the ballad of love and hate...

No són gotes de pluja, és la humitat que ens ha salvat, més o menys, d'aquesta estapa tan llarga i orfe de pluja.

Va ploure just quan els Reis d'Orient estaven rebent a la mainada. Ni abans, ni després. Una bona ruixada que em va agafar a mig carrer. El meu regal particular i únic de reis.

Diuen que s'acaba aquesta 'bonança' que ens perjudica tant. Espero que els déus compleixin amb l'oracle.

És complicat sobreviure d'aquesta manera.

"Coses pitjors hi ha!" em direu i sí, jo també en conec, però a mi aquesta meteorologia em provoca dolor físic i ja n'estic força cansada.

Fa sol i vent.

Qualsevol diria que això és l'Empordà o les Terres de l'Ebre, amb aquesta ventarulla.

I prou, que no pretenia pas de venir a somicar.

#àudio: The ballad of  love and hate. The Avett Brothers.

it's more than rain...

Avui he somiat que plovia. Feia goig de veure com l'aigua regalimava per tot, plovia tant que el pati i el terrat de casa eren un toll d'aigua, als desnivells de la muntanya s'hi feien cascades precioses.

Avui, m'ha costat cosa de no dir, despertar-me i encarar un altre dia assolellat i sense fred.

miquerelles...

 El problema greu rau en començar a conformar-se, perquè si sempre t'han dat miquerelles, segurament és perquè no mereixes gaire res més.

I val més poc que res.

Atalaia...

 

Em passaria hores mirant per la finestra de casa.
Hores mirant com van i vénen les mallerengues, la cotxa fumada, la pinsana, els pardals, el pit-roig, les cueretes.
Les mallerengues entre elles es toleren i respecten els torns per arribar als cacauets, però ai si s'hi acosta un pardal, ai!
La cotxa, una femella preciosa, pastura sota la menjadora de cacauets, aprofitant tot el que cau.
El pit-roig va d'aquí d'allà, entre menjadores i engrunes.
La pinsana fa visites ràpides i eficaces, el temps just per fer-li una foto desenfocada i dolenta.
Les cueretes es comporten com si el terra del terrat només fos seu, com cada temporada.

Les mallerengues, curioses i manyagues, quan pujo a omplir les menjadores se m'apropen prou com per poder comptar les plomes del seu pit.

embruix...

M'he tornat una llunàtica.

november blue...

L'altre dia vaig veure com la lluna es ponia i vaig ser conscient del nostre continu moviment.
No ens movem poc a poc, no.

M'he acostumat, encara més que abans, de mirar les coses a través de la càmera.
Fa temps, quan vaig començar aquí, tot el que veia passava a ser un post nou, en vaig escriure molts mentalment i d'alguns en vaig deixar constància aquí.
Ara, tot el que veig passar i el que s'està quiet, és una foto. En faig moltes amb la càmera, d'altres les gravo directament a la retina, algunes les comparteixo i d'altres són només per mi.

Poder captar un moment efímer i convertir-lo en etern, no fa que tot vagi més poc a poc, però sí que frena un punt la inquietud que m'envolta.

La mallerenga, la bruixa i el pit-roig.

Fa dies que no plou, de fet fa massa dies que el cel és excessivament net i blau. Fa massa dies que fa calor i fa massa tardors que no fa tardor.
Ahir em van dir que aquest hivern seria cru i ple de neu, per compensar un estiu massa sec i calorós, però a mi se m'ha acabat la fe. Toca esperar i acceptar el que vingui. Això o marxar i marxar fa temps que ja no és una opció, només una il·lusió pels dies massa feixucs, massa nets i clars.
Si marxés em moriria d'enyorança i tristesa.
M'agrada massa ser tieta.

Totes les masses piquen.

finals i principis...

S'acaba l'hivern i se'm torna a fer curt. Reconec que tinc ganes de roba lleugera i flors i olors primaverals, però l'hivern sempre em curteja. Enyoro tenir molt de fred i tenir piulots, haver-me de posar els guants cada dia i no pas esporàdicament, sentir-me encongir dins l'abric. Enyoro una bona nevada i el silenci veient-la caure. Espero que arribi un any que l'hivern torni a ser el que era. Cada temporada em dic que potser serà el proper, que benvinguda sigui la primavera, perquè després d'ella i de l'estiu, sempre arriben (més tard o més d'hora) una tardor i un hivern. 

