mà esquerra...

Algú sap on podria trobar una càmera reflex digital per esquerrans/es?

Em podeu ajudar? Doncs tot buscant per internet, només he sabut trobar aquesta foto i es podria dir que per casualitat... Hauria d'aprendre de bell nou a utilitzar-la, però si ja vaig ser capaç de fer-ho utilitzant la meva mà més maldestre, que és la dreta, suposo que no seria gaire difícil. I el repte em sedueix, molt... doncs ja n'estic més que farta d'haver-me d'adaptar en un món creat i pensat per dretans/es. I és que per sort, la població esquerrana anem augmentant, doncs ja no se'ns tracta, no pas a tot arreu, com si fóssim fills del dimoni. Que som diferents? doncs sí, però no pas ni millors ni pitjors... clar que també es podria discutir ;)

mirades...

"Jo era un ull que veia però no mirava.

I tot procés ha estat de reeixir a saber mirar,

reeixir en l'empresa de penetrar les coses"

Joan Brossa _ poeta

fisioteràpia...

Surto de la feina una horeta i mitja abans del que toca. Hauria d'haver marxat a 1/4 de 6, però en surto a un quart i mig... Tinc hora a les 6, però haig de creuar tot Olot a peu, i això em suposa una mica més de mitja hora, tot depèn del trànsit. Quan vaig sola no sé caminar tranquil·lament i sumant-li que no m'agrada gens fer tard, doncs ja em teniu creuant Olot com aquell que està competint en la marxa atlètica. A 3/4 de 6, en ple centre de la ciutat, encara que per mi sempre serà un poble gran, em començo a desesperar, sembla talment com si ningú tingués pressa, hi ha gent i cotxes per tot arreu i es mouen a pas de tortuga... procuro respirar a fons i em dic a mi mateixa que només jo tinc pressa, que no cal que faci còrrer als altres, però no em serveix de gaire.
Faig una paradeta de mig minut per saludar la dolça Gina i enfilo carrer avall... prop de la plaça Clarà, em trobo un cotxe aparcat sobre la vorera, just davant seu un noi està sortint o entrant d'un pis, li dedico una mirada de reprovació convençuda de que el cotxe és seu. Falla la meva relació cotxe pijo - nen pijo. doncs al cap de poqueta estona m'adono que segueix el mateix camí que jo a peu. Em salto dos semàfors en vermell, cal esperar-se fins que es posi verd, quan no hi ha trànsit? jo no tinc paciència, i menys quan tinc pressa. Esquivo a la gent, l'avanço tot fent esses i em planto davant la porta de la fisio contenta de no fer tard. Just quan toco el timbre, m'adono que darrera meu hi ha el nen pijo que no havia aparcat malament. "Hola" "hola"... i entrem.
Em toca esperar una estoneta, no em fa res, fullejo un dominical de la varguàrdia de principis de mes, hi ha unes imatges delcervell espectaculars.
M'agafa la Montse. Em pregunta què em fa mal i ja no sé dir-li-ho amb cap exactitut, és que em fa mal des del clatell fins el cul, tu. Ho sé, no haig d'esperar tant a venir. Es posa a riure.
Em revincla i estira, i em torna a estirar i revinclar i així una horeta, no sé com no em trenco per la meitat, intentant posar-me a lloc tot allò que anava per la seva. Acaba amb un massatge per tota l'esquena, que ja m'hauria agradat a mi que durés una hora més. M'apunten pel cap d'una setmana i mitja, no està tot arreglat i s'haurà de tornar-hi. Doncs hi tornarem, encara que només sigui pel massatge del final.
Surto alleugerida, la nuca no em fa tant de mal, sembla que la lumbàlgia tampoc molesta... però ai... a mig camí de casa, altra vegada a ritme d'atletisme, em comença a fer mal tot... i així m'he llevat aquest matí, que semblava que enlloc de massatges m'haguéssin fotut una pallissa.
Però demà... demà sé que estaré millor, molt millor!

les postres...

et voilà les desserts du samedi nuit!

