color de marieta...

Tornàvem de rentar-nos les mans, després d'haver estat dibuixant i guixant a la pissarra.
-Les teves són vermelles!!
Me la vaig mirar i la seva carona era tot somriure mentre em mirava els peus. Les Vamcats, és clar! Jo també em vaig mirar els peus i arromangar una mica els texans perquè les veies bé.
-Eh que són "txules"? - li vaig dir mentre anava girant els peus. - T'agraden?
-Sí, molt! Són de color de marieta. -Va dir tota satisfeta.
-Ostres, doncs sí! Ara encara m'agraden més!
I ben felices totes dues, la Jana i jo, vam entrar a la cuina de Can Jordà.

la migranya...

Em fa sentir com una zombie.
Em produeix nàusees.
Em fa estar tensa.
Em fa sentir sola.
Em fa sentir desplaçada.
Em posa de mal humor.
Em pot fer plorar.
Em deprimeix.
Em fa créixer el grau de dislèxia.
Em fa estar malament amb qui tinc més aprop.
M'esgota de totes les maneres possibles.


Tenir-ne és com estar constantment en desacord amb el teu cap.

un fil fugisser ...

Aquest matí el dia estava emboirat, ennuvolat, gris, més o menys com el meu cap emmigranyat. Tot esmorzant he llegit el post de l'Estranger i he enyorat el bosc terriblement. A casa hi havia massa soroll i m'he aixecat de mala lluna. O sigui que m'he ben abillat, he arreplegat quatre trapaus i me n'he anat a esbargir-me.
La intenció era ordenar tot el que em ronda pel cap aquests dies, però no n'he sigut pas capaç. Com més volia aclarir-me més em perdia en divagacions i anava prenent notes mentals del que veia i sentia.

-L'alegria i el descans de deixar enrere l'asfalt i trepitjar la terra i les pedres.
-Una pluja de fulles daurades a la drecera d'arribar a la Serra.
-Les branques seques i velles trencant-se i caient.
-El so d'un picot fent algun forat.
-Trobar sempre clavells a la Serra. 

I a la Serra és on he tret la llibreta i ho he anotat per no perdre-les més tard enmig de records, enyors i altres coses.

A la Serra l'aire és espès de tan humit. Se senten ocells i el soroll somort del trànsit, tan lluny com estem de la carretera. La natura, imparable allà on l'home no hi posa la mà, està guanyant la partida a les pedres que abans eren casa.
He posat fruits secs trinxats sobre la molsa d'una roca. Jo estic asseguda a una altra esperant, amb un optimisme fora mida i inusual en mi, que vingui un pit-roig agosarat. La fredor de la pedra ja ha traspassat la roba, la pell i la carn, puja esquena amunt refredant la suor. M'espera una altra calipàndria segurament, però fins ara totes les d'aquesta temporada han valgut la pena.
Dubto que em pugui esperar gaire més estona i els ocells, savis, no s'atansen. Saben que el menjar hi serà igualment quan jo me'n vagi. 

No he tingut gaire més paciència i he continuat el camí, se m'havia adormit un peu i quasi no notava el cul de fred que el tenia.
He buscat una teranyina sense trobar-la. He vist fulles guardant gotes i m'he equivocat, com sempre, a l'hora d'agafar el camí cap a la Costa. Però què seria anar al bosc i no quedar-se atrapada en algun arítjol?
A la Costa he admirat el 'meu' roure. L'estimo a aquell arbre, veure aquelles branques recargolades, algunes de mig mortes i d'altres amb les fulles encara verdes, em commou.

Quatre fotos per aquí, quatre per allà i amunt que fa pujada. Però he sentit aigua a córrer i m'he deixat atrapar per un rierol ple de tardor. Volia pujar fins la Xuriguera però el rierol m'ha fet decidit per visitar el roure monumental, on posant-me a dos metres d'ell m'he dit "Vet aquí l'arbre que no et deixa veure el bosc" i m'he fet gràcia. I no, no em fa vergonya reconèixer-ho.
Després anant per un camí que no havia seguit mai, oh! sorpresa! m'he trobat unes trompetes espectaculars! i a falta de cistell, bona és la funda de la càmera.

Amb la funda plena, el cap bullint perquè no he aconseguit seguir el fil del pensament que volia aclarir, sentint una estranya enyorança, contenta en la justa mesura i respirant l'olor del bosc he començat a baixar.

