Ja t'ho diré...

Són la meva debilitat en el món del rock en català... els Ja t'ho diré. L'altra dia amb la M recordàvem les nostres sortides nocturnes, "en aquellos maravillosos años", quan anàvem a veure'ls pels "puestus". Ens ho passàvem teta. Sobretot amb en Titi, el guitarrista... que maco en Titi.
Em poses qualsevol cançó seva i crec que sóc capaç de cantar-la. I avui... avui quan m'he aixecat, després d'esmorzar he recordat que vaig baixar d'Olot un dels seus cd's.
"Ja t'ho diré - Història d'un viatge 1986-2003" i m'he dit, va, mentre escombres i fregues cantaràs una mica. Bé, en aquest cas molt. I fins ara... cantant algunes de les cançons que més m'agraden... i totes les altres! (Si plou ja sabeu a qui ho heu d'agrair)
N'hi ha tantes!! i me n'hi falten tantes en aquest cd... clar que jo hauria fet un cd amb totes les seves cançons.
I aquí us en deixo dues, la lletra només, si voleu us les canto, però...

Títol: Res no es mou
Disc: Moviments salvatges
Any: 1995

Res no es mou. Ningú crida.
S'ha fet fosc.
Una moixa que me mira
posa ordre es moviments
sense comptar es temps.
Quatre llibres mal posats
i un silenci que ho diu tot.

Quadres, ramells, planxes i teles,
bòtils, culleres, plats i cafeteres.
Sense rompre cap got.
Un mussol s'ha deixondit.

Un pagès i un caragol
es passegen pes verdet.
Ses estrelles des safareig
són peixos que no diuen res,
no diuen res.

I ara que no mos veu ningú
obrirem calaixos i caixons.
Hi ha mirades que em fan mal
I olors molt conegudes.
Hi ha drogues que em curen
i cançons que encara duren...

Dues velles xafarderes
no es poden pensar mai
que ses flors d'aquest racó
Sempre faran bona olor.
M'agrada sortir a respirar
S'aire de la mar.
Sempre em farà somiar.
Juny, juliol, prunes i cireres,
cards i abatsers, barques peixateres.
Pedres i parets,
porxos i un rebost
en cases de marès.
Anirem a arrasar camí,
anar a morir.

I ara que no mos veu ningú
t'assimilaré com si res.
Durem un ritme acompassat
i tot d'una funcionarem.
T'agradarà estar damunt jo,
es pits te tremolaran.
Es llençols estan humits,
Papallones pes pits.

Títol: A poc a poc vaig dibuixant
Disc: Moviments salvatges
Any: 1995

No sé quants eren,
però no eren molts.
Entre carrerons
intentaven fugir del món,
i sempre acabaven
entre fum i cançons.

Es peus gelats trepitgen
es fred d'aquest hivern.
Es cap calent
i es vidres estellats.

Caminant per un carreró estret,
sa boira als ulls
no em deixa veure sa llum
d'un cap de cantó.
Fa fred i no puc reaccionar.
Són negres ets ulls que veig?
No sé si els tu.

Es cabells damunt s'esquena,
sa roba banyada i salada.
Ets ulls lluents
i es vidres entelats...

A poc a poc vaig dibuixant
es meu amor de blanca pell
i no em deixaré cap detall.
Ets més hermosa que mil ocells.

T'agrada pensar que es meus ulls
te llepen es pits.
Saps que t'estim
que mai no estaré amb tu.
Que cada capvespre esper
entre ombres i fum.
Que cada vespre estic
entre ombres i fum.




.

teràpia...

No sé si repeteixo vídeo...
però avui va de perles per buidar la ment i deixar-la volar...

Explotions in The Sky _ Your Hand In Mine

I em buido de tot...
i m'omplo només de notes...
i tanco els ulls i me'n vaig...
i em deixo endur pel vent fred d'aquesta nit...




.

coincidències odioses...

365 dies té aquest 2007, 12 mesos com tots i un piló de dies a cada mes... 365 dies per triar i remenar. 365!!!
Us imagineu haver de triar, dues persones, entre 365 parells de sabates? o de pantalons? o d'ulleres? o de gossos? o de vailets? o de mossetes? quina probabilitat hi hauria de que triéssiu el mateix? dues persones completament diferents, desconegudes entre elles, una de pija i l'altra senzilla, una que és una flor i l'altra que de finura gasta la mateixa que jo, o sigui que ben poca...
Doncs sí. Es veu que de 365 dies els ha agradat el mateix. El 29 de setembre. Sant Miquel. Que que sigui Sant Miquel només se'ls hi pot relacionar per la birra, una perquè li agrada, l'altra perquè la serveix...
Doncs sí. Dos casaments el mateix dia. Un al matí i l'altre a la tarda. El de la meva millor amiga i el de la meva millor cosina.
Doncs sí. Tinc fins el 29 de setembre per mentalitzar-me de que hauré d'assistir a dos casaments en un mateix dia.
Perquè sí. Perquè no em penso perdre el casament de la S per anar al de la cosineta. No em dóna la gana. Perquè si no hi vaig em passaré plorant tot el dia per haver-me'l perdut. I no pas per estar d'acord amb el santíssim sacrament dels pebrots, que quan es casen les amigues sempre, sempre, sempre, tinc maldecaps jo. Hi penso anar perquè estimo a la S i en P i sé que serà un gran dia per ells i no penso perdre-m'ho. I el mateix dic de la cosineta i el txé encantador.

Doncs sí... ara tinc més clar que abans que no portaré talons...





.

anar a comprar pa...

M'agrada anar a comprar el pa a aquesta hora. Sempre veig un ocell o altre.
Avui he "descobert" on s'amaga el tallarol capnegre que visita la nostra menjadora. Ja ho sé, pot ser ben bé que sigui un altre, però m'agrada pensar que és el mateix, igual que el pitroig que ve cada hivern... que és un de diferent cada dia, cada any? m'és igual.
Doncs el cas és que per anar a comprar el pa, passo aprop del camp de futbol, on hi ha tota una filera de ciprers. Els gafarrons, les tòrtores, els estornells... hi fan jocs diversos. Darrera el camp de futbol ja no hi ha res... es podria dir que s'acaba el poble, malgrat hi hagi una casa o dues a mig camí del bosc.
En aquesta zona també hi ha dues cases de pagès, amb els seus corresponents patis amb arbres, arbustos... Una de tancada, envoltada d'una valla i l'altre sense tancar, envoltada de camps.
He vist al tallarol endinsant-se en un arbust de la primera casa, que per cert ja té el cirerer pràcticament florit.
És un plaer passar-hi i obrir de bat a bat les orelles. Concentrar-se en els sons i eliminant els sorolls...
M'agrada anar a comprar el pa a aquesta hora, sento música pràcticament durant tot el camí...





.

la lluna, la pruna...

la lluna aquesta nit a 2/4 de 12...



Sospira sa lluna, davall d'un cel d'estels
sa nit que l'envolta mai li diu res.
Espera dia darrera dia que es sol li doni una besada,
mira a l'infinit, pensa potser serà millor.
(...)

Fragment de Sospira sa lluna del Ja t'ho diré




.

fa caloreta...

... i comencen a envaïr el pati de casa...

... no hi deus pas tenir res a veure, Escarabat?



.

mala llet...

Avui m'he aixecat girada, neuròtica.

Farta d'estossegar.
Farta del mal de coll.
Farta del mal de cap.
Farta de la calor.
Farta d'aquesta merda d'hivern que ha sigut primavera.
Farta de no dormir cap nit sencera.
Farta d'estar-me aquí, tot i voler-hi ser.
Farta d'haver de prendre paciència.
Farta del gat, que sap que m'ha fet emprenyar molt i fa dos dies que només em fa moxaines.
Farta dels avis.
Farta de la tele a tot volum.
Farta de que ningú es preocupi prou per la mare.
Farta de preguntar-me què en penso fer de la meva vida.
Farta de no trobar-hi resposta.
Farta de tenir la sensació de que sempre estic de pas a tot arreu.
Farta de fer veure que tot està en ordre.

Però m'he passat el dia fotent-li cosses a la neura.

Matí de mestressa de casa total, ajudant a la marona que té l'esquena fotuda, i a la tarda em toca fer el paper de dissenyadora gràfica amb la Remena. Vol que li faci alguna cosa amb l'escanner, unes fotos i el tema casament... em té encuriosida. M'anirà bé per acabar de fotre la cossa definitiva a la neura i la mala llet.
A més, avui tornen a operar a la gossa. Fa dies que no es troba gaire bé.

.

maternitat i danys col·laterals...

