Ahir era la MaredeDéu del Carme.
La setmana passada em vaig trobar marcant-lo al calendari de la feina tot anotant mentalment que havia de felicitar la iaia, que si no la veia al matí, la trucaria a migdia... la iaia que ja no hi és.
Ahir, a mig matí, el cor em va fer un salt quan vaig recordar que era el seu sant i no l'havia felicitada. I se'm va encongir quan, ràpidament, vaig recordar que no hi era per felicitar-la.
La iaia era l'única persona que jo veia cada matí abans d'anar a treballar. La que si no em veia per la cuina a dos quarts de vuit, pujava per comprovar que no m'havia adormit. La que, molts caps de setmana, quan m'aixecava ben aviat per anar a voltar boscos, em mig renyava perquè no em quedava més estona dormint.
Tot això no ho enyoro, almenys no em sento enyorant-t'ho si no hi penso. Faig el mateix de sempre sense ella i no sento cap buit.
El buit el sento les vegades que he arribat a casa, amb la intenció d'ensenyar-li el que m'he comprat o d'explicar-li alguna cosa i m'adono de que he oblidat completament que ja no hi és.
Ahir va ser un dia amb llàgrimes als ulls sense vessar fins a mitjanit, que van caure lentament.
divendres, 17 de juliol del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
...em passa tant sovint pensar que els he de trucar, anar a veure o...
ResponEliminai ja fa quasi un any, la mare..
amb el teu permís, nina, una abraçada infinita
i un petó dolcíssim
:o)**
ooohhhh
ResponEliminaque maco, de totes maneres guardar-ne bons records!
petoNassos, guapa. Jo també els recordo molt els avis! els trobo a tants llocs... que és com si encara hi fossin!
Tot això que et passa només parla de la relació que tenies amb la iaia, de que la portaves dins i era una persona de referència. Hi ha rutines que ens costa trencar, encara que no sapiguem del cert quines són les cosetes que enyorem, però quan una persona hi és sempre, costa assumir que no hi és. Però per si a algú li fa falta alguna demostració de que la vida no acaba amb la mort, ara comproves que ella viu dins teu, i ben establerta que hi està.
ResponEliminaJo vaig sentir una cosa semblant quan el Barça va guanyar la segona Champions (la de Paris).
ResponEliminaEm sap greu perquè semblo tonta sempre posant exemples de futbol, sembla que no sàpiga parlar de res més, però és que, en aquest cas va ser una sensació tan clara.
El meu pare feia ja catorze mesos que havia mort i jo anava pensant "què content que deu estar" i coses així... sentia com si l'hagués de trucar per comentar-ho amb ell...
Penso que si arribes a l'extrem d'oblidar que no hi és, és perquè potser SÍ que hi és :-)
Un petonet ben fort
ResponEliminaUn petó i una abraçada ben forta, maca.
ResponEliminaPoeta... una altra per tu, ben forta! :*
ResponEliminaa la iaia Carmeta la trobo a totes les iaies que em cauen bé Eudald ;)
PetoNàs!
Hi ha sigut durant tota la meva vida Xexu, i suposo que hi serà sempre... potser cada dia una mica més difosa, però vaja...
:*)
Tu saps lo feliç que hauria sigut la iaia amb el Barça del triplet Assumpta?? almenys va poder disfrutar d'uns quants bons partits... :)
Res de semblar tonta, jo hi he pensat en cada partit guanyat i amb cada títol... i quasi amb cada gol.
Una abraçada!!
Gràcies Moni :*)
Molts gràcies mestre haijin, una altra per a tu, crack!!! :*)
És un procés... mai deixaràs de recordar-la, però mentre que avui encara vesses llàgrimes, més endavant, el record no serà tan amargant sinó més dolç i planer...
ResponEliminapetonassos!!!