S'acaba l'hivern.

Toca despertar i recomençar.

Ai mira! Tinc un bloc!

Poc que hi pensava, ja, pobric.

Bon any a tothom!

la Lluna...

Aquesta setmana la puc 'caçar' des del terrat de casa... Hi ha dies que fa trampa i s'amaga enmig de núvols, però fins i tot així m'hi quedo atrapada.

Quantes persones hi deu haver mirant-la al mateix temps que jo?

Amor vermell...

Surto de cal meu germà a quarts de deu del vespre i miro instintivament enlaire i cap a l'esquerra. És allà, un fil gruixut difuminat pels núvols rosats del capvespre. Em giro per dir-li a la M que hi ha la Lluna i ella, al mateix temps, m'avisa d'un bernat pescaire just a l'altra banda. Ens tornem a dir adéu amb la mà i el somriure. Poc després la sento que li diu a en Dani si vol veure la Lluna i em giro. Ja sóc davant del cirerer, prou a prop com per sentir la conversa. En Dani m'assenyala la Lluna i aixeco el dit polze. Ens tirem petons a grapats, com quasi sempre, i el sento preguntant-li per enèsima vegada a la seva mare, mentre em giro i continuo mandrosament el camí: "Per què se'n va la tieta?"

roineja

Fa un ploure pausat, suau, d'aquell que cau com una carícia sobre totes les coses. Els núvols arriben arran de poble i arran de nas.
Les gotes romanen sobre les fulles una bona estona, sense cap pressa de marxar-ne. Els verds són més verds i els vermells més intensos, mentre la resta es desdibuixa cap a grisos humits.

Demà, quan surti el sol, el paisatge acabat de rentar farà goig i me'n tornaré a enamorar. Com cada dia.

córrer...

Avui, per motius totalment aliens a la moda i a la salut, he corregut. Sí, ja, jo també estic intentant acabar-ho de pair, si no m'hagués vist no m'ho hauria cregut.

El cas és que he hagut de pujar al Bosqueró a buscar una clau per entrar a casa i he baixat corrents; perquè la mare m'esperava, perquè feia baixada i perquè he pensat que aniria més ràpida. Evidentment, Watson.

"Running en diuen, jogging en deien, córrer en dic jo"

Resumint, si puc evitar-ho no hi penso pas tornar. Córrer només en cas de necessitat o per jugar amb nebots i nebodes. I prou!
A més, estic coaccionada pel meu cos i és una decisió presa sota amenaça de desnonament. Les metes, les lumbars, els genolls i els peus m'han dit que si hi torno, sense ser una urgència urgent, fotran el camp o em faran fora, que no sé què és pitjor. Les cervicals, m'estan dient ara que el cap me l'aguantarà Rita i el cervell... ai el cervell! Diu que ja en té prou i de sobres amb ser com sóc i que no cal que el xarboti físicament, també, que què m'he pensat! Els ulls... pobres ulls, encara ballen... No es pot mirar res quan corres, cony! Tot trontolla, quin mareig...

I res, que tot plegat no m'hi cabia en un tuit i ho he posat aquí.

El dubte que tinc ara és saber si als que corren els he de plànyer o admirar.

Converses surrealistes [1]

-Què hi tens aquí? -em toca una meta- Taronges?
-No -ric- metes!
-La tieta té metes com la mama, Dani.
-Les vull veure.
I em comença a aixecar la samarreta.
-Iep!
-Me les ensenyes?
I ja em teniu ensenyant-li les metes perquè no s'acabava de creure que no eren taronges.

Per què?

-El Sol se'n va.
-Ah sí?
-Sí.
-I per què se'n va?
-Perquè ha de sortir la Lluna.
-Per què ha de sortir la Lluna?
-Perquè es fa fosc.
-Per què es fa fosc?
-Ahir em vaig emportar la furgoneta lila a casa.

