dimarts, 19 de juny del 2007

...

L'evolució personal és un canvi constant, malgrat l'essència es mantingui ferma i inalterable. Però no pas sempre és així.
A vegades hi ha canvis subtils que fan remoure tots els pilars interns.
A vegades hi ha canvis estremidors que els fan ser més segurs i forts que mai.
Trobar-se cara a cara amb la mort pot fer caure els pilars més segurs que hi hagi hagut mai.
I també pot fer que aquests resisteixin l'embat i hi plantin cara.
Sempre he pensat en la necessitat de tenir la mort present. Al cap i a la fi, és l'única certesa que tenim. Tots ens morirem un dia o altre. D'una manera o altra.
El que no sabem és com reaccionarem si la veiem venir. Si se'ns acosta de puntetes i tot d'una ens diu a cau d'orella "T'he vingut a buscar i et dono x temps per preparar-te".
No ha de ser fàcil. I menys quan li presentes batalla i treus forces d'allà on no en tens per guanyar-li la partida. I acceptes de grat les que et donen els que t'estimen. Perquè saps que encara tens moltes coses per fer, moltes coses per compartir, per donar, molts projectes de futur, moltes ganes de viure... Perquè hos has de fer per elles, perquè saps que ets el seu pilar. Perquè se suposa que ets jove i que abans d'ahir et trobaves bé. I ara et diuen que tot s'acaba. Que segurament no sobreviuràs l'estiu. Que potser vas guanyar la primera i la segona batalla, però que la tercera i definitiva la guanya ella. Indiscutiblement. I ho saps. I també saps que només et pots rendir. I acceptes el joc i la derrota. I ho deixes a les seves mans.
Llavors què se suposa que has de fer?
Se t'està acabant la vida. I n'ets conscient, potser massa.

No sé si té gaire sentit tot el que he escrit. Em guardo moltes coses, per mantenir la intimitat, perquè no sóc capaç d'expressar-les, perquè no cal dir-les, perquè els qui estem aprop, sigui de la manera que sigui, ja sabem el que hi ha i el que has fet i dit. Perquè ningú no n'ha de fer res i potser ni tan sols hauria de fer aquest post.
Només dir que avui he après una lliçó molt important, i no estic gens segura de poder-la traduir amb paraules, però no l'oblidaré mai. Això segur.



.
a

10 ventades ...:

  1. Anònimdimarts, de juny 19, 2007 4:31:00 p. m.

    Elur, bonica, jo sempre he pensat que al bloc no cal explicar res amb pèls i senyals, no val la pena.

    L'important són els sentiments.

    Una abraçada molt forta!

    ResponElimina
  2. neusdimarts, de juny 19, 2007 4:54:00 p. m.

    gràcies maca, una altra per tu :)*

    ResponElimina
  3. Bukdimarts, de juny 19, 2007 5:02:00 p. m.

    una abraçada ben forta i plena de calor, maca!

    ResponElimina
  4. Anònimdimarts, de juny 19, 2007 8:02:00 p. m.

    Aquestes coses són difícils d'explicar amb paraules, fins que no et trobes no saps com reaccionaries. El que està clar és que tots ens toca un dia o altre, quan ja hem fet la nostra vida és un bon moment per assumir deixar lloc als següents. El problema és quan toca abans de tot això i encara ens queda molt per fer.
    :)****

    ResponElimina
  5. El veí de daltdimarts, de juny 19, 2007 8:19:00 p. m.

    Ostres Elur, em deixes ben fomut amb aquest post... No sempre es troben paraules per expressar sentiments i no sempre ens calen. Sabent que estàs al costat, hi ha prou. Sigui el que sigui, t'envio una forta i tendríssima abraçada de confort que t'acompanyi allà on siguis i allà on et calgui. Una mort anunciada...buf!, el pitjor tràngol.

    ResponElimina
  6. neusdimarts, de juny 19, 2007 11:02:00 p. m.

    moltes gràcies, no sé què dir... a part de gràcies.
    Estic bé, molt trista però bé.
    Gràcies. Petons i abraçades.

    :*

    ResponElimina
  7. Jo Mateixadimarts, de juny 19, 2007 11:24:00 p. m.

    Carinyu, m'has deixat ben fumuda i molt confosa, no se que dir, m'has fet plorar.

    Espero que estiguis be i que les coses es calmin, tot i que ho has pintat ben xungu.

    Sóc aqui, ok?, lluny però propera alhora per el que necessitis.

    Una abraçada tant forta que et queixis de que et faig una miqueta de mal :-)

    ResponElimina
  8. neusdimecres, de juny 20, 2007 9:55:00 a. m.

    Moltes gràcies maca.
    Estic bé, no pateixis :)
    Petonassos i abraçades :)****

    ResponElimina
  9. Toy follosodijous, de juny 21, 2007 10:11:00 p. m.

    Portem una data fatídica escrita sobre nostre, ben igual que els iogourts.
    I a la mort s´hi arriba ben viu.....

    ResponElimina
  10. gatotdivendres, de juny 22, 2007 1:26:00 a. m.

    només el moment present te tot el sentit per ell mateix.

    he pensat algunes vegades com serà la meva mort, la meva caducitat.

    i voldria que fos anunciada per tenir temps de despedirme dels meus gatets.

    com que no en tinc la certesa, i es pot presentar qualsevol dia, de sobte, inesperada... cada dia els hi dic que els estimo, i miro de fer-ho amb paraules, amb gestos, amb actituds...

    potser cal mirar-se la mort serenament, per poder viure la vida.

    una abraçada, elur

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)