piano, piano...

Les notes de Franz Liszt omplen l'habitació. Ja he hagut d'encendre la làmpada doncs la llum que entra per la finestra és insuficient per treballar. Estic decorant unes capses de fusta. El gat dorm sobre el llit. Penso que hi hauria d'haver més capvespres com aquest. Fa poca estona que en Dani, que va fer un any divendres de la setmana passada, ha marxat. L'han vingut a buscar els seus pares, que es van casar divendres de la setmana passada. Pensar en el dia 18 és somriure i emocionar-se.

Quantes vegades no he començat una crònica de divendres tot pensant en posar-la aquí? Quantes vegades no he pensat en explicar misèries? I alegries? I esperances? Quantes vegades no he començat un post mentalment i al cap d'un moment l'he descartat? Són tantes! I les vegades que penso que m'enyoro i que hauria de passar per casa vostra! Però no faig ni una cosa ni l'altra. Em sento esgotada. Si la cosa estigués a un nivell extra-superior podria robar les paraules d'en Pep i dir que estic buida, però mentiria. Estic massa plena i necessito buidar-me.

M'agafo un temps, de fet es podria dir que ja ho feia sense ser-ne del tot conscient. He arribat a una cruïlla important en el meu camí i ja fa temps que intento esbrinar cap a quina direcció he de girar el timó.
Potser faré alguna entrada esporàdica, però no prometo res. Al país veí de les promeses diuen que són 'fáciles de hacer y fáciles de romper' i jo no en vull trencar cap.

Liszt continua omplint l'estança i a mi les capses em reclamen... fins ara!

l'òliba ...

És dimarts i sóc al poble. Surto a buscar uns pantalons que estan estesos al terrat. La nit és negra i serena. Encara no he acabat de pujar les escales que la sento xericar. Pujo i busco i escolto. Si em moc una mica cap a l'esquerra la sento més nítidament. Bado mirant enlaire i veig una ombra blanca volant sobre del campanar, o almenys és el que semblava. Està molt amunt, tant que podria semblar una estrella gran caient. Però no. De sobte desapareix, deu haver girat. Continua xericant, el so va i ve i, més o menys, la puc anar situant quan de sobte reapareix reflectint la nostra contaminació lluminosa. Torna a desaparèixer i em quedo badant, escoltant-la com s'allunya. Penso que em podria quedar hores mirant el cel esperant que torni. Penso que la pluja d'ahir va anar bé per netejar l'aire i que així puc veure un munt d'estrelles. Sobre nostre hi ha el carro gros, sí el gat em fa companyia. Podríem comptar les estrelles de bé que es veuen, podríem crear noves constel·lacions, fetes a mida i al nostre gust. Escolto un últim xeric i ens en tornem cap a dins.

Compto estrelles.
L'esgarip d'una òliba
creua la fosca.

ens agrada riure ...

Al meu nebot li agrada molt fer sorollets, quan no fa petar la llengua al paladar, la fa petar entre dents (bé, les úniques dues que té des del gener). Soroll que tu fas, soroll que imita.
Quan som a casa seva i juga a tirar les peces d'un tren de fusta per terra li faig les onomatopeies. El primer dia es va fer un fart de riure amb 'Pam!!' i 'Patapam!!'. Hi va haver un moment que assegut a terra va llençar una peça i jo no vaig dir res. Ell, amb el cap cot, em va mirar de reüll i somrient. Em vaig esperar una mica i vaig fer 'PAM!'. Em sembla que es va pixar de riure.
Un altre dia, mentre miràvem com plovia, li explicava que quan sigués gran es podria posar les botes d'aigua i passar pels bassals tot fent 'patatxippatatxap!' i també es va fer un bon fart de riure.
Avui, jugant amb el tren una altra vegada, li he fet 'catacrassshhhh'. Com més gran es fa més sap riure i més gràcia fa quan riu. Agafat de la meva mà ha començat a girar al meu voltant ben enriolat mentre jo anava fent 'catacrashhh!' i 'crasshhh'. I ai festa!