Una de les converses d'aquesta tarda amb en Dani. El color vermell és ell. Li encanta el vermell.
Amb l'última frase no ha vacil·lat ben gota. Jo no he pogut evitar posar-me a riure.

A mi m'encanta ell. Molt.

hivern...

Ja és hivern.
Al calendari, és clar, perquè per aquests defores sembla que encara no ha acabat d'arribar.

Demà serà Nadal i a cals avis hi haurà un guirigall d'aquells que fan època, doncs els nebots van creixent i ja se sap que com més grans més esverats. Sort n'hi ha d'ells per poder trobar una mica de sentit a tot plegat o si més no per poder anar passant dies i empenyent anys.

No passo per aquí i tampoc per casa vostra. Hi ha dies que em proposo fer-ho però els sants se me'n van tots cap al cel. Deixo finestres amb blocs obertes per llegir-los i s'hi estan dies i dies i sempre hi ha alguna cosa que crema més i al final tot s'acaba tancant i mig oblidant. Com el fet que tinc un bloc on abans hi escrivia tantes i tantes coses. Això també ho oblido, de fet seria més just dir que ho he oblidat del tot i de vegades me'n recordo. És una mica trist, però també comprensible. Hi ha un moment per tot i un estat d'ànim per cada cosa.

Confessaré, ja que hi sóc pel tros, que twitter em té atrapada i podria jurar que és per la immediatesa que té. Mai hi acabes d'estar sol i t'és igual si et fan cas o no, si et responen o no.
Si algun dia us trobeu pensant "què deu fer aquella garrotxina rondinaire?", sapigueu que rondino i molt aquí. Sóc de la Garrotxa, què voleu, feta i deixada estar. Hi ric molt, sabeu? i riure m'agrada.

Aprofito per dir un gran PER MOLTS D'ANYS! a tots els capris que us fareu més v(b)ells i savis aquests dies. Us tinc controlats a tots, més o menys, i us felicitaré per altres vies, però mira, per aquí també. El Porquet, Estranger, XeXu, Anna Almecija, Nur, Accidia... una abraçada immensa!

autumn snow...

De la nevada, si se'n pot dir així, ja només en queda el fred i el record. El primer intens, el segon vague i efímer com la neu caiguda.

un tomb per la fira...

Bon vespre i bona nit tingueu. Bon dia i bona tarda. Tot depèn de quan vingueu.

Avui aprofito el blog, mig mort d'avorriment, per fer-me publicitat i és que aquest divendres seré a Girona, al carrer Ballesteries, a la Fira d'Artesania.

Estic entre acollonida i il·lusionada, entre espantada i esperançada. Amb ganes de vendre coses i amb recança de desfer-me del què m'ha costat tantes hores de feina. Suposo que quan poses una mica d'ànima en el que fas sol passar.

Si voleu venir-me a veure, us prometo que no intentaré encolomar-vos res!

coses que faig

tardor ...

Fa dies que dono voltes a paraules i frases, imatges i sentiments, per portar-los cap aquí, però em fugen de la punta dels dits com fulles seques arrossegades per la tramuntana.

Trobaré el ritme de nou, n'estic segura. M'he de donar temps i paciència i no forçar res.

De moment us deixo un matí garrotxí, un cel de tardor d'abans de sortir el sol.

l'amor ...

Tot jugant, fem veure que ell em tira a terra i caiem enrere. Entre riures, pessigolles, mitges tombarelles, ens estirem de costat i ens mirem. El seu caparró reposa sobre el meu braç i quan li demano si el vol o no de coixí, n'agafa un del sofà. El compartim. Perquè quan li pregunto si jo també m'hi puc posar, em diu 'Sí!' amb un gran somriure i amb tot l'amor que em té als ulls. Acabem amb un coixí cada un i movent els braços o les cames enlaire, descalços fem xocar els peus.

"S'està bé a casa dels avis!" diu satisfet i content.

...

"Vols venir a casa meu, Neus?"

"T'estimo"

"M'encantes"

Té dos anys i parla pels descosits i ho pregunta tot.  I em fa fondre. I ens adorem.