estrelles ...

Abans d'anar al llit, de començar un nou llibre, surto a la terrassa. El gat està fent guàrdia.
No encenc cap llum i em guio per la poca que hi ha pels defores i tot palpant el terreny amb els peus. Tot i que me'l sé de memòria, prefereixo anar segura.
Al cap d'amunt de l'escala, m'assec i miro enlaire. El cel està ple d'estrelles. Just davant meu hi ha el carro gros.
Com més miro, més en veig.
M'estiro a terra. Encara està calent del sol de la tarda.
Penso que aquest any m'he pedut la pluja de cada agost. No he pogut passar estones llargues estirada a terra admirant-la. Però no m'entristeix, tot el contrari. No podia veure-la perquè estava núvol, perquè plovien gotes.
També penso, i em sorprenc fent-ho, qui hi deu haver en aquell precís moment mirant les mateixes estrelles, el mateix cel...
Em concentro en una sola estrella, una qualsevol, però que l'endevino rodona i perfecte. Mentre la miro només a ella, la resta desapareixen. Jugo a fer-les aparèixer i desaparèixer una estona. I quan torno a enfocar tot el firmament, en veig una de fugaç...
Somric, tot pensant que hauria de demanar un desig, però no ho faig.

.