plou...

Plou, i el seu ritme
és un bàlsam pel cor.
Teníem set.

Aquest matí, quan m'estava despertant, hes escoltat un soroll familiar. Feia temps però que no s'escoltava i m'he pensat que segurament encara somiava. Avui, que el meu somni ha estat estrany i ridícul i malgrat tot m'ha sabut greu sortir-ne. Suposo que passa quan somies en algú que aprecies i fa temps, massa temps, que no veus. M'ha agradat tornar a veure els seus ulls somrients i m'agrada recordar-ho, jo que recordo un somni entre centenars.
Però vaja, tornem al que realment interessa, al sorollet d'aquest matí. Plou! ha fet el meu cervell, però tot seguit ha pensat que no podia ser, quina cosa més extranya que plogui, quina tristesa quan he pensat això. Però el soroll no marxava i jo m'anava despertant mica en mica, donant voltes al llit, amb el gat passejant-se damunt meu i arrodint-se sobre el meu pit. Llavors el seu ronroneig s'ha barrejat amb el soroll provinent de fora.
Música. La pluja caient cadenciosament i els ronroneigs del gat fent-li companyia.
He allargat la meva estada al llit mitja horeta, un luxe com aquest s'ha d'aprofitar. A més, avui no sé pas com dormiré, o si dormiré. Me n'anava a Madrid, a rebre abraçades terapèutiques i a buscar-hi la pluja per dur-la fins aquí. Ara, aniré a Madrid a rebre abraçades i a donar-ne.

...pero siempre hay un tren que desemboca en Madrid...
Sabina baixava a Atocha, jo baixaré a Chamartín.