Ahir a la tarda es va presentar de sorpresa la N. Portava en Raül, el meu nebodet. Maco perquè sí. Amb la N, ens coneixem de tota la vida, la nostra amistat ha tingut alts i baixos, però ha sobreviscut 33 anys i n'ha de durar molts i molts més. Vam anar al bar de la S. També havia de venir la C més tard. I evidentment la C va venir amb l'E, que té just 13 mesos, no un any i un mes, no, 13 mesos. Aquesta mania de comptar per mesos no l'he entesa mai, segurament jo faria o faré el mateix, però no ho entenc. L'E és una mosseta molt espavilada, amb uns ullassos que s'ho mengen tot i un somriure que et roba el cor.
Aquesta vegada vaig ser previsora i vaig agafar la càmera. Sort que ho vaig fer.
Dues mares, una que vol posar-s'hi a finals d'any i jo. El tema de conversa ja us el podeu imaginar, fills, embarassos, predictors, embarassades... es veu que en el poble n'hi ha un munt d'acabades de parir i que esperen a fer-ho, el meu comentari? "sort que de moment estic inmunitzada". I elles vinga a parlar de totes aquestes coses, que sí, poden ser interessants... suposo. L'any vinent seré l'única nascuda del meu any que no haurà parit o haurà buscat un/a fill/a.
Mentrestant jo anava fent fotos.
Per sort hi havien els dos marrecs encantadors i em vaig disposar a estar per ells. Vaig estar jugant amb l'E, vaig fer somriure a n'en Raül, els vaig fer fotos, vaig fotre cullerada de tant en tant a la conversa de les mares i futura mare i em vaig mossegar la llengüa més d'una vegada.

Aquest matí n'he parlat amb la marona. Ma mare ha tingut 4 fills, tres nenes i un nen.

Jo: mira, jo no sé si tindré mai fills o potser quan en tingui faré el mateix o pitjor que elles, però mare... tu quan ens vas tenir et queixaves perquè havent nascut nosaltres no podies fer les teves coses?

marona: no, sempre dic el mateix, em vaig casar i tenir fills perquè vaig voler, ningú m'hi va obligar, per tant era absurd queixar-se. A més, des del moment en que hi vau ser, tot el que feiem estava pensat amb vosaltres i per vosaltres.

I res... n'hem continuat parlant i espero ser com la meva mare, jo.

Aquí teniu el nen més maco i preciós i atrapadits i robacors de la Garrotxa i part de l'extranger:





.

interrogant VII...

... perquè jo que mai recordava el que somiava, ara sé i en recordo un que es repeteix una i altra vegada?


... vull caminar i no puc, vull avançar i no hi ha manera. Sempre se'm queden els peus clavats al terra; s'enfonsen a la neu, una neu extranya i desconeguda; s'enfonsen al fang; no tinc força a les cames i no puc aguantar-me dreta; vull avançar i no puc; vull entornar-me'n i no puc...

... hi ha vegades que aconsegueixo moure'm tot arrossegant-me com un cuc...




.

perles...

... són perles efímeres les gotes que es queden a les fulles ...

.

el surrealisme a casa...

Dilluns al migdia.

Avi: Caram Neus, sí que ha pujat de volum aquesta manta desde que la vas començar.

Jo: oi tant! Sobretot tenint en compte que no hi havia res abans de començar.

Riem.

Avi: I tant que sí!

Jo: Evidentment avi.

A l'avi li agrada molt dir evidentment, sempre que pot ho diu. Tornem a riure.

Avi: Exacte punyetera! Aquesta és la paraula!

Jo: Evidentemente Watson jeje ai no, que era "Elemental querido Watson".

Iaia: Oh, però a la primera part van jugar molt bé.




.

regals inesperats...

Arriba la pluja amb un ploure maco, alegre. M'encanto mirant com les gotes es queden quietes a les fulles i tot d'una cauen i penso que podria aprofitar per fer alguna foto del pati mentre plou. Arreplego el trípode i la càmera i surto. Em poso a aixopluc i faig unes quantes fotos, no n'hi ha cap que em convenci, però per fer proves d'HDR m'aniran prou bé.
Només se sent la pluja mentre va caient i el clic de la càmera. Hi ha un silenci quasi absolut. I tot d'una un sorollet em fa aixecar el cap. Un tallarol capnegre acaba d'aterrar just sobre l'emparrat que tinc al damunt. Resto ben quieta, pràcticament sense respirar. No m'ha vist, no m'ha sentit, no sap que hi sóc i es passeja alegrement sota la pluja davant dels meus ulls. He pensat que li podria haver fet una foto quan ja ha sigut massa tard. Se n'ha anat tal com ha vingut.
M'he quedat embadalida fins que els meus ulls han captat un canvi de llum sobtat i breu. Un llampec? pot ser? un llampec? i he parat l'orella i he restat altra vegada immòbil per no espantar el tro, que ha arribat suaument.



.

xemeneies...

des del terrat de casa

Puedo ponerme cursi y decir que tus labios
me saben igual que los labios que beso en mis sueños,
puedo ponerme triste y decir que me basta
con ser tu enemigo, tu todo, tu esclavo, tu fiebre tu dueño
y si quieres también puedo ser tu estación y tu tren,
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino, tu pecado tu Dios tu asesino,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.

Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda.
O tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar...


A la orilla de la chimenea _ Joaquín Sabina



.

ser daliniana...

"Tot em modifica, però res no em canvia"

Salvador Dalí



Extret de "Dalí 1904-2004"
Ed. 62 SA , 2003




.

amors especials...

Ahir tocava sopar de nenes mitxe. O sigui, una part de les nenes i en P., la parella de la S.
El motiu era l'estrena de la casa de la La i la Li. Una casa preciosa, preciosa i preciosa.
Em feia molta il·lusió, molta. Veure-les a elles, a la Gota, una basset anarquista amb títol de lady, la seva nova llar.
A la La la conec de tota la vida, sempre ens hem portat bé. A la Li la conec des que se'm va aparellar amb la La, fa una pila d'anys. Són la meva debilitat amical, per dir-ho d'alguna manera, són els meus amors especials.
Sempre m'ha agradat la seva companyia, m'hi sento còmoda, acompanyada, estimada, les puc abraçar quan en tinc ganes, m'abracen quan els hi sembla, hi ha una complicitat i una amistat molt grans. Riem un piló i parlem seriosament quan cal. Amb elles allò de que els amics són la família que un/a es va fent a mida, té tota la raó de ser.
Em vaig enamorar dels quadres de la Li. Ja n'hi he encarregat un. Són meravellosos. Vaig disfrutar veient les fotos, fantàstiques, del segon viatge a l'Índia amb la Fundación Vicente Ferrer.
Vaig riure amb tots plegats. Vam fer broma, vam parlar de coses sèries. Però les rialles i el bon humor van guanyar la partida.
Vaig estar insistint a la Gota de que em fes un petó, tot i recordar-se de mi després de tres anys, i tenir ganes de jugar i moure la cua com una boja i córrer darrera meu i explicar-me mil coses, només me'n va fer un.
I va arribar el moment de marxar, les enyoro sempre abans del "fins aviat". Però ahir quasi que vaig arrencar a córrer.
Es van posar a parlar per enèssima vegada dels seus respectius casaments. La Li i la La es casen al juliol. La S i en P es casen al setembre. I just abans de marxar la La i jo vam tenir, més o menys, la següent conversa:
- no m'has d'explicar res?
- jo?
- sí, no has dit que tenies moltes coses per explicar quan has arribat?
- jo? - la meva cara era de sorpresa total.
- diu que vindràs acompanyada al casament?
- jo??? -flipant.
- sí, tu.
- ai cullons La, quan no em deixis portar al gat...
Rialles
- no sé, no sé - em deia la La somrient sorneguerament.
- d'aquí al juliol poden passar moltes coses La o no en pot passar cap. Ja et vaig dir que llogaria a algú, tot depèn del preu. Ja t'avisaré amb temps.
Més rialles.
I després de més petons i abraçades vam marxar.
Jo amb recança, sempre se'm fa curt, ens veiem massa poc, massa poc...





.

interrogant III, IV, V i VI...

... perquè totes les amigues de tota la vida, a les que conec des que eren al ventre de sa mare (jo vaig ser la primera a néixer aquell any) i que estimo com si fossin les meves germanes, s'han posat d'acord a casar-se aquest any?


... perquè es casen?


... perquè quan agafo un nadó i li faig carinyus, en aquest cas el meu preciós nebodet postís, només perquè tinc 33 anys i feeling amb la mainada, m'han de preguntar allò de: "què no te'n fan venir ganes?". Ganes de què?


... perquè la gent diu "ja tens una edat" si l'he tinguda sempre?



.

vent...

M'acarona el vent fred

i em sento bé, viva.

Obro els braços
i deixo que m'esvaloti l'ànima.

Alço el cap i els meus ulls
busquen més enllà del vent...

.

passeig...

