dia #8 ...

matí garrotxí

tarda empordanesa

se m'escolen les paraules talment com la sorra fina de la platja se m'escapa dels dits...

dia #7 ...

dia musical

dia #6 ...

un dia de tardor enmig de l'agost

dia #5 ...

cert, clar i breu: com més va més m'assemblo al meu gat.

dia #4 ...

dia #3 ...

... que s'acaba llegint una novel·la de la mare asseguda al balancí de la mare i escoltant l'òpera preferida de la mare... i meva.

... amb el gat a la falda ...

dia #2 ...

aquí les veureu més grans...

dia #1 ...

Es comença el dia passejant mentre la Mediterrània et mulla els peus amb un vaivé cadenciós.

S'acaba la tarda tornant de comprar sota el paraigües mentre la pluja et mulla els peus al ritme del vent.

S'acaba el dia gronxant-se en el balancí de la mare amb el gat a la falda ronronejant.

2mils ...

Vallter (2000m) - Portella de Mantet (2400m) - Pic de la Dona (2704m) - Puig d'Ombriaga (2634m) - Coll de la Geganta (2611m) - Vallter (2000m)

El primer itinerari era Vallter - Portella de Mantet - Pic de la Dona - Puig d'Ombriaga - Coll de la Geganta - Bassibers (2845m) - Bastiments - Coll de la Marrana - Ull de Ter - Vallter.

Quan érem al Pic de la Dona he sapigut que no podria fer-ho tot i he mig quedat amb la meva germana gran d'esperar-los a Bastiments mentre ells feien Bassibers. Tot plegat tardaria el mateix jo fent mig trajecte que ells tot, n'estava convençuda. Però quan hem arribat al Coll de la Geganta m'he vist incapaç de pujar a Bastiments. Massa dies sense caminar, un matí amb una pobra mentalització i la ignorància de com em reaccionaria l'esquena i el genoll esquerre baixant m'han fet desistir. Hem quedat que ells farien Bassibers i Bastiments i que baixarien per la Geganta.

He començat a baixar i quan m'he aturat per retratar unes flors els he vist que també venien. No els feia gràcia deixar-me sola, m'han dit. Vés-ho a entendre. Hem ben esmorzat, hem pres el solet una estona mentre la fèiem petar i hem anat baixant.

El meu genoll esquerre s'ha queixat a més de mitja baixada, quan s'ha tornat més dura i ja quasi entràvem a la pista d'esquí. Serà qüestió d'aprofitar les vacances per caminar cada dia i posar-lo a to mica en mica. Això si puc anar-hi és clar...

Pujant a Mantet tararejava mentalment aquesta cançó...

it's the magical mystery kind ...

*Em descuidava el recompte!

Uns cinquanta voltors, un estol d'un centenar de gralles del bec vermell, cotxes fumades, pinsans, un sit negre, còlits grisos, una merla de pit blanc, un xoriguer.

Una altre dia al Pirineu sense veure el Trencalòs.

demà ...

Pirineus

Sara ...

Nit de dissabte. Sopar a la fresca, havíem de ser 5 i acabem siguent 9. Davant meu s'hi asseu la parella d'en S. Cabells negres com la nit estirats com filferros rebels, s'endevinen arrissats i encara més rebels si se'ls deixés estar al seu aire i amb naturalitat. Els seus ulls grans i curiosos, també foscos, brillen sota les pestanyes llargues i semblen estar fent una pregunta eterna. És una noieta menuda i decidida de 20 anys (a mig sopar m'ho va dir). Li pregunto pel seu nom, doncs ningú ens ha presentat.

-Sara.

-Oh! un nom preciós... m'has fet venir al cap una cançó que m'agrada molt i es diu Sarah.

L'E, prenyada de nou mesos i a punt de parir, ens està escoltant i es posa a cantar una cançó que jo desconec. Quasi ni l'escolto i la tallo.

-No, no, estava pensant en la de Bob Dylan...

I sense adonar-me'n em poso a cantar-ne el poc que en sé i tararejo la melodia fins que, avergonyida, paro bruscament fent un gest amb la mà com volent esborrar els sons que he deixat anar.

La Sara em somriu. Jo també ho faig acompanyant el somriure amb una ganyota.

No sé exactament perquè però tinc la necessitat de parlar amb la Sara, l'envolta una mena d'aire de desemparada que em desperta tendresa. Em fa gràcia veure com gaudeix posant salsa picant, de les patates braves, a tot el que té intenció de menjar, amb un gest de 'em ve de gust fer-ho així i per més que hi poseu pegues així ho penso fer'. M'agrada. Quan els que la coneixen li comencen a dir que la salsa li passarà factura, que està boja de posar-ne tanta a tot arreu, ella s'encongeix d'espatlles i diu:

-A mi m'agrada.

