Diumenge tarda. Festa Major del poble. Molta gent, massa gent. He accedit a anar-hi amb la S, en P i l'Arnau. Ens trobem amb algunes nenes de la classe. Totes són mares menys la Sandra i jo. Totes tenen parella menys jo. La G, que ja té una nena, ara espera un nen. La conversa gira al voltant de l'embaràs, més que conversa diàleg entre la S i la G, jo me les miro i prou. Fins que la G em mira sorneguerament i m'etziba:
-I tu Neus, què?
-Molt bé, gràcies. Ja ho veus, anar fent com sempre.
.
dijous, 30 de juliol del 2009
dimecres, 29 de juliol del 2009
un tros més del prat ...
PIRENENQUES
II
Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.
Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.
III
Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.
I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...
I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.
Poesies (1895)
Joan Maragall _ 1860-1911
Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.
I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...
I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.
Poesies (1895)
Joan Maragall _ 1860-1911
diumenge, 26 de juliol del 2009
Alaska ...
I com quasi cada diumenge me'n vaig a Alaska...
Avui em sembla que ho necessito més que altres dies.
dissabte, 25 de juliol del 2009
privilegis ...
Costabona - Maison de l'Ouillat - Roca Colom - Coll de Pal
Hem passat fred.
He pensat en l'Assumpta i en que m'hauria agradat enviar-li una bona dosi de l'aire fred que m'ha fet encongir més d'una vegada.
Hem vist com es començaven a despertar els cavalls. Preciosos.
Hem arribat a tot arreu abans que la boira. Quan hem arribat al cotxe ja s'havia fet la mestressa de quasi tots els cims d'aquell sector.
Hem vist el Canigó! Imponent! Assoleiat! El nostre Canigó!
Hem vist isards esvelts, vaques pacífiques i molts falciots. Flors precioses, mil tons de verds i blaus.
Però avui tot queda una mica eclipsat per una visió meravellosa.
Una cosa mai vista (per mi, és clar).
Avui l'he vist a ell!!
I us seré sincera i us diré que quasi quasi que em cau una llagrimeta... que emocionant!
Clar que sempre hi ha qui té més privilegis que els altres, mireu això!
Algun dia... algun dia...
Hem passat fred.
He pensat en l'Assumpta i en que m'hauria agradat enviar-li una bona dosi de l'aire fred que m'ha fet encongir més d'una vegada.
Hem vist com es començaven a despertar els cavalls. Preciosos.
Hem arribat a tot arreu abans que la boira. Quan hem arribat al cotxe ja s'havia fet la mestressa de quasi tots els cims d'aquell sector.
Hem vist el Canigó! Imponent! Assoleiat! El nostre Canigó!
Hem vist isards esvelts, vaques pacífiques i molts falciots. Flors precioses, mil tons de verds i blaus.
Però avui tot queda una mica eclipsat per una visió meravellosa.
Una cosa mai vista (per mi, és clar).
Avui l'he vist a ell!!
El trencalòs!
Clar que sempre hi ha qui té més privilegis que els altres, mireu això!
Algun dia... algun dia...
dijous, 23 de juliol del 2009
de Larsson a Vayreda ...
A casa hi són tots tres, Millenium I, II i III. Stieg Larsson. Avui he agafat el primer i l'he posat dins la bossa. Si tothom en parla tan bé deu ser per alguna cosa, he pensat. La mare els ha devorat tots tres. També he pensat que podria començar-lo avui com qualsevol altre dia. I aquest migdia he sigut incapaç de llegir més enllà de la pàgina 34, potser la 35...
Ara l'he tornat a la lleixa, al costat dels seus 'companys'. El qualsevol altre dia no era avui, ni tampoc serà demà.
Vaig viure en la ignorància mentre tothom aclamava a aquest escriptor. Cada vegada que escoltava i/o llegia 'efecte Larsson' pensava en el gran Henrik Larsson. I encara ara em passa. A vegades la ignorància no suposa cap llast.
Resumint, un cop aparcat l'altre Larsson, he anat a llufar la llibreria de casa.
Ara tinc quatre llibres damunt del llit esperant ser fullejats, valorats, olorats i ordenats per ordre de preferència lectora.