Sort n'hi ha d'aquests moments.

Avui la iaia del figura ha fet 61 anys i ho hem celebrat tant com hem pogut i ens han deixat.

la solitude ...

Hi ha dies que a mesura que van passant es fan feixucs. I avui n'ha sigut un. Només queda esperar que demà sigui millor, que la muntanya russa vagi cap amunt i no més avall i a fe que per la part que em toca procuraré que sigui així. Aviam si l'entorn (què? us pensàveu que només en tenia el Barça d'això? no no! hehehe) hi ajuda.

el preu d'un 'bolo' ...

El meu poble és petit, devem rondar els 2000 habitants, cent amunt, cent avall. Tenim tres edificis modernistes: l'escola municipal i dues cases convertides ara en negocis. Una és un hotel i l'altra un restaurant especialitzat en grans àpats (casaments, comunions i coses d'aquestes).

Fa tres dies vam estrenar una guarderia nova preciosa amb un nom tan poc garrotxí que li fa perdre tota la gràcia: "El Melic". (Qualsevol garrotxí(na) que s'apreciï de ser-ho no en dirà mai melic. Llombrígo, llombrígol, ring-ring... però mai melic. Si de cas ja explicaré un altre dia com va anar la votació del nom i el poc cap de qui els van proposar)
En fa quatre, de dies, que vam estrenar un CAP. Ben acabat, ben lluminós, ben distribuït. Ens hem tret la por de que ens caigués el sostre al damunt cada vegada que anàvem de visita.
I en fa quatre i mig, potser cinc, que vam estrenar un local polivalent, altrament conegut com a El Pavelló.

Avui al poble ha vingut el president de la Generalitat. Em nego a dir el molt honorable i encara més a posar-ho en majúscules. He tingut el gust de fotre-li una bona xiulada i de dir-li botifler. Tot i que no sé si m'ha sentit. M'he assabentat de que hi era quasi quan ja en marxava.
Ha vingut en motiu d'una inauguració. De què? potser em preguntaríeu si poguéssiu. Doncs d'un robot nou que hi ha a una fàbrica dedicada als embotits.

Per la guarderia, el CAP i el pavelló 'nasti de plasti'.

Però és clar, heu de sapiguer que l'amo de la càrnica li paga un dinar al restaurant que he esmentat abans. Si hagués vingut pels altres motius no hi hauria hagut dinar.. o potser sí. Però si no dónes diners a l'ajustafems (versió molt de casa meva del que és un ajuntament) com vols que et convidin a res?

N'hi ha que han aprofitat l'avinentesa per preguntar-li, amb una pancarta, si venia per la clausura d'una fàbrica centenària, ahir va ser l'últim dia que van obrir. Però és clar, què son 80 persones a l'atur en un poble de quasi dos mil habitants? Quina importància pot tenir que en algunes cases s'hagin quedat tots a l'atur? O que faci mesos i mesos que no et paguen absolutament res? I per què ajudar una empresa petitona de casa quan pots invertir (llençar diners) en les grans de fora?

Trobo que l'hauríem d'haver rebut a cops de pedra i convidar-lo simplement a marxar. Però el meu poble, mal em pesi, és convergent, per alguna cosa han guanyat les dues darreres eleccions, les municipals i les de la Generalitat.

Ja ho sabeu: si voleu que en Mas vingui de 'bolo' al poble convideu-lo a un bon dinar.

retrobament #2

Les nostres mini converses via missatges al mòbil (som antics nosaltres) a través de centenars de quilòmetres. Un merengue madrileny i una culé garrotxina. Respecte, bon humor, molt d'afecte i el mateix rebuig cap a certs portuguesos i les seves maneres.

Hauríem d'aconseguir recuperar les nostres macro converses via mail o paper. Però no forçarem res, tenim un ritme i el seguirem.

