Avui, per motius totalment aliens a la moda i a la salut, he corregut. Sí, ja, jo també estic intentant acabar-ho de pair, si no m'hagués vist no m'ho hauria cregut.
El cas és que he hagut de pujar al Bosqueró a buscar una clau per entrar a casa i he baixat corrents; perquè la mare m'esperava, perquè feia baixada i perquè he pensat que aniria més ràpida. Evidentment, Watson.
"Running en diuen, jogging en deien, córrer en dic jo"
Resumint, si puc evitar-ho no hi penso pas tornar. Córrer només en cas de necessitat o per jugar amb nebots i nebodes. I prou!
A més, estic coaccionada pel meu cos i és una decisió presa sota amenaça de desnonament. Les metes, les lumbars, els genolls i els peus m'han dit que si hi torno, sense ser una urgència urgent, fotran el camp o em faran fora, que no sé què és pitjor. Les cervicals, m'estan dient ara que el cap me l'aguantarà Rita i el cervell... ai el cervell! Diu que ja en té prou i de sobres amb ser com sóc i que no cal que el xarboti físicament, també, que què m'he pensat! Els ulls... pobres ulls, encara ballen... No es pot mirar res quan corres, cony! Tot trontolla, quin mareig...
I res, que tot plegat no m'hi cabia en un tuit i ho he posat aquí.
El dubte que tinc ara és saber si als que corren els he de plànyer o admirar.
