dijous, 6 de juny del 2013
diumenge, 2 de juny del 2013
"Mos tornam a trobar"
Inoblidable, increïble, emocionant, trepidant, espectacular... deu anys després i de nou a La Mirona per veure als Ja t'ho diré. Deu anys que es van esfumar amb la primera nota, amb el “Som es Ja t’ho Diré, de Ciutadella de Menorca i hem vingut a fer-vos un concertet” d'en Cris, els moviments d'en Titi, les frases d'en Fly, el somriure d'en Xarli i d'en Sente... Quants records vells i quants de nous!
En tenia tantes ganes i ho necessitava tant! Durant tot aquest temps, regularment he hagut de posar-me els Jatho i sentir-los. Escoltar-los i sentir-los. És el que em passa amb la seva música.
Mos tornam a trobar, diuen. I sí, mos tornam a trobar i mos tornam a enamorar, tot i que mai ens n'hem desenamorat, no pas jo. I els enyorarem sempre i curarem l'enyor posant els discos i cantant-los tota la vida, perquè hi ha cançons que encara duren i duraran sempre.
Gràcies per tot Cris, Titi, Sente, Fly i Xarli i per molts anys!!
Divendres, 31 de maig del 2013
La seva primera cançó que vaig escoltar i aprendre "Suspès en l'aire"
dimecres, 29 de maig del 2013
Estimat Pèsol...
Tu i jo sabem que et podria haver tocat una mestressa millor, però també sabem que no em podria haver tocat mai un gat millor que tu.
Estimat Pèsol, t'enyoraré tant!
T'enyoro tant... fes bondat i pensa una mica en mi de tant en tant.
diumenge, 19 de maig del 2013
on són les set vides?
Estem pujant cap a Olot per portar en Pèsol al veterinari. Ja m'he descomptat de les vegades que m'han insinuat l'eutanàsia i en tinc els nassos plens.
- És una cosa que quan tens animals ja saps que pot passar.
- Igual com tenir persones - responc jo pensant que les persones també emmalalteixen i es moren i no podem triar ben res.
- No és pas el mateix, no ho pots pas comparar.
- És el mateix, per mi sí. Per mi en Pèsol és molt més important que algunes persones i no parlo pas de persones desconegudes i llunyanes. Sí mare - dic quan veig que nega amb el cap - és així.
I aquí vam acabar la 'discussió'.
Sé que ens queda poc temps plegats, perquè no sembla pas que el tractament faci gaire res. Ahir tenia ganes de mossegar-me quan l'empipava una mica, bon senyal, i també va fer l'esforç d'amoixar-se'm sobre el pit com sempre que em poso a dormir, poca estona, però ronronejava i tot. Avui el torno a veure moix i em sap tan de greu, em fa tanta pena.
Fa dotze primaveres que estem junts i no és una frase feta, no. Me'l van regalar la primavera de fa dotze anys. Era tan petit que em cabia a la mà, ara només m'hi cap el cap.
S'ha esperat tots aquests anys per estar malalt, només per això es mereix l'oportunitat de lluitar. Dijous he de trucar al veterinari per donar-li el 'parte', després veurem què fem. Mentrestant, ell lluita i jo el mimo més que mai, tant que em sembla que m'engega a passeig tot sovint.
- És una cosa que quan tens animals ja saps que pot passar.
- Igual com tenir persones - responc jo pensant que les persones també emmalalteixen i es moren i no podem triar ben res.
- No és pas el mateix, no ho pots pas comparar.
- És el mateix, per mi sí. Per mi en Pèsol és molt més important que algunes persones i no parlo pas de persones desconegudes i llunyanes. Sí mare - dic quan veig que nega amb el cap - és així.
I aquí vam acabar la 'discussió'.
Sé que ens queda poc temps plegats, perquè no sembla pas que el tractament faci gaire res. Ahir tenia ganes de mossegar-me quan l'empipava una mica, bon senyal, i també va fer l'esforç d'amoixar-se'm sobre el pit com sempre que em poso a dormir, poca estona, però ronronejava i tot. Avui el torno a veure moix i em sap tan de greu, em fa tanta pena.
Fa dotze primaveres que estem junts i no és una frase feta, no. Me'l van regalar la primavera de fa dotze anys. Era tan petit que em cabia a la mà, ara només m'hi cap el cap.
