Aquest matí el cel tornava a ser preciós. Amb núvols de vent arran d'horitzó i romans creuant-lo de punta a punta. S'hi palpava el poc fred que feia. En un poblet de La Selva, un aligot planejava damunt d'un camp.
Les muntanyes van tapissant colors seguint línies sorprenentment rectes i d'altres perfectament curvilínies, talment com si les haguéssin traçat amb un regle o un compàs. Hi ha mil colors a cada vessant. Mil formes a cada moment.
El Ter, mancat d'aigua, ens tornava, com cada matí, la llum que li dóna el sol. Avui no hi he vist cap bèstia emplomallada. Avui hi he vist ampolles de plàstic i brutícia arraconada. Avui, com ja fa dies, no hi he vist un riu. El Ter ja fa temps que és una riera. Però els pantans són plens, o sigui que no cal preocupar-se, no?
Trobaré a faltar el paisatge quan m'instal·li a Girona. El veuré sí, però no pas cada dia.
Em fa il·lusió haver trobat pis, però no pas tanta com m'imaginava. Estic entre contenta i neguitosa. Més neguitosa que contenta. Tinc ganes de tornar a viure sola i tinc por de sentir-me terriblement sola.
Clarobscurs.
En poso aquí, però en trec (n'haig de treure) d'allà.
Tot guany comporta sempre una* pèrdua?
*una, dues o més...
dijous, 12 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
i si no ho mires com guanys i pèrdues?
ResponEliminasinó com noves troballes...
El que tens, ho continuaràs portant amb tu. Potser (dic potser) algunes et costarà més fruir-les cada dia.
A partir d'ara afegiràs més coses. Diferents. Tu ho sabràs fer. Perquè ja ho ets així..
Sols es perd allò que s'oblida, no?
Vaaaaa...!!!
Em jugo un pèsol (la lleguminosa, no el teu gat!) que això d'ara són els mateixos nervis de la """novetat""" i que et durarà fins el primer dia que pugis amb les bosses del "super" per omplir la nevera.
Una abraçada sense fi.
Un cabasset de petons dolcíssim, nina.
:o)***
posa tot el teu equipatge dins les botes i mai perdràs res :) si que és una llàstima "perdre" aquest paisatge, però on vas en sabràs trobar d'altres, perquè saps mirar, i amb això ja n'hi ha prou :)
ResponEliminaSón guanys i pèrdues Barbollaire, no ho puc mirar d'una altra manera.
ResponEliminaummm... he perdut moltes coses que no he oblidat gens.
Moltes gràcies pels ànims :****
Em sembla que no Clidice, a vegades val més deixar-lo perdre l'equipatge, pesa massa per no haver de servir ben gota.
Els nous no són nous, també els veig cada dia... desde fa dos anys! ;)
Gràcies! ;*)
"Tinc ganes de tornar a viure sola i tinc por de sentir-me terriblement sola."
ResponEliminaEstic segura que això seria el mateix que pensaria jo...
Ganes de tenir el teu espai, la teva vida, la teva independència... i por a no tenir algú amb qui parlar quan arribes a casa.
De totes formes, estic segura que el positiu serà més!! Ja ho veuràs ;-))
guaita, just ahir em van fer mirar cap al cel... era el de barcelona, però va resultar que tenia alguna cosa especial. i a tot arreu hi podem trobar coses especials, oi? ;) va, que amb els guanys a vegades ni t'adones que t'ha caigut alguna cosa! ànims! :)
ResponEliminaAquesta pregunta és punyetera, eh?
ResponEliminaTot guany comporta sempre una (o més d'una) pèrdua?
Jo enyoro cada dia de la meva vida Barcelona. Sé que pot sonar estrany, absurd, il•lògic o ridícul... però jo sé què és el que sento i és així. Jo a Barcelona l'estimo :-)
La opció era que si volia viure amb la persona que més m'estimo en aquest món a Barcelona no podia ser perquè haguérem hagut de viure sota un pont.
Evidentment, entre enyorar Barcelona o enyorar el meu amor, vaig preferir enyorar Barcelona :-)
Somio que algun dia seré rica i tornaré a la meva estimada Ciutat comtal, la ciutat més preciosa del món... ens comprarem un piset i anirem a viure allí... i ja no hauré d'enyorar ni la meva ciutat ni el meu home.
Bé, ja sé que és un somni que probablement no s'acomplirà mai... però és un somni bonic :-))
Crec que entenc aquesta situació. Hi ha la possibilitat de sentir-te terriblement sola, però no serà cada dia. També hi ha la possibilitat de sentir-te independent i lliure, però no serà cada dia. Amb cada sol que neixi, amb el que tu no podràs gaudir dels teus paisatges tan sovint, un nou dia s'obrirà davant teu i de tu dependrà, en bona part, que acabi com els primers o els segons dels que he dit.
ResponEliminaNecessites espai i el tindràs. Necessites suport, i el tindràs també. Quan et calgui, escapada. Quan tinguis plans a ciutat, a gaudir de la preciosa Girona.
I encara et diré més. Ja has contractat un servei d'ADSL, oi?
Terriblement sola? Tenint-te a tu de companyia?
ResponEliminaEls moments de canvi sempre són moments d'incerteses, i també d'oportunitats. Molta sort!