La seva pell és quasi tan fosca com els seus ulls i els cabells. Una pell fina i bonica que contrasta escandalosament amb la meva, clara i pigallada.

Quan li pregunto d'on és em diu que de Mataró. Ella sap que no li pregunto per això, doncs tot i que parla un català preciós es nota que no és nascuda a Catalunya. No és que m'importi, només que m'agrada saber d'on ve la gent i que em parli del seu país. Com que veig que no vol parlar-ne no dic res, suposant que es deu haver trobat amb més d'un i de dos i de tres rebuigs quan ha dit d'on venia. Ha de ser molt dur que et facin avergonyir dels teus orígens una colla d'ignorants estúpids.

El sopar segueix el seu curs entre converses sobre pets, riures, records, esperances... I gradualment ens n'anem tots a dormir.

L'endemà li pregunto a la meva cunyada d'on és la Sara, d'on ve.

-És marroquina.

Quan la torni a veure parlarem de Marroc, segur.

diumenge ...

Un passeig light pels peus del Balandrau. Vam quedar abrigats, literalment, de mosquits.

Sensació de retrobament. Verds, blaus, flors, vaques, papallones buscant recer del vent, marmotes xafarderes i espantadisses, aire fred i aigua corrent alegrement.

Voltors, aligots, còlits, una parella de verderoles, un xoriguer, mitja lluna.

Esmorzar asseguts en un banc a més de mil metres.

Mercat dominical, fira d'artesania a Camprodon i la sensació de tornar a casa sempre que visito aquestes contrades.

espirals ...

a vegades tens la sensació de que tot el que fas és donar voltes allà mateix, però no, quan t'hi fixes prou bé, t'adones de que vas avançant inexorablement... potser tan lentament que costa percebre el moviment, però sempre avances...

o recules.

la Jana i jo ...

... hem passejat per la plaça del poble totes dues, avui n'és la festa major.

Ens hem trobat mirades encuriosides, d'altres de sorpresa i unes quantes plenes d'incredulitat.

En S, amb qui ens coneixem de tota la vida, ha sigut qui ha anat de dret al gra.

-És teva?

-No.

-Ben fet, em diu mentre sosté al seu segon fill d'encara no un any a coll.

Sóc l'única nenadelaclasse que no ha parit. Totes les altres m'han mirat passejar la Jana amb una cara que passo d'analitzar i intentar definir.

Amb gran diferència jo era qui passejava amb la criatura més preciosa i llesta.

Només comparable amb la que passejava en Pere: l'Arnau.

En Pèsol ara és en Xoio.

La foto l'ha feta la tieta Ia.

potser plourà ...

La vida, canvia mai?

O ella espera que canviem nosaltres?

I si resulta que és una espera mútua i absurda, la vida vindria a ser una gran sala d'espera?

Però clar... què coi esperem?

A vegades oblido que visc sola i quan entro a casa espero un 'hola' o un 'miau'.

O un hola miolat.

O un ronroneig.

O un hola ronronejat.

Fotre.

(amb aquesta paraula arribo fins a Alacant)

No entenc com pot ser que ronroneig no sigui correcte.

No és el mateix ronronejar que roncar, no fotem.

i ...

... què passaria si ens enamoréssim de la idea d'estar enamorats?

i no ...

En una setmana m'han preguntat dues vegades el mateix: 'estàs enamorada?'

La resposta, evidentment ha sigut la mateixa: 'no'.

La primera persona m'ho va preguntar perquè volia presentar-me "un amic meu molt maco, però molt, è? que està fet pols perquè l'ha deixat la nòvia" ... no sé si cal explicar què li vaig respondre.

La segona persona m'ho va preguntar a rel d'un comentari que vaig fer, que la va deixar fora de joc. Tants anys que fa que em coneix i encara la sorprenc quan surto amb algun estirabot estrany.

Fa dies que em ronda pel cap la idea de tallar-me els cabells arran.

L'error ha sigut mirar fotos de fa tres anys, enyorar aquella comoditat i maleir la calor que fa que no em senti gens còmode amb mi mateixa.

De fet la calor poca cosa hi té a veure, em sembla.

Quan parlo de les meves amistats m'emociono tant que la gent hi sol veure coses que no hi ha.

Sovint es confon l'amor fraternal amb l'amor eròtic.

Quan em van preguntar si estava enamorada i vaig dir que no, mentia.

M'enamoro sovint, possiblement cada dia, però no pas de la manera com s'entén, generalment, l'enamorament.

M'enamoro d'una idea, d'una llum, d'un color, d'un somriure que no veuré mai més, d'un pensament fugisser, del vol d'un falciot...

