moment 2 i moment 3 ...

Emulant Obèlix

Disfrutant del vent.

Fotos: Ignasi.

moment ...

Estem pujant a Talaixà tots quatre. Ells tres van xerrant pels descosits. Jo procuro dir poca cosa sinó la força i l'esma se me'n van amb les paraules, però em toca repetir més d'una frase dels de darrera a la de davant i viceversa. Em fa somriure més d'un cop la impaciència de qui no sent a l'altre. I la ironia que no falta mai. I la presa de pèl recíproca entre tots. Fa tant de temps que ens coneixem que ja sabem com reaccionarem, sabem què hem de dir i com, què podem dir i què hem de callar. Tenim el bagatge de tota la vida.
I mentre faig de missatgera i traductora m'adono de que estem caminant per ordre cronològic, de la més gran a la més petita. La primera la gran, la segona jo, el tercer el nen i l'última la petita.

-Us heu fixat que estem caminant per ordre cronològic?

I puc notar els seus somriures fent companyia al meu mentre comentem aquesta casualitat.

hi ha raons que la raó no entén ...

No saps ben bé quina és la raó, però tot d'una les coses canvien. El que abans et feia gràcia ja no te'n fa. El que abans et molestava ara no et fa ni pessigolles. Potser és que la ment i el cos s'han cansat de reaccionar sempre igual davant dels mateixos estímuls. Potser és que ja no els notes.
Quan un dimarts no n'és, la setmana és estranya. De més bon portar però estranya. Fa dos dies que no sé quin dia és i, ara mateix, ja no sé si és bona senyal o no. M'és igual. Suposo que les endorfines generades diumenge encara estan recorreguent tot el meu cos, no em penso pas queixar (tot i que el genoll esquerre sí que ho fa, pobret).

Hi ha una cosa però que sempre remou, més o menys, de la mateixa manera. La música. I mentre escric això, ballo tot escoltant Dave Matthews Band.
M'agrada escoltar 12 d'Alexi Murdoch o Oh sweet noothing de The Velvet Underground quan vaig a treballar. Quan me n'adono estic esperant que el semàfor es posi verd tot ballant.

Com em va dir a temps un bon amic, s'ha d'aprofitar l'alegria quan ve, sense fer-ne massa escarafalls. I jo hi afegeixo que no cal buscar els motius pels quals hagi vingut. No cal saber-los. Jo ara mateix em deixo dur i m'és igual el perquè.

Com quan el vent bufava tan fort diumenge i enlloc d'arrecerar-me vaig deslliurar els cabells, obrir els braços i me'l vaig mirar cara a cara.

A vegades escric posts que no tenen ni cap ni peus.
A vegades em perdo enmig de raons que no entenc.

caminant ...

Caminant [1924]

Quan es fon la llum del cim
al fons de la torrentera
i l'aigua sembla un polsim
d'estelada volandera
en tombar des del cinglot
dins la gorga curullada...

el desig d'un goig ignot
m'ha florit dins la mirada
i segueixo pels camins
que tenen sentors de pins
i d'albera nova i xopa...,
i davalla en núvols blancs
la flaire dels caps dels brancs
com llecor d'encesa copa.

Mercè Bayona i Codina.

Alta Garrotxa [5] ...

Pont d'en Valentí - Talaixà - Coll de Sant Marc - Baumes d'Uja - Talaixà - Pont d'en Valentí

Tinc tantes imatges gravades a la retina, tants riures deixats anar en qualsevol lloc i moment, tant paisatge meravellós...

Neu acumulada, aigua glaçada, fagedes enrourades, alzinars, petites pinedes. Pujades, baixades, pujades, baixades... pujades i baixades. Canvis de vall acompanyats per neu que portava el vent. Colls on costava mantenir l'equilibri, doncs el vent bufava de mala manera. Cues desfetes i cabells embullats. Penyes impossibles de definir, parets definides amb una verticalitat de vertígen. Corbs, dos, jugant amb el vent. Sol i núvols passatgers. Cels grisos, blaus i blancs. Fred, molta fred i calor, molta calor. Camins tancats amb grans balconades que feien esbatanar els ulls. Un petit bosc de boixos preciós. Una fageda enfarinada. Pedres, roques, tarteres i baumes. Rierols i un fontinyol. Estones on he marxat sense cap problema, d'altres on m'he desplaçat per inèrcia i d'altres on no tirava ni d'esma.

