La intenció era ordenar tot el que em ronda pel cap aquests dies, però no n'he sigut pas capaç. Com més volia aclarir-me més em perdia en divagacions i anava prenent notes mentals del que veia i sentia.
-L'alegria i el descans de deixar enrere l'asfalt i trepitjar la terra i les pedres.I a la Serra és on he tret la llibreta i ho he anotat per no perdre-les més tard enmig de records, enyors i altres coses.
-Una pluja de fulles daurades a la drecera d'arribar a la Serra.
-Les branques seques i velles trencant-se i caient.
-El so d'un picot fent algun forat.
-Trobar sempre clavells a la Serra.
A la Serra l'aire és espès de tan humit. Se senten ocells i el soroll somort del trànsit, tan lluny com estem de la carretera. La natura, imparable allà on l'home no hi posa la mà, està guanyant la partida a les pedres que abans eren casa.No he tingut gaire més paciència i he continuat el camí, se m'havia adormit un peu i quasi no notava el cul de fred que el tenia.
He posat fruits secs trinxats sobre la molsa d'una roca. Jo estic asseguda a una altra esperant, amb un optimisme fora mida i inusual en mi, que vingui un pit-roig agosarat. La fredor de la pedra ja ha traspassat la roba, la pell i la carn, puja esquena amunt refredant la suor. M'espera una altra calipàndria segurament, però fins ara totes les d'aquesta temporada han valgut la pena.
Dubto que em pugui esperar gaire més estona i els ocells, savis, no s'atansen. Saben que el menjar hi serà igualment quan jo me'n vagi.
He buscat una teranyina sense trobar-la. He vist fulles guardant gotes i m'he equivocat, com sempre, a l'hora d'agafar el camí cap a la Costa. Però què seria anar al bosc i no quedar-se atrapada en algun arítjol?
A la Costa he admirat el 'meu' roure. L'estimo a aquell arbre, veure aquelles branques recargolades, algunes de mig mortes i d'altres amb les fulles encara verdes, em commou.
Quatre fotos per aquí, quatre per allà i amunt que fa pujada. Però he sentit aigua a córrer i m'he deixat atrapar per un rierol ple de tardor. Volia pujar fins la Xuriguera però el rierol m'ha fet decidit per visitar el roure monumental, on posant-me a dos metres d'ell m'he dit "Vet aquí l'arbre que no et deixa veure el bosc" i m'he fet gràcia. I no, no em fa vergonya reconèixer-ho.
Després anant per un camí que no havia seguit mai, oh! sorpresa! m'he trobat unes trompetes espectaculars! i a falta de cistell, bona és la funda de la càmera.
Amb la funda plena, el cap bullint perquè no he aconseguit seguir el fil del pensament que volia aclarir, sentint una estranya enyorança, contenta en la justa mesura i respirant l'olor del bosc he començat a baixar.
Si us digués que no he intentat atrapar el fil almenys deu vegades us mentiria, però se m'ha escapat a cada volta. No he pogut desfer ni un sol nus, ni tampoc fer-ne cap que em convingués per saber per on anava.
Dues vegades m'he aturat i he escrit a la llibreta.
¿Com aconseguir, quan s'acaba el dia, que totes les persones que has sigut al cap de les hores que ha durat, n'esdevinguin una de sola i prou coherent?
Va venir amb la lliçó mig apresa i jo, a hores d'ara, encara no sé quin llibre he d'obrir.
De vegades deu tenir més poder la boira que el desig de seguir el fil.
ResponEliminaUn petó
No m'estranya que t'agradi el vell roure. Les seves branques són tan recargolades com els fils dels teus pensaments. Igual que l'arbre aguanta el temps i les inclemències, les teves cabòries persisteixen.
ResponEliminaPetita reflexió, que difícil és entendre les frases inconnexes qua no ets qui les ha pensades i les pots posar en context. Però m'agrada la penúltima, la de totes les persones que has estat al llarg del dia. Molt interessant pregunta, i tan enrevessada sintàcticament com les branques del roure.
Aquest roure teu- apart de ser magnífic- és una expresió de riquesa. Cada branca és com una persona de les que dius que ets cada dia. Però recorda que el tronc és un,i que l´arbre, segueix sent el teu roure.
ResponEliminaA vegades no cal veure el bosc si l´arbre val la pena.
M´alegro de que t´hagis esbargit, a més han sonat trompetes pel que llegueixo.
I la teva llibreta, encara que no ho sàpigues, és un pou de saviesa.N´hi ha molts que ni tan sols l´han estrenat.
Que descansi la migranya, i a seguir.
Petons,
Doncs jo hi veig un fil fort i ferm. Aquell que ens uneix a l'ancestral natura, seu del nostre passat, on rau el nostre jo més interior.
ResponEliminaSi no saps quin llibre obrir, passa les pàgines del bosc, que sempre duran lletres com les precioses que has escrit.
M'encanten aquests posts! És com si t'estigués acompanyant en el recorregut!
ResponEliminaQui diu boira podria dir fer volar coloms Lluna, almenys aquest dia. O voler-los tenir sempre quiets, ja no me'n recordo :P
ResponEliminaUna abraçada.
M'agrada aquesta comparació que fas amb el roure XeXu :)
Anava rumiant que sóc una persona diferent depenent de cada circumstància i cada persona que tinc al costat, però que sóc sempre la mateixa i aquí vaig dubtar, realment sóc sempre la mateixa? I en va sortir això, mira.
Una altra comparació amb el roure que m'encanta Estranger, gràcies! m'agrada molt!
És un bon tros de roure aquell i tapa toooot el bosc si t'hi apropes gaire. És magnífic.
La meva llibreta és un garbuix de lletres i gargots, de saviesa ben poca, ja t'ho dic ara.
Petons.
Caraissus El que poètic!!
No sé què dir-te... m'agrada això que em dius.
Moltes gràcies, maco! una abraçadassa i molts petons!
Moltes gràcies DooMM! Sempre hi ets benvingut, gaudeix del paisatge ;*)