Madame Bovary de Gustave Flauvert.
El retrato de Dorian Gray d'Òscar Wilde.
Elogi de la paraula i altres assaigs de Joan Maragall.
I finalment,
La punyalada de Marian Vayreda.
No sé si serà evident o no, però començaré amb Vayreda.
Em van regalar La punyalada quan tenia 16 anys. Potser ja va siguent hora de llegir-se'l sencer.
*avui divendres, quan eren les cinc de la matinada, m'he despertat i he decidit que començaria amb Maragall, i així ho he fet. La punyalada s'haurà d'esperar...
Ara l'he tornat a la lleixa, al costat dels seus 'companys'. El qualsevol altre dia no era avui, ni tampoc serà demà.
Vaig viure en la ignorància mentre tothom aclamava a aquest escriptor. Cada vegada que escoltava i/o llegia 'efecte Larsson' pensava en el gran Henrik Larsson. I encara ara em passa. A vegades la ignorància no suposa cap llast.
Resumint, un cop aparcat l'altre Larsson, he anat a llufar la llibreria de casa.
Ara tinc quatre llibres damunt del llit esperant ser fullejats, valorats, olorats i ordenats per ordre de preferència lectora.
Madame Bovary de Gustave Flauvert.
El retrato de Dorian Gray d'Òscar Wilde.
Elogi de la paraula i altres assaigs de Joan Maragall.
I finalment,
La punyalada de Marian Vayreda.
No sé si serà evident o no, però començaré amb Vayreda.
Em van regalar La punyalada quan tenia 16 anys. Potser ja va siguent hora de llegir-se'l sencer.
*avui divendres, quan eren les cinc de la matinada, m'he despertat i he decidit que començaria amb Maragall, i així ho he fet. La punyalada s'haurà d'esperar...
fer temps ...
(...)
-Mentrestant faré temps... - en R mentre s'asseu a un tamburet de la botiga.
-Ah! està bé... i com es fa el temps? (jo)
- ... dona, doncs ... (R)
-Més que res ho dic perquè ha de ser complicat fer allò que no existeix... (jo)
(...)
-Mentrestant faré temps... - en R mentre s'asseu a un tamburet de la botiga.
-Ah! està bé... i com es fa el temps? (jo)
- ... dona, doncs ... (R)
-Més que res ho dic perquè ha de ser complicat fer allò que no existeix... (jo)
(...)
dimarts, 21 de juliol del 2009
joia ...
Més val que deixem sense resposta
certa llei de preguntes,
ja ens les farem, si cal, temps a venir.
Diguem només l'essencial, els mots
que ens incitin a créixer i comprendre,
que ells, renouers, sempre mouen discòrdia
i assagen de crear confusió i enveja.
Tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot que ens cal per impulsar-lo.
No ens salvaran herois ni taumaturgs.
Pugem a poc a poc l'escala dels silencis
i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies
i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies.
Quan ja siguem dalt, podrem parlar de joia.
La joia _ L'Àmbit de tots els àmbits (1980)
Miquel Martí i Pol.
certa llei de preguntes,
ja ens les farem, si cal, temps a venir.
Diguem només l'essencial, els mots
que ens incitin a créixer i comprendre,
que ells, renouers, sempre mouen discòrdia
i assagen de crear confusió i enveja.
Tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot que ens cal per impulsar-lo.
No ens salvaran herois ni taumaturgs.
Pugem a poc a poc l'escala dels silencis
i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies
i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies.
Quan ja siguem dalt, podrem parlar de joia.
La joia _ L'Àmbit de tots els àmbits (1980)
Miquel Martí i Pol.
I mentre llegeixo MMP sento com cauen quatre gotes, noto que entra aire fresc per la finestra i el gat salta damunt el llit...
La joia d'avui és haver sabut trobar un moment per llegir a MMP.
La joia d'avui és haver sabut trobar un moment per llegir a MMP.
dilluns, 20 de juliol del 2009
ponent ...
El Ponent bufa fort, amb gran insolència fa trontollar i gemegar la persiana. Udola per tots els racons del poble i escombra el carrer sense cap traça.