Si us digués que no he intentat atrapar el fil almenys deu vegades us mentiria, però se m'ha escapat a cada volta. No he pogut desfer ni un sol nus, ni tampoc fer-ne cap que em convingués per saber per on anava.

Dues vegades m'he aturat i he escrit a la llibreta.

¿Com aconseguir, quan s'acaba el dia, que totes les persones que has sigut al cap de les hores que ha durat, n'esdevinguin una de sola i prou coherent?

Va venir amb la lliçó mig apresa i jo, a hores d'ara, encara no sé quin llibre he d'obrir.

a vegades ...

Quan estic nerviosa, o tinc atacs de vergonya, xerro pels descosits. Si, d'acord, quan no també, però no pas tant i no pas de coses que no li interessen a ningú!
Després l'endemà és un suplici perquè no trobo paraules per res ni ganes de dir-les tampoc i la vergonyeta del dia abans es transforma en una vergonya grossa i pesada.

Avui tinc un dia estrany, no sabria definir-ho de cap altra manera. Tinc la sensació de que he de treure'm alguna cosa de sobre i no sé què és. La incertesa em provoca neguit i el neguit ansietat. Després tot de cop paro en sec i em dic que no passa res, que tot està en ordre, que fa anys que em conec i que ja sé com funciono, que no calen aquests dramatismes absurds sense cap raó ni criteri i que no cal que m'enfadi amb mi mateixa. Ja em diràs perquè hauria de fer-ho. El cas és que ja ho sé i no cal que m'ho digui, seria massa redundant. Clar que tampoc distaria gaire del que he escrit fins aquí.

Melic.
Si la paraula ja és lletja, mirar-se'l massa és horrorós. A mi m'agrada llombrígol. Però tampoc m'agrada entretenir-m'hi, no pas amb el meu. I és el que estic fent darrerament, mirar-me massa el 'llumbrigu', perquè a la Garrotxa en diem 'llumbrigo', quan no 'llamgrigu'.
Som fets com el paisatge nosaltres, a estones quiets, amables i calmats i d'altres feréstecs, esquerps i de mal passar.
Ho tinc anotat aquí al costat:
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificació més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.

Garrotxa 2008

Ahir vaig veure colors tardorencs preciosos, una fageda cansada i adolorida, somriures preciosos i mirades divertides, complicitats, pinsans, un pit-roig, cueretes cuablanca, una merla i dos corbs.
No vaig fer cap foto i quan sóc conscient de que porto la càmera però que no la faig servir, recordo sempre allò que em va dir un dia en Fon i he explicat més d'una vegada: "A veces merece más la pena observar que capturar, Neus". I és que el meu professor de fotografia a més de bo és savi.

#off ...

Aquesta tarda arreplego el tren i creuo el país d'un cap a l'altre. M'esperen el Delta i tres persones maquíssimes. I també m'hi espero jo mateixa i paisatges desconeguts i ocells i mar i arròs i llum i vent i... tot.

Vinga, a ballar!

The rain will come ...

Estic asseguda al llit, amb la postura de lotus mal aconseguida, buscant una idea enmig de totes les que hi ha pel món. El portàtil obert davant meu ronca una mica però no li faig cas. La música fa estona que està parada i el gat s'està rascant al refugi que s'ha fet dins l'armari. Ja no sé quantes vegades li he dit "Pèsol, no rasquis" i ja no sé amb quants tons de veu diferents, passant pel pacient fins a l'emprenyat. Però ell fa la seva i després de rascar-se s'adorm. No he acabat de baixar la persiana per sentir ploure, en cas de que ho faci perquè de fet ni roineja. L'aire nocturn, espès i humit, embolcalla el poble completament. Al campanar toquen les deu, amb un toc cansat, com de deixadesa, com tocant d'esma i perquè no hi ha més remei. El so de les campanes s'entreté amb les gotes minúscules de l'aire i arriba mig esmorteït, mig gemegant, mig planyent-se. No és el mateix quan toquen a migdia, que ho fan amb alegria i energia, com celebrant alguna cosa i és que potser l'aire espès i carregat de pluja del migdia no té l'atreviment del nocturn, que pot actuar impunement i amb total llibertat.

chega de saudade...