Ahir a la tarda vam anar a passejar els gossos, la Nina i en Panxo. Vam baixar fins l'estació, vam agafar el bici carril, per variar no vam seguir els camins "convencionals" i ens vam enfilar marges amunt i avall, per tal de poder passejar tranquil·lament sense trobar-nos a ningú i haver de lligar-los gaire estona. Ens vam arribar fins una mica de pineda, per veure, silenciosament, si hi havia alguna senyal de que el mussol banyut encara s'hi estava, no em vam trobar cap. Després vam anar baixant fins arribar al riu. Vam fixar-nos en el verd d'alguns prats, un verd exagerat. Tot d'una el nen s'atura i fa estar quiets als gossos. Miro i escolto. I se sent un cant bonic, però jo no veig qui canta i el nen l'ha perdut, el busca amb els prismàtics però no el troba. "Et volia ensenyar el que cantava" "qui era?" "Un pinsà borroner" "oh!". I és que ja l'he vist, però hi ha ocells que no et cansaries d'observar. Continuem caminant. Començo a escriure mentalment...

Les ombres s'allargassen mentre el sol va baixant.
Els prats d'un verd insolent contrasten amb la resta de color palla.
El riu canta malgrat encara tingui set.
Les herbes abans llargues i altes resten ajagudes per la pluja d'aquests dies.
Els mosquits dansen damunt una mata de joncs.

I penso que m'agradaria ser capaç de transformar-ho en poesia.

Creuem els Ponts Petits. El nen, en Panxo, la Nina i jo, en aquest ordre, sempre en aquest mateix ordre. I la Nina i jo amb la mateixa por i inseguretat de sempre. Veiem que s'apropa gent i els lliguem. Es comencen a sentir els crits de la mainada jugant al pati de l'escola. Aquell pati que abans vèiem tan gran, tan inmens, ara ens sembla petit. Nosaltres hi teníem dues palmeres altíssimes que uns brètols una nit van matar. Són quasi les 5, hora de plegar: "cap a dins a recollir, que falten 10 minuts!!" i el nen em diu: "hi ha coses que no canvien mai, eh?". Riem. I em visita l'haikú, surt sense haver-lo de pensar:

Els jocs d'infants
al pati de l'escola
no canvien mai.



.

ganxet...

ummmm... altra vegada el llit desfet. Es pot saber com coi dorms?? Dolor intens al girar-me del llit. Just allà on el d'urgències fa més d'un mes em va dir "aquí te duele, ¿verdad?" i jo: no, "pues deberia dolerte, es extraño". Penso que tinc sort de no tenir en House de metge de capçalera. Què coi hauré fet perquè em cardi mal ara, a apart de no cuidar-me prou la contractura del clatell, clar. És el coixí. Fora. L'aparto. Continua fent nosa. El llenço fora del llit. M'hi poso panxa enlaire. Malament. Panxa a terra. Millor. Aviam si així hi ha sort. Avui serà un dilluns extrany. No aniré a treballar. No entraré al taller cridant bondia!!! a una colla de fusters mig sords... que "raru" que se'm fa... però vaja, val més pensar en una altra cosa. Què faré ara? em poso a estudiar, a no fer res, a buscar feina, seré capaç d'estar-me dos mesos sense treballar?... no pensis Neus, no pensis, com vols dormir si comences a pensar? sempre igual. Dorm!!! I si poso música?... podria posar la BSO de "Nòmades del vent", està molt bé, és tranquil·leta i entre la música se senten als ocells... val més que no, si la poso voldré cantar la del Cave, encara serà pitjor. Em torno a girar. El clatell fa "crec". Una altra volta. I una altra. Quin silenci a casa a aquesta hora, sembla que no pugui ser. Osti! i quina hora és ara que hi penso? ah... les 5. No falla. I quanta estona fa que volto? uf.... val més no pensar-hi. Què deia aquell... qui era? .... ummm... qui era? ... en fi tan és. Deia que és millor aprofitar per fer alguna cosa enlloc d'emparanoiar-se, o alguna cosa així. M'aixeco? total, si em quedo aquí em fotré de mala llet. Cullons, enlloc de rumiar tant mou-te!
Baixo a la cuina i em preparo un got de llet. Haig de deixar de beure llet, la Maria em va dir que... merda! tenir una germana biòloga i escoltar-se-la és fotut. Que si la llet, que si la carn, que si això... acabaré sent vegeteriana o maniàtica. Una de dues. Mentrestant l'ordinador s'està engegant, aquest també, cada dia li costa més. Val més que obri als gossos abans que en Panxo es foti a plorar a la porta. Em reben amb alegria, agraïment, llepades i cues hiperactives. Se'n van al seu lloc, al costat de la llar de foc, a dormir mentre esperen que arribi l'hora d'anar a passeig. Navego una mica. Miro el correu. Penjo una foto. Deixo un comentari matiner. Penjo un post del Galeano pensant que sí, però que no, però m'agrada tant el Galeano! Encara tinc menys son. Evidentment. Val més aprofitar-ho. I em poso a fer ganxet. Aquesta setmana vull acabar la manteta pel nebodet, que fa dies que tinc abandonada. I així m'han trobat tots a mida que s'han anat aixecant, a quarts de 7, a quarts de 8...
-bon dia!!
-bon dia... què hi fas aquí??
-ganxet.




.

la nit...

La noche

---

1

No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.

2

Arránqueme, señora, las ropas y las dudas. Desnúdeme, desnúdeme.

3

Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.

4

Me desprendo del abrazo, salgo a la calle.

En el cielo, ya clareando, se dibuja, finita, la luna.

La luna tiene dos noches de edad.

Yo, una.

Eduardo Galeano _ El libro de los abrazos

.

a voltes...

... val més una abraçada que mil paraules...







.

aigua...

XIV _ (Cara a cara)

Cau una pluja lleu com un somrís
callat i sol, amb llavis d'ona quieta.
Els camps miren al cel, pluja que plora.
Només en aquest gest la terra creix
i les arrels, presagis d'abundor,
s'endinsen fins a la soledat del món.






XII _ (Esgrafiats)

Quina remor pressents quan, tardor enllà,
hauràs pronosticat bonances tèbies
i amb els records severs, del tot silents,
t'entestes a enyorar platges desertes.
Potser millor seria no fer plans
i perdre's bosc endins amb pluja als peus
o bé amb molsa molt flonja.
Com infants,
bocabadats pel guany d'un bell tresor.

Poesia: Mireia Lleó i Bertran - Parc encès

Fotografia: elur, aquest migdia al pati de casa.




.

punt i final. obrim dos punts:

Aquesta és una de les moltes cuines que he dibuixat i pressupostat durant aquest 5 anys i 5 mesos que he treballat aquí. Avui faré les dues últimes. És el que més m'agradava, dibuixar les cuines complicades que dissenya en Pep. Aquesta però és senzilla...

Ho trobaré a faltar, però només uns dies. A partir de dilluns comença una nova etapa. Replantejaments, nous propòsits, buscar nous projectes... Els qui m'estimen molt i/o han començat a conèixer-me prou bé, m'animen a buscar alguna feina relacionada amb la natura. I és que ja la tindria si no hagués perdut el temps a les classes de francès i d'anglès. Va ser el que em va faltar per entrar aquí: Observatori del paisatge
Malgrat també li fatava estar en contacte amb la terra a aquesta feina... no es deu poder tenir tot... o potser sí?
Però diuen que quan es tanca una porta s'obre una finestra... i jo ara les he obert de bat a bat, que entri vent nou, que renovi l'ambient, que netegi els racons, que s'endugui la pols acumulada per tant temps de despropòsits...




.

dijous llarder...

Avui vaig a celebrar el dijous llarder amb els nens del taller.

Serà una mena de despedida.

Els trobaré a faltar.

Són més de 5 anys de riures, emprenyades, complicitats, bon rotllo, copets l'esquena (rotllo salutació varonil :P), xerrades de futbol, de muntanya, de xiruques, de bàsquet, critiques a les altures, sopars divertits... m'enduc tot lo bo de cadascún.



...

interrogant II...

perquè...



...he somiat que duia els cabells llargs després de tallar-me'l
i no abans com em passa normalment?




.

interrogant...

per volar...

Fotografia: Fotonatura

...n'hi ha prou amb obrir les ales?




.

xoriek...

Com que els subtítols costen un xic de llegir, us els transcric:

"Es bonita la idea del pájaro que pierde su personalidad, su identidad cuando le cortan las alas"

"Cuando le quitan su libertad es cuando le quitan las alas. Entonces ya no eres tu. El pájaro simboliza muchas cosas, pero sobretodo la libertad"

"A mi no me gusta el estudio. Me cuesta. Es frío. Todo tiene que salir bien. No es como el directo. Tiene otra gracia, hay relación con el público."