Sento com s'acosta a través de les teulades, en noto la proximitat a les fulles dels arbres i el sento a la pell un cop ha entrat per la finestra.
Aquesta serà una nit d'udols i carícies robades...
Sento com s'acosta a través de les teulades, en noto la proximitat a les fulles dels arbres i el sento a la pell un cop ha entrat per la finestra.
Aquesta serà una nit d'udols i carícies robades...
diumenge, 19 de juliol del 2009
al circ sempre hi ha espectacle ...
Pujant... se'ns han aixecat una dotzena de voltors.
Circ de Concròs... hem hagut de fugir, literalment, de les vaques que es veuen aquí baix pasturant pacíficament. De pacífiques res!
Roca Colom (2.506m.)... no ens hem pogut entretenir gens, la boira ens encalçava (per l'altre costat, és clar).
Prop del refugi lliure de Costabona....
Tinc els peus i el genoll dret desfets... la crònica la deixo per un altre dia... o no.
dissabte, 18 de juliol del 2009
divendres, 17 de juliol del 2009
la iaia ...
Ahir era la MaredeDéu del Carme.
La setmana passada em vaig trobar marcant-lo al calendari de la feina tot anotant mentalment que havia de felicitar la iaia, que si no la veia al matí, la trucaria a migdia... la iaia que ja no hi és.
Ahir, a mig matí, el cor em va fer un salt quan vaig recordar que era el seu sant i no l'havia felicitada. I se'm va encongir quan, ràpidament, vaig recordar que no hi era per felicitar-la.
La iaia era l'única persona que jo veia cada matí abans d'anar a treballar. La que si no em veia per la cuina a dos quarts de vuit, pujava per comprovar que no m'havia adormit. La que, molts caps de setmana, quan m'aixecava ben aviat per anar a voltar boscos, em mig renyava perquè no em quedava més estona dormint.
Tot això no ho enyoro, almenys no em sento enyorant-t'ho si no hi penso. Faig el mateix de sempre sense ella i no sento cap buit.
El buit el sento les vegades que he arribat a casa, amb la intenció d'ensenyar-li el que m'he comprat o d'explicar-li alguna cosa i m'adono de que he oblidat completament que ja no hi és.
Ahir va ser un dia amb llàgrimes als ulls sense vessar fins a mitjanit, que van caure lentament.
La setmana passada em vaig trobar marcant-lo al calendari de la feina tot anotant mentalment que havia de felicitar la iaia, que si no la veia al matí, la trucaria a migdia... la iaia que ja no hi és.
Ahir, a mig matí, el cor em va fer un salt quan vaig recordar que era el seu sant i no l'havia felicitada. I se'm va encongir quan, ràpidament, vaig recordar que no hi era per felicitar-la.
La iaia era l'única persona que jo veia cada matí abans d'anar a treballar. La que si no em veia per la cuina a dos quarts de vuit, pujava per comprovar que no m'havia adormit. La que, molts caps de setmana, quan m'aixecava ben aviat per anar a voltar boscos, em mig renyava perquè no em quedava més estona dormint.
Tot això no ho enyoro, almenys no em sento enyorant-t'ho si no hi penso. Faig el mateix de sempre sense ella i no sento cap buit.
El buit el sento les vegades que he arribat a casa, amb la intenció d'ensenyar-li el que m'he comprat o d'explicar-li alguna cosa i m'adono de que he oblidat completament que ja no hi és.
Ahir va ser un dia amb llàgrimes als ulls sense vessar fins a mitjanit, que van caure lentament.
dijous, 16 de juliol del 2009
lectora amb molèsties ...
Si una cosa m'empipa de mala manera quan estic llegint un llibre és que estigui mal escrit (no pas per l'autor, sinó pel traductor o transcriptor).
I el que encara m'empipa més és que quasi sempre passa amb els que estan traduïts al català. No recordo trobar desastres d'aquests en llibres escrits i/o traduïts al castellà. És que ningú rellegeix el que s'ha escrit abans de publicar-ho? El que cobra el sou per repassar i corregir els errors no té càrrecs de consciència?
És molt molest, i em fa renegar de mala manera, trobar-se entrebancs d'aquests que entorpeixen la lectura.