Han sigut 8 hores, més o menys, havent descomptat les estonetes d'esmorzar i dinar que han sigut curtes doncs feia molt de vent i molta fred. He acabat trinxada però contenta. Fins i tot, quan fèiem un tros de pista per arribar al cotxe, mentre arrossegava els peus m'he mig pixat de riure. I el paisatge, la companyia (les meves germanes i el meu germà) i els riures compensen tot el cansament.

Alta Garrotxa [4] ...

Garrotxa significa terra apra, trencada, de mala petja. I demà, si els déus del temps ho permeten, ens passejarem per l'Alta Garrotxa que respon fidelment a la descripció.



Bosc d'amor [1923]

Com un temple encantat en la boscúria
és el clotal que em porta enyoradís,
quan dels ocells hi sento la cantúria
pregunto si és la terra o el paradís.

Faigs i avellaners creixen en harmonia
sobreeixint-ne el castany, que goita el cel,
i per les soques que el temps embrunia
s'hi enfilen la ridorta i xuclamel.

I el trespol d'exuberant bellesa
un fontinyol sanglota eternament...,
i en la nit bressen el son de llàntia encesa
cuques de llum de blau resplendiment.

Els rossinyols fan niu en el brancatge,
són els músics d'eix temple de verdor;
la campaneta blava per l'herbatge
branda sonorament a l'oració.

Dolça és la vida, amor, mig l'harmonia
d'eix sedós tàlem del brancatge bru...
Dolça és la vida, amor..., mes jo voldria
poder fruir-la sempre amb tu.

Encís del camí [1923]

Jo sé un camí tot alfombrat d'herbatge
tan fi i suau que ofega el lleu trepig,
i entre la claror vaga del fullatge
del avellaners hi vola ignot desig.

I és tot cobert d'un tàlem de bardissa
que entrelliguen ridorta i arç florit...,
no sé què trobo en ell que sento que frissa
com l'ànima dels somnis de la nit.

Pel mig de l'escultura de les branques
m'arriba el fressejar cadenciós
d'un núvol de cignes que com verges blanques
frissoses busquen altres llits millors.

ça i enllà del camí la cantarella
de pastorics i sons de flubiol,
i el riure perfumat de la donzella
dels ullls lluents i colrada pel sol.

I vibra la cançó dels grills, serena
en la quietud de la nit estival,
i m'arriba en el cor com una ofrena
d'un amor de donzell, pur, virginal.

Quan es fa fosc i surt la lluna clara
és amarada d'un vel d'argent suau...,
en el pregon del gorg rienta cara
hi besava l'estel del seu ull blau...

Em plau passejar-me en l'hora fosca
per la pau inefable del camí
quan regantella l'aigua de la molsa
dins de la copa d'un lliri a mig florir.


Mercè Bayona i Codina 1903/1972

Alta Garrotxa - Alta Garrotxa [2] - Alta Garrotxa [3] - Talaixà - Sant Aniol d'Aguja

...

decrocher les étoiles ...

Hi ha setmanes on cada dia és dimarts, fins i tot el dilluns. Cada dia igual però diferent, com aquella pel·lícula de la marmota, però sense cap gràcia i encara menys neu. Cada dia busques l'interruptor que faci saltar el dia. I encara que vas apretant diferents tecles i proves de saltar amb totes les forces per si el trontoll aconsegueix trencar el cercle, res no sembla canviar. I tot d'una et trobes una sol·licitud d'amistat pel fèisbuc que et fa somriure, més que somriure, riure. Doncs t'hi trobes una foto feta per tu farà uns tres anys. En Gabriel i en Sergio a la piscina de la Teuleria.

Això del fèisbuc, a vegades, val la pena. Avui ja és menys dimarts que ahir.

more than rain ...

Un altre dimarts guerrer. I només és culpa meva.
El salven el sentit de l'humor, un cercle tancat i passejar-se sota el xirimiri amb el paraigües tancat penjat del braç.
Repeteixo tema i discurs d'en Waits... però és que, a vegades, un simple xirimiri és molt més que pluja.

"Eh this is about all the bad days in the world. I used to have some really bad days. And I kept them in a little box. And one day I threw them out into the yard. Oh, it's just a couple of innocent bad days. Well, we had a big rain... I don't know what it was growing in, but I think we used to put egg shells out there and coffeegrounds too. Don't plant your bad days! They grow into weeks, the weeks grow into months, and before you know it you got yourself a bad year. Take it from me: CHOKE those little bad days! CHOKE 'em down to nothing! There are your days, CHOKE 'em! You choke my days, I'll choke yours! All right... It's more than rain..."

jardin d'hiver ...