Enamorarse y no

Cuando uno se enamora las cuadrillas

del tiempo hacen escala en el olvido

la desdicha se llena de milagros

el miedo se convierte en osadía

y la muerte no sale de su cueva

enamorarse es un presagio gratis

una ventana abierta al árbol nuevo

una proeza de los sentimientos

una bonanza casi insoportable

y un ejercicio contra el infortunio

por el contrario desenamorarse

es ver el cuerpo como es y no

como la otra mirada lo inventaba

es regresar más pobre al viejo enigma

y dar con la tristeza en el espejo.

Mario Bendetti

regals ...

Avui m'han regalat companyia a l'hora de dinar. Una pashmina turca. Un llibre de Milton Hatoum, Orfes d'Eldorado. Un llibret de João Cabral de Melo Neto, Els tres malvolguts. Mirades còmplices i somriures sincers. Bromes i rialles. Confiança i amistat.

Ja m'he llegit Els tres malvolguts. És estrany i deliciós alhora. Deu pàgines plenes de poesia surrealista.

"En João estimava la Teresa que estimava en Raimundo que estimava la Maria que estimava en Joaquim que estimava la Lili..."

Carlos Drummond de Andrade

Joaquim

una abraçada i un somriure ...

Aquest matí, a la feina ha vingut la P, comptable, a tancar el trimestre. Feia temps que no ens vèiem doncs va ser mare al gener i durant tres trimestres ha vingut una substituta. La casualitat va voler que ens trobéssim un dissabte de maig, durant el Temps de Flors, en un restaurant italià, quan jo sortia del lavabo i ella hi entrava. Aquell dia vaig conèixer en Gerard, el seu fill.

Avui, com sempre que ens veiem, ens hem fet dos petons. I després de la benvinguda li he donat un regal per en Gerard, un parell de bruses i uns pantalons d'estiu.

L'abraçada que m'ha fet i la cara de felicitat i sorpresa no tenen preu. És maca la P.

Aquest vespre, sortint de la feina fa tot just mitja hora, m'he creuat amb una mare que passejava dues criatures precioses en un cotxet doble, no pas d'aquells que van de costat. M'he quedat mirant les criatures i he somrigut. Quan he tornat a mirar a la que anava al davant, estava amb el cap tombat, estirant-lo per poder-me veure la cara i somrient-me amplament.

Aquest somriure, fet perquè sí, tampoc té preu.

Hi ha dies que costen de passar però que són compensats amb joies més que precioses.

post prescindible ...

Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure mails i ho fas.

Que saps que hauries de deixar passar les hores i anar-hi lliscant tan bé com es pugui i no ho fas.

Que valdria més callar i no posar-te en segons què i no ho fas.

Hi ha dies en què saps que hauries d'haver fet tot el que has fet al revés.

O que no hauries d'haver res de tot el que has fet.

Escatimar abraçades.

Remugar.

Deixar-te enfonsar pel cansament i el dolor físic.

Buscar explicacions on no n'hi ha.

Desesperar-te quan veus que perdem una esperança.

Caminar sense aixecar la vista de terra.

Deixar que la vida laboral influeixi de mala manera a la vida privada que no tens.

I de què serveix exclamar-se? doncs de res.

Els dimarts ja ho tenen això, que sigui 13 només és una puta anècdota.

Demà serà dimecres i també serà terrible.

No vull ni imaginar-me com serà dijous.

Predir el futur amb aquesta claredat i certesa fa mig fàstic.

Estaria més que bé equivocar-se, molt més que bé.

Demà, somriurem. Si ho he fet avui, demà més.

Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure cap post, però ho fas.

Ja em diràs de què serveix saber res.

sobren les paraules ...

'n'estic fins els cullons que cançons que vaig fer fa 30 anys encara siguin vigents... m'honora i m'afalaga, però fins els collons!' _ Lluís Llach

... i ho volem TOT.

tempesta d'estiu ...

Estem esterneiats* al sofà de casa seva. El meu germà, en Panxo i jo.

Mirem el tennis.

En Panxo dorm.

El meu germà va clucant.

Tenim obert, passa aire i sentim els ocells com canten.

La tarda s'enfosqueix i fa estona que se senten trons com una remor de fons que es va apropant i intensificant. I comença a ploure, a llampegar a base de bé.

Un llampec peta tan aprop que el seu tro ens fa tremolar les entranyes, esquerda el cel i una cortina d'aigua ocupa quasi tot l'espai visual.

El vent erràtic dibuixa ones a la pluja.

Mentre m'ho miro a través de la galeria oberta, el vent es gira de cares i la pluja m'abriga de cap a peus.

Tot el que teníem obert ho hem de tancar si no volem que plogui tant a dins com a fora.

Continua llampegant i tronant.

Quan comença a amainar tornem a obrir comportes.

'Ja està, els ocells tornen a cantar, ja ha passat'

L'aire que ens arriba és deliciosament fresc i aromatitzat.

Tot el paisatge ha canviat de color.

____________________________

*ESTERNELLAR (o esterneiar). v. tr.