S'ha esperat tots aquests anys per estar malalt, només per això es mereix l'oportunitat de lluitar. Dijous he de trucar al veterinari per donar-li el 'parte', després veurem què fem. Mentrestant, ell lluita i jo el mimo més que mai, tant que em sembla que m'engega a passeig tot sovint.
divendres, 26 d’abril del 2013
(...) la teva vida, sota el firmament.
Em paro al bell mig del camí i em deixo envoltar per tot. El sol, l'ombra, el vent, l'escalfor, la fresca, el diàleg entre les fulles i l'aire juganer, el dels ocells, el meu amb mi mateixa, amb el que em rodeja, del silenci que no n'és però que sí...
Em vull quedar aquí. Arrelar, brancar i florir. Que els ocells niïn en els meus cabells, a la neunella, que s'aturin als meus braços per refilar o simplement per reposar. Notar com la saba puja pels dits dels peus i creua tot el meu cos fins arribar a la punta dels de les mans. Sentir la pluja batent mentre alço el cap ben enlaire.
Em voldria quedar aquí i em trobo esperant que dels peus me'n surtin arrels.
Em vull quedar aquí. Arrelar, brancar i florir. Que els ocells niïn en els meus cabells, a la neunella, que s'aturin als meus braços per refilar o simplement per reposar. Notar com la saba puja pels dits dels peus i creua tot el meu cos fins arribar a la punta dels de les mans. Sentir la pluja batent mentre alço el cap ben enlaire.
Em voldria quedar aquí i em trobo esperant que dels peus me'n surtin arrels.
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Joan Salvat-Papasseit
Mentre faig un esforç i em poso a caminar una altra vegada, mentre deixo enrere el paradís amb tota la recança del món, penso que fins i tot em semblaria bé convertir-me en roca, sempre i quan pogués sentir alguna cosa, per petita que fos.
divendres, 5 d’abril del 2013
dimecres, 3 d’abril del 2013
un no sé què...
A vegades l'enyorança em puja pels peus, em recorre l'esquena, m'oprimeix la gola, em fa pessigolleig al cap i arriba fins els llagrimers.
Després ve quan ja no sé si sento enyorança, tristesa, angoixa o què.
dilluns, 25 de març del 2013
marcenques ...
Quantes vegades no havíem anat expressament a veure-les i se'ns feien fugisseres?
Quantes estones no havíem passat prenent paciència, mirant el cel, l'horitzó irregular, els arbres?
Avui se m'han fet presents sense buscar-les. Dues marcenques sobrevolant el poble, creuant-lo i perdent-se entre el sol encegador i la muntanya.
Quan les he vistes, no sabia pas què podien ser i he corregut a buscar la càmera amb l'objectiu de 55-200. Les he buscat a través de l'òptica, he enfocat i "click... click..."
Aquí en teniu una de mostra. Ampliada, és clar, un 200 no dóna per gaire més quan volen tan enlaire!
Quantes estones no havíem passat prenent paciència, mirant el cel, l'horitzó irregular, els arbres?
Avui se m'han fet presents sense buscar-les. Dues marcenques sobrevolant el poble, creuant-lo i perdent-se entre el sol encegador i la muntanya.
Quan les he vistes, no sabia pas què podien ser i he corregut a buscar la càmera amb l'objectiu de 55-200. Les he buscat a través de l'òptica, he enfocat i "click... click..."
Aquí en teniu una de mostra. Ampliada, és clar, un 200 no dóna per gaire més quan volen tan enlaire!
dijous, 21 de març del 2013
avui ...
IV
Avui la primavera se m'ha fet tota meva
com una criatura: dóna més que no rep.
Ha pres a mà les regnes del meu cor, i l'estrep,
i desnua amb pols ferm la tristor que s'agleva.
Cerco un tast de vi nou. Caço qualsevol ham
-rebost esbatanat a la fruita i al re...
Plouen fulles d'olor, i el bon temps que em diu: té!
M'enduc, com un veler, sol i lluna al velam.
I a casa no m'esperes, amor, per fer-te'n do.
Les hores s'afileren, mals hostes del convit,
i l'enyor de mans balbes adoba la saó.
Un no sé què s'esblaça en cascades sobre el llit,
i, en no trobar l'eixida per portes ni balcons,
esbarria pel sostre teraranys de petons!
