritat diem "poc qu-è pa vritat". Ens mengem moltes consonants finals: "ell no è pa mé fort que ió" o "no et faltarà pa de rè". I consonants internes: "tabé" en lloc de "també" o "pudé" en lloc de "potser". Diem "bambènia", "graciosa*", "iclèsia", "paraiga". Afegim una t a les primeres persones del singular dels presents: "em dutxut", "cantut", "gastut un fotimer". Dels verbs també ens en mengem vocals inicials: "ja ho gafo jo", "si hi guéssim nat més aviat", "no ho via pa vist". I consonants internes: "Ho vos o no ho vos?". Alterem l'ordre del verb: "afugar-se; m'afogut" o "Domane'n una coca", com canta l'anunci de Ràdio Olot. Per saber a on és una cosa diem "a-v-on-t-è", "a-u-on-t-è" o "a-g-on-t-è". Diem "un jec, o un vol, o un amanit, o una màniga d'hòsties". Quan sortim a prendre alguna cosa "anem a fer un toc". Mengem "llegurts", posem l'aigua en "garzales" i estenem la roba a la "sissí". I encara bevem en "ansats", cosa que segons l'Alcover Moll, només es fa a Banyoles, Amer, Llofriu i Olot. Per demanar a algú el parer, li diem "I a-n-a-tu, què et sèl·la?". Els pares ens aconsellen que estudiem perquè llavors "els faràs a cabassassos". A tot arreu hi posem l'il·lustre "cardar" i d'anar a la platja en diem "anar a marina", com recull la cançó de Xucu-pà "Vols venir a marina amb mi?". Les cançons de Xucu-pà, el grup rock-bacó de la Garrotxa al qual devem expressions impagables com escaufa-barguetes, o el discs de Reputincanticus són veritables repertoris dels trets dialectal de la comarca.
Als garrotxins, a més, ens delata un accent inconfusible. Jo, per exemple, que vaig a classe amb gent de Balaguer, de Tortosa, de València, és a dir, gent amb dialectes ben diferenciats de l'estàndard, observo que els companys riuen sistemàticament cada cop que obro la boca per fer una pregunta. Per què? Doncs per l'accent garrotxí, cavernós, rovellat per la humitat, engreixat pels embotits i aïllat per la manca de bones carreteres. Fins i tot hi ha un noi de Santiago de Xile que ho nota: "Carajo, vaya acento más cerrado!".

Edgar Illas. El Punt, diumenge 10 d'agost de 1997.



* la "graciosa" és la gasosa.


.

divendres, 13 de juliol del 2007

jo ...




Ocupar el pensament per no afrontar-se al que realment s'hauria de pensar...
Aferrar-se a fantasies per no adonar-se del que realment no es té...
Intentar creure's especial quan realment mai ho has sigut, ni quasi mai te n'has sentit...
Perdre la paciència en una partida d'escacs, mentre esperes el moviment del contrari que dubta, quan tu ja fa temps que ha vist la jugada perfecta si estiguéssis al seu lloc...
Intentar descobrir què fer-ne de la vida, quan no saps ni viure-la...
Voler fugir massa sovint... però... cap a on?



Fotos: Pere



...

dijous, 12 de juliol del 2007

sms ...

Parlàvem de volar alt o arran de terra, segons l'estat anímic...
Fa temps d'això...
Ambdós volíem (i volem) volar, cadascun a la seva manera, al seu ritme, amb la seva independència, amb la nostra distància, però ni massa alt, ni massa baix...


f _ Besos a media altura linda neus.

n _ los besos a media altura, ¿son besos en la barriga?


Encara riu ...


...

Será maravilloso...

-A la meva classe hi venia Menganita, que està casada amb Fulanitu. Era molt llosca, però molt. I pesada, molt pesada. I féiem un exàmen i només feia que preguntar-me i preguntar-me. L'examen era sobre "las vías de comunicación principales de España". I tant, tant em va emprenyar que li vaig dir "De Barcelona a Mallorca, pasando por el Puente Mayor". I ho va escriure, tu diràs! A més una resposta ben llarga. El senyor Pous (el mestre) es posava les mans al cap! Després quan ho explicava allà davant de tota la classe, em vaig sentir malament d'haver-li dit.

Ma germana i jo rient com boges.

-Quants anys tenies, mare?

-No ho sé, entre 10 i 14, estava fent el batxillerat.

-I com va acabar tot plegat?

-Doncs no me'n recordo, suposo que em deuria deixar tranquil·la una bona temporada.