Premis ciutat d'Olot

Arribem mitja hora abans de que comenci tot, encara hem de comprar les entrades. Quan anem per entrar a l'Hospici, ara casa del museu comarcal, se'ns creua davant la porta un noi tot prohibint-nos el pas, amb cara d'esparverat, com volent dir: on aneu?! on aneu?! Li dic que volem entrades i amablement ens deixa entrar. Una servidora, fent gala de la seva capacitat per despistar-se, no s'havia adonat de que es podien comprar anticipadament. Tenim sort i n'hi ha dues de disponibles per seure a la mateixa taula i dues més, però en taules separades. Aviam, si jo li dic a la noia aquella, jefa de la preciosa Gina, que vull dues entrades, cal que em digui: "que voleu seure juntes?"? Coi, és prou evident, no? arribem plegades, la Su i jo, i li demanem dues entrades... com per dir-li, no, no tranquil·la, una a cada punta de la sala i ja ens farem senyals de fum, això rai!! Comprem les entrades i ens n'anem a dar un volt, petit, per Olot, doncs obren les portes un quart d'hora més tard.
Una altra cosa no ho sé, però s'ha de reconèixer que el claustre aquesta gent d'Olot el van deixar preciós, moqueta vermella, taules i cadires senzilles però elegants... molt maco! Tot i tenir el detall de cobrir-lo amb una carpa, hi fa fresca, que més tard es convertirà en fred. Al cap de 5 minuts, s'asseuen els nostres veïns de taula, diria acompanyants, però escolta, ni un hola ni un bona nit ni res quan van arribar, es van asseure mig d'esquenes a nosaltres i van fer-se la seva festa. Què dir d'aquests dos, eh Su? jejeje una parella peculiar.
Al cap de poca estona, dic poca perquè no vam tenir temps per repassar tota la pijeria que corre per aquell poble gran, es van apagar els llums i es va il·luminar l'escenari. Començava la representació de L'illa del tresor Cabaret de Paraules. Què dir? Heu vist mai el programa del Barril i l'Ollé al 33? Us ho recomano. Els dimarts a la nit. Realment és poesia des que comença fins que s'acaba. Dalt l'escenari, tres actrius, l'Isabelle Bres, la Georgina Cardona i la Karla Junyent, un sofà i dos "faristols"... senzillament fan poesia.
"Tancades amb una sola joguina, tres dones joves juguen amb paraules velles. Si les cosiu les unes amb les altres - les paraules, no les dones - en pot sortir un best-seller. Ens ha ajudat més a viure l'expressió Ser o no ser que Los jueves, paella o Razón: portería? Ens emociona més la Quinta de Mahler - o la Novena a Santa Rita- que la cantarella dels nens de Sant Ildefons? No ens trobem davant d'una esplèndida coreografia quan les hostesses de l'avió ens assenyalen on són les portes d'emergència? I si el tresor que amaga l'ostra fos l'ostra i no la perla? I si el quadre de més valor del museu fos allò que veiem per la finestra? I si al diccionari no hi figurés la paraula diccionari? Poesia i tonteria a parts iguals. I una mica de música. I ara, silenci, perquè l'escenari central l'ocupa la paraula mariposapapallonapapillonfarfallabutterfly" Joan Ollé
La veritat que és un espectacle que s'ha de veure, amb moments per riure, molts!, moments per emocionar-se, per sorprendre's... en destaco un: sona Paraules d'amor del Serrat, i l'actriu Isabelle Bres ens el tradueix al llenguatge dels sords... preciós!
Un cop recorreguda l'illa del tresor i després d'haver-n'hi trobat més d'un i més de dos... comença l'entrega de premis per part del Joan Barril i el Joan Ollé. Realment no deixen res per verd. Tot i tothom passa pel seu raser irònic. Sobretot els que escribim haikús, l'Ollé ens titlla de ganduls (com ho sap? i parlo només per mi, eh?) de tenir poca feina, d'avorrir-nos i aprofitar el temps per escriure només tres ratlles... em fa riure, molt de riure. Un dels premis dels haikús és per un senyor gran, que va voler tenir un moment gran, que ja se'l mereixia, eh? De fet va tenir un moment de més d'un quart d'hora (15 minuts per en Pep, jejeje ;)) Teòricament només va guanyar un dels seus reculls, però va tenir el detall de llegir-nos els tres presentats. Fins aquí bé, els haikús eren preciosos, no tots pel meu gust. Però és que es va portar el partener, un senyor amb veu profunda i aires d'actor, que a mig recitar, es va posar a explicar la vida del pobre home guanyador, que si se li havia mort la dona, que cada matí li recitava un haikú a la dona morta... i s'hi va afegir l'avi guanyador... no vull pas dir que m'hi fes nosa l'home, però entre la brevetat de la primera guanyadora: "moltes gràcies i gràcies a Òmnium cultural per confiar en la meva obra" i el discurset d'aquell senyor... hi ha un bon tros. Clar que pitjor va ser l'avorrit discurs del senyor alcalde.
Seguidament ressopó!! o sigui que ja se sap: Al ataqueeeeeeeerrrrrr!! però no, la veritat que la jet set d'Olot gasta bones maneres i molta simpatia, almenys la que va topar-se amb nosaltres. Un catering boníssim, cambrers molt atents, vaja tot molt bé, exceptuant les postres... ...que eren delicioses!!!! I és que la Su i jo vam estar olorant xocolata durant dues hores i finalment vam poder-la gaudir!
La parelleta de la nostra taula... uf... què dir-ne? especials? diferents? dispersos? però mooooooolt dispersos eh?!
I res... que entre rialles, poesia i xocolata se'ns va passar la nit d'ahir.
Tot un plaer compartir-la amb tu estimada Su*.

