comencem bé...

Dijous 4 de gener.
Fa estona que no em puc moure amb normalitat dins el llit, cada moviment suposa dolor. Sóna el despertador i intento llevar-me però no puc, la tortículis d'ahir ha empitjorat. Trigo més de 10 minuts per llevar-me. La intenció és dutxar-me i anar a treballar. Engego el calentador, trec la llet de la nevera. Punxada. El dolor és tan intens que sembla ben bé que perdi el món de vista. Escalfo la llet, em prenc un analgèsic i intento anar cap a la dutxa. Tres passos i altra vegada el dolor intens. Es repeteix unes tres vegades. Truco al "jèfe" i li dic que, de moment, no em veig capaç d'anar a treballar que si se'm passa una mica hi aniré més tard. Busco el lloc més còmode del pis i m'assec. Esquena recta, cap ben recolzat i cap moviment. Ni així em sento alleugerida. Truco a la marona, si pot venir-me a buscar i portar-me a urgències, no sóc capaç d'arribar-hi sola tampoc. Arribem a 2/4 d'11 i ens dirigim al taulell d'urgències. Al "normal" dues infermeres la fan petar amb dues o tres "pacients". El taulell d'urgències és buit. 5 minuts i passa una infermera i ens diu: "un momentet". Li responc: "un altre, encara?" Ma mare em renya. Em prenen les dades al cap d'un momentet llarg. Passo a la sala d'espera. Em tornen a prendre les dades i em pregunten exactament què em passa, li explico, "em vaig girar i vaig fer un mal gest", sense adonar-me em moc més del compte i torna el dolor intens, ella anota: "mal gest a l'incorporar-se, mareig". No sé pas perquè pregunta. Torno a la sala de desesperació. N'hi ha una que s'espera desde les 9 del matí i quan ha arribat no hi havia ningú. Que som a Olot, senyors, que això no és el Trueta ni la Vall d'Hebron, llavors recordo que tot i haver-me'n oblidat durant els últims 10 dies, estem en plenes festes nadalenques, els metges fan vacances. A les 12 em fan entrar i em fan passar a un box, on m'haig de treure el jersei i posar-me una bata. No vull fer-ho. Posar-me el jersei ha suposat 10 minuts de feina i llàgrimes. Però no tinc cap més remei. Em passo mitja hora mig enfredorida esperant la visita. Hi ha un pobre noi que s'ha de menjar totes les urgències tot solet. Entra i em pregunta què m'ha passat. Li dic: "estaba en la cama - el metge és sudamericà - durmiendo, yo me giré pero la cabeza siguió en el mismo sitio". Ell, tot seriós, sense moure ni un sol múscul de la cara, em respon: "Mira! a la primera que le pasó lo mismo, la contrataron para el papel de niña en El Exhorcista". Intento riure, però fa mal. Em mira la zona afectada, la movilitat, precaria, del meu cap, em pregunta si em marejo, li dic que no, però que sí se'm queda tot fosc quan fa tan de mal. La visita ha durat 3 minuts. Em vesteixo i espero el seu diagnòstic, tot esperant que no em digui que estic posseïda. M'enxufa un voltaren, un diazepam, em recepta un analgèsic i un noséquè i em posa un collarí de gomaespuma. M'espera una setmana d'immobilitat "forçada".
De moment, en aquest 2007 ja he après que dormir també és perillós.