Maria Mercè Marçal _ Sal oberta
dimarts, 19 de març del 2013
dissabte, 9 de març del 2013
la pluja és innocent
Vaig estar mirant el TN comarques el segon dia de temporal de llevant i em vaig enfadar. La periodista de Tarragona va entrar després dels gironins dient 'aquí sí que la pluja ha caigut bé'. Aquí dalt també senyora. A tot arreu, des de la muntanya fins el mar. Per tots els racons.
Que els humans siguem tant estúpids com per travessar passeres negades, anar arran de mar a guaitar les onades de noséquants metres, de construir a tocar de l'aigua, de canviar el curs de rius i rieres... no és culpa de la meteorologia.
És com allò de culpar les sabates dels errors dels nostres peus.
I això a mi m'emprenya molt i ho he de dir.
Perquè tots aquests inconscients no només es posen en perill ells, sinó que hi posen als que els han d'anar a rescatar.
Em sap molt de greu que algú es mori, però també és cert que quan ho fan d'aquesta manera la pena es barreja amb una mena d'indignació. Moltes vegades penso que si aquella persona no s'haguera mort, aniria fins allà i li fotria quatre gardeles* per estúpida i per posar a tanta gent en perill i amb l'ai al cor.
Després les notícies diuen que les pluges han provocat èquits morts i no, la pluja no ha sigut pas.
A mi la pluja m'ha arreplegat moltes vegades i l'única cosa que m'ha provocat és mullena. Els danys col·laterals són aliens al fet de ploure.
Podria fer una llista llarguíssima de tots els despropòsits humans, de tots els errors que repetim constantment, de la nostra incapacitat d'adaptar-nos al medi i la insistència en voler adaptar aquest a nosaltres, però tothom en té coneixement. Que volem admetre-ho ja és una altra cosa.
Per això demano, i creieu-me quan us dic que no costa gens, que es desvinculi l'estupidesa humana de la meteorologia.
Hi ha dues notícies. Una és el temps que fa o ha fet. L'altra que hi ha gent que no té senderi faci sol, plogui, nevi o caigui un tros de cel. Punt.
Que els humans siguem tant estúpids com per travessar passeres negades, anar arran de mar a guaitar les onades de noséquants metres, de construir a tocar de l'aigua, de canviar el curs de rius i rieres... no és culpa de la meteorologia.
És com allò de culpar les sabates dels errors dels nostres peus.
I això a mi m'emprenya molt i ho he de dir.
Perquè tots aquests inconscients no només es posen en perill ells, sinó que hi posen als que els han d'anar a rescatar.
Em sap molt de greu que algú es mori, però també és cert que quan ho fan d'aquesta manera la pena es barreja amb una mena d'indignació. Moltes vegades penso que si aquella persona no s'haguera mort, aniria fins allà i li fotria quatre gardeles* per estúpida i per posar a tanta gent en perill i amb l'ai al cor.
Després les notícies diuen que les pluges han provocat èquits morts i no, la pluja no ha sigut pas.
A mi la pluja m'ha arreplegat moltes vegades i l'única cosa que m'ha provocat és mullena. Els danys col·laterals són aliens al fet de ploure.
Podria fer una llista llarguíssima de tots els despropòsits humans, de tots els errors que repetim constantment, de la nostra incapacitat d'adaptar-nos al medi i la insistència en voler adaptar aquest a nosaltres, però tothom en té coneixement. Que volem admetre-ho ja és una altra cosa.
Per això demano, i creieu-me quan us dic que no costa gens, que es desvinculi l'estupidesa humana de la meteorologia.
Hi ha dues notícies. Una és el temps que fa o ha fet. L'altra que hi ha gent que no té senderi faci sol, plogui, nevi o caigui un tros de cel. Punt.
*Bufetades garrotxines.
dilluns, 4 de març del 2013
dissabte, 23 de febrer del 2013
dilluns, 4 de febrer del 2013
teatre...
Abans de les festes nadalenques em vaig fer un regal de Nadal, Reis i aniversari, tot plegat. És un petit tresor ple d'il·lustracions de la Rébecca Dautremer. Un llibre en tres dimensions, on fent un encuny a cada pàgina s'aconsegueix perspectiva i una profunditat de camp exquisida. Està fet amb molta cura i les il·lustracions d'aquesta dona són una meravella.
