Welcome, Ghosts

Després d'un dissabte gris, vaig anar a dormir amb la intenció de canviar el color de diumenge. He saltat del llit amb la mandra enganxada a la pell i als cabells, he esmorzat una mica (un cafè amb llet), he preparat una bossa, la càmera, he carregat un plàtan i una cola i me n'he anat Buscaró amunt. El paisatge après de memòria ja no hi era. I m'ha costat una bona estona trobar què era el que veia diferent. Els esbarzers, romagueres, arbres creixent sense cap altre criteri que el seu, arbustos incontrolats... la selva garrotxina ha estat estassada, els arbres podats, i tot net i polit per poder-hi fer pasturar el ramat, suposo. Vaig enfilant pista amunt sense mirar res més que on poso els peus, no pas per ser un tram difícil, que no n'és gens, sinó perquè tinc el cap tan ple de pensaments espessos que em costa fins i tot aixecar-lo. Només estic atenta als sons que surten del bosc. Sons i pensaments. Cants de colors i pensaments grisosos. No observo res del que m'envolta fins que deixo la pista i enfilo cap a les Serres. Allà el paisatge també ha canviat, però per caprici de la natura. La neu d'aquest hivern ha trencat més d'un arbre. Les vores del camí estan plenes de violes. Sons, colors liles, olor dolça i pensaments. I arribo fins les Serres i faig quatre fotos a les runes i quan acabo, per enèssima vegada en la meva vida, poso la mà sobre una pedra del llindar d'una porta i espero, inútilment, que passi alguna cosa, sentir alguna cosa. Després vaig fins la roca de basalt que hi ha davant del roure. No és la primera vegada que m'hi assec a pensar o simplement a deixar passar el temps. Hi ha quatre núvols que mig tapen el sol a estones i juguen a canviar la llum del paisatge. Em limito a observar i a escoltar. Fins i tot intento fer una mica de meditació, intent totalment frustrat com cada vegada que ho he provat. Els pensaments pesen massa i els deixo fer. No en puc seguir cap de sencer, però sé que són tots peces d'un mateix trencaclosques. M'espolso l'espurna de tristesa que s'està expandint i començo a mirar a través del visor. I desapareixo. I recordo que f em deia, fa uns tres anys, que tinc molt bon ull però una tècnica horrible. I somric pensant que a mi m'és igual i que ell ja ho sap. Jo sóc aficionada, ell professional. Vaig fent fotos i veig el paisatge d'una alta manera, es podria dir que per primera vegada en tot el matí, el veig. Arribo fins la Costa. Veig els Pirineus, banyats de blanc i blaus, mig camuflats a l'horitzó, com una visió fantasmagòrica. Em menjo el plàtan, bec una mica de cola i atrapo un parell de sargantanes. Corredisses damunt una paret plena d'història, sol a l'esquena, clics de càmera, vols i veus humanes. Instintivament m'amago. No tinc cap ganes de trobar a ningú. Però la trobada és inevitable, doncs vénen directament cap allà on sóc jo. Bon dia, bon dia, què noia retratant el paisatge?, psí... I me'n vaig tot desfent el camí cap a casa, pensant que tot i que volia estar sola m'hauria agradat passejar acompanyada.

I el diumenge acabarà amb un to blau-gris, blau-blanc-gris. Com els Pirineus fantasmagòrics.

22:41
Finalment el dia s'acabarà de color verd, el verd dels ulls de l'Ana.