besllums i barreges...

.

Des de L’instant etern (1999) _ Enric Sòria

I. Anatomia.

Delimitació de camp:
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
–destí o càrcer a mitges consentida-
i d’uns instints rebecs, contradictoris,
el que no sóc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s’encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d’una conversa grata,
un contrast d’opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
–amb tot de deixes peregrines per l’arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l’amor al principi. En un grapat d’instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m’hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

.


Jo crec que sí, que cal barrejar-s'hi...


.