Estic llegint 'El metge' de Noah Gordon. El vaig buscar expressament en català, perquè ja estava una mica (força) cansada de llegir en castellà.
Tinc tres desastres anotats en una llibreteta. Abans de copiar aquests ja me n'havia trobat uns quants...
(...) aquell govern desaparegut havia feia temps (...)
-Qualsevol persa que vulgui riure ho farà etzibà - li etzibà en Simon - (...)
Va sentir el so que tant li i ben aviat (...)
Potser us semblaré una primmirada, però un ben asseguro que trobar-me tresors d'aquests em fan venir ganes de deixar de llegir-lo.
I el que encara m'empipa més és que quasi sempre passa amb els que estan traduïts al català. No recordo trobar desastres d'aquests en llibres escrits i/o traduïts al castellà. És que ningú rellegeix el que s'ha escrit abans de publicar-ho? El que cobra el sou per repassar i corregir els errors no té càrrecs de consciència?
És molt molest, i em fa renegar de mala manera, trobar-se entrebancs d'aquests que entorpeixen la lectura.
Estic llegint 'El metge' de Noah Gordon. El vaig buscar expressament en català, perquè ja estava una mica (força) cansada de llegir en castellà.
Tinc tres desastres anotats en una llibreteta. Abans de copiar aquests ja me n'havia trobat uns quants...
(...) aquell govern desaparegut havia feia temps (...)
-Qualsevol persa que vulgui riure ho farà etzibà - li etzibà en Simon - (...)
Va sentir el so que tant li i ben aviat (...)
Potser us semblaré una primmirada, però un ben asseguro que trobar-me tresors d'aquests em fan venir ganes de deixar de llegir-lo.
dimecres, 15 de juliol del 2009
ritmes ...
- Has de buscar un ritme constant, vés comptant un-dos-un-dos... mentalment i així et marcaràs el ritme.
-ja me'l marco... canto, tot el camí que canto mentalment.
I sí. Vaig pujar i baixar del Taga cantant Take this waltz.
I vaig pujar el Pic de la Dona i Bastiments tot cantant First we take Manhattan. Entonant enlloc de 'first we take Manhattan, then we take Berlin', 'primer el pic de la dona, després bastiments'... i així anar pujant.
Encara però no he trobat la cançó adequada al meu ritme. Hauré de continuar buscant.
De fet... encara no he trobat el meu ritme.
-ja me'l marco... canto, tot el camí que canto mentalment.
I sí. Vaig pujar i baixar del Taga cantant Take this waltz.
I vaig pujar el Pic de la Dona i Bastiments tot cantant First we take Manhattan. Entonant enlloc de 'first we take Manhattan, then we take Berlin', 'primer el pic de la dona, després bastiments'... i així anar pujant.
Encara però no he trobat la cançó adequada al meu ritme. Hauré de continuar buscant.
De fet... encara no he trobat el meu ritme.
dimarts, 14 de juliol del 2009
diumenge, 12 de juliol del 2009
'passejant' pels Pirineus ...
12 juliol 2009
Coll de la Marrana.
L'I i la M estan pujant el Gra de Fajol. Jo hi he renunciat, no hauria pas pogut seguir-los.
Fa quatre hores, més o menys, que hem sortit de l'aparcament de Vallter2000.
Coll de Mantet - Pic de la Dona (2.704m.) - Coll de la Geganta o Regalèsia - Pic de Bastiments (2.883m.) - Coll de la Marrana.
No tinc la seva forma ni tampoc el seu ritme. De fet van més a poc a poc perquè jo els pugui seguir.
Estic asseguda contra una pila de roques que formen una paret baixa curvada, mig arrecerada del vent, amb el jersei posat. El paisatge és espectacular. Com tot el que he vist avui.
Porto tres pedretes a la butxaca. Una del Pic de la Dona, una de Bastiments i una altra que he recollit ara mateix, aquí al Coll de la Marrana.
Tinc ganes de tornar a trepitjar Ulldeter.
dissabte, 11 de juliol del 2009
dijous, 9 de juliol del 2009
jocs absurds ...