Més riures. I ens hem posat a cantar... será maravilloso viajar hasta Mallorca, sin necesidad de tomar el barco o el avión, sólo caminando, en bicicleta o auto-stop ...



.

dimarts, 10 de juliol del 2007

tot un món dins l'iris ...




El terrat és pràcticament buit.
Només hi som les flors, l'aire i jo.
El cap buit de pensaments
i una sensació de solitut
que comença a guanyar-me el joc.
I arriba ell, altiu.
Em saluda amb un miol de satisfacció,
content d'haver-me localitzat.
I en segueix un altre de sol·lícit.
Primer somriure desde fa força estona.
Juguem, com sempre.
L'agafo, com sempre.
Ens acostem els nassos, com sempre.
I llavors el vaig veure.
El capvespre vermell, preciós,
reflectit als ulls verds del meu gat.



.

chat noir ...


Le chat noir... així és com em coneix la majoria de gent, de fet així és com em coneix tothom. Menys la meva mestressa.
Ella, chat noir!, només m'ho diu quan faig alguna malifeta, quan no em porto prou bé. Sinó, amb la seva veu dolça, amb aquella entonació amorosa que només té per a mi, em diu mon petit chat, mon chéri, mon petit-pois, monsieur Moustache... sons que em fan ronronejar de satisfacció, m'agrada quan em parla en francès...
I me la miro amb aquests ulls meus, que espanten quasi a tothom menys a ella. I comencem el nostre diàleg de cada dia, sempre igual, sempre diferent.
Paraules dolces, miols i ronroneigs. Ella, miola quasi tan bé com jo. Un dia fins i tot em pensava que s'havia transformat en una gata i m'hi vaig apropar lentament per asegurar-me de que continuava siguent humana. M'agrada com em miola, com em ronroneja. I m'agrada que conegui cadascun dels meus miols i que sàpiga què signifiquen i què vull quan els faig.
Sé que ella m'estima. Se li veu als ulls. Es nota quan m'acaricia. Quan m'agafa i em deixa reposar el cap sobre la seva espatlla. Quan em poso a dormir sobre el seu pit amb el cap sota la seva barbeta. I es relaxa i s'adorm al ritme dels meus ronroneigs. Fins i tot li agrada quan em poso a dormir sobre la seva esquena, amb el nassiró al seu clatell.
Em mira orgullosa quan em moc. Orgullosa i admirada.
Fa tant temps que estem junts, hem jugat tantes vegades, m'ha observat tant, que quan se m'acosta és com si veiés a una gata en moviment. Va aprendre el joc de seguida. Majestuositat, agilitat, sobrietat, elegància... i em produeix la mateixa fascinació que jo desperto en ella. Sap acostar-se lentament, silenciosament, captivadorament.
M'agrada que sigui ella qui em cuida. No sóc només el seu gat, el seu animal de companyia. Sóc el seu company. M'explica on va quan marxa. Quan torna, el primer que fa, és agafar-me a coll, omplir-me de petons i dir-me amb veu melosa que no m'enfadi, que ja sé que ella sempre tornarà, que no em deixarà mai. I després, un servidor li dedica un concert, que en diu ella, i li explico que no m'agrada que em deixi, que l'he enyorada i que estic una mica enfadat perquè ha estat tantes hores fora. I ella, em torna a agafar, i em diu ummmm, mon petit-pois, no t'enfadis, chéri...
Encara no s'acaba de creure que sàpiga quan és ella qui posa la clau al pany per entrar. De fet, moltes vegades sé que és ella just quan tomba la cantonada i s'acosta a peu, silenciosament, a casa.
On va ella, vaig jo. La segueixo per tot arreu i a ella li encanta. Necessito saber on és i ella on sóc jo. Quan em perd de vista gaire estona i no sap on m'he ficat, en fa prou amb un xiulet, que jo corro cap on és ella.
I sobretot li agrada quan em poso com en la foto. Elegant, sobri, immòbil i amb els ulls fixes en els seus moviments. Fins que s'aixeca i jo, d'un salt elegant, cadenciós i seductor, la segueixo satisfet fregant-me a les seves cames.







.

dilluns, 9 de juliol del 2007

el far dels teus somnis ...


El far dels teus somnis _ Lídia


Especials.
Així és com us veig jo, especials.
Perquè sou tendres, amables, valentes.
Perquè sou còmplices.
Perquè el vostre amor ha resistit, i resistirà, totes les tempestes.
Perquè la vostra sensibilitat és palpable,
la mirada neta i el somriure sincer.
Perquè sempre teniu la porta i els braços oberts.
Perquè heu sabut lluitar i vèncer juntes.
I hem compartit tant la tristesa com l'alegria.
Perquè la vostra il·lusió, també és la meva.
I perquè avui (dissabte) ens esteu dient, cridant, proclamant
que us estimeu per damunt de tot i tothom.
I que ens estimeu a nosaltres.
Especials perquè sí.
Perquè us estimo.

