certa llei de preguntes,
ja ens les farem, si cal, temps a venir.
Diguem només l'essencial, els mots
que ens incitin a créixer i comprendre,
que ells, renouers, sempre mouen discòrdia
i assagen de crear confusió i enveja.
Tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot que ens cal per impulsar-lo.
No ens salvaran herois ni taumaturgs.
Pugem a poc a poc l'escala dels silencis
i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies
i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies.
Quan ja siguem dalt, podrem parlar de joia.
La joia _ L'Àmbit de tots els àmbits (1980)
Miquel Martí i Pol.
I mentre llegeixo MMP sento com cauen quatre gotes, noto que entra aire fresc per la finestra i el gat salta damunt el llit...
La joia d'avui és haver sabut trobar un moment per llegir a MMP.
La joia d'avui és haver sabut trobar un moment per llegir a MMP.
Per comprendre un poema he de cercar la postura i la intenció del poeta.
ResponEliminaCom saber que la joia no és un ídol? Ha de ser justa la joia? A quin lloc situa el poeta la joia: en la necessitat, en el neguit...? Quina mena de fe té el poeta per la joia?...
Onze de setembre. (Onzembre)
"Quan ja siguem dalt, podrem parlar de joia."
ResponEliminaI on hem d'estar per ser, d'un cop, joia? En el risc potser?
Onze de setembre. (Onzembre)
Justament la teva darrera frase resum la idea del que jo hagués volgut dir :-)
ResponEliminaLlegeixes unes paraules precioses, sents el so de la pluja, entra aire fresc i el gat s'apropa... l'instant és d'aquells per gravar-se ben bé a la memòria amb tots els sentits :-)
Pugem a poc a poc l'escala dels silencis
i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies
i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies.
Quan ja siguem dalt, podrem parlar de joia
ja ho pots ben dir, trobar una estona per MMP és un luxe.
ResponEliminaJa ho saps Onzembre que hi ha moltes preguntes que no tenen resposta?
ResponEliminaM'alegro que t'agradi Assumpta :*)
El vent va aturar-se, per això va aparèixer el gat ;)
S'han de complir uns requisits previs imprescindibles Jordi ;*)
"Ja ho saps Onzembre que hi ha moltes preguntes que no tenen resposta?"
ResponEliminaElur, i per què ho creus així?
Jo crec que totes les preguntes tenen un perquè (una resposta). I per aquesta raó el petit princep sempre tenia, a flor de llavis, un per què (una pregunta) que no renunciava pas a fer.
Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!
No ho crec, ho sé. No tenen resposta perquè ningú la sap.
ResponEliminaDubto que al Petit Príncep algú li respongués totes les preguntes. La Rosa no era pas gaire llesta.
Pel petit príncep tot eren respostes i per aquesta raó no renunciava pas a cap pregunta.
ResponEliminaLa rosa era orgullosa, exigent i presumida. I li va fer descobrir al petit príncep l'amor i el dolor. I això, elur, no defineix pas una rosa poc llesta.
I fins i tot la flor de no res..., la dels tres pètals! Dir-te d'ella que s'ha de ser prou sàvia per explicar-li al petit príncep (sense paraules buides) on s'amaguen els homes fets, quan no volen ser trobats i quan cal que siguin pels l'altres, i amb arrels com ella, quelcom més que un trist passaport mentider!
El petit príncep era un adult que va retrobar la seva infància. I un home així, elur, fa molta nosa perquè té prou valor per no posar-se pas al servei de l'ordre i de l'eficàcia (malgrat els seus anys), atès que no s'aturava ni acontentava amb respostes tranquil.litzadores!
Si el petit príncep fos català, avui, algú li diria:
"És el temps que has perdut per a la teva rosa (per la teva Catalunya), que fa que la teva rosa (la teva Catalunya) sigui tan important».
Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!
Amb permís... sense cap ànim de sentar càtedra en res i només a títol personal... Jo li tinc mania a la rosa del Petit Príncep.
ResponEliminaEm quedo amb la Guineu mil vegades, que vol ser amiga seva, que es deixa domesticar i que s'alegra i és feliç quan el veu i no amb aquella estúpida presumida que no valora res del que ell fa per ella.
Si jo fos la Guineu, aniria a que em piqués una serp just quan la conjunció planetària fos òptima, arribaria al món del Petit Príncep, em menjaria la flor, i estaria contenta amb el meu amic.
Ah!! I des d'allí enviaria un sms a l'aviador, que porta anys patint i enyorant el seu petit amic...
Ara bé... amb una mica de sort, com no va dibuixar corretja pel murrió, igual el bé s'escapa de nit i es menja la flor directament... Llavors el Petit Príncep torna a baixar, troba una Princesa a la Terra i són molt feliços... això sí, i no s'obliden d'anar a buscar la Guineu, que la tenen sempre amb ells com a símbol de l'amistat veritable.
"Em quedo amb la Guineu mil vegades, que vol ser amiga seva, que es deixa domesticar".
ResponEliminaDeixar-se prendre no és estar domesticat o domesticada. Deixar-se prendre és jugar-s'ho tot per AMOR. Deixar-se prendre no és en cap moment deixar de SER!
I estar domesticat o domesticada, miris com t'ho miris, és deixar de SER! I qui deixa de SER no acull (no estima de debò), perquè es torna passiu i complidor i submís. I l'AMOR mai no és així.
Que dius que intento sentar càtedra? Bé, és la teva opinió!
Jo em faig des de dins i no pas per imposició des de fora. I quan escric o enraono, em sento responsable del què dic.
Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!
Jo no he dit que tu intentessis sentar càtedra, llegeix bé. He dit que no la intentava sentar jo. Jo parlo per mi.
ResponEliminaI qui diu que es deixa domesticar és la pròpia Guineu, que li diu al Petit príncep "domestica'm".
Bona nit.
"Jo no he dit que tu intentessis sentar càtedra, llegeix bé. He dit que no la intentava sentar jo. Jo parlo per mi."
ResponEliminaAssumpta, i jo no ho he afirmat, si ho rellegeixes ho pots descobrir.I jo no parlo per mi (els monòlegs no em motiven), intento enraonar per compartir.
I repeteixo: deixar-se domesticar no és deixar-se prendre.
Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!
siiiii excelent sencillament extraordinari
ResponElimina