Ens hem passat el dia junts al llit. Ell totes les hores des de les 7 del matí, que l'he anat a treure de dins un armari, fins ara. Jo n'he sortit per menjar, fer una estona de tieta i per pujar-li l'antibiòtic.
Avui estic una mica menys preocupada perquè aquesta matinada ha baixat a menjar i beure. Per una altra banda estic més preocupada perquè sembla que no es curi i perquè li ha sortit mal allà on teòricament no hi tenia res.
La meva sort és que tinc una veterinària "de capçalera", que és un tros de pa acabat de fer ple de mel de romaní, que em pregunta sovint com anem i m'anima i em diu què he de fer.

La meva altra sort és que tinc prou ibus i que, finalment, el vent repel·lent de ponent ha portat una bona ploguda.

I aquí estem, el meu gat i jo, cadascun dolent-se del seu mal a la seva manera, fent-nos companyia sense dir-nos quasi res i esperant que demà les coses vagin d'una altra manera.

Que les seves ferides només siguin això, que torni a voler jugar amb mi, que tingui ganes de sortir del seu refugi que també és el meu, que la migranya hagi passat i que la pluja s'endugui aquesta saudade instal·lada sota la pell.

Octubre, 12

El Descubrimiento
En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,
descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido,
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Los hijos de los días _ Eduardo Galeano

danys col·laterals ...

La sala és pintada d'un color verd estantís i l'olor que s'hi respira no convida a quedar-s'hi massa estona. Ens asseiem i prenem paciència d'allà on podem. En tenim un parell a davant i sembla que s'hi estaran estona. Qui entra més tard que nosaltres està molt neguitós i posa els nervis a flor de pell a la resta. Finalment ens toca entrar a nosaltres. Ho faig sospirant.

-És el teu el que crida tant?
-Ui no, el meu està molt més tranquil del que em podia imaginar.
-I què li passa?
-Doncs que se me'n va anar de parranda...
-Ben fet!
-Doncs no, perquè...
-I per què no?
-Doncs per això. I li ensenyo el coll esgalabrat. No m'agrada que surti perquè se'n troba d'altres, s'hi baralla i després, si no hi ha sort, em torna així. I em fa patir.
-No podràs pas evitar-ho.
-Home, doncs ja li tocaria que té 11 anys!
-Això és ser jove! Jo he tingut gats de 18 i 20 anys.
-M'alegres la vida, de veritat.

Mentrestant s'ha mirat la ferida que no fa gens de bon veure, m'ha dit "l'haurem d'ajudar" i li ha posat una injecció de penicil·lina. En tot moment el seu to de veu ha sigut suau i amable, igual que les seves mans. En Pèsol no ha deixat anar ni un trist 'miau', ni un ronc enfadat, ni res. Ha pres una paciència que no m'esperava i s'ha portat molt bé. "Això és una esgarrapada d'un altre gat".

-Aviam, li poses iode i li dónes un antibiòtic cada 12 hores durant 7 dies. En una setmana ja ho ha de tenir curat.
-Iode? quan en sent l'olor es torna boig i s'ho llepa tot.
-Doncs iode sí, l'antibiòtic i mel. La mel va molt bé per les ferides, ja ho veuràs.
-D'acord, ho faré. I amb el desfici que té de rascar-s'ho què faig?
-Amb la injecció ja se li passarà, ja veuràs i sinó doncs, com que les dones teniu molta paciència...
-Li tallo les ungles.
-No, tallar-les no. Les hi llimes les de la pota del darrere.
-Llimar? em quedaré sense dits, sense ulls, poc que podré.
-Sí dona, quan tractes amb un gat has d'estar molt tranquil·la i si cal fer-ho per etapes ho fas.
-Ho sé, fa 11 anys que estem junts.

I entre una cosa i l'altra em fa la recepta i em cita per la setmana vinent (el veterinari només ve un dia a la setmana) només en cas de que la cosa no rutlli com s'espera que ho faci.
M'agrada aquest veterinari, ha tractat al meu gat amb molta cura i sé que n'hi ha que no en són gens de curosos. En Pèsol també els coneix.

He de dir que els miols i els roncs amenaçadors són tots per mi. Però no hem passat cap dia d'aquí; sigui perquè ell no ha volgut, sabedor de que el curo, sigui perquè li he parat els peus amenaçant-lo jo i picant-li les orelles. Encara ens anem prenent paciència i ens anem donant tota la corda del món.