Hi trobem 90 personatges de contes i llibres que ha il·lustrat. A cada pàgina una frase, darrere cada personatge un número per poder-lo situar a la seva història original.
Podries inventar-te un conte a cada moment que te'l mires o a cada pàgina que et quedes atrapada.
És una preciositat deliciosa.
diumenge, 20 de gener del 2013
Little man...
En Dani ja té un any, vuit mesos i dos dies.
Un tip de riure és aquest meu nebot.
Llest com ell sol.
Divertit, 'carinyós', mogut quan cal, quiet quan li expliques alguna cosa que li interessa, sol·lícit quan vol res, amb una memòria d'elefant i amb una xerramequeria que dóna gust.
_________________
Quarts de nou del matí.
La meva cunyada desperta en Dani que ha d'anar a la guarderia a les 9.
El paio se la mira i li diu:
-Mama... mandritis.
_________________
Un tip de riure és aquest meu nebot.
Llest com ell sol.
Divertit, 'carinyós', mogut quan cal, quiet quan li expliques alguna cosa que li interessa, sol·lícit quan vol res, amb una memòria d'elefant i amb una xerramequeria que dóna gust.
_________________
Quarts de nou del matí.
La meva cunyada desperta en Dani que ha d'anar a la guarderia a les 9.
El paio se la mira i li diu:
-Mama... mandritis.
_________________
dijous, 17 de gener del 2013
7 i 6 // 39 i 3
Set anys i sis dies.
Vet aquí el temps que fa que vaig obrir aquesta finestra, on he procurat mirar més cap enfora que cap endins, tot i que més sovint del que voldria, no n'he estat capaç.
L'altre dia pensava si valia la pena continuar o no. Deu ser que estic en hores baixes, que quasi tot se'm fa una muntanya i que em sento més Sísif que mai.
Trenta-nou anys i tres dies.
És el temps que fa que vaig néixer, poc i molt, tot plegat. A estones massa, també.
El dia assenyalat val més no recordar-lo gaire del fracàs que va suposar, si posem com a referent les meves expectatives, tot i que tampoc esperava gran cosa. Imagineu-vos doncs com va anar.
Em quedo amb la tarda i el sopar de la vigília i el dinar i sobretaula del dia següent. Sort que amb els anys ens fem una família a mida: les amistats.
Vet aquí el temps que fa que vaig obrir aquesta finestra, on he procurat mirar més cap enfora que cap endins, tot i que més sovint del que voldria, no n'he estat capaç.
L'altre dia pensava si valia la pena continuar o no. Deu ser que estic en hores baixes, que quasi tot se'm fa una muntanya i que em sento més Sísif que mai.
Trenta-nou anys i tres dies.
És el temps que fa que vaig néixer, poc i molt, tot plegat. A estones massa, també.
El dia assenyalat val més no recordar-lo gaire del fracàs que va suposar, si posem com a referent les meves expectatives, tot i que tampoc esperava gran cosa. Imagineu-vos doncs com va anar.
Em quedo amb la tarda i el sopar de la vigília i el dinar i sobretaula del dia següent. Sort que amb els anys ens fem una família a mida: les amistats.
dimarts, 8 de gener del 2013
buscant el nord ...
S'acaba el temps i s'han de prendre decisions. Ja no val amagar-se entre llençols, abraçades felines, riures infantils, amors incondicionals, il·lusions que ja no tenen cap base sòlida i un llarg etcètera.
Ara sí que toca agafar fort el timó, deixar que el vent ompli les veles i buscar terra ferma de nou.
Ara sí que toca agafar fort el timó, deixar que el vent ompli les veles i buscar terra ferma de nou.
dissabte, 5 de gener del 2013
carta als reis...
Estimats Reis Mags,
bé, francament d'estimats no gaire, perquè les poques coses que us he demanat mai no m'han sigut concedides, el que passa és que sóc ben educada... em sembla.
Avui, vigília de Reis fa un sol esplèndid, tan esplèndid que fa calor i tot. Ho trobo inadmissible, he sortit a donar un volt aquest migdia, amb només una camiseta i un jerseiot i he tingut calor, he arribat a casa suada. A cinc de gener no hauríem de poder sortir de casa sense un bon abric, els guants, la bufanda, un gorro i un calçat ben calentó.