Estendre, ajaure (Olot, Empordà, Montseny); cast. tender. Passaven la nit on coincidia la son..., s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, Bertrana Herois 22. En Martinich... probà d'escometre-la, però una bronyida aviada en mal lloch l'esternayà dexant-lo bona estona sens valiment, A. Busquets Punset (Catalana, ix, 274).«Ha donat una ensopegada i ha quedat esterneiat a terra».

Fon.: əsteɾnəјá (Empordà, Pineda).

Etim.: var. de estenallar, art. 2.

Font: Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll

passejant ...

sensació ...

... just like a rolling stone ...

fugida ...

Fujo.

Literalment.

Abandono el pis fins diumenge a la nit.

Mai m'ha agradat estar dins un forn.

Encara que estar a fora és estar-hi a dins.

Paradoxa.

Fujo.

Me'n vaig a buscar la fresca a la Garrotxa.

Diu que no n'hi fa gens.

Però segur que n'hi trobo més que a ciutat.

Sobretot a la nit.

No entenc com hi pot haver gent a qui li agradi l'estiu.

És l'estació més antihigiènica.

Per més que et dutxis.

I ara em dutxaré i després agafaré el bus fins a la Selva.

Hauré de trucar perquè m'enllacin amb la Garrotxa.

La TIESA ens té completament marginats.

Maltractats.

Discriminats.

A la Garrotxa em tornaré a dutxar.

L'estiu, a part de ser antihigiènic és anti-ecològic.

quimeres ...

Necessito llamps i trons i aigua a manta, molta aigua, però no només mentre estigui treballant si pot ser. Que s'hi posi cap allà a 3/4 de 8 del vespre fins passades les 12 de la nit. Ara, que si vol allargar-ho tant per davant com per darrere no hi tinc inconvenient.

M'ofego.

Ja no sé si m'ofega la ciutat, la calor, la feina, les quimeres, les utopies, les esperes...

Aquest cap se setmana provaré de caminar pel bosc altra vegada. Em va dir ahir el metge que no hi hauria d'haver cap problema. La meva ciàtica és la repercussió d'unes cervicals massa sobrecarregades, massa tenses, massa encallades.

Efecte dominó.

La primera cervical porta el nom d'Atles.

La segona es diu Axis.

Necessito vacances, però el que necessito no m'ho puc permetre

Si treballar se suposa que dignifica, fer-ho per un sou decent deu ser la reòstia.

Ho he dit que aquest cap de setmana provaré de caminar?

frisança ...

neguit

m.

inquietud, desfici, frisança, impaciència, desassossec, rabior, basqueig, frisor.

inquietud

f.

intranquil litat, ansietat, frisança, angúnia, basca, impaciència, excitació, alarma*, atribolament, trastorn, recel, ànsia*, desassossec, agitació, nerviosisme.

ansietat

f.

desassossec, impaciència, inquietud, intranquil.litat, ànsia, angoixa, atribolament, alarma*, sotsobra, nerviosisme, estrès.

sembla que plourà...

una pedra a la butxaca...

Avui he tornat a casa amb uns quants tresors.

Hem ben rigut de mi i les meves circumstàncies, hem rigut de tots i entre tots.

M'han dedicat més d'un somriure i hem alimentat complicitats.

Però el tresor més gran de tots és una pedreta que m'ha regalat l'Arnau.

miau ...

cosiu-me orelles de gat al cap si-us-plau...

cosiu-me una cua també al final de la columna vertebral...

cosiu-me bigoti ...

doneu-me hormones gatunes que em creixi el pèl fi i bigarrat!

nena (Jana) ...

teeta

papa, sèèèèn!!

mama

iaia

avi

píí (padrí)

cocós

màu

totes

tetes

a coi

aixa

nem

llà!

qui dia passa ...

... any empeny.

Vet aquí com em sento últimament. Vivint per inèrcia o fent veure que visc (per inèrcia) o pensant-me que visc (per inèrcia).

No tinc ganes de posar-me a pensar en què és el que no va prou bé. De fet, va prou bé. A part de que ja sé què és el que grinyola i perquè ho fa. El posar-hi remei és el que em costa, per la incapacitat que tinc d'escatir per on començar o com fer-ho o com posar-m'hi o com... massa coms, massa què's que ara no surten però hi són, massa preguntes sense resposta, massa dubtes... i torno al 'nàfent' de cada dia.

Fa dies que mentre camino pels carrers de la cuitat i sento fragments d'alguna conversa, n'hi ha que les vaig posant en una llista: 'converses que (segurament) mai no tindré'.

Hi poso el segurament perquè en aquesta vida mai se sap el que pot passar. I així evito possibles discusions posteriors tipus 'oh! i com ho saps que no la tindràs mai aquesta conversa?' 'com en pots estar segura' i tal.