Garrotxa, juny del 2007.


...


Sóc incapaç de pensar en dissabte sense emocionar-me.
Només dir que vaig rebre-la amb els braços ben oberts. Em va omplir.
Em va portar olors. Tornar records. Em va abraçar. La vaig abraçar.
Es va quedar amb mi i no només una mica. Hi vaig deixar una bona part de mi.
I vam compartir-la.

Felicitat i complicitat.



.

diumenge, 8 de juliol del 2007

addicció...

sóc addicte a les abraçades...




i ahir vaig abraçar i em van abraçar...

i quan hi penso m'emociono...

i encara estic toveta per tot el que va passar...

i cada vegada que veig aquest vídeo, ploro...

una abraçada per cada un/a que passeu per aquí...




.

divendres, 6 de juliol del 2007

somriure ...


... un somriure pel cap de setmana ...



.

dijous, 5 de juliol del 2007

fugida...

I és que hi ha alguna cosa que no rutlla.
Hormones alterades. Migranya. Ansietat. Neguit.
Ganes de dormir a tothora.
De voler fugir lluny.
D'amagar-se sota les pedres.
Manca de concentració.
Poques ganes de pensar.
Paraules que s'escapen.
Pensaments que no s'aturen, fugen.

Avui he fet un post que no m'ha agradat.
Volia explicar el que he dit, però no pas amb aquestes paraules.
No me n'han sortit d'altres, no sé on trobar-les.
De fet no sé si volia dir el que he dit...

O sigui, que m'espero a dissabte.
Si fa Tramuntana, penso rebre-la amb els braços ben oberts.
Que m'esventi. Que m'esvaloti. Que em buidi. Que m'ompli.
Que em porti olors. Que em torni records. Que m'abraci.
Que es quedi una mica amb mi. Que s'endugui una mica de mi.
Riuré i compartiré la felicitat del moment.
I quan m'hagi passat la ressaca, potser escriuré alguna cosa amb sentit.

I dic potser.


...

on són els records?

Les amigues de sempre...
A la La, la conec des que va néixer, doncs quan ella treia el cap, jo pràcticament tenia un any. Una nascuda al gener i l'altra al desembre.
Fins els 18, les nostres vides van seguir, més o menys un mateix camí. Amb ella i amb la S. I la N. Totes nascudes el mateix any.
La mateixa escola, la mateixa classe, els mateixos jocs, el mateix institut menys la N...
Però no recordo gaire res d'abans de l'institut. I el pas per aquest està completament borrós. En part pel poc interés que tinc en recordar-ho. No m'agradava l'institut, això ho sé ara.
Quan érem petites sé que jugàvem plegades. Elles m'ho han explicat. Amb la La, sé que havíem fet sortides plegades, però ho sé perquè surt en alguna de les diapositives del pare.
És amb l'única amb qui la relació mai ha patit una pausa. Sempre hem mantingut el contacte i l'amistat, malgrat distàncies i conseqüències de la vida.
M'agradaria poder tenir records de quan era petita, de quan la inocència regia els nostres actes, de quan ho miràvem tot com si fos nou.
Però no en tinc. Ni de bons ni de dolents. I el poc que sé, dubto de si ho recordo jo o si simplement me n'he creat una imatge a mesura que m'ho han anat explicant.
Potser un psicòleg ho trobaria interessant. Aneu a saber.
No vaig patir una infància traumàtica. Per les imatges que tinc de mi, es veu clarament que era feliç... i perquè no ho recordo?

Vull tenir records amb les meves amigues de tota la vida, de tota la vida. No pas només dels últims quinze, vint anys.

Vull mirar imatges meves de quan era una marreca i saber què sentia en aquell moment. Saber què passava. La ilusió que tenia. L'emprenyada que portava a sobre... De què reia. Què em deia el pare quan m'enfocava amb la càmera...

... on són els meus records?




...

dimecres, 4 de juliol del 2007

núvols i falciots ...

Aquest matí
el cel s'ha llevat cobert de núvols.
Blancs i grisos foscos, passant per totes les tonalitats possibles.

Aquest matí
el cel s'ha llevat cobert de falciots.
Fletxes negres que sobrevolaven el poble.

S'hi estava bé al terrat.
Prenent la fresca.
Escoltant els falciots.
Admirant els núvols.
Envejant els vols gràcils...