L'aire és gèlid, tant que el noto mentre m'omple els pulmons. Cada alè és un petit núvol de vapor, les ulleres se m'entelen i la fredor aconsegueix rifar-se totes les capes de roba fins arribar-me a la pell. M'agrada aquesta sensació, m'agrada notar el fred mentre em moc dins l'aire quiet.

Em costa pujar. Feia massa temps que no els seguia i no puc mantenir el seu ritme. Vaig pujant al meu aire, pensant que, tot i que podria estar dormint (enyoro, per uns moments, els llençols, la manta i el gat), estic contenta d'estar enmig del bosc, de trepitjar la terra gelada, de sentir com cruixeixen les fulles, primer seques i ara congelades, de veure com la rufada de neu d'ahir encara no s'ha perdut del tot...

Avui he vist tres aligots, uns quants pit-roigs, un munt de pinsans i un pica-soques blau.
Aquest últim m'ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure. És una preciositat i es mou d'una manera molt curiosa.
L'últim dels primers, ens ha passat pel damunt, a poca distància, quan ja enfilàvem el camí cap al cotxe. Meravellós i elegant. I preciós.

He fet fotos amb sol mentre queien volves petites de neu.
He vist saltants d'aigua majestuosos congelats literalment.
He vist candeleres com no n'havia vist mai.

la que observa [2] ...

Feia dies que no els veia. Avui s'han creuat sortint de la feina. S'han mirat i s'han defugit la mirada. Ella mig avergonyida; ell amb un gest d'enuig i mig arrufant el nas se l'ha tornada a mirar amb una pregunta als ulls. Ella, que ha tornat la mirada, ha mig somrigut com disculpant-se i ha saludat. El gest d'enuig d'ell s'ha suavitzat i li ha tornat la salutació amb un inici de somriure a la mirada.
Tot plegat en el temps que es tarda a fer quatre passes.

I aquest diàleg em sorprèn quan sé que no han parlat mai.

[1]

una altra dimensió [3D] ...

Ahir vaig descobrir aquesta joia. Un quart d'hora de màgia.
Bé, per mi és màgia. Aquí hi podeu trobar més imatges i el making of.

No sé si mai havia tingut tantes ganes de passejar-me per un edifici que no existeix.
Disfruteu de l'espectacle. Us recomano l'alta definició i la pantalla completa.

regals ...

Que algú a qui admires profundament et faci un regal com aquest emociona.
Que es posi als teus peus aquell a qui li has dit i repetit 'al seus peus', no deixa de ser divertit. Xocarem? Ens anirem tornant aratu-arajo? Ens inclinarem devotament avuitu-demàjo? O ho repartirem en dies parells i senars? Més val que no ens olorem massa els peus, trobo jo.
I és que el detall dels ganxitos fa que encara me l'estimi més. Tinc una debilitat enorme per aquella porqueria de color taronja!

És molt difícil fer riure. Molt. I ell ho aconsegueix sempre. Tant que he hagut de fer-me el propòsit de no llegir-lo a la feina, el risc d'esclafir a riure és massa gran.
El crack de cracks té un nom. Té un bloc. Té un cor immens.
Als seus peus estimat Òscar.

ales ...

Us deixo vint minuts de teràpia deliciosa. Recuperant un dels motius del perquè d'aquest bloc, que oblido massa sovint. I és que jo volia parlar d'ocells, us en recordeu?
Si busqueu bé trobareu més fragments de 10 minuts fins a tenir tota una part.

Si aquesta nit, a les puntes dels dits m'hi comencessin a sortir plomes no em queixaria pas.
Si m'és permès de demanar-ho, per la pròxima existència voldria ser ocell, però dels que ballen. Avui voldria ser dels que ballen.

Ostres, enyorava aquesta banda sonora.

demanant un taxi ...

Era ja el segon dia de pluja i començava a clarejar. Feia temps que no plovia tant i que no se sentia tan alleugerida. No hi havia cap motiu especial que justifiqués el somriure que duia dibuixat als llavis, simplement tenia ganes de somriure. Segur que la pluja hi tenia força a veure, malgrat que aquell dolor sobre l'ull dret persistís desde feia tres dies. Caminava rítmicament, movent un xic les espatlles a ritme de vals. Si no fos perquè li feia vergonya s'hauria posat a ballar enmig del carrer fent girar el paraigües. Va ofegar una rialla mentre s'imaginava la cara dels que es trobava cada matí tot anant a treballar. Mira, aquella noia tan seriosa ballant enmig del carrer, què li deu passar?. Seria divertidíssim, segur. Però va reprimir el moviment circular del cos i el va obligar a moure's cap endavant, havia d'anar a treballar. I com més s'apropava a la feina, més ganes de fugir i de ballar i de passejar sota la pluja... I quan cantava 'and I'll dance with you in Viena...' va girar i va alçar el braç:

-Taxi!!

