Estem pujant cap a Olot per portar en Pèsol al veterinari. Ja m'he descomptat de les vegades que m'han insinuat l'eutanàsia i en tinc els nassos plens.
- És una cosa que quan tens animals ja saps que pot passar.
- Igual com tenir persones - responc jo pensant que les persones també emmalalteixen i es moren i no podem triar ben res.
- No és pas el mateix, no ho pots pas comparar.
- És el mateix, per mi sí. Per mi en Pèsol és molt més important que algunes persones i no parlo pas de persones desconegudes i llunyanes. Sí mare - dic quan veig que nega amb el cap - és així.
I aquí vam acabar la 'discussió'.
Sé que ens queda poc temps plegats, perquè no sembla pas que el tractament faci gaire res. Ahir tenia ganes de mossegar-me quan l'empipava una mica, bon senyal, i també va fer l'esforç d'amoixar-se'm sobre el pit com sempre que em poso a dormir, poca estona, però
ronronejava i tot. Avui el torno a veure moix i em sap tan de greu, em fa tanta pena.
Fa dotze primaveres que estem junts i no és una frase feta, no. Me'l van regalar la primavera de fa dotze anys. Era tan petit que em cabia a la mà, ara només m'hi cap el cap.
S'ha esperat tots aquests anys per estar malalt, només per això es mereix l'oportunitat de lluitar. Dijous he de trucar al veterinari per donar-li el 'parte', després veurem què fem. Mentrestant, ell lluita i jo el mimo més que mai, tant que em sembla que m'engega a passeig tot sovint.