Dels regals no concedits anteriorment ja no cal ni parlar-ne. De fet ja no recordo què vaig demanar, només recordo la decepció al no rebre-ho. Podem aparcar el tema. El que voldria demanar avui, i més que demanar podria dir exigir, és que arribi l'hivern i si pot ser ahir millor que demà.
És molt bonica la primavera d'hivern, però només dins el poema de Joan Salvat-Papasseit. Més enllà és un despropòsit sense límits.
Servidora, de vostès no perquè encara no s'ho han guanyat, estimava el mes de gener per moltes raons, des del 2009 cap aquí m'està semblant un mes altament decebedor, trist i lamentable. Que no faci hivern ja és la gota que fa vessar el vas i és que fa molts geners que no fa hivern, massa!
Diuen que són Mags i el que jo demano no és pas màgia, és normalitat. Espero que facin tots els possibles per arreglar-ho. En cas de no poder ser, potser hauré de plantejar-me emigrar allà on no calguin miracles i l'hivern sigui hivern i l'estiu duri un sospir.
Salutacions.
bé, francament d'estimats no gaire, perquè les poques coses que us he demanat mai no m'han sigut concedides, el que passa és que sóc ben educada... em sembla.
Avui, vigília de Reis fa un sol esplèndid, tan esplèndid que fa calor i tot. Ho trobo inadmissible, he sortit a donar un volt aquest migdia, amb només una camiseta i un jerseiot i he tingut calor, he arribat a casa suada. A cinc de gener no hauríem de poder sortir de casa sense un bon abric, els guants, la bufanda, un gorro i un calçat ben calentó.
Dels regals no concedits anteriorment ja no cal ni parlar-ne. De fet ja no recordo què vaig demanar, només recordo la decepció al no rebre-ho. Podem aparcar el tema. El que voldria demanar avui, i més que demanar podria dir exigir, és que arribi l'hivern i si pot ser ahir millor que demà.
És molt bonica la primavera d'hivern, però només dins el poema de Joan Salvat-Papasseit. Més enllà és un despropòsit sense límits.
Servidora, de vostès no perquè encara no s'ho han guanyat, estimava el mes de gener per moltes raons, des del 2009 cap aquí m'està semblant un mes altament decebedor, trist i lamentable. Que no faci hivern ja és la gota que fa vessar el vas i és que fa molts geners que no fa hivern, massa!
Diuen que són Mags i el que jo demano no és pas màgia, és normalitat. Espero que facin tots els possibles per arreglar-ho. En cas de no poder ser, potser hauré de plantejar-me emigrar allà on no calguin miracles i l'hivern sigui hivern i l'estiu duri un sospir.
Salutacions.
dimecres, 2 de gener del 2013
mig minut ...
Faltaven cinc minuts per les dotze i tothom ja estava nerviós. Nosaltres acabàvem de repartir els raïms i les bosses de cotilló. Hi havia crits i corredisses. Jo estava fent l'últim cafè que, per causes que no vénen al cas, vaig haver de 'repetir'. Quan el vaig portar a la taula, ja em vaig trobar tothom mig guarnit amb les lilaines que havien trobat dins la bossa. Alguns bufaven les trompetes amb una energia tan fora mida que semblaven elefants fent una crida. El neguit de no tenir els raïms a punt i de no acabar l'any bé i encara començar-lo pitjor fregava l'histerisme. Quan faltaven dos minuts ja tots estàvem pendents de la pantalla de la televisió. No sé què sentien els altres, tampoc podria dir què sentia jo, tinc la sensació que no res.
Van començar els quarts i jo ja tenia ganes de que s'hagués acabat tanta ximpleria. Quan a TV3 tocaven la desena campanada ja m'havia menjat els dotze raïms sense cap ennuegament. Quan van tocar la dotzena els crits van omplir tot el local, els braços aixecats enlaire celebrant-ho, abraçades, petons, rialles, mirades... i enmig de tot el xivarri, enmig de tota aquella eufòria, hi era jo, sola, pensant si realment n'hi havia per tant, mig somrient mentre m'ho mirava, esperant que la S i en P acabessin d'abraçar-se, de desitjar-se un bon any, de celebrar haver-ne passat un altre, de felicitar-se per l'aniversari... per desitjar-los un bon any de tot cor.