Esta boca es suya...

Mis primeros penúltimos

Mi primer desconcierto se llamaba destino
mi primer hasta luego se llamaba good bye
mi primer Al Capone se llamaba Al Pacino
mi primer sonotone se llamaba Compay.

Mi primer cumpleaños se llamaba posguerra
mi primer seminario se llamaba Berceo
mi primer planetario se llamaba la tierra
mi primera Julieta se llamaba deseo.

Mi primer molotov se llamaba Bilbao
mi primera viuda se llamaba Vietnam
mis primeros naufragios se llamaban Callao
mi primera esperanza se llamaba l’espoir.

Mi primer desencanto se llamaba febrero
mi primer esperanto se llamaba español
mis primeros pinchazos se llamaban torero
mi primer zapatero se llamaba charol.

Mi primera madrastra se llamaba gran vía
mi primera nostalgia se llamaba baúl
mi primer oui, je t’aime, se llamaba algún día
mi primer punto g se llamaba Interviú.

Mi primer crisantemo se llamaba sudario
mis primeras gardenias se llamaban Machín
mi primer gatillazo se llamaba Inventario
mi primera resaca se llamaba Albayzín

.Mi primer afterhour se llamaba vigilia
mi primer ateísmo se llamaba Jesús
mi primera gestapo se llamaba familia
mi primer islamismo se llamaba couscous.

Mi primer vis a vis se llamaba cualquiera
mi primera bohemia se llamaba Pigalle
mi primer boca a boca se llamaba enfermera
mi primera amateur se llamaba fatal.

Mi primer carpe diem se llamaba otra raya
mi primer equipaje se llamaba hashís
mi primer kamikaze se llamaba canalla
mi primer trío de ases se llamaba Police.

Mi primer arzopisbo se llamaba Yupanqui
mis primeros cincuenta se llamaban stop
mi primer Nosferatu se llamaba Polanski
mi primera blasfemia se llamaba oración.

Mi primer virgo potens se llamaba vagina
mi primera chistera se llamaba bombín
mi primer enemigo se llamaba Sabina
mi primera frontera se llamaba Joaquín.

Mis primeros setenta se llamaban Guevara
mi primer Vaticano se llamaba Fidel
mi primera faldita se llamaba dispara
mis primeros vaivenes se llamaban andén.

Mi primer aguacate se llamaba pomelo
mi primer crecepelo se llamaba champú
mi primer disparate se llamaba consuelo
mi primer desconsuelo se llamaba Moscú.

Mi primer bandoneón se llamaba García
mi primera cadena se llamaba la dos
mi primera ecuación se llamaba sandía
mi primera Jimena se llamaba hola adiós.

Mi primera coartada se llamaba domingo
mi primer Odiseo se llamaba Dublín
mi primer filisteo era el capo de un bingo
mi primer gay trinar se llamaba arlequín.

Mi primer primo hermano se llamaba Chavela
mi primera madonna se llamaba Lucía
mi primera persona se llamaba a dos velas
mi primer cul de sac, calle melancolía.

Joaquín Sabina (Madrid, septiembre de 2004).

evidències...

No voler acceptar allò evident em porta cap a camins ja recorreguts fa temps... per uns moments em trobo altra vegada dins un laberint del qual vaig sortir-ne, després de bregar molt, ja fa temps. És per mi un lloc inhòspit, en el qual m'hi sento totalment desemparada i perduda. No vull quedar-m'hi i sé que només depèn de mi sortir-ne... però ja començo a estar una mica cansada d'aquests cicles que m'hi porten una i altra vegada... a vegades penso si no seria millor deixar-se dur, sense oposar cap mena de resistència, però sé que no pot ser, que m'hi haig de resistir...
No pot ser que haver trepitjat el teu poble breument aquestes vacances, m'afecti d'aquesta manera... sé que no és això... per això em nego l'evidència, per això m'endinso al laberint...

arribant a Granada...