"Cada pájaro tiene su canto y son muy diferentes entre ellos"

"Conocí a ... y canté con él.
Me gusta mucho el trabajo de Violeta Parra."

"El tema "Loha-loa" lo hicimos Artze y yo. Jexux Artze murió de cáncer. Éramos muy amigos. El disgusto fue enorme.

"me ha tocado cumplir un papel en esta vida, hacer lo que estuviera en mis manos. Como a cualquier otra persona, sean carpinteros o lo que sea..."

"... ... durante el franquismo aquí había un importante vacío cultural y decidimos entre todos que había que hacer algo para llenarlo.
José Oteiza fue el impulsor."

"Tengo ganas. El directo, el escenario es lo que más nos gusta a todos."

...

Xoriak (xorien ihesa)
Joseba Sarrionandia / Mikel Laboa

Zuen begiak, eta zuen etxeetako leihoak,
eta zuen eskuak zabaltzen dizkiezue.
Xoriak laudatu egiten dituzue,
lausengu lirikoak ere dedikatzen dikiezue.
Baina xoriak zuengandik beti ihes doaz.


Els ocells

Els hi obriu les mans,
les finestres de les vostres
cases i els vostres ulls.
Alabeu als ocells,
els hi dediqueu falagueres líriques.
Però els ocells us defugen.



.

...

RESPUESTA

Quisiera que tú me entendieras a mí sin palabras.
Sin palabras hablarte, lo mismo que se habla mi gente.
Que tú me entendieras a mí sin palabras
como entiendo yo al mar o a la brisa enredada en un álamo verde.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte,
hace ya mucho tiempo aprendí hondas razones que tú no comprendes.
Revelarlas quisiera, poniendo en mis ojos el sol invisible,
la pasión con que dora la tierra sus frutos calientes.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte.
Siento arder una loca alegría en la luz que me envuelve.
Yo quisiera que tú la sintieras también inundándote el alma,
yo quisiera que a ti, en lo más hondo, también te quemase y te hiriese.
Criatura también de alegría quisiera que fueras,
criatura que llega por fin a vencer la tristeza y la muerte.

Si ahora yo te dijera que había que andar por ciudades perdidas
y llorar en sus calles oscuras sintiéndote débil,
y cantar bajo un árbol de estío tus sueños oscuros,
y sentirte hecho de aire y de nube y de hierba muy verde...

Si ahora yo te dijera
que es tu vida esa roca en que rompe la ola,
la flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,
aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,
aquel niño que azota la mar con su mano inocente...

Si yo te dijera estas cosas, amigo,
¿qué fuego pondría en mi boca, qué hierro candente,
qué olores, colores, sabores, contactos, sonidos?
Y ¿cómo saber si me entiendes?
¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?
¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?
¿Cómo ahondar en tu invierno, llevar a tu noche la luna,
poner en tu oscura tristeza la lumbre celeste?

Sin palabras, amigo; tenía que ser sin palabras como tú me entendieses.

José Hierro _ De "Alegría" 1947




.

pluja expres...

Els núvols que ens visiten s'han encomanat de la nostra estupidesa:

córrer, córrer, córrer i córrer per no arribar enlloc...


diuen que estan de pas, que tenen pressa i que potser ens deixaran alguna gotellada...




.

naixeran nous vents, canviaran es temps

Aquesta cançó del Ja T'ho Diré em va de perles per resumir el que em passa, han arribats temps de canvis.
La setmana passada vaig parlar amb el "kèfe". Li vaig dir que "fins aquí", que ja no em deixava trepitjar més, que no volia continuar treballant d'aquesta manera, que em sentia explotada i maltractada. El "kèfe" em va donar mil solucions i mil i una facilitats perquè em quedés aquí. Fins i tot em va dir que decidís el meu sou jo mateixa, que ell m'ho pagava. Però són tantes les promeses fetes i que mai s'han complert, tantes les vegades que m'he queixat passivament i muntant una guerra a l'oficina... són tants intents de que s'adonés de que o em mimava o em perdia, que ha fet tard. Després de parlar una estona, plorar-ne una altra (això jo, puc arribar a ser molt bleda quan estic tova), de dir-li que si sóc capaç de venir cada dia és perquè vaig empastillada, que és molt trist que un paio que es nega a fer la seva feina s'hagi fet l'amo de l'oficina... vam arribar a un acord. Em posa a l'atur.
Fins aquí va anar relativament bé. A partir d'aquí va començar a jugar brut. Sabedor del meu punt flac, va començar a tirar-hi cosses. Però no se'n va sortir. El dia 16 deixo definitivament aquesta feina. I si hi ha gaires dies com el d'avui, abans i tot. Perquè sóc tan burra que encara em preocupo per coses i m'emprenyo quan no es fan com s'haurien de fer.

Cullons!




.

l'haikú...

L'haikú és un petit poema amb mètrica oriental, que té els seus orígens al segle XIII/XIV i agafa embranzida a partir del segle XVI/XVII, i segueix essent molt popular principalment al Japó. La senzillesa que caracteritza aquests poemes és el resultat d'un delicat procés que recull l'herència del món religiós i filosòfic (budisme, taoisme, zen, confucionisme), l'art de la cal·ligrafia, la tradició poètica oral japonesa anterior al segle VI i les posteriors evolucions cap a le formes clàssiques del waka i la tanka.

L'haikú ens recorda la filosofia espiritual i el simbolisme dels místics taoistes i dels mestres zen, que expressen molts dels seus pensaments utilitzant mites, símbols, paradoxes i imatges poètiques.

És una poesia contemplativa que valora la natura, els colors de les estacions, els contrastos i les sorpreses. Simplificant, podríem dir que s'originà per segregació dels tres primers versos de la tanka, de 5-7-5 síl·labes (4-6-4 si comptem a la catalana, sempre que els versos siguin femenins, és a dir que acabin en paraules planes).

L'haikú enregistra o indica un moment, una sensació, impressió o drama d'un fet específic de la natura. Els dos primers versos són un apunt al natural, que fa un salt transcendental al tercer i darrer vers cap a una lectura més simbòlica i universal.

Més que inspiració, el que es necessita per compondre un veritable haikú és meditació, esforç i percepció.

Font: XLI Premi Joan Teixidor _ Poesia

Avui transcric aquesta definició d'haikú per fer-me'n memòria a mi mateixa. La transcric malgrat acabi de llegir un llibre del mestre Vicente Haya, on escriu i demostra que l'haikú no té res a veure amb el budisme ni la religió...
Alguna estona, ara que aviat em sobrarà temps, us escriure alguna coseta del mestre Haya, que vaig descobrir gràcies al primer mestre d'haikús que he tingut, en Buk.




.

si plogués...

Són les 6 del matí. He sentit com tocaven el campanar del poble i tots els rellotges de casa. L'avi era, és rellotger i el pare un enamorat dels rellotges antics que fan tic-tac i toquen quarts i hores. Fa molt més d'una hora que dono voltes al llit. El cap em bull, penso en mil i una coses i fa estona que rumio si val la pena agafar la llibreta i anotar algún pensament absurd d'una nit d'insomni. Fins ara potser he dormit dues horetes.
Si fos estiu només m'hauria d'esperar mitja horeta, o potser un quart. Es llevaria el meu germà i ens n'aniríem a passejar els gossos. Ell amb els prismàtics i jo amb la càmera. Faria fotos a tot el que em semblés curiós i a... tot, vaja. Mentrestant tots dos repassaríem el cel, els arbres, els arbustos, les romagueres... tot esperant veure-hi algún ocell, amb les orelles ben obertes per escoltar-ne el cant. Ell amb més concentració i capacitat que jo. Quan s'en trobés algún, cosa que no costaria gaire, em demanaria que l'identifiqués, bo i sabent que no en sabria, segurament seria la vegada 300 que veuria un repicatalons, que és preciós ho sé, però no em surtiria el nom de cap manera. Em diria el que ja sé, "ets un desastre memoritzant ocells petits" i jo hi afegiria "i memoritzant els grans també". Jugaríem a cuit i amagar amb els gossos. Faríem curses i sempre guanyaria en Panxo...
Però no, som a la meva estació preferida, encara que no ho sembli. Hivern, negra nit i cap ganes d'embolcallar-me amb la roba del llit... no fa fred...
Si plogués tot seria diferent.




.

Belchite...

És fred l'aire
d'aquest matí d'hivern
cobert de blanc.





.

Als pobles... tot se sap...

La Clàudia va esclafir a riure i li va dir que ella l'ajudaria, que en podia estar ben segur i no hauria de patir per res.