Relats conjunts
DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

buscant ...

Podria dir moltes coses, explicar riures i altres coses que no fan gens de gràcia. Podria dir que sóc incapaç, de nou, d'agafar un fil i trenar-lo adequadament. Però és igual. No tinc ganes de pensar, pensem massa.

Avui poso de música de fons a Donavon Frankenreiter i em deixo enamorar i encomanar.

I’m looking for life, love and laughter
Everything in between and what happens after
I’m looking for life, looking for love, looking for laughter.

per acompanyar el haiku ...

Northern Sky _ Nick Drake

... o qualsevol matí.

carrers molls ...

Els carrers molls
prenen, de bon matí,
el to del cel.

love you more ...

-On és la Neus?
I un ditet petit petit m'assenyala i tota una carona em somriu.
Tinc la sensació de que quan comenci a parlar no em dirà 'neus', em dirà 'laneus'.
Serà divertit.

A l'Arnau el torna boig que faci veure que me'l menjo. Riu, tot ple de pessigolles.

Ja camina tot sol sense agafar-se d'enlloc. Fa tentines però marxa prou segur.
Evidentment el vaig gravar.

'Em sembla que aquest any no li faré pas tantes fotos'. Mare de l'Arnau dixit.
'Jo sí'. Jo dixit.

Si no hagués viscut tot això i més ahir al vespre, potser no hauria pogut suportar l'enèssim disgust.

de com salvar un dimarts guerrer ...

A vegades salvar un dia és tan fàcil com agafar el telèfon, buscar un nom, apretar una tecla i xerrar i riure durant vint minuts. Clar que ja t'havien llençat un flotador poc abans amb un missatge. Tot potser que a la primera i segona trucada ningú respongui. Però no passa res. Només el fet d'haver marcat i imaginat la veueta amb accent de Gandia fa que somriguis. La tercera trucada és la que guanya. Clar que has buscat un altre nom a la llista, però la connexió amb Gandia és pràcticament la mateixa.
A vegades no t'adones de com enyores a algú fins que li tornes a sentir la veu, fins que no t'imagines la seva veu.
Hi ha coses que per temps que passin no canvien.
M'agrada com la Felisa em diu Neuetes.
M'agrada veure que l'Argos continua tan xafarder com sempre.
M'agraden, i molt, tots dos i el conjunt que formen. Fan i són un bon equip.


A vegades salvar un dia és tan fàcil com obrir el correu i trobar-te un mail del teu germà parlant de fotos i gran nevada a l'assumpte. Obrir-lo i veure't a Ulldeter amb un pet de sol esplèndid. Solidaritzar-te amb ell perquè tampoc ha pogut fer fotos a la neu és el següent pas. Riure també. Fa massa dies que no l'abraço.

Pink Panther ...

És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys? 17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà.
Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.

Losing my religion. Pink Panther. Camprodon. Amor a primera oïda.

neu?! ... neu!!

Neu.

La neu fa que rebi un sms a quarts d'una de la matinada informant-me que a Girona hi està nevant a tot drap.
La migranya fa que dormís desde les deu i que no el vegi fins aquest matí.
Pujo les persianes, amb els ulls mig tancats i el cap ple de son, des del llit estant i em quedo mirant els teulats dels veïns enfarinats. Als patis de baix sembla que n'hi ha més.
M'agrada veure Girona nevada. Encara que sigui tan poc, però fa goig l'herba del parc del costat de la feina amb aquesta manta blanca al damunt. I els bancs demanen fotos que no puc fer. I només sortir del llit he sentit com em cridava el Barri Vell i com he hagut d'ignorar la crida.

Al poble n'hi ha un bon gruix. M'acaba de trucar la mare.
Una altra nevada important al poble que m'he de perdre. Perquè no nevava dissabte?

Des d'aquí veig com regalima la neu, ja fosa, de l'edifici de l'altra banda de carrer.
Quan surti per anar a dinar ja no en quedarà. Per sort fa fred.

Suposo que era inevitable fer un post.
De la mateixa manera que l'Hypatia sabia que escriuria un twit.

Neu i post.
Posts i no saber què dir.
Propòsits que no sé si compliré, quan en el fons sé exactament què faré i què no.
Sovint sóc tan previsible que m'agrado ben poc.