Aquest cap de setmana m'he enamorat de la banda sonora d'una pel·lícula. No puc evitar escoltar-la una i altra vegada. A estones m'alegra, d'altres em deprimeix. No sé quina sensació guanya, no tinc ganes de fer-ne un balanç.

Avui he notat un nus a l'estómac com feia temps que no sentia. Més d'una vegada i més de tres.

Un dels cops era asseguda en un banc d'una plaça esperant per anar a dinar. El cel era preciosament blau i sense cap núvol, bufava una mica de ventet (aire pels empordanesos) i l'ombra que em regalava l'arbre era esclarissada però no pas massa. S'hi estava bé però m'han entrat unes ganes terribles de plorar.

I qui dia passa, any empeny.

I jo, us asseguro que avui també he ben rigut, perquè un nus no m'impedeix fer cap rialla.

comptine d'un autre été ...

S'acaba la primavera...

i arriba l'estiu.

ara, sembla que plou ...

Primer havia de ser Barcelona però no ha pogut ser.

Després havia de ser el Maresme i ara seríem camí del refugi. Però tampoc ha pogut ser.

Vaig decidir canviar refugi per refugi, però no ha sigut tot i podent ser.

Ahir vaig quedar per avui. N'hi ha que no tenen sort i han de treballar els dissabtes i hem dinat plegats. Som tots quatre ben diferents i tot i així ens portem bé. Un llibreter, un poeta, una florista i jo.

Sortint de casa m'he trobat amb el carrers molls, no m'havia adonat de que plovia. Tenia les persianes abaixades perquè no entrés el sol i la calor, quan he espiat aquest matí en feia. He fet el camí sota la pluja i sota el sol. He pensat en l'Assumpta i en Xexu. En la primera pel comentari en el post anterior. En el segon per la reticència que tenim tots dos a estendre el paraigües. Tot i que a mi hi ha vegades que m'agrada molt fer-ho... m'encanta el soroll de la pluja contra la tela i veure'n les gotes a contrallum.

Ara està núvol, l'aire mou les cortines i refresca l'estança.

He tornat a casa sota un petit xirimiri, amb dos cactus preciosos i un llibre de haikus nou, La vida estesa (XLIII Premi de Poesia Joan Teixidor. Haikus en línia 2009). Buk, et tocarà signar-lo un dia d'aquests!!

Ara, sembla que plou. Bé, alguns dirien que plou, jo en dic passar gotes o a tot estirar xirimiri.

Com quan un dia a Olot li vaig dir a una empordanesa que feia vent i em va dir que allò que per nosaltres era vent, pels de l'Empordà era airet, a tot estirar aire.

Quan vaig tastar la Tramuntana vaig saber què volia dir.

microblogging ...

Un dia d'aquests em plantaré...

i que em regui la pluja.

(plagiant-me des del twitter)

i si me n'anés a dormir?

Hauria d'estar dormint. De fet se suposa que una de les pastilles pel tractament contra la ciàtica m'ha de deixar ko en poca estona. I sí, badallo, poc tot sigui dit, i em sento relativament (enganyosament) relaxada, però seria capaç d'estar desperta fins vés a saber quina hora. Doneu-me qualsevol distracció. Ahir va ser el ganxet.

Hauria de dormir i enlloc d'anar-me'n al llit em poso a escriure. Ni que tingués res interessant a dir!

Demà em costarà déu i ajuda sortir del llit, posar-me sota la dutxa i ja no seré capaç ni de pentinar-me decentment. Segur que marxo de casa a més córrer sense temps ni d'esmorzar perquè hauré romancejat tant sota l'aigua que m'hi hauré mig adormit. Em prendré 3 o 4 cafès com avui per tirar i després no podré dormir. Jo, que teòricament i sempre segons la meva metgessa, només puc prendre un cafè al dia. I ni pensaments de canviar cafè per te. Un, del que sigui, i prou. Fa tants mesos que no li faig cas!

Això si és que no em desperto una hora abans de que soni el despertador amb un espant que em faci quedar asseguda al llit de cop. Últimament em passa massa sovint... El que no canviarà seran les presses, el no esmorzar com tocaria i la cafeïna. Potser seré capaç de fer-me unes quantes trenes...

Demà a les onze de la nit em posaré a dormir.

Cada dia, cada nit, m'enganyo pensant el mateix.

fins quan?

principi i final ...

A vegades comences les coses amb un objectiu i a mig fer tot canvia.

I el que havia de ser una cosa n'acabarà siguent una altra...

... quina no se sabrà fins el final.

més ...

Pluja, olor de terra humida i peus molls...

Pluja, Mendelssohn i l'aire que passa entre les cortines...

A vegades costa tan poc conformar-se.

I tot i així... encara vols més.

Gabriel ...

