Un corb marí ressegueix el Ter en línia recta. Avui només un.
Un aligot dalt d'un pal de telèfon, bellíssim i elegant, resta impassible davant la pressa que mostren els animals d'acer, ocupats per altres animals que no tenen temps per contemplar res. Si no se li presta prou atenció, es podria ben dir que algú es va equivocar i va fer un pal més llarg que la resta. El color del seu llom es confon amb l'element sustentador. Al pit, unes plomes blanquinoses el delaten davant els ulls observadors.
Des del Pasteral fins a Vilanna, als meandres del Ter que es poden albirar, no s'hi veu cap moviment, cap animal. Però això no vol dir que no hi siguin. Qualsevol dia, qualsevol matí, tornaré a veure al bernat pescaire, als ànecs collverd i al martinet o agró blanc.
Fa temps que enyoro una bona passejada pels Aiguamolls de l'Empordà.
divendres, 23 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Deu ser que quan bufa de xaloc s'amaguen.
ResponEliminaNa Mina va caçar un rupit que afortunadament va poder escapar volant. Me'l portava com a trofeu.
El tenia agafat del cap.
Li vaig dir "Mina!", i amb això el moix, confús, va obrir la boca. Aleshores el petit rupit va escapar volant!!
Em sembla que avui, com que no feia fred, han començat la jornada més aviat Jaqme.
ResponEliminaM'agrada com li dieu al pit-roig a ses illes, rupit. Aquí aprop, creuant les muntanyes una mica d'esbiaix hi ha un poble preciós que se'n diu, Rupit.
La Mina... bé ha de demostrar al seu amo que és bona caçadora!! sort que va poder marxar volant el rupit!
Descrius els ocells amb un aire i una tendresa encantadora...
ResponEliminaI vaig arribar tard al post anterior... Molts petonets i molts ànims. Recordo que la meva besàvia va agafar febre, vam anar a veure-la una tarda, li vaig fer un petonet i l'endemà al matí ja no hi era...
Molta força per tirar endavant, elur. Una abraçada.
No sóc el seu amo.
ResponEliminaEn tot cas el seu germà.
:)
Un dia d'aquests hauré d'anar a Rupit.
Si dius que és bell...
És que els ocells són aire i desperten tendresa Laia ;P
ResponEliminaMoltes gràcies, maca. un petonàs!
Ah! jo del Pèsol tampoc en sóc mestressa Jaqme, però sí la que mana ;)
Bellíssim! però procura no anar-hi un diumenge! estarà ple de pixapins!!!
"Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català( ...)"
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Preciós escrit Elur... com tots els teus.
ResponEliminaAbraçades,
uix, avui no diràs que no ha fet vent eh! a mi gairebé em llença a terra! Gaudeix de "l'airet" però... malgrat ser nòmada... no marxis lluny eh! ;) petonets!!
ResponEliminaMoltes gràcies Jaka, preciosa!
ResponEliminauna abraçada i un petonàs!
No pateixis Laia no em cal ni posar-me pedres a les butxaques!!! jejeje
Petonàs!!