En Pèsol es fot el iode i la mel i li encanta l'antibiòtic. Sort que és líquid, que sinó rai ja hauria perdut algun dit. Sempre accidentalment, és clar.
I avui, dos dies més tard de la visita, no sabria pas dir si anem millor o no, el que sé és que no anem a pitjor.
No li he llimat les ungles. Bé, dic mentida, sí que ho he fet, però després de tallar-les.
Es continua rascant quan no el vigilo i aquí em teniu, preocupada pel meu estimat Pèpòl·l.

come un assalto di gioia...

No sé com començar aquest post i em vénen a la memòria les primeres paraules de l'Amor particular d'en Lluís Llach. "Com t'ho podria dir perquè em fos senzill i..." i ja està.
A casa estem pendents de com creixen dues personetes al ventre de les seves mares respectives. Un germà o germana per en Dani i una cosineta. Perquè avui hem sabut que serà una Laia. La seva besàvia paterna es diu Eulàlia. I d'aquí una setmana sabrem si en Dani serà l'únic nen si resulta que ha d'arribar una Berta.
El que sabem amb tota seguretat és que la humitat relativa augmentarà a la Garrotxa, de tanta bava com deixem pels llocs.
Només hem d'esperar que tot vagi el millor possible.

Qui sap si a la seva memòria només hi haurà una Catalunya lliure, rica i plena. Esperem que sí.

He buscat cançons que es titulessin Laia, ho confesso. No n'hi ha hagut cap que m'agradés gaire, per no dir que no m'han agradat gens. Però la que he triat és un resum precís del que hem sentit, del que vam sentir, del que sentirem. Amb la Laia, amb en Dani, amb la Jana i la Maria, amb la criatureta que encara no sabrem si serà nen o nena.
El cas és que la marona de la Laia és la meva germana petitona i és una sensació estranya i meravellosa. És com si l'haguéssim d'estar cuidant contínuament perquè és la petita, però no, perquè de petita ja no en té res.
I amb la marona de la germana o germà d'en Dani, la meva cunyada estimada, també em passa una mica el mateix, ja fa temps que és una germana petita també. És curiós i meravellós com es pot estimar així.

vals d'automne ...

Ballem?

firaire ...

Demà m'estrenaré com a firaire. Al poble, que celebrem la festa de la Sta. Espina, fem una fira de la fusta i el bastó, o del bastó i la fusta. Vindran llenyataires a fer filigranes amb les seves serres elèctriques, gent que treballa la fusta amb les mans i en fa obres d'art, la noieta d'Olot (espero que hi sigui) amb totes les variants de xocolata hagudes i per haver i entre tota aquesta gent i d'altra hi seré jo, amb la meva paradeta de capses de fusta decorades a mà. Aviam què serà. Si veniu teniu un beure ben pagat!

(Volia posar "Un tomb per la fira" de La Salseta del Poble Sec però no la trobo enlloc, si la sabeu xiuleu-la! tarara rara ra raaaaaaa tarara ra ra raaaaaaaa tarara rara ra...)

rauxa...

En un arrenc de rauxa, il·lusió, esperança, orgull, pocavergonya i conspiracions intrínseques vàries vaig voler plagiar a la Txe Arana i em vaig retratar vestida amb l'Estelada com a brusa. Sí, portava roba interior i texans, oh!
Està clar que físicament no tenim res en comú i ella fa de molt més bon veure que servidora, però mira, m'agrada la foto.

Era el dia després de l'Onze de Setembre. El dia després de ser a Barcelona cridant INDEPENDÈNCIA!!! per segona vegada en dos anys. De saber que vivia un altre moment històric. De la primera manifestació de l'Arnau, de 3 anyets. De tornar a casa més independentista que mai. El dia després de tantes coses!
Encara em duren els sentiments que vaig recollir aquella tarda. Potser no els tinc tant a flor de pell com els tenia el dia 12, però només cal rascar una miqueta i surten amb alegria, il·lusió, orgull, esperança...

Me'n ric de les amenaces que ens cauen per tots costats.
Me'n ric dels que no són independentistes i es queixen. Fins ara ens hem hagut d'aguantar els que sí que en som i ja toca canviar les tornes.
Me'n ric de les cartes escrites per un rei que no és el nostre.
Me'n ric dels peperos aplaudint quan en Marianico el corto diu que no accepta el pacte fiscal.
Me'n ric, sí, però fluixet, perquè vull ser l'última de riure. Per riure molt millor.