Avui en Gabriel fa 11 anys. He escrit molts posts parlant d'ell. Quan me'ls torno a llegir sempre torno a viure els moments, torno a sentir allò que em va portar a escriure'ls, torno a saber tot el que hi havia i que hi ha que mai he escrit i/o escriuré.

Aquest vespre el trucaré. I quasi que podria escriure abans d'hora com anirà la trucada, però no ho faré. Potser m'enduc una sorpresa i tot va diferent. El que puc assegurar és que només trucant seré allà i que em costarà acabar la trucada perquè no en voldré marxar.

La foto és del dia del 'pelo de chico'. Ens la va fer la Su* i mai li estaré prou agraïda.

remuntant el dia ...

I avui a qui li explico arribant a casa què m'ha passat de bon matí? De com s'ha estroncat el dia només arribar a la meva taula?

Com hi ha coses que abans no m'afectaven que ara m'afecten massa?

Qui m'escoltarà les paranoies?

Qui farà com si no li digués res, però prendrà paciència mentre senti la meva veu i es posarà a ronronejar encara que li estigui explicant mil pestes?

Qui em dirà 'miau' quan obri la porta de casa i digui 'hola mon petit pois!'...?

Merda! avui el dia té tota la pinta de ser un dimarts.

Espero que plogui i s'arregli.

Em rebenta tenir dies calimeros.

Toca remuntar.

*Afegitó a les 20:20.

Ja sóc a casa, el silenci és trencat pels sons de ciutat que entren pel balcó.

La remuntada ha acabat amb un empat. Està bé.

Ningú ha perdut. Podríem dir que tothom ha guanyat.

(No, no parlo de política)

Continuo enyorant al meu gat.

migjorn ...

Avui he tingut un dia dylanià.

M'he passat unes 8 hores escoltant-lo.

Avui he tingut un dia ventós.

Bufava vent del sud.

No entenc perquè n'hi diuen Migjorn si bufa tot el dia.

Avui ha sigut un dimarts amable, amb només un moment crític. Però bé havia de fer acte de presència Murphy. I quan es treballa amb una gran paradoxa passen coses.

Si hi ha hagut algun altre mal moment m'he cuidat prou de no guardar-lo.

Migdia/tarda amb rialles de gust de poma verda i iogurt.

Vent als cabells i sota la roba. Sol a la cara i als braços però només perquè fa vent.

Ha tornat l'al·lèrgia solar. És tan maco prendre el sol!

Al final, al carrer, he acabat cantant escarbats.

S'havien acabat les cançons de Dylan.

Oh! me'n descuidava! avui m'he calçat les meves sandàlies bereber.

Aquelles que se m'estan trencant de tant portar-les.

Les mateixes que cada any em pelen un dit de cada peu el primer dia.

Aquelles que ningú més pot tenir.

compartint sofà ...

per a tu i per a mi ...

per a mi i per a tu...

u_mä | Miau

Ei, tot anirà bé.

No pateixis més

que molt aviat

tot s'haurà acabat

i estaràs millor

i farem de tot.

Cantarem cançons

direm "Miau" tots dos.

amosh!

La Jana, que ja té un any, 3 mesos i un dia, ens agafa de la mà i diu nem!. El destí varia segons la víctima i el dia. Popós (periquitos de la mare), Xexu (el meu Pèsol) o simplement nem! i cap a fora. Això ho fa quan arriba a casa. A casa seva, per exemple, a la que veu que l'avi apunta el cul al sofà per descansar una mica li etziba Baba, nem!, tot i que ja fa una mica més d'una setmana que sap dir Avi.

El curiós del cas és quan veu a la Sandra, una noia sud-americana que cuida a la seva besàvia. A ella li agafa la mà i li diu Amosh!

pellucant ...

Per esclofollar els pèsols i les faves segueixo tot un ritual. Em poso un davantal, el cóm entre genolls i els pèsols i/o faves a la falda, sobre el davantal. A una banda el cistell ple, a l'altra un cistell buit per les clofolles. La mare em diu si vull que m'engegui la tele i li dic que no, agafo el portàtil, obro el grooveshark i faig que vagin sonant totes les cançons que tinc a 'favoritas'.

Esclofollo, pelluco i canto.

Ve la mare i es posa al meu costat a ajudar-me, mentre el dinar que té al foc no requereixi la seva total atenció.

-Qui és aquest que canta?

(Està sonant el final de She's a Jar)

-En Jeff Tweedy.

-M'agrada. Té una veu dolça i agradable.

-Sí.

(Comença a sonar California Stars)

-I ja entens el que diu?

-Més o menys... en aquesta diu que li agradaria dormir en un cel d'estrelles.

-A California...

-Si.

-A mi també...

faves i pèsols i julivert ...

A l'hort de baix hi hem collit faves i hem baixat fins la font que hi ha al riu.

