És molt extrany que recordi els somnis. I el d'aquesta nit es desdibuixa constantment entre paisatges bonics, una ciutat extranya, una proximitat agradable i somrient. Unes lleixes pesades que m'entestava a dur amunt i avall. Carrers coneguts i desconeguts alhora.
L'única part clara i concisa del somni és el tacte.
Enmig d'una trobada i una despedida.
El tacte de dues mans. La seva i la meva. Ni rostres, no somriures, ni res més. Dues mans en el marc d'una porta que es tancava, però que s'ha quedat oberta. Just per passar la mà, per tocar-nos i amb el tacte i el gest, entendre que no era un adéu.
No tinc ganes de saber què vol dir. És més, dubto de que vulgui dir res. No faig gaire cas al que somnio, per no dir gens. Però m'ha agradat aquella mà i m'ha agradat el seu tacte. I m'he despertat com si de debó algú m'hagués agafat la mà.
Segurament era el gat que hi dormia a sobre...
.
dissabte, 16 de juny del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
és tant xulu despertar-se amb una sensació agradable :)
ResponEliminabon dia!
petons!!
Era un fins aviat i bon viatge. Ja ho diuen, tots els camins porten a Roma. Has de seguir el teu somni ;)
ResponEliminaBon diaaaa :)*****
Sí Su, em sembla que és per culpa dels llibres que m'he estat llegint, que fan que somiï més, però vaja, mentre no siguin malsons :P
ResponEliminaUn petonàs!!!!
Jejejeje... què t'he de dir jo ara Pd40? jejeje Ets un cas!!!!!
Gràcies :)******
Booooooon dia! (sembla que vol ennuvolar-se i ploure!!)
Jo no recordo mai els somnis. Serà perquè sóc en el fons, un somiatruites?
ResponElimina