Jo vull viure en un país lliure, en el meu país lliure. En la meva terra lliure.

with the rain ...

Plou poc a poc, sense pressa, amb suavitat i una cadència amable que no era present aquesta tarda. Quan s'hi ha posat ho ha fet amb pressa, com volent-se assegurar de que el lloc on precipitava no marxés a mig fer, com volent dir 'ja que em demanes tant, aquí em tens, vinga, fent-me via abans no te'n passin les ganes'. Després ho ha fet com si volgués ferir la terra, amb gotes enfurismades. Volies aigua? té aigua!. No en fas prou? doncs vinga, quatre pedres per acabar-ho d'arrodonir. N'ha deixades anar poques i durant poca estona. Certament les gotes picaven molt més fort. Però han sigut rebudes amb alegria i, seguint el joc, rebotades amb energia.
I quan ha semblat assumir que la terra no li feia cap escarafall a tot el que li rajava, quan ha vist que seguia el ritme i el joc sense por, quan s'ha adonat que l'enyor de ploure era el mateix que ser plogut, l'ha començada a tractar amb suavitat i paciència. I la terra ha respost absorbint-la profundament.

merops apiaster

Aquest any els abellerols han triat el nostre tros de cel per fer la ruta migratòria. Tota la setmana passada va ser un seguit de sentir-los passar i veure'ls. Són tan preciosos i fan tant de xivarri!

L'altre dia, mentre passejàvem en Dani i jo, en vam trobar un grupet força nombrós. Els vaig sentir abans que veure'ls, és clar. I en vaig veure una parella que voltaven prop nostre. Que macos, quins colors tan vius! 

La meva orella dreta sentia un 'bzzzzzzzzzzzzzzzzz' molest, l'esquerra els xiulets dels abellerols.

Tot d'un plegat un es va girar i va venir directament cap a nosaltres, els meus ulls ja no es podien obrir més i després de notar l'aire que movia amb el seu vol, el 'bzzzzzzzzzzzzzz' va parar i qui el feia era al bec de l'au. Em vaig emocionar, ho reconec, de poc que no deixo anar alguna llàgrima.

Mentrestant en Dani s'acabava de dormir...

1916-2012

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi. Ha tingut la mort que ell volia, sobtada, sense patiments ni pròrrogues innecessàries. Per Tots Sants hauria fet 96 anys. Ha tingut una vida plena, durant èpoques massa i tot. Treballar de ben petit, lluitar en una guerra absurda, com en són totes, una post-guerra complicada. Després tot es va anar arreglant mica en mica i ha viscut ben bé com ell ha volgut fins a l'últim moment. Suposo que més no es pot demanar. O potser sí. Sempre volem més o necessitem més o...
El cas és que ja no hi és i, com la iaia, viurà mentre l'anem recordant.
Adéu avi, bon viatge i dóna records a la iaia.

ens agrada la pluja, sí.

Ahir va ploure, però de veritat, no pas com l'altre dia que van caure quatre gotes brutes i prou. No, ahir la pluja va arribar mansament, tot baixant per la muntanya. Des de la meva habitació vaig poder veure com la cortina d'aigua s'anava atansant. Com el paisatge s'anava desdibuixant d'una manera meravellosament tranquil·la. Fins i tot vaig estar a punt de plorar d'alegria, el cert és que em vaig emocionar. Convé tant que plogui! La terra està tan assedegada i jo em sento tan terra que si no plou m'afogo.
Tronava i la temperatura va baixar ràpidament. Aprofitant l'avinentesa me'n vaig anar a comprar. Pantalons arromangats, xancletes de platja, brusa sense mànigues i un paraigua. Vaig tornar a casa amb les cames molles, els peus xops i frescos, els braços molls, els narius plens de bones olors, l'oïda agraïda, la vista enamorada i l'ànima eixamplada. Tenia mitja fred i tot.
Quan es va acabar l'espectacle, vaig sortir a fer fotos i em vaig trobar capturant gotes amb l'objectiu i amb la pell, doncs els núvols encara anaven deixant anar alguna gota fresca.

Mentrestant, uns metres més avall, hi havia qui també s'emocionava i anava donant voltes al perímetre de casa seva tot cridant "pou! pou! pou!". Plou, plou, plou, és clar; i és que quan es té "nun!" any i 3 mesos hi ha coses que ja es tenen més que clares.