Les noves etapes sempre s'han d'iniciar amb energia! Així que ganes, valor i al brau (o toru)! El cel sempre estarà allà, els rius també i les botelles de plàstic i les llaunes de Coca-cola, també!
ResponEliminaBé Assumpta, això de tenir algú amb qui parlar arribant a casa, donaria per molt... val més deixar-ho estar.
ResponEliminaSi més no podré fer la becaina havent dinat i això, és mitja vida! :)
Veus? jo a Barcelona em costaria molt d'anar-hi a viure... hauria d'estimar molt, però molt a algú... però molt, è??!
L'amor val més que cap ciutat, poble o país i ho dic jo que temps enrere, molt enrere, estava disposada a deixar la meva terreta per amor(al final es veu que no era amor).
Una abraçada, maca!
Al cel sempre hi ha coses especials Aina... l'has de mirar més sovint!!
Deu ser només que estic una mica toveta :P
Hi haurà de tot Xexu, ja ho saps :)
M'agrada com ho dius.
ummm... doncs encara no, però tot arribarà!
Si em coneguessis realment GripauBlau no t'estranyaria tant, jejeje.
Moltíssimes gràcies! Un petó!
Ai Jordi... els toros val més que els deixem pel gaudi de les vaques i les ampolles i llaunes als contenidors de reciclatge!! La resta sí, me la quedo tota!!
Gràcies!
Ai carai, i jo que creia que només comparties pis amb el Pèsol!
ResponEliminaJo sóc força independent, molts cops noto que m'agrada fer força la meva, però... després sempre hi ha aquells instants on no et desenganxaries del costat d'algú, d'una abraçada, d'una conversa que no sigui amb tu mateixa davant del mirall...
No viuràs a la garrotxa però tampoc hi seràs tan lluny... ai mare, la d'escapadetes que t'esperen ^^ Ànims i petonets!!
Ah, i jo vull que facis un post de la redecoració del piset eh! :)
I és així Laia, passa que ara no vivim a cap pis :P
ResponEliminaVaig estar dos anys vivint a Girona i sé que m'escaparé a la Garrotxa i on faci falta. Desde Girona ho tinc fàcil per escapar-me cap a qualsevol direcció.
I no sé si faré cap post sobre la redecoració... espero no tenir-ne cap necessitat de fer-ho, vaja. Digue'm rara :P
Petons, maca!
Una descripció preciosa, elur. Si ho rematessis amb un haiku, tindries un haibun de primera! :)
ResponEliminaUn petonot ben fort, maca!
m'hauria encantat poder fer un haibun Buk, però últimament no trobo haikus... tinc massa interferències :P
ResponEliminaMoltes gràcies!
Un petonàs, maco!!
Jo vaig estar prop de tres anys que volia anar a viure sola i, quan ho vaig aconseguir, vaig durar sis mesos perquè «em va sortir noviet» —«com a qui li surt un bolet!», hihihi
ResponEliminaPerò aquests sis mesos que vaig viure soleta, no tenia ni tele, així que podia estar moltes estones sola amb els meus pensaments... Cosia molt i navegava moltíssim per internet... És una sensació diferent... De vegades és dur, perquè... jo no diria que et sents «sola» sinó que jo sentia «fredor» al meu voltant; no hi havia ningú més que jo. Però si em posava trista per sentir fredor, pensava que finalment tenia allò que volia, que jo ho havia escollit i havia lluitat per a aconseguir-ho. No sé si hi has estat obligada o ha estat perquè has volgut, això de marxar a aquest piset —piset, que potser serà petitet, però més dolcet que una cirereta!—; són dues coses diferents, però els dubtes seran els mateixos. Només et puc dir que en gaudeixis! Una prova de vida, que ja sabem que és juganera de mena, la bandarra! ;P
ah cony! Vet-ho aquí, els noviets surten!! i s'ha de regar molt o què? i on exactament? rè, per pensar bé si rego o no, bàsicament.
ResponEliminajajajaja molt bona Núr!
He estat vivint sola (amb el gat) durant 5 anys mosseta, he tingut temps per estar amb mi mateixa i per no voler-hi estar, per sentir-me bé i no, per mil coses. No em ve de nou el que em ve ara mateix, potser és per això el neguit o la manca d'excés 'il·lusionatori' (engalta-la com puguis aquesta paraulota jejeje) Però vaig a viure sola perquè jo trio anar-hi, lliurement.
Uf... aviam que tu fa poquet (relativitats al marge) que véns per aquí, això de que se'm faci propaganda de dolça i tal i que se'm compari amb cireres i tot això... està prohibit a Nòmades. Bé, més o menys, pots dir el que vulguis sempre, è?! però no em diguis dolça si-us-plau. No ho suporto! A més la gent que em coneix bé, bé sap, de sobres, que tendeixo a ser esquerpa.
La vida és bandarra, sí, però jo ho puc ser encara més! jejejejeje
Gràcies preciosa! una abraçada!!!!
Potser tinguis raó, o potser és que encara no has descobert com n'ets, de bona companyia... i ara potser sigui una bona oportunitat de fer-ho ;-)
ResponEliminaMoltes gràcies GripauBlau :*)
ResponEliminaun amb sí mateix no està sol si no s'hi sent l'ànima. Semblo una mica buda oi.
ResponElimina