come un assalto di gioia...

No sé com començar aquest post i em vénen a la memòria les primeres paraules de l'Amor particular d'en Lluís Llach. "Com t'ho podria dir perquè em fos senzill i..." i ja està.
A casa estem pendents de com creixen dues personetes al ventre de les seves mares respectives. Un germà o germana per en Dani i una cosineta. Perquè avui hem sabut que serà una Laia. La seva besàvia paterna es diu Eulàlia. I d'aquí una setmana sabrem si en Dani serà l'únic nen si resulta que ha d'arribar una Berta.
El que sabem amb tota seguretat és que la humitat relativa augmentarà a la Garrotxa, de tanta bava com deixem pels llocs.
Només hem d'esperar que tot vagi el millor possible.

Qui sap si a la seva memòria només hi haurà una Catalunya lliure, rica i plena. Esperem que sí.

He buscat cançons que es titulessin Laia, ho confesso. No n'hi ha hagut cap que m'agradés gaire, per no dir que no m'han agradat gens. Però la que he triat és un resum precís del que hem sentit, del que vam sentir, del que sentirem. Amb la Laia, amb en Dani, amb la Jana i la Maria, amb la criatureta que encara no sabrem si serà nen o nena.
El cas és que la marona de la Laia és la meva germana petitona i és una sensació estranya i meravellosa. És com si l'haguéssim d'estar cuidant contínuament perquè és la petita, però no, perquè de petita ja no en té res.
I amb la marona de la germana o germà d'en Dani, la meva cunyada estimada, també em passa una mica el mateix, ja fa temps que és una germana petita també. És curiós i meravellós com es pot estimar així.