La pluja ens agrada i no ens fa res mullar-nos.
Per la pròxima ploguda m'he promès deixar-me xopar fins el moll de l'os.

ballant sota la pluja...

Sóc a la meva habitació de tota la vida feinejant. Les persianes abaixades, no pas del tot per poder aprofitar la llum diürna, i el ventilador engegat per poder sobreviure a l'estiu. No tinc cap música posada, només sento durant una bona estona els dos ventiladors, el que fa que pugui respirar jo i el que permet que respiri l'ordinador.
Tot d'un plegat un tercer so s'afegeix a la simfonia monòtona de mitja tarda. Incrèdula alço el cap i paro bé l'orella esquerra, més que res perquè és la que està a la banda de la finestra. Plou, penso en veu baixa, no, no pot ser. Sembla pluja però... quantes vegades has imaginat que plovia i no feia res Neus? Quantes vegades no he somiat un bon xàfec i se m'ha confós somni i realitat i he imaginat sons allà on no eren? No, no estic per psicoanalitzar. Bé, potser sí, però no patiu, aquest setembre tinc hora amb la psiquiatra i ja li comentaré aviam què.
Salto del llit -perquè feinejava mal asseguda sobre el llit (de fet ara hi estic escrivint)-, encara respirant incredulitat, i pujo la persiana. PLOU de 'vritat'! I trona! I no m'ho acabo de creure però salto d'alegria i baixo les escales rabent.
-Dani, vols venir a fora a veure com plou?
-Tí!!!
I hem sortit al pas de la porta, on el vent jugava amb nosaltres i ens esquitxava amb la pluja. I nosaltres hem decidit ballar sota la pluja i hem donat un parell de voltes deixant-la caure sobre els nostres caps (acabats de pelar), els nostres braços sense mànigues, les nostres cames sense pantalons.
Hem rigut, hem escoltat i imitat els trons, hem olorat la pluja i hem entrat a ensenyar-li a la iaia les gotes que encara ens penjaven dels cabells i els braços.
La llàstima és que el ruixat s'ha parat a les quatre gotes i la xafogor ha sigut insuportable. Però mentre ha plogut hem sigut la mar de feliços.

exposició ...

I finalment he exposat les meves fotos. Si les voleu veure haureu de pujar fins a la Garrotxa, concretament fins a Can Remena.
Confesso que n'estic orgullosa i que em fa molta vergonya, tot alhora.
La vergonya la tinc sobretot quan la Sònia, la mestressa del negoci i gran amiga meva, en fa la 'presentació' amb massa èmfasi. Per sort meva no hi sóc sempre que passa, perquè sinó la vergonya ja seria monumental.

Si un animeu a pujar o baixar, depenent d'on vingueu, i voleu fer un cafetó, te, toc amb la meva pobra companyia no dubteu a fer-m'ho saber, sempre que us vingui de gust, és clar. Sereu benvinguts(des).
Hi ha temps fins el setembre. Per veure les fotos, jo espero durar una mica més.

canalització ...

S'acostava el mes de març i amb ell un parell d'aniversaris. El de la petita de casa, que només en feia 31 i el de la Jana, en aquell moment la més petita de la família (si parlem només de nenes), que en feia 3. Tenia ganes de regalar-li alguna cosa maca a la Jana, però estava arruïnada. I mirant per internet, llufant per aquí i mirant per allà, collint idees per després deixar-les madurar a mida d'anar-les amotllant al meu aire... vaig acabar decorant una capseta en forma de bagul que feia temps que volia 'customitzar'.

I des de llavors ja porto 6 capses més fetes i entregades, una d'encarregada, quatre que vull regalar, uns quants marcs de fotos, lletres de fusta decorades, llibretes folrades... i continuo llufant, mirant, copiant per després fer-ho a la meva manera. A vegades em deixo dur, sobretot quan només fa falta trobar un color, un paper perquè tot vingui rodat. A vegades per més que vulguis, miris, busquis... no surt res. 

Hi ha dies que faig només per fer, per tenir les mans ocupades i canalitzar allò que em rosega per dins.

Al maig va néixer la Maria, germaneta de la Jana i fillola meva (sí, sóc padrina!!). Quan va arribar a casa, a la seva habitació, hi tenia un quadre que la seva mare em va encarregar.