Després vaig ser felicitada, i vaig felicitar l'any, per poqueta gent. Per sort no es va fer cap abús d'hipocresia per cap part, cosa que és d'agrair.
Uns minuts més tard, no gaires afortunadament, ja tornava a ser la cambrera i la nit tornava a ser com qualsevol altra.
Què devia durar aquella estona? Mig minut? Es pot pensar tant o tan poc en mig minut?
Jo tenia el costum de recordar-me de la gent que estimo i tinc lluny quan s'acabaven les campanades. Aquesta vegada no em va venir ningú al cap, cap nom, cap rostre, cap veu, cap persona. Em sembla que me n'he adonat ara. Més que mai vaig pensar que festejar el canvi d'any no tenia cap sentit i més que mai em vaig saber sola. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però viure la primera em va aclarir la segona. L'acceptació tranquil·la que va seguir al pensament tampoc me l'esperava, però no em va fer cap nosa.
Van començar els quarts i jo ja tenia ganes de que s'hagués acabat tanta ximpleria. Quan a TV3 tocaven la desena campanada ja m'havia menjat els dotze raïms sense cap ennuegament. Quan van tocar la dotzena els crits van omplir tot el local, els braços aixecats enlaire celebrant-ho, abraçades, petons, rialles, mirades... i enmig de tot el xivarri, enmig de tota aquella eufòria, hi era jo, sola, pensant si realment n'hi havia per tant, mig somrient mentre m'ho mirava, esperant que la S i en P acabessin d'abraçar-se, de desitjar-se un bon any, de celebrar haver-ne passat un altre, de felicitar-se per l'aniversari... per desitjar-los un bon any de tot cor.
Després vaig ser felicitada, i vaig felicitar l'any, per poqueta gent. Per sort no es va fer cap abús d'hipocresia per cap part, cosa que és d'agrair.
Uns minuts més tard, no gaires afortunadament, ja tornava a ser la cambrera i la nit tornava a ser com qualsevol altra.
Què devia durar aquella estona? Mig minut? Es pot pensar tant o tan poc en mig minut?
Jo tenia el costum de recordar-me de la gent que estimo i tinc lluny quan s'acabaven les campanades. Aquesta vegada no em va venir ningú al cap, cap nom, cap rostre, cap veu, cap persona. Em sembla que me n'he adonat ara. Més que mai vaig pensar que festejar el canvi d'any no tenia cap sentit i més que mai em vaig saber sola. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però viure la primera em va aclarir la segona. L'acceptació tranquil·la que va seguir al pensament tampoc me l'esperava, però no em va fer cap nosa.
dilluns, 31 de desembre del 2012
tretze...
El que més em fascina de cap d'any és l'intent col·lectiu de suïcidi mitjançant l'ennuegament i posterior ofegament per raïm. Cada any.
Després, com a bons suïcides frustrats, ho ofeguem amb l'alcohol intentant oblidar un altre fracàs estrepitós.
Ho he posat (a twitter) en plural, fent una generalització que a molts, inclosa jo, molestarà em sembla.
Aquest any la meva celebració de canvi d'any la faré treballant. I n'estic contenta. Els diners m'aniran bé i m'estalviaré haver d'anar enlloc fent gala d'una alegria que no sento. No he entès mai aquest desfici i aquesta emoció que posa la gent en el canvi d'any. Tot plegat canviem de dia, com cada dia.
El que no m'estalviaré serà rebre bons auguris de persones que normalment el que voldrien és no veure'm tan sovint com ho fan darrerament, d'altres que no els agrado gens, d'altres als quals el que em passi o deixi de passar els és absolutament igual. I tampoc m'estalviaré la meva hipocresia al respondre'ls també amb un 'bon any' pràcticament buit de sentiment.
Em sembla que són aquestes situacions les que fan que no m'agradi especialment aquesta revetlla.
Tampoc hi ajuda gaire el fet de que sembla una competició per veure qui més ha gaudit del descontrol o de qualsevol altra cosa.
Canviaré l'any al costat de dues persones, la S i en P, que estimo molt i que m'estimen, enmig de molta altra gent que estarà de festa.
I tal dia farà un any.
Espero que el 2013 sigui un bon any. Per tots els que ens ho mereixem i que també sigui just amb qui reparteix injustícia, sigui de la mena que sigui.
Salut i txin-txin!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