Van pujar a les golfes , i allà Clàudia li va explicar el seu pla, el seguirien fil per randa. Li va fer un gest. I ell la va entendre. Va posar música perquè ningú no els sentís. Aquesta cançó:

(l'enllaç de la cançó J'ai deux amours - Madeleine Peyroux)

-Aquests són els plànols de la casa, va dir ell. I els va estendre a terra.
Ella els va mirar, analitzant-los centímetre a centímetre... l'havia recorregut milions de vegades, però mai l'havia vist així, despullada i en dos dimensions.

Durant uns segons es va quedar mirant el dibuix d'una de les habitacions. De cop una llàgrima va començar a caure per la cara de la Clàudia, quan a la seva ment van venir els records de tot el que havia passat allà de petita, però ho havia de fer, l'havia d'ajudar.

-Escolta, què plores? - li va preguntar ell.

-M'han vingut els records de quan jugava amb la Blanca. No la vas arribar a conèixer, oi, la meva germana bessona? Fa molts anys que no en sé res d'ella. Algun dia t'explicaré com va anar, ara no és el moment. - Fent un sospir, com si tornés d'un lloc llunyà, va continuar - Mira, veus el plànol? Aquí no està indicat, però entre aquesta habitació i l'estudi hi ha un pas. Sembla paret mestre, però en realitat són dos envans amb un passadís interior que les comunica.

-N'estàs segura Clàudia? M'han assegurat que aquest era el plànol més actualitzat de la casa... - Ell no sabia ben bé què pensar. Estava convençut de que volia ajudar-lo, però...



... però... millor que us expliqui el què la Jo Mateixa, si a ella li sembla bé, és clar.




.

efímer...

Aquest migdia, anant cap a casa, he vist una papallona preciosa, esgotada, desorientada...

.

retalls de Marroc

L'ocell jugant
salta de branca en branca,
per tres vegades.

Hi havia un ocell en un arbre gran, volia fer-li una foto però el tenia a contrallum i m'hi anava acostant de mica en mica, no vaig ser capaç d'identificar-lo. Deixava que m'hi acostés fins que el tenia prou ben enfocat i aleshores volava fins la branca d'una olivera uns metres enllà. Quan jo m'allunyava de la "seva" branca, hi tornava. Vam repetir el "joc" 3 vegades. Vaig preferir pensar que jugava a que em prenia el pèl.

Camina sol,
sortint d'enlloc i anant
qui sap cap on...

Quan ens dirigíem al desert, pràcticament enmig del no res, d'entre uns arbres en va sortir un home. Vaig mirar al voltant, la vista em va arribar fins el llunyà horitzó... no hi havia res més que arbres i buit...

Un arbre sol
enmig l'àrida falda
de la muntanya.

Creuant el Gran Atlas, la muntanya completament pelada i tot d'una hi havia un arbre, sol però ferm.

Està jugant
a la falda del pare
un nin feliç.

Com més ens acostàvem al desert el que veia era més desolador, la misèria, la precarietat, la sensació de que enlloc de passar les hores retrocedíem en el temps... quan la pena començava a guanyar-me, vaig veure un nin jugant amb son pare. Hi havia tanta felicitat en els seus gestos, en els seus rostres, que vaig estar-los recordant quasi tot el viatge.


I dos haikus més, que potser ja us vaig escriure, que no necessiten cap introducció ni explicació.

La lluna plena
banya l'arena roja,
desert encès.


Marroc sòl roig,
amb la seva carícia
el sol t'encén.





.

Tomorrow I will fly...

Vídeo


To Be By Your Side _ Nick Cave

Across the oceans Across the seas, Over forests of blackened trees.
Through valleys so still we dare not breathe, To be by your side.

Over the shifting desert plains, Across mountains all in flames.
Through howling winds and driving rains, To be by your side.

Every mile and every year for every one a little tear.
I cannot explain this, Dear, I will not even try.

Into the night as the stars collide,
Across the borders that divide forests of stone standing petrified,
To be by your side.

Every mile and every year, For every one a single tear.
I cannot explain this, Dear, I will not even try.

For I know one thing, Love comes on a wing.
For tonight I will be by your side. But tomorrow I will fly.

From the deepest ocean To the highest peak,
Through the frontiers of your sleep.
Into the valley where we dare not speak, To be by your side.

Across the endless wilderness where all the beasts bow down their heads.
Darling I will never rest till I am by your side.

Every mile and every year, Time and Distance disappear I cannot explain this.
Dear No, I will not even try.

For I know one thing, Love comes on a wing and tonight I will be by your side.
But tomorrow I will fly away, Love rises with the day and tonight I may be by your side.
But tomorrow I will fly, Tomorrow I will fly, Tomorrow I will fly.


Per entretenir-se



.

esperant...

Esperant la neu que no arribarà.
Esperant que aquest hivern que ha arribat tard, també sigui mandrós a l'hora de marxar.
Esperant que almenys, si no neva que plogui, i que ho faci molt, que plogui dies sencers, amb les seves nits.

Esperant... o desitjant?

Desitjant un canvi de vent per poder canviar el rumb.


JARDÍN DE INVIERNO

Llega el invierno. Espléndido dictado
me dan las lentas hojas
vestidas de silencio y amarillo.

Soy un libro de nieve,
una espaciosa mano, una pradera,
un círculo que espera,
pertenezco a la tierra y a su invierno.

(...)

Pablo Neruda - Fragment




.

val més tard...

L'hivern arriba
amb retard i mandrós.
El fred em plau.



.

dient veritats...

1 _ Fals - Quan jo era petitona l'avi tenia un gos, en Valent sí, un gos poruc i lleig. Ma mare ens prohibia que ens hi acostéssim, doncs no era un exemple de gos ben cuidat i net. No em va agradar mai.

2 _ Cert - Va ser l'any que el va fer la Meg Ryan, ell sortia a la banda tocant el contrabaix.

3 _ Fals - Rotundament fals. No he esquiat mai. Dubto que ho provi mai. Si depengués de mi, tancaria totes les pistes d'esquí. Quan no hi ha neu, el Pirineu i qualsevol altre lloc maltractat per fer-hi pistes d'esquí em fa pena, em vénen ganes de plorar, se m'omple l'ànima d'indignació. Quan hi ha neu i aglomeracions de gent i pilons i cues i crits... encara m'indigno més. I... i... mira, només pensar-hi m'emprenyo. En un concurs de redaccions de la cocaloca, em va tocar el primer premi i el regal van ser uns esquis que es van passar 15 anys arraconats fins que els vam llençar, encara no sé perquè vam trigar tant a fer-ho.

4 _ Fals - Al pis només hi tinc una canya de bambú i pobreta em sembla que no durarà gaire. Em consola saber que a la mare també li passa, i ella n'és una experta cuidant-ne.

5 _ Cert - Quan vam anar a un dels programes de l'última temporada que va estar a TV3, en una pausa, es va asseure enmig del públic, just al costat nostre i li van demanar autògrafs... i vaig fer ús d'un dels meus defectes, corregir sense adonar-me'n i en veu alta, em va sentir, m'ho va preguntar, li vaig dir i ho va corregir. Li va servir per fer una mena d'acudit a l'autògraf.

6 _ Cert - En el seu primer CD, Viatges, surto en els agraïments.

7 _ Fals - Si no recordo malament, cuino des dels 14 anys. Sempre he anat rera ma mare preguntant com feia les coses. M'agrada cuinar i ho faig bé, malgrat ho digui jo. Fa un parell d'anys vaig fer tot el dinar de Nadal soleta. Érem 25. No, no muntaré cap dinar multitudinari per demostrar-ho (va pel Sir William Temple i en Pd40, que ja ens coneixem... bé, més o menys)

8 _ Cert - Sóc capaç de fer-ho. Poca feina? una vida avorrida? vés a saber... Vaig saber que el Leonardo Da Vinci, esquerrà com jo, prenia notes a l'inversa i ho vaig provar i vaig veure que era fàcil. I a l'institut quan fèiem les làmines de dibuix tècnic i havíem d'escriure el nom al darrera, tot mil·limetrat i sense taques, si no ho feia de cap per avall amb la mà hi passava pel damunt i m'hi quedava una merderada, em vaig haver d'espavilar. Estic pensant com ho puc fer per demostrar-ho, doncs suposo que deu ser difícil de creure...... ummmm.... ...... ......
Bé, finalment m'he decidit per proves "físiques". Tres vídeos de més o menys 30 segons, la meva càmera no dóna per a més i una fotografia dels textos escrits.

Efecte mirall - De cap per avall - De cap per avall i amb efecte mirall

9 _ Fals - La veritat és que ho va intentar, però no ho va aconseguir. Vaig tenir sort de pesar més del que ell es pensava, sino m'hauria mort de la vergonya.

10 _ Cert - M'agobiaven les classes de fotografia, m'agradaven molt, però m'agobiaven.


Apa... homes i dones de poca fe... qui em creu i qui no?




.