A l'hort de dalt hi hem collit pèsols, els que el teixó no s'ha cruspit abans.

Merles, gaigs, mallerengues, un pit-roig i un llangardaix que només s'ha deixat sentir.

Música. Aigua i ocells.

A casa esclofollant faves i pèsols i de tant en tant algun no arribava al cóm.

A mi els pèsols no m'agradaven. Bé, deia que no m'agradaven. Tastar-los i decidir que entraven a formar part de la meva dieta habitual va ser un tot. Ahir per primera vegada els vaig tastar tot just treure'ls de la clofolla. Avui han sigut el meu aperitiu.

Tres roses del roser de ca la Iaia són a casa. Són precioses i fan olor!

Si mai tinc un altre animal li posaré Julivert... és que fava no m'acaba de fer el pes!

El vi blanc fa dir coses d'aquestes...

lluita ...

Tocar fons d'una manera tan brusca, per segona vegada en poc més d'una setmana, no pot ser res de bo.

No estic fent les coses bé, gens bé. No puc estar lluitant contra mi mateixa constantment.

I demà tocarà somriure altra vegada.

wilconià ...

Avui tinc el dia wilconià...

companys ...

Em pensava que el meu gat no em deixaria de petja només passar la porta. Però no, em va ignorar completament fins i tot després de que anés a saludar-lo i rebregar-lo. Suposo que em castigava per haver tardat quinze dies a pujar a la Garrotxa. Més tard, sense dir res ni un sol miol, va pujar a la meva falda i s'hi va mig adormir. A partir d'aquí ja ha sigut, més o menys, la meva ombra, com si jo no hagués marxat mai. Tot igual i alhora tot diferent.

engrunes ...

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

que em duen cap a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M'arrenco el collaret d'agres estrelles

i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles

el teu destí, per fer, amb cartes velles,

un solitari nou sobre la duna.

Bruixa de dol

Maria Mercè Marçal (1952 - 1998)

re: Stacks ...

vita fugit ...

1:28 a.m.

Fa deu minuts que he sortit del llit i he vingut per tancar tots els meus blocs. I sóc tan bleda que no en sóc capaç. Només d'imaginar els crits que alguns de vosaltres em fotríeu via mail ja és motiu suficient com per fer-se enrere. Només de pensar en els comentaris que em deixareu quan llegiu això ja em foto nerviosa. I que ningú s'ofengui si-us-plau, no ho dic amb cap mala intenció. Ja sabeu que hi ha coses que em posen nerviosa.

Potser he d'allunyar-me prou com per prendre consciència de que em falla la puta perspectiva i el refotut punt de fuga, si és que només n'hi ha un. Tot i que de fugues n'hi ha per omplir un oceà.

Potser ja va siguent hora de que deixi de fugir de mi mateixa i d'inventar-me excuses per no enfrontar-me a la realitat.

Va escriure el poeta Carles Riba:

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no esculleixis

entre el vent i la flama.

Ni força, ni somnis, ni vent, ni flama, ni òsties. Només buit.

1:56 a.m.

La temptació de borrar el que he escrit és gran, però hi he caigut moltes vegades avui i ara mateix m'hi penso resistir.

Oh sí, segurament són les hormones o la puta primavera o 'èquits', però m'és igual, aquesta vegada no m'hi rebel·lo. Estic cansada. No pas prou com per no riure'm de mi mateixa, que consti.

jugarem a la wii?

-Oriol, pots tornar a posar la mà aquí, si-us-plau?
-Sí...
-Gràcies maco.

Aquesta mà em va robar un trosset (molt de trosset) de cor aquest dissabte.
El somriure de la seva germana un altre trosset.
Els seus pares, també.
De fet, ja me l'havien robat, tots quatre, fa més o menys 3 anys.

xoaniña ...

L'atraüt del riu ara ja és una remor, estic creuant el prat que separa els arbres de ribera del carril bici. El turonet que tinc davant solia estar cobert d'orquídies boscanes. Enguany no n'hi veig cap. El ramat hi pastura i s'ho menja tot o pràcticament tot. La farigola té temps de florir i aromatitzar la passejada. Just als peus del turó un punt vermell em crida l'atenció: una marieta. L'única que em trobo en el passeig de més d'una hora. El paisatge immens i preciós no em demana que li faci fotos, només que l'admiri. En canvi tinc com una necessitat malaltissa de fotografiar coses menudes, petits detalls.

tendresa ...

Hi ha uns verds nous que contrasten amb els verds perennes. La humitat, que puc olorar a través del vidre a mida que m'acosto a casa, ressalta els colors i tot el 'meu' paisatge es veu més meravellós encara. En només quinze dies ha canviat molt i me'l trobo suggerint infinitat de fotografies.

Hi ha un safareig ple d'eines del camp. Als cordills d'estendre roba les agulles s'hi fan velles sense pressa, al ritme dels elements. Encís.