Cel de colors
pintats d'un sol rogent,
ocàs del sud.
A l'horitzó esperen
les muntanyes nevades.

Tanka II

i avui...

...mos n'anem!!!!!

Fins la tornada! Cuideu-vos i no féu bondat que és avorrit!

preparatius...

~ roba d'estiu i no tan estiu
~ roba interior
~ sabates còmodes
~ càmera de fotos (bateria i targeta de recanvi)
~ "necesser" amb tooooooot el que és necessari, per això se'n deu dir necesser...
~ pijama, que sempre m'oblido del pijama, jo...
~ mòbil
~ llibreta o llibretes i estris per fer guixarots.
~ analgèsics i antiinflamatoris per la lumbàlgia, sí... sabia que me'n passaria alguna, sempre me'n passa alguna quan tinc vacances...
~ motxila on encabir-ho tot, és clar...
~ bolso còmode
~ ulleres de sol per no haver d'anar amb els ulls clucs
~artilugis per carregar les bateries pertinents
~ i la sensació de que sempre m'oblido d'alguna cosa... què deu ser aquesta vegada?

cartes...

Darrerament he recuperat quelcom que m'encanta, escriure cartes. Posar els meus pensaments i sentiments sobre un paper (o molts) en blanc, transmetre emocions amb la lletra, afegir-hi algún dibuix, enganxar-hi una flor... i deixar-la a la bústia amb el neguit aquell de no saber què passarà, arribarà? segur que sí... quan? què passarà quan hagi arribat? s'entendrà la lletra? s'entendrà el que vull dir? i sobretot, com ho vull dir? arrencaré algún somriure? arribarà intacte l'amor que hi he dipositat?

Darrerament he recuperat quelcom que m'encanta, rebre cartes. Que m'enviïn pensaments i sentiments sobre un paper (o molts) en blanc, que em transmetin emocions amb la lletra, que hi afegeixin algún dibuix, que m'hi deixin una flor... i trobar-la a la bústia, amb el neguit aquell de no saber què hi posarà, de retenir-la un moment entre les mans abans d'obrir-la, d'entendre la lletra, d'entendre el que em vol dir i, sobretot, de com m'ho vol dir, de somriure i de rebre intacte tot l'amor que hi ha dipositat.

complicitats...

Entesa secreta.
Una intensa intimitat entre dos éssers que es coneixen - instintivament - i s'entenen amb mitja paraula. Un clima privilegiat en què les confidències es desclouen sense reticència. N'hi ha prou, de vegades, amb un simple intercanvi de mirades perquè un perfecte desconegut us sembli pròxim com un germà.
Un fenòmen d'eco. Al més secret de cadascú, una sèrie de similituds profundes entren en ressonància.

Diccionari dels sentiments

necessito vacances!

Podria fer tot un post explicant els motius que ara mateix m'estressen... però seria llarg i lleig, avorrir-vos amb les meves trifulques a la feina...
Prefereixo obrir el paquet de galetes Oreo i regalar-me 5 minuts de llamineria, mentre em recordo que d'aquí una setmaneta m'estaré passejant per les Alpujarras... ais... amb la Sierra Nevada de fons... potser em tornaré a passejar pels jardins de l'Alhambra... qui sap...

bons propòsits II

Fer el camí de casa a la feina i a l'inversa, pel caminet del costat del riu...

ocells...

Carena enllà

somriu mig amagat

el sol ixent.

Avui ha tocat llevar-se d'hora i fer camí cap als aiguamolls de l'Empordà. Hem estat buscant l'esparver cendrós i no hem tingut sort. Hem vist, però, un milà reial, un agró roig, esplugabous, bitxacs, un bernat pescaire, cigonyes, caderneres, una puput preciosa, un corriol petit...
Hem voltat molt i no hem estat gaire quiets, el matí ens ha passat passejant per carreteres secundàries de l'Alt Empordà, enmig de masies, prats, camps i fruiters esplèndidament florits.

cada mot...

Cada mot és una raó per viure.

Cada món és un misteri per descobrir.

Cada persona és una raó per viure

i un misteri per descobrir.

Miquel martí i Pol

intent de tanka...

Les teves flors

d'un blanc immaculat

són un oasi.

Ara gaudi d'abelles,

demà fruit temptador.

Revolta!!

El procés remença es va desenvolupar a la Catalunya Vella al llarg del segle XI i, oficialment, no es va acabar fins la darreria del segle XV.

