buit ...

Tinc el cap tan ple, que està buit.
Hi ha tants pensaments, que sóc incapaç de seguir-ne el fil de cap.
En cap cap cap el que cap dins aquest cap.
És el que he pensat ara.
Perquè m'he adonat que ja havia dit dues vegades cap.
I el meu, tan aviat és aquí com a quarts de quinze.
Fa vent.
Vent de ponent.
Miro per la finestra i recordo allò de: de ponent ni vent ni gent.
I penso en la gent que tinc, que em tenen desde ponent.
I en els que tinc aprop i que a vegades m'entesto a allunyar.
Sense cap raó.
Simplement perquè m'allunyo jo.
Sense cap explicació.
Perquè el silenci entra fàcilment però li costa sortir.
I una cosa són les paraules escrites i una altra les parlades.
I realment ja no sé què dir ni què escriure.

M'allunyo i després no sé apropar-me.
Hi ha pensament que m'omplen massa i foragiten els altres.
M'allunyo i després dubto quan és el moment d'apropar-me.
I m'allunyo de nou perquè no puc apropar-me, encara.

Em distrec amb qualsevol futilesa i no penso en res.
O penso en tot i crec que no penso en res.
Em puc passar estones llargues mirant per la finestra.
Sense veure res i observant-ho tot.

No és tristesa.
És buit.
Senzillament buit.

Fa vent i entra per la finestra.
Fa vent i ha portat núvols.
Fa vent i no em diu res.
Fa vent i espero que s'ho endugui tot.

Fa vent i espero que s'ho endugui tot, menys els núvols...


.