Nit de vent i poc dormir. La roba del llit, entre la paret i jo. El gat, entre la roba i jo, refugiant-se dels xiulets amenaçadors d'un vent insolent, calent i anguniós. Sons curts i plens de somnis estranys. Només recordo, vagament, l'últim; per això no sé si ha sigut l'únic agradable. Una reunió, molt estranya, de blocaires. Això em passa per llegir i rellegir blocs abans d'anar a dormir, suposo. La sort és que llegeixo persones que m'agraden i molt.
Quan no puc dormir rumio. Com les vaques, que primer s'empassen l'aliment i després rumien. El meu aliment, en aquest cas, és la informació que crec rebre o que imagino o que ... que.
Fa temps vaig escriure sobre la meva condició gatuna. I ara, més que mai, m'adono de que cada dia m'assemblo més al meu gat.
T'acostes quan vols i t'allunyes quan menys ho esperem. Jugues amb qui vols i vas a la teva. M.
Em van retratar força bé, però no sé si realment jugo. Es pot jugar si no saps quin és el joc?
Últimament tinc la necessitat d'acompanyar els meus posts amb música. Hi ha hagut dies en que m'he passat hores buscant la cançó adequada. N'hi ha que primer trobo la cançó i després les paraules. N'hi ha en que la cançó diu el que sóc incapaç d'escriure. A vegades em diu el que no vull ni pensar i patapam.
Sé que faig servir el paisatge d'excusa. Si parlo del que veig, evito parlar del que sento.
Si fa temps m'haguessin dit que, a hores d'ara, em preguntaria el que pensa de la música que poso, no m'ho hauria cregut. Però, sense ni adonar-me'n, em trobo preguntant-me què em diria si em llegís.
Es posarà trist el gat per anar a viure a Girona? Ell només coneix la Garrotxa.
Fa dies que aquesta pregunta em ronda pel cap i, encara que sembli absurd, és un tema que em preocupa molt. Aquesta primavera farà 8 anys que compartim espai i temps (poc pel seu gust... i pel meu també). Li dec mitja vida i quasi tota la poca salut mental de què disposo.
A vegades les persones que passeu per aquí em descol·loqueu tant amb els comentaris que responc sense saber què dir. No sé perquè no contemplo el silenci com a opció. Suposo que és important per mi fer-vos saber que us agraeixo les paraules, encara que algunes em facin sentir un xic tímida i desconcertada, quan no sé com les hauria de llegir.
Dormir al ritme del vent, a batzegades, és el que té. Tens temps de pensar massa. Tens temps de pensar, vaja.
Gràcies Estranger per haver penjat, fa temps, la cançó que necessito avui.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ma germana viu a Salt i el seu gat està content :)
ResponEliminaHas somiat una reunió de blogàires? :-)
ResponEliminaAi, ai... i tant que estarà bé en Pèsol-Txigris a Girona!! No veus que ell estarà bé allí on siguis tu??
Un parell de dies per acostumar-se al nou espai i ja està.
No recordes el post d'en XeXu que va explicar que en Blog-Lovi i en Bamboo-Maua es van acostumar aviat a la nova casa? :-)
Però si ells el que volen és estar amb vosaltres i ja està :-)
Maca la cançó, no la coneixia, com la majoria, però molt maca :-))
Ai, aquesta gateta guapaaa!! Smuaaaaaaaaaaac
La música sempre és una bona companya en molts moments.
ResponEliminaOmple el soroll que ens fa el nostre propi silenci.
Petons.
La pregunta que em ve ràpidament Clidice és: el gat de la teva germana havia conegut anteriorment la Garrotxa? ;)
ResponEliminaGràcies maca :*
Bé, si no ho era ho semblava Assumpta :P
Ja, però ara quan jo no sóc a casa té companyia i... en fi, no sé què dir-te. Sap quan estic contenta i quan em fa enfadar, i ara més que mai m'agradaria poder-hi parlar. Sóc rara, ja ho sé. Tot plegat és perquè em sento culpable d'haver-li creat dependència envers jo.
Molt guapa, guapíssima, on vas a parar! ai senyor...
Petons maca i moltes gràcies :*
La música és com la natura, o el riure o passejar... una teràpia -assumpta-.
Fa molts dies que no disposo de silencis.
Gràcies :*
Sense música la vida seria un error ;*)
ResponEliminaUn petonot ben fort, maca!
Quin torrent de post, quants pensaments. I de les poques coses que em venen al cap dir és que som nosaltres els que hauríem de contemplar el silenci davant dels teus escrits. Per desgràcia teva, n'hi ha que som bocamolls de mena i no tenim cap mena de respecte.
ResponEliminaEls meus gats són tan desgraciats que ni estrès pel canvi d'aires van tenir. No sé d'on han sortit. Si el Txigrins és un gat com cal necessitarà tant les teves moixaines com tu necessitaràs les seves. Juga amb ell a veure qui s'adapta abans. Però tu tens avantatge, que coneixes més que la Garrotxa.
Espero que aquesta nit no tinguis malsons un altre cop. No en tens prou de nosaltres estant conscient?
Seria molt complicada ara que sabem què és Buk :)
ResponEliminaUn altre per a tu, maquíssim! :*)
Sí home, ja estàs 'bocamollejant' tant com faci falta Xexu!