"vamos a contar mentiras..."

Bé, mig superada la crisi de migranya, i a falta d'inspiració per qualsevol altra cosa i com que resulta que m'ha entrat la vena (bena?) mentidera, accepto el joc de la Jaka, que va començar l'Arare.

El joc consisteix en explicar deu coses d'un mateix, i els lectors-comentaristes han d'endevinar si és cert o fals. Hi ha una condició, deixat un temps prudencial i quan la història no doni per més comentaris, que qui ho ha explicat ens digui la veritat.

Doncs aquí van les meves 10 afirmacions, cinc són certes i cinc són falses:

1 _ Quan era petitona sempre jugava amb el gos que tenia l'avi. Es deia Valent, era petitó i de color blanc.

2 _ Un amic va sortir a l'anunci de Freixenet.

3 _ M'encanta l'esquí i aquest any friso perquè arribi el fred i nevi per poder anar a Vallter2000 com cada any.

4 _ Tinc un munt de plantes al pis. M'agraden molt i les tinc ben ufanoses.

5 _ Li he corregit faltes d'ortografia al Buenafuente.

6 _ Surto en un CD del Pep Poblet.

7 _ No sé cuinar. Només sé fer macarrons, que és el que hem dinat avui.

8 _ Sóc capaç d'escriure de dreta a esquerra amb efecte mirall, d'escriure de cap per avall i d'escriure d'esquerra a dreta amb efecte mirall i de cap per avall amb relativa comoditat.

9 _ Quan era més joveneta, a la festa major de Sant Feliu de Guíxols, el saxofonista de la Salseta em va pujar dalt l'escenari per ballar un rock.

10 _ Quan anava a l'escola d'art vaig suspendre fotografia.

I ja està... joc obert.

Com sempre passo per alt fer cap nominació, si a algú li ve de gust ja ho sap.

indisposició...

migranya

voleu... volar?

33

Fa 33 anys, exactament la nit del 13 al 14 de gener, feia molt fred, la marona se'n recorda molt bé.
A Girona hi havia nevat, ho sé perquè en un bar de la ciutat, fa uns 6 anys hi vaig veure unes fotos de Girona coberta de neu, a la llegenda hi resava: Gener del 1974.
Potser per això m'estimo tant l'hivern...
Potser per això m'emociona tant la neu...
Potser per això el fred no m'espanta sinó que m'agrada sentir-lo al rostre...
Potser sigui que, per haver nascut una tarda d'hivern gèlid a la bella ciutat de Girona, fa que sempre me la miri amorosament...

Avui, a dos quarts de 7, comença el meu nou any.

fa un any...

Avui fa un any que vaig començar a volar per aquí... Feia uns dies que m'havien arribat unes ales precioses per correu, ales que encara ara em meravellen i em desperten més que mai les ganes de volar, tot i que últimament em quedaria més en la segona part d'allò que cantava el poeta: "Algunas veces vuelo y otras veces me arrasto demasiado a ras del suelo..."
Tot això només per convidar-vos a que pogueu disfrutar, encara que sigui només una mica, del que a mi em va enamorar ja fa més d'un any:

Nòmades del vent

evasió...

tanco els ulls i me'n vaig...
avui no és un bon dia per ser l'Elur...
ni la Neus...

...un altre somni trencat...

Explotions In The Sky _ The Only Moment We Were Alone

Gallocanta II

Durant la curta estada a Gallocanta, vaig intentar pensar i escriure algún haikú, però les paraules fugien rera els vols d'aus meravelloses.
Potser no vaig poder i/o saber trobar la tranquil·litat necessària per integrar-me del tot al medi, ser-ne una més i veure-ho d'una altra manera, captar-ho des d'un altre punt de vista. Potser hi havia massa xivarri, massa distraccions, massa... excuses per haver perdut la inspiració?
El que sí vaig fer va ser menjar-m'ho tot amb la mirada, capturar instans amb la càmera...
Espero poder escriure algun haikú tot recordant els privilegis viscuts.

Camino del Mio Cid _ Gallocanta

comencem bé...

Dijous 4 de gener.
Fa estona que no em puc moure amb normalitat dins el llit, cada moviment suposa dolor. Sóna el despertador i intento llevar-me però no puc, la tortículis d'ahir ha empitjorat. Trigo més de 10 minuts per llevar-me. La intenció és dutxar-me i anar a treballar. Engego el calentador, trec la llet de la nevera. Punxada. El dolor és tan intens que sembla ben bé que perdi el món de vista. Escalfo la llet, em prenc un analgèsic i intento anar cap a la dutxa. Tres passos i altra vegada el dolor intens. Es repeteix unes tres vegades. Truco al "jèfe" i li dic que, de moment, no em veig capaç d'anar a treballar que si se'm passa una mica hi aniré més tard. Busco el lloc més còmode del pis i m'assec. Esquena recta, cap ben recolzat i cap moviment. Ni així em sento alleugerida. Truco a la marona, si pot venir-me a buscar i portar-me a urgències, no sóc capaç d'arribar-hi sola tampoc. Arribem a 2/4 d'11 i ens dirigim al taulell d'urgències. Al "normal" dues infermeres la fan petar amb dues o tres "pacients". El taulell d'urgències és buit. 5 minuts i passa una infermera i ens diu: "un momentet". Li responc: "un altre, encara?" Ma mare em renya. Em prenen les dades al cap d'un momentet llarg. Passo a la sala d'espera. Em tornen a prendre les dades i em pregunten exactament què em passa, li explico, "em vaig girar i vaig fer un mal gest", sense adonar-me em moc més del compte i torna el dolor intens, ella anota: "mal gest a l'incorporar-se, mareig". No sé pas perquè pregunta. Torno a la sala de desesperació. N'hi ha una que s'espera desde les 9 del matí i quan ha arribat no hi havia ningú. Que som a Olot, senyors, que això no és el Trueta ni la Vall d'Hebron, llavors recordo que tot i haver-me'n oblidat durant els últims 10 dies, estem en plenes festes nadalenques, els metges fan vacances. A les 12 em fan entrar i em fan passar a un box, on m'haig de treure el jersei i posar-me una bata. No vull fer-ho. Posar-me el jersei ha suposat 10 minuts de feina i llàgrimes. Però no tinc cap més remei. Em passo mitja hora mig enfredorida esperant la visita. Hi ha un pobre noi que s'ha de menjar totes les urgències tot solet. Entra i em pregunta què m'ha passat. Li dic: "estaba en la cama - el metge és sudamericà - durmiendo, yo me giré pero la cabeza siguió en el mismo sitio". Ell, tot seriós, sense moure ni un sol múscul de la cara, em respon: "Mira! a la primera que le pasó lo mismo, la contrataron para el papel de niña en El Exhorcista". Intento riure, però fa mal. Em mira la zona afectada, la movilitat, precaria, del meu cap, em pregunta si em marejo, li dic que no, però que sí se'm queda tot fosc quan fa tan de mal. La visita ha durat 3 minuts. Em vesteixo i espero el seu diagnòstic, tot esperant que no em digui que estic posseïda. M'enxufa un voltaren, un diazepam, em recepta un analgèsic i un noséquè i em posa un collarí de gomaespuma. M'espera una setmana d'immobilitat "forçada".
De moment, en aquest 2007 ja he après que dormir també és perillós.

Gallocanta

Bon any nou!!

En un dels folletons que vaig a arreplegar a l'oficina de turisme de Gallocanta, hi diu:
Gallocanta es: atardeceres rojos, grullas, carrizales, lavanderas, avutardas, puccinellia pungens, juncos, ruiseñores, aguiluchos, fochas, campos de labor, caminos, espadañas, inmensidad en el paisaje, fuentes, ornitología, manantiales, fotografía, porrones, ánades, refugio de fauna silvestre, azafrán, agua, amaneceres frescos...

En un altre, hi resa:
La puntual llegada de las grullas al anochecer constituye uno de los espectáculos sonoros y visuales más impresionantes de la naturaleza.

I jo us diré:

La llacuna és inmensa i la poqueta aigua que hi havia era una pista de gel on les oques practicaven patinatge artístic; el paisatge per fotografiar-lo pam a pam; els colors realment impressionants; les albades no van ser fresques, van ser gèlides però impagables, escoltar com es despertaven les grues i veure-les aixecar-se i omplir el cel de vols i sons no té preu, puc assegurar que és un dels espectacles més impressionants que he vist mai, no puc dir el mateix de quan tornen a la llacuna al capvespre, doncs no van ser gens puntuals, normalment arriben a partir de 2/4 de 6 i nosaltres vam marxar d'allà mig glaçats que ja era ben fosc; la neu que havia caigut a la zona feia dies, encara ens esperava en més d'un racó; els pobles de per allà no saben que hi ha una cosa que se'n diu sal que va molt bé per desgelar els carrers, sobretot aquells on el sol no hi arriba en tot el dia; va ser un festival ornitològic, almenys per mi, els profesionals que ens acompanyaven no crec que pensin el mateix...