Avui em noto cansada. Fa massa dies que dono voltes a la mateixa qüestió, que es redueix a una simple pregunta i al fet de si val la pena fer-la o cal deixar-ho córrer. I em pregunto si el fet de no haver-la formulada encara és significatiu o no. I tot són interrogants. I la majoria tan absurds que m'acabo somrient irònicament... a voltes fins i tot sarcàsticament.
Noto un rosec a la boca de l'estòmac i no és de gana. Sento un desassossec que fa massa dies que em ronda. Ja fa massa dies també que no veig ploure, massa núvols i massa poca pluja i massa masses.
I tot plegat per res. Perquè sé que no cal estar així. I de fet durant moltes estones al dia ni me'n recordo de la meitat del que em fa anar de cap.
Només hi ha una constant de cabells llargs i rinxolats plena de misteri.
Misteri que m'invento perquè m'agradaria que hi fos.
Saber-se inventora de realitats alternatives a vegades ajuda.
Si jo jugo però tu no ho saps, si em penso que jugues quan no ho fas, podem posar-nos d'acord per establir les regles del joc?
Si jugues i no ho sé i et penses que fujo quan també jugo, podríem trobar mai un camp on mostrar la tàctica del joc?
Si tot plegat no és cap joc perque ja ningú juga, però tothom sap que la vida no és més que un joc... quina pèrdua de temps més terrible!
Me'n vaig de l'olla... però és que avui em noto cansada i no m'abelleix de quedar-m'hi.
Noto un rosec a la boca de l'estòmac i no és de gana. Sento un desassossec que fa massa dies que em ronda. Ja fa massa dies també que no veig ploure, massa núvols i massa poca pluja i massa masses.
I tot plegat per res. Perquè sé que no cal estar així. I de fet durant moltes estones al dia ni me'n recordo de la meitat del que em fa anar de cap.
Només hi ha una constant de cabells llargs i rinxolats plena de misteri.
Misteri que m'invento perquè m'agradaria que hi fos.
Saber-se inventora de realitats alternatives a vegades ajuda.
Si jo jugo però tu no ho saps, si em penso que jugues quan no ho fas, podem posar-nos d'acord per establir les regles del joc?
Si jugues i no ho sé i et penses que fujo quan també jugo, podríem trobar mai un camp on mostrar la tàctica del joc?
Si tot plegat no és cap joc perque ja ningú juga, però tothom sap que la vida no és més que un joc... quina pèrdua de temps més terrible!
Me'n vaig de l'olla... però és que avui em noto cansada i no m'abelleix de quedar-m'hi.
diumenge, 5 de juliol del 2009
privilegis...
Pujar al Taga, escoltar el silenci ple de sons, cants d'al·loses, brunzits d'insectes, el vent suau entre els cabells que s'escapen de la pinça...
Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures, celebracions ... entre germans.
Dormir en una masia, segurament anterior al s.XI, amb la finestra oberta... veure a través de la mosquitera la lluna quasi plena.
Ser conscient de que t'adormiràs banyada amb la seva llum... dibuixar un somriure i tancar els ulls.
Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures ... entre germans.
El color del mar quan la tarda comença a semblar vespre. L'olor de les onades. El cel amenaçador per un costat, dòcil i serè per l'altre... Paisatge dividit en dos.
Olorar terra humida tot tornant cap a casa.
Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures, celebracions ... entre germans.
Dormir en una masia, segurament anterior al s.XI, amb la finestra oberta... veure a través de la mosquitera la lluna quasi plena.
Ser conscient de que t'adormiràs banyada amb la seva llum... dibuixar un somriure i tancar els ulls.
Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures ... entre germans.
El color del mar quan la tarda comença a semblar vespre. L'olor de les onades. El cel amenaçador per un costat, dòcil i serè per l'altre... Paisatge dividit en dos.
Olorar terra humida tot tornant cap a casa.
dijous, 2 de juliol del 2009
l'ofec ...
Qualsevol dia d'aquests
m'ofegaré amb totes les paraules
que se'm queden encallades
a la punta dels dits i enmig de la gola...
m'ofegaré amb totes les paraules
que se'm queden encallades
a la punta dels dits i enmig de la gola...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