La Vall d’Hostoles, al cor de la terra remença, és una terra farcida d’esdeveniments històrics, que va tenir el privilegi d’ésser el centre principal i inductor de la primera revolta social organitzada de la pagesia europea. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, propicià l’existència de grans personatges històrics com Guillem Galceran de Cartellà (paradigma del cavaller medieval i a qui Muntaner al segle XIII, en la seva Crònica, comparava amb el llegendari “Llançalot del Llac”, cavaller del rei Artur) o bé la figura de Francesc de Verntallat (procedent d’una família benestant de la Vall d’en Bas, i que passà de pagès a capità general de la Muntanya, en temps del rei Joan II).

Els remences eren uns pagesos que estaven subjectes a un senyor feudal i quedaven adscrits a un mas i a la terra d’aquest senyor. L’havien de treballar sense poder-la abandonar si no es redimien prèviament. De fet, homes i masos eren considerats una mateixa cosa i quan el feudal venia una finca, també venia els homes i les dones que l’habitaven. A més a més, la pagesia estava sotmesa als mals usos.

L’estructura feudal de la Vall d’Hostoles estava perfectament organitzada de milites o cavallers armats, batlles, jutges, notaris i procuradors, tots al servei del senyor d’Hostoles. La vida, pel pagesos de remença, era difícil; els nobles i senyors, amb els seus cavallers armats, feien de la violència el seu objectiu diari sense que el comte rei pogués controlar la situació. La majoria de masos que estaven situats a les set parròquies que formaven la Vall d’Hostoles (St. Cristòfol de les Planes, St. Cristòfol de Cogolls, Sta. Maria de les Encies, St. Pere Sacosta, St. Feliu de Pallerols, St. Miquel de Pineda i St. Iscle de Colltort) eren remences.

Els remences quedaven tancats al terme del castell, havien de residir personalment, amb tota la seva família, en el mas que menaven i no podien abandonar-lo sense permís del senyor. Els pagesos de la Vall tenien una vida extremadament pobra, ja que el producte que obtenien del seu treball servia, bàsicament, per pagar els censos i les parts de les collites, a més dels delmes a l’església, els drets de batllia i el manteniment de tota l’administració creada pel feudalisme: militars, batlles, jutges, procuradors, etc.

Davant d’aquesta situació, els pagesos de remença es van revoltar contra els senyors. La primera revolta remença, dirigida per Francesc de Verntallat, es va donar entre els anys 1462 i 1472. La segona revolta va tenir lloc entre 1484 i 1485 i la va dirigir Pere Joan Sala de Rocacorba. Després de moltes reunions, els remences varen acceptar l’arbitratge reial, que se signà a Amer el dia 8 de novembre de 1485. Uns dies abans els senyors havien acceptat també l’arbitratge reial. Finalment, el 21 d’abril de l’any 1486 es va firmar a Guadalupe (Extremadura), la Sentència Arbitral que suprimia els mals usos i posava fi al conflicte remença.


Aquest any es commemoren els 520 anys de l’abolició dels mals usos amb la sentència Arbitral de Guadalupe.
He estat moltes vegades al Castell d'Hostoles, al poc que en queda tot sigui dit. Sempre que m'he passejat damunt les seves parets, m'he assegut dalt la torre tot atalaiant el magnífic paisatge que m'hi regala la meva terra... la meva imaginació penja tapissos a les parets, dibuixa servents feinejant al que suposo que era la cuina, pinta senyals a l'atalaia que hi ha uns quans quilòmetres enllà, esborra cases i carreteres i restaura masos i camps... La meva terra, la que he estat trepitjant tota la meva vida ha estat testimoni de tantes coses que desconec... a voltes m'agradaria poder viatjar en el temps... tan sols viure-ho durant uns segons per poder satisfer la curiositat...
Que hauria passat si, els ara anomenats nyerrus, pescallunes, lletissons... no s'haguéssin revoltat?

aaaaaAAAAATXUÀÀÀÀÀSSsss!

Entre los paganos de Flandes un estornudo significaba un presagio (Wikipedia). Mareta meva... avui els arribo a tenir al costat i pobres "flamencus" es tornen bojos...

La primavera

m'ha arribat amb un

bon refredat...

aaaaAAAAAT... aaaaaaaaa... TXUUUUUUUMMM!

el mar...

Avui m'agradaria ser aprop del mar, al bell mig del golf de Roses per exemple, en aquella platja que no s'acaba mai, tot deixant que la marinada, l'olor del mar i sobretot la seva remor s'enduguéssin la migranya...

amb els ulls closos

buidant ànima i ment,

de mar omplint-les...