A Gallocanta hi vam veure: becuts, grues, arpelles pàl·lides, calàndries, bitxacs, xoriguers, repicatalons, botxins meridionals, passerells, oques, ànecs collverds, cruixidells, cotxes fumades, cogullades, aloses, estornells, pardals, un flamenc volant amb les grues, fredelugues, coloms, mussols, cornelles, garses, milans reials, arpelles, voltors, cardines o caderneres, àguiles daurades, tords, pinsans, un ànec blanc, perdius roges, aligots comuns, un picot garser gros, pardals xarrecs, verdums, dos picots verds, pardals roquers, estornells negres, trists, una cigonya, tòrtores turques, tres guineus precioses i un senglar.

Quarts de 8 del matí, mentre esperàvem que les grues es despertessin i dibuixessin els seus vols i cants al cel de Gallocanta.

no m'agrada el nadal.

El rellotge de l'ordinador em diu que són les 23:23. La casa, per primera vegada durant tot el dia està en silenci, tranquil·la. Només s'escolten la respiració dels gossos, els tic-tacs dels rellotges i el meu tecleig. La veritat és que han sigut dos dies i una nit mogudets. Ahir preparant el rostit per avui durant tota la tarda, al vespre el cagatió, una nit d'insomni, aquest matí fent l'escudella, a l'hora de dinar servint i traginant amunt i avall, havent dinat rient i recollint i arreglant la cuina... un no parar fins fa una horeta. Tot plegat colze a colze amb la marona, com és costum dels darrers anys. També he tingut la meva estoneta de sofà i de reportera gràfica, tot sigui dit.
No m'agrada el Nadal. Però per sort, tot i que dolgui que sigui degut a alguna desgràcia, fa anys s'ha convertit en l'excusa per reunir-nos tots plegats. Tot i que aquest any només hem sigut 17 a dinar i per motius diversos els 9 restants no han pogut venir. N'hi ha que només ens veiem aquest dia durant tot l'any, encara que ens agradaria veure'ns a tots molt més sovint. Si no fos per aquesta reunió aquesta festa no valdria gens la pena. Malgrat hagi tingut la necessitat de fugir-ne i m'hagi refugiat més d'una vegada a la cuina.
Estic rebentada, em fan mal els peus, el cap, l'esquena... però les abraçades, els petons, els riures, les pessigolles, les complicitats, les fotos, les rialles, les trucades, els sms, els somriures, les ganes de que les hores s'allarguessin per no haver-se de despedir... ho compensen tot.
Ja hem sobreviscut a un altre nadal...

Bon Nadal!

aquesta setmana...

M'he enyorat aquests dies. He estat sense internet tota la setmana fins avui.
Una setmaneta que es resumeix ràpid. He tingut una entrevista de feina amb molt bones impressions, m'he passejat quasi cada dia per Olot buscant i comprant els regals de Nadal, he començat una bufanda per la meva germaneta, m'ha tocat una panerassa de Nadal amb els dos últims dígits de la grossa, no m'ha tocat cap neurillo a la loteria, m'he apuntat a l'excursió a Gallocanta per la setmana vinent, el fred olotí m'ha embolcallat cada dia, m'ha despertat al tocar-me la cara, no vaig poder anar a veure i escoltar en Pep Poblet a Olot, vaig fer fotos als llums de la plaça Major...

haikú d'hivern [1] bis

Ha despullat
als arbres la tardor.
Al bosc hi ha llum.

haikú d'hivern [1]

La tardor ha
despullat els arbres,
el bosc és clar.


La tardor ha
despullat els arbres,
al bosc hi ha llum.
(2na. versió)

hivern...

Per primera vegada, en els meus trenta-i-pocs anys, el fred ha arribat a la meva terreta quan jo no hi era. La primera carícia d'hivern em va arribar a Madrid. Sempre m'ha agradat la sensació del fred al rostre, com també m'agrada enfonsar-me dins l'abric i embolicar-me amb la bufanda. Però el fred de Madrid és diferent al meu, és més sec, més suau, valgui la paradoxa. Fa tres dies que disfruto del fred garrotxí, d'aquell que t'arriba fins el moll de l'os, que s'escola per qualsevol plec de l'abric o bufanda i et provoca un calfred. Des que he tornat, es respira hivern per tot arreu i els arbres, finalment, deixen caure totes les fulles.
M'agrada l'hivern... m'estimo aquesta estació letàrgica.

Madrid...

"Neus... (dime cielo) ...me gustabas más con pijama"
G. després de passar tot el matí del divendres jugant amb pijama de tots colors i de vestir-me de marró per anar, a la tarda, a passejar per Madrid.

"Neus... (dime cielo) ...creo que estás más guapa sin gafas"
G. el dissabte mentre dinàvem i feia plans per cuinar-me a la "sandwitxera".

"Da gusto ver la cara de felicidad con la que te levantas cada mañana"
A. quan vaig entrar a la saleta, acabava de llevar-me, però feia estona que estava escoltant a G. jugant al menjador.

"Estabas muy guapa. Escucha al niño de A. y ponle color a tu vida"
F. avui, mentre cuinava un dels meus regalets i n'escoltava un altre.

plou...

Plou, i el seu ritme
és un bàlsam pel cor.
Teníem set.

Aquest matí, quan m'estava despertant, hes escoltat un soroll familiar. Feia temps però que no s'escoltava i m'he pensat que segurament encara somiava. Avui, que el meu somni ha estat estrany i ridícul i malgrat tot m'ha sabut greu sortir-ne. Suposo que passa quan somies en algú que aprecies i fa temps, massa temps, que no veus. M'ha agradat tornar a veure els seus ulls somrients i m'agrada recordar-ho, jo que recordo un somni entre centenars.
Però vaja, tornem al que realment interessa, al sorollet d'aquest matí. Plou! ha fet el meu cervell, però tot seguit ha pensat que no podia ser, quina cosa més extranya que plogui, quina tristesa quan he pensat això. Però el soroll no marxava i jo m'anava despertant mica en mica, donant voltes al llit, amb el gat passejant-se damunt meu i arrodint-se sobre el meu pit. Llavors el seu ronroneig s'ha barrejat amb el soroll provinent de fora.
Música. La pluja caient cadenciosament i els ronroneigs del gat fent-li companyia.
He allargat la meva estada al llit mitja horeta, un luxe com aquest s'ha d'aprofitar. A més, avui no sé pas com dormiré, o si dormiré. Me n'anava a Madrid, a rebre abraçades terapèutiques i a buscar-hi la pluja per dur-la fins aquí. Ara, aniré a Madrid a rebre abraçades i a donar-ne.

...pero siempre hay un tren que desemboca en Madrid...
Sabina baixava a Atocha, jo baixaré a Chamartín.

Interior a l'aire lliure...

Tornem amb una altra proposta de Relats conjunts.

Quadre de Ramon Casas _ Interior a l'aire lliure _ 1892

Ara sí que s'havia acabat tot, n'estava completament segura. De la mateixa manera que n'estava de que, havent-se acabat el cafè, es posaria la tassa a la butxaca, per guardar-la sempre més. Perquè l'acompanyés tota la vida, es trobés on es trobés. Aquella tassa li havia de fer de memòria, dins seu, tot i que mai més s'ompliria amb res, hi havia de cabre tot el viscut fins aleshores. Només veure-la en algun indret de la casa, un lloc prou discret i alhora prou visible, havia de recordar els errors viscuts i la necessitat de no tornar-los a repetir.
El cafè d'aquesta tarda era negre i amarg, tal i com més li agradava a ell de prendre-se'l. A ella no, ella detestava el cafè, només olorar-lo arrufava el nas. I feia tants anys que es veia obligada a beure'n malgrat tot. Però aquest dia no, avui se'l prenia a consciència, talment com si estigués celebrant un ritual. L'últim cafè que es prendria en la seva vida, l'últim cafè près davant seu. I pensava disfrutar-lo, no pas pel plaer del pal·ladar, sino pel plaer de la venjança. Per primera i última vegada en la seva vida, es prendria un cafè sense cap mena de disgust, davant seu i ell no en podria ser testimoni. I com una senyorassa que ho pensava fer, no podria ser d'altra manera. Ja n'havia tingut prou amb tots aquells anys de menyspreu, maltractes i denigració.
I aquell matí, ai!, aquell matí ho havia decidit. No passava d'avui. Feia una setmana que guardava gelosament un verí per rates que li havien asssegurat que era el millor i més potent del mercat. "És que veurà senyor boticari, a vegades entren uns lirons que semblen gats".
I aquell matí quan l'havia vist a punt de caure per les escales, se li havia obert el cel. Era la seva oportunitat, no se n'hi presentaria cap altra. Tots els intents anteriors de fugir de les seves urpes havien sigut frustrats, sinò per ell, per la traïció dels que li havien promès fidelitat. Ell sempre ho havia controlat tot.
Es podia estalviar el verí pel liró. Només havia de restar quieta, impassible, veient-lo caure. Llavors es va adonar de que no es movia i s'hi va apropar. No respirava. Va trucar al metge, un gran amic seu, "Trigaré una horeta en arribar, tinc una urgència ara, segur que és mort?" "Sí, no es mou, no respira, ha caigut per les escales" "No el toquis per res" I així ho va fer.
De tot això feia una horeta llarga, el metge i el jutge havien arribat i l'havien posat a l'eixida, assegut en una cadira, encara no entenia el perquè, però no li importava. Ara eren dins, discutint amb el notari, comprovant l'autenticitat del testament, perquè tot era per ella. Tampoc li importava haver-los mentit quan els va explicar com havia anat la caiguda, ningú se n'havia d'assabentar que ella n'era la responsable.
Els havia servit cafè, "Ja saben com li agradava a ell, li farà gràcia, sigui on sigui, que ens prenem un cafè en honor seu", els va dir mentre somreia dissimulada i sorneguerament. I ella havia decidit prende-se'l amb ell.
Ara sí que s'havia acabat tot i començava tot de bell nou, n'estava completament segura.