De sobte, silenci.
I una ruixadeta.

I així va fent aquest matí de juliol...


.

dimarts, 3 de juliol del 2007

fon ...

Feia dies que no ens comunicàvem.

Tot d'un plegat m'ha començat a arribar, una rera l'altra, la imatge d'una vaca al mòbil.
Divertida. Bavosa. Llepant la pantalla.
Amb un missatge.
Un besazo para tí.
Me n'han arribat 5 ... i jo ja m'estava pixant de riure.
Imaginant-me'l barallant-se amb el mòbil.
I quan m'arribava la sisena, l'he trucat.

Avui és un dimarts que m'agrada.



.

poc a dir...

Hi ha poques coses a dir.
Poca inspiració per trobar paraules.
Poques ganes de buscar-ne.

Aquest matí he estat tallant paper.
Sense guillotina.
La marona m'ha curat el dit.
Només hi duc 4 punts de sutura.
He fet uns quants mapes que haig de passar per correu.
I ara aniré a fer uns quants doblecs a veure què en surt...

És dimarts.
I els dimarts no m'agraden.
Només a partir de les 10 de la nit.

Estic tipa de sentir una i altra vegada la mateixa paraula.
Terrorisme.
Estic farta de sentir que atacs de l'ONU han provocat morts civils.
Em fa plorar veure infants pagant els pecats dels adults.




...

dilluns, 2 de juliol del 2007

maldestra


maldestre -a

[de mal- i destre]

adj Mancat de destresa.

destresa
[1460; de destre²]

f Qualitat de destre; habilitat.

destre2 -a
[s. XIV; del ll. dexter, -tra, -trum 'dret, de la mà dreta; hàbil']

1 adj Dret (oposat a esquerre). La mà destra.

(Gran diccionari de la llengua Catalana)


Definitivament sóc maldestra. La meva nulitat per utilitzar a mà dreta en segons quins casos ho confirma.

I és que ahir vam haver de córrer a urgències. Perquè la nena que volia fer origami, havia de tallar paper. I a casa hi ha una guillotina, que va molt fina, fins i tot massa fina. I mentre posava bé el paper per tallar, la fulla (de tallar) no es va aguantar i instintivament hi vaig posar la mà dreta. Vaig estar de sort. El tall és de biaix. I només va rebre un dit, tot i que el petit va estar a punt de ser escapçat. Tarantino total.

Crec que porto 5 punts de sutura. No explicaré l'estada a urgències per no ferir sensibilitats. Però vaig veure els punts i estan molt ben fets. El que passa és que no els vaig comptar.

La guillotina està feta per dretans. Cosa rara. La mossa que s'anotava les dades i em va torturar amb betadine, ho va entendre, també és esquerrana.

Ahir, si us haig de ser sincera, no sabia què em feia més mal. Si el dit o l'orgull.

Perquè mira que s'ha de ser burra per fotre el dit en un lloc així...





.

diumenge, 1 de juliol del 2007

buit ...

Tinc el cap tan ple, que està buit.
Hi ha tants pensaments, que sóc incapaç de seguir-ne el fil de cap.
En cap cap cap el que cap dins aquest cap.
És el que he pensat ara.
Perquè m'he adonat que ja havia dit dues vegades cap.
I el meu, tan aviat és aquí com a quarts de quinze.
Fa vent.
Vent de ponent.
Miro per la finestra i recordo allò de: de ponent ni vent ni gent.
I penso en la gent que tinc, que em tenen desde ponent.
I en els que tinc aprop i que a vegades m'entesto a allunyar.
Sense cap raó.
Simplement perquè m'allunyo jo.
Sense cap explicació.
Perquè el silenci entra fàcilment però li costa sortir.
I una cosa són les paraules escrites i una altra les parlades.
I realment ja no sé què dir ni què escriure.

M'allunyo i després no sé apropar-me.
Hi ha pensament que m'omplen massa i foragiten els altres.
M'allunyo i després dubto quan és el moment d'apropar-me.
I m'allunyo de nou perquè no puc apropar-me, encara.

Em distrec amb qualsevol futilesa i no penso en res.
O penso en tot i crec que no penso en res.
Em puc passar estones llargues mirant per la finestra.
Sense veure res i observant-ho tot.

No és tristesa.
És buit.
Senzillament buit.

Fa vent i entra per la finestra.
Fa vent i ha portat núvols.
Fa vent i no em diu res.
Fa vent i espero que s'ho endugui tot.

Fa vent i espero que s'ho endugui tot, menys els núvols...


.