Hi ha una casa també encisadora però per altres motius. És tan o més vella que el safareig... però ha viscut molt més. I jo també hi vaig viure, almenys a estones, quan era ben poca cosa i tothom es pensava que no m'acamparien. M'explica la mare que la Iaia, que era la meva besàvia, em preparava sopetes de pa quan jo comptava pocs mesos, preocupada per veure que enlloc de guanyar pes en perdia. Quan la miro m'envaeix una sensació de tendresa, enyor i tristesa. La tendresa sempre guanya la partida.

Hi ha una papallona que s'arrecera del fred i la pluja al vidre. Em pregunto si se'm passejaria pels dits si m'hi apropés...

està plovent ...

Hi ha lletres de cançons que ho resumeixen tot.

s'acaba abril ...

Fa calor. Massa calor per ser l'últim dia d'abril. Al carrer si no et mous gaire s'hi està prou bé, però no per ser l'ultim dia d'abril. I quina sort que aquest s'acabi ja. Tot i que ha tingut les seves coses bones, és clar. Però generalment ha sigut un mes tens i esquerp.

Em torna a fer mal la cama. No sé si per la tensió acumulada entre ahir a la tarda i avui. Necessito vacances i necessito pujar a alguna muntanya. I, de moment, no puc tenir ni una cosa ni l'altra.

Perdre'm el que m'agrada de la primavera em fa estar inquieta i malhumorada.
Quantes flors s'hauran marcit ja?
Quantes papallones hauran passat?
Els abellarols ja han arribat a Cogolls?

Els prats deuen ser plens d'orquídees...

el Drac ...

Ja n'hi ha prou! va pensar. Ja no tornaria a passar mai més per una situació tan ridícula i vergonyosa. Mai més es deixaria guanyar d'aquella manera. Ningú, a part d'ell mateix, sabia com li costava, any rere any, haver de fer com si aquell mitja 'cerilla' fos més fort, més ràpid, més valent que no pas ell. Aquest any enviava a dida la tradició i el cap que els aguantava a tots plegats. Pensava cruspir-se el refotut Sant i anar-se'n amb la Princesa ben lluny. Recony! ja no podia suportar-ho més. L'orgull ja començava a sentir-se'n... a part de que no podia més amb la refotuda al·lèrgia a les roses, és clar.

Una proposta, un xic escarransida, als Relats Conjunts.

'mos' hi deixarem l'ànima ...

... passi el que passi, peti qui peti...
continuem siguent UN.

(em sap greu per la gent no futbolera, però una servidora no està per gaires coses més fora de les típiques i tòpiques que comporten l'egoïsme i els narcisos interiors...)

diumenge ...

Els oasis a mitja setmana no aconsegueixen minvar la sensació d'ofec. I decideixes tancar-te i amagar-te com si fossis una estruç. A voltes quedar-se completament sola amb una mateixa és millor que fugir cap a vés a saber on per no haver de pensar en res. Omplir el cap i la vida robant moments als altres a vegades no ajuda, sinó que perjudica. I això és el que he fet aquest cap de setmana. Aïllar-me físicament de tot i tothom. He seguit connectada a través de l'ordinador, però procurant mantenir-hi una distància prudencial.
M'he fet moltes preguntes i no m'he donat cap resposta concreta. Només una certesa, anar tirant endavant, com fins ara, que aquí caic i aquí m'aixeco.

Estava llegint amb la tele posada. La pèli, molt rara, no m'atreu gens però veure ninots em fa companyia i sentir veus fa fugir algunes pors absurdes. I just quan s'acaba la pel·lícula sona una cançó:

i somric. M'agrada molt aquesta cançó.

leave your sleep ...

En va parlar en Jaqme al seu twitter. Fa temps que el llegeixo i he après a fer-li cas. Sobretot quan parla de música. Si hi afegim el fet de que sóc mig empeltada de gat i que només falta que algú parli d'alguna coseta interessant que corro a llufar*, doncs m'he passat el dia escoltant el nou disc de la Natalie Merchant, Leave your sleep. És una delícia, de cap a peus, de la primera nota fins l'última, del primer vers fins el darrer. I avui (per ahir) quan li he comentat, m'ha passat un enllaç, just el que porta al vídeo d'aquí sota.

*xafardejar

oasis ...

Escapar-se de la feina a mig matí per esmorzar una mica. Fer-ho a la barra on només hi ets tu, l'home perfecte i el Barça de tema de conversa.

Mirar Breakfast at Tiffany's ara mateix.

vergonya!

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO.

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO.

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco.

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange.

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes.

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant.

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe.

Font: Vilaweb.

I per si encara no sentiu prou vergonya us deixo això.

Mentrestant a casa nostra tothom calla com un puta la veritat i es posa el vestit de cada dia, la hipocresia.