by air mail...

Sobren les paraules.
Només us diré que costa ben poc i val molt la pena.
Fundación Vicente Ferrer

manteta...

El més pràctic és canalitzar l'energia, sigui quina sigui, cap a coses que et facin sentir bé.
I ara, fer-li una manteta al meu nebodet em dóna molt bon rotllo.

millor que canti Ella...

avui cantaré...

" Empiece por romper los espejos de su casa, deje caer los brazos, mire vagamente la pared, olvídese. Cante una sola nota, escuche por dentro. Si oye (pero esto ocurrirá mucho después) algo como un paisaje sumido en el miedo con hogueras entre las piedras, con siluetas semidesnudas en cuclillas, creo que estará bien encaminado, y lo mismo si oye un río por donde bajan barcas pintadas de amarillo y negro, si oye un sabor de pan, un tacto de dedos, una sombra de caballo. Después compre solfeos y un frac, y por favor no cante por la nariz y deje en paz a Schumann. "


Julio Cortázar _ Instrucciones para cantar, de Historias de cronopios y de famas.

llàgrimes II...

Has volgut omplir-lo per sobre de la seva capacitat. Fa temps que estaves avisada de que no hi cabia res més, però en vas fer cas omís, provocant-li cada vegada més pressió. Finalment, i tal i com era d'esperar, s'ha esquerdat. I no pas poc, vessa per tot arreu.
I digues Elur, què penses fer ara? No el pots pas canviar, no hi ha recanvis.
L'afegiràs? I doncs, per quina esquerda comences?

amor incodicional...

T'estimava molt abans de conèixer-te i també havia parlat amb tu, tot i saber la impossibilitat d'obtenir una resposta inmediata. Aquest dissabte et vaig venir a conèixer personalment, feia una setmana que havies arribat i ja no podia, no volia deixar-ho per més tard. Quan vaig arribar dormies profundament i et vaig acaronar suaument. La teva mare, amiga meva, ens va presentar: Mira R., la tieta N.
Vas continuar dormint, malgrat els nostres riures, fins l'hora de dinar, quan la mare et va despertar. I, de sobte, vaig obtenir les respostes que no m'havies pogut oferir fins llavors. Els teus ulls, encara incapaços de veure poca cosa més que ombres, buscaven l'origen de la meva veu, el teu caparró es movia cap on era jo, mentre m'escoltaves. Em vas agafar el dit amb la teva mà tan fràgil i alhora tan forta. I, finalment, quan la teva mare et va deixar als meus braços, em va envair una tendresa que no havia sentit mai fins aleshores i vaig tenir la certesa de que l'amor incondicional existeix.

Nighthawks

Aquesta història surgeix després de la idea de l'Onix i en Pd40 i el seu RelatsConjunts.blogspot.com

Nighthawks _ 1942 _ Edward Hopper

El va seguir fins a la ciutat aquella nit que tenia pressa per fugir de tot. Havia canviat el vent, bufava del nord. El seu cos, la seva ànima feia dies que ho notaven. Tota ella havia notat el canvi que s'apropava, es distreia amb massa facilitat, s'havia anat desprenent de tot com aquell qui no vol, com aquell qui no se n'adona. Era estrany que el vent del nord arribés per aquelles contrades, per a fer-ho havia de sortejar moltes adversitats. Però va arribar i amb el primer alè de tramuntana també havia arribat ell. Els 15 anys que havia passat fora del poble l'havien canviat. Ja no era aquell noi pigallat i malgirbat que arromangava les faldilles a les nenes. Ara se li presentava alt i esvelt, elegant com cap altre. El seu gest, el seu caminar traspuaven maduresa.
Quan el va veure, el cor li va fer un bót i l'estòmac se li va encongir una mica. Després de tant temps encara recordava aquell petó sota la pluja d'estels. Encara recordava el desig pronunciat. No recordava però pràcticament res més d'aquella època, va haver de fer un esforç per fer present de nou la inocència i l'esperança amb què es mirava la vida. Quinze anys havien donat per a molt, potser per a massa i tot. Els seus somnis s'havien esvaït davant la realitat de la vida, havia renunciat a quasi tot per no aconseguir res a canvi. Estimava la terra, però li sobrava la gent. L'única cosa a la que no havia renunciat era a viure sola, i tot i que podria suposar certa avantatge, allí era tot un inconvenient... fins ara. Ara canviava el vent i li havia dut una espurna d'esperança, només faltava aferrar-s'hi amb força. I ho va fer i la tramuntana i l'esperança vestida elegantment la van dur fins la ciutat. Se'n va anar sense cap mena de remordiment, sense mirar enrere, la pressa per fugir no li permetia.
I ara, ara es trobava aquí, en un bar de vés saber on, aguantant les ximpleries del que es pensava que la salvaria d'allò que la feia fugir. Recordant aquell petó ridícul sota la pluja d'estels, repetint-se una i altra vegada que s'ha d'anar en compte amb el que desitges, que pot esdevenir real. No podia deixar de mirar-se les mans, com si allí hi hagués la resposta que feia tants anys que buscava.
De sobte la porta es va obrir, va alçar el cap i el vent li va esvalotar els cabells d'aram, feia tramuntana...

el meu "jefe"...

Ara, en català, va amb àtxe o sense àtxe?


Cal afegir-hi res més?
Té 37 anys acabats de fer...

fulles seques

M'acompanya el
trepig de fulles seques
cada matí.

efectes secundaris...

Ja han aparegut els efectes secundaris de la manca de pluja i el vent persistent d'aquests dies.
No puc amanyagar el gat, no puc tocar l'arxivador, en fa mitja basarda obrir portes, no puc acostar-me gaire a la fotocopiadora, el telèfon també em fa mitja por... i és que porto dos dies que m'enrampo amb tot. Fins i tot quan toco a algú.
I avui la cosa ja comença a ser preocupant, fins i tot m'he enrampat amb el telèfon, acostar-me'l a la cara per parlar ha estat suficient perquè em fotés una enrampada a la barbeta i estigués a punt de deixar-lo caure. He hagut de demanar al meu company de feina, que m'obrís l'arxivador, doncs 4 vegades que ho he intentat 4 ventellades que m'ha fotut.
Em passo el dia deixant anar petits crits i xiscles de dolor i sorpresa desagradable.
Aquest vespre haig d'anar al súper... tinc 2 hores per rumiar com obriré la porta sense quedar-m'hi mig electrocutada...
Si-us-plau... que plogui aviat... que dexi de fer vent.

amb el temps...

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie le visage et l'on oublie la voix
le cœur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit
avec le temps tout s'évanouit

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
mêm' les plus chouett's souv'nirs ça t'as un' de ces gueules
à la gal'rie j'farfouille dans les rayons d'la mort
le samedi soir quand la tendresse s'en va tout' seule

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre à qui l'on croyait pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens
avec le temps, va, tout va bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues- alors vraiment
avec le temps on n'aime plus...

estrelles

Avui hem anat a capturar estrelles.. i hem vist unes quantes leònides

lluna

De matinada
la lluna és un somriure
enmig del cel.

Mentre clareja
la lluna és un somriure
enmig del cel.

(Tercet escrit avui a les 7 a.m.)

introspecció...

Nani o motomeru
Kaze no naka yuku _ Jôsô


Què pretenc trobar
internant-me en el vent?