El meu ara mateix s'ha posat al pitjor lloc on es podia posar, tinc la falda ocupada per ell i el portàtil i escrivint alhora que la meva mà li fa de coixí, si és que, tinc mèrit!
Ens farem teràpia mútuament, com sempre.
jejeje... sé que hi havien blocaires, però només en recordo clarament un, en Deric. I quan arribava el felicitàvem. Suposo que el meu subconscient es va quedar amb la presentació del llibre i amb lo guapo que és! jeje
M'he despertat tot just començava el somni... o sigui que no he pogut saludar a ningú més.
És clar, sempre igual, sempre us fixeu en els guapos, ja està bé! Mira que lluïa el tio a la presentació! Hi vas anar? Jo només vaig veure el vídeo, però a tu et queia més a prop la cosa. Ja li veig dir, però, que se'l veia una mica acollonit, que no és per menys.
ResponEliminaNo deia que jo sortís al somni, eh? Parlava de blogaires en general amb una primera persona del plural, però perquè miro d'incloure'm entre els blogaires. Si puc, eh? Si no tampoc.
El principi del post sembla una cançó dels Pets (en sóc fan incondicional). Després he pogut comprovar com el vent i el fred ens fan tapar i la música ens fan obrir idees, estones, moments que viuen entre nantros mateixos.
ResponEliminaDira Xexu, potser m'erro però, que només hi he vist en Deric perquè de les persones que segueixo i em segueixen habitualment, és l'únic a qui li conec la cara! podria ser, no? nu sé... és la teoria que tinc jo, vaja.
ResponEliminaEls altres éreu els que veniu per aquí i jo vinc per allà. I qui em digui el contrari menteix, tot i que jo tampoc ho puc asssegurar, és clar... però és el meu somni i jo trio qui vull que hi surti. Ale.
Vaia... els Pets m'han plagiat Cesc?! quins nassos! jejeje
El vent sempre s'endú coses i en porta d'altres.
M'agrada quan xiula el vent, tinc la sensació que està netejant.
ResponEliminaAvui no bufa. Demà tindrem boira.
A mi normalment també Jordi, però aquesta última vegada no se'm va posar gens bé. Més que netejar es va dedicar a posar-ho tot apilonat i de qualsevol manera.
ResponEliminaEfectivament, avui matí emboirat a la bonica ciutat de Girona :)
(porto estona pensant què escriure't. o sigui que he arribat a la conclusió que més val no dir res. però volia fer acte de presència)
ResponElimina:)
Para mí Música y palabras van casi unidas de la mano desde su nacimiento. Pero de ambas, es la primera la que habla mejor de mí y de lo que quiero decir. Quizás es por ello que soy silencioso (¡vaya! como un gato, jajaja)
ResponEliminaDifícil saber qué pensará o sentirá tu gato con el cambio. Es un animal tan enigmático que cualquier conjetura se queda corta. Dale mimitos entre las orejas :O)
¿Comunicar lo que sentimos o pasa por nuestra cabeza no es quizás uno de lo mayores motivos por los que escribimos un blog? Al menos kutambarara nació por ello y creo que hace tiempo camina por sí sólo pues hay lazos que unen.
Ánimo, un bico y a sonreír... y a gatear.
:O)
No hi ha de què, si és a fi de bé.
ResponEliminaI em penso que si que ho és, a pesar de la teva "pobre" salut mental. (??????????????????????)
Els gats solen ser una mica mal parits,però sempre n´hi ha un que et fa reconciliar amb l´espècie. Habitualment no és gat.
És gata.
Un gran petó, per que crec que avui et fa falta, i potser no fer-te tantes preguntes, de vegades només escoltant aquesta música tan bonica se t'en van les preocupacions del cap! ànims i a somriure :)
ResponElimina(no fa falta dir res Aina, ja ho saps. m'agrada però, saber que passes)
ResponEliminaPetons i abraçades :*)
Javi, me gustan tus silencios y tus palabras y tu manera de mirar.
Sólo nos falta caer siempre de pie, jejeje.
Voy a mimarlo más que ahora, lo dejaré solito durante 8 horas a canvio de ausentarme unas 14, son cinco horas más de mimos ;)
Diria que es el principal motivo. Que no se rompan los lazos!
Gateemos pues! ;)
Besos y sonrisas. Muchas gracias ;*)
I tan que és a fi de bé Estranger, em va anar de perles per arrodonir un post gens rodó ;)
On vas amb tants interrogants?! si m'haguessis vist avui te'n faries creus de que no estigués tancada de fa temps. Mareta meva com he rigut, però!
Aquell teu gat tan preciós va tornar?
Ara no sé si m'has fet un compliment o no...
Gràcies ;*)
Gràcies Cris, mira avui falta falta no me'n fa però com que ja m'agrada que me'n facin de tant en tant, l'accepto ben agraïda!
Un altre per a tu, maca!
No és bo donar tantes voltes al cap quan no pots dormir perquè segur que no tornaras a agafar el son. Deixa't anar, només això.
ResponEliminaEl teu gat segur que estarà content de viure a Girona si està amb tu.
Deric, l'home del somni ;)
ResponEliminaHo sé, va ser, pràcticament, un pensament cada vegada que em despertava i d'altres que ja venia arrossegant de feia dies...
Gràcies, maco!
Un petó!!