Tal com hem fet aquests últims sis anys.

retrobament #1

Avui he tornat a rondar pel bosc. Poqueta estona, sí, però ha sigut meravellós sentir l'olor de la farigola acabada de trepitjar, la humitat de la pluja d'ahir a tot arreu, l'aire a la cara i el que no arribava als pulmons, adonar-me de que estic en baixa forma, però molt baixa. He pujat esbufegant i he baixat sense que el genoll esquerre es queixés per res. Ara hi he de tornar mica en mica. He d'aconseguir pujar sense esbufegar com una locomotora de vapor i que el genoll dret no grinyoli com una xarnera rovellada.

He recuperat una altra petita part de mi. El sistema comença a esmenar errors i a posar cada carpeta al lloc corresponent.

Toca esperar que aquesta vegada Sísif pugui remuntar prou i que la propera davallada sigui lleu.

reiniciant el sistema...

beneïda pluja ...

A fora hi plou ja fa hores, a les lloses del pati ja hi ha algun bassal i els colors són més vius que mai. La gespa és plena d'ocells pasturant, sobretot pardals i verdums. N'hi ha algun que s'arriba a la menjadora. 

A dins, aliè a tot el que passa, un vailet de 10 mesos s'adorm a coll de la tieta que li murmura una cançó a cau d'orella. La canta dues vegades, de fet la tarareja més que no la canta, ja que no recorda la lletra.

Quan el deixa al llit ben adormit se'n va a seure davant la porta vidriera i es passa la mitja hora de la becaina infantil contemplant el pati, la pluja, els ocells. Podria fer alguna altra cosa, però no fa res més que seure i contemplar. Pardals, pinsans, verdums, mallerengues... Pluja, molta pluja. Verds intensos i una magnolia japonesa ben florida. S'aixeca un parell o tres o quatre vegades per vigilar el son tranquil del nebot i torna a seure. Cada vegada que s'ha aixecat els ocells han volat fins els arbres del veí i quan s'ha quedat quieta han anat tornant mica en mica. El gos dorm a la cuina. Tot és tranquil·litat, pau i silenci. Plou, finalment plou.

Il·lustracions de leontinemay

per evitar el .es de blogger...

Us passo un enllaç  on ens expliquen com podem eliminar l'espanyolització del nostre bloc.
Si no us hi heu fixat avui a les adreces dels blocs de blogger hi apareix un .es al final i això què voleu que us digui, queda molt lleig, no trobeu?

es darrers dies d'hivern ...

Un pagès llaura amb el tractor envoltat d'esplugabous expectants. Serà Montfullà una nova Bodega Bay?

La magnòlia de fulla perenne sacsejada pel fort vent del nord és refugi d'un pit-roig que refila alguna queixa. Suposo que no li deu fer cap gràcia no poder volar amb normalitat.

La tramuntana t'ho porta, s'ho endú i t'ho torna a portar. Vet aquí les migranyes que es mouen al ritme del vent.

Els dies de tramuntana forta el Pi Cabaralla es pot trobar a la parada del bus de Salt. I si no l'és en copia ben bé l'actitud.

Els arbres florits a contrallum semblen pedres precioses escampades pel vessant de la muntanya.

El liquidàmber és la sala d'espera de la menjadora. Mallerengues blaves i carboneres, pit-roigs, tallarols de casquet, pinsans, pardals... s'hi aturen per comprovar si hi ha algú menjant i s'hi queden esperant el torn. En cas d'impaciència els fan fora sense esperar-se gaire.

Dues taques blanques trenquen l'homogeneïtat blava. Són tan insignificants davant tanta immensitat que els hi faig una foto pel seu atreviment.

the rain song ...

Aquesta nit he somiat que plovia. Ho recordo perquè m'he despertat a mig somni i després m'ha costat uns quants quarts tornar a dormir. Em feien mal els ulls tot i tenir-los tancats.

Quan finalment m'he despertat del tot i he sortit del llit he somrigut al veure que no feia sol.

"Passen gotes" m'ha dit la mare. I jo he pensat "que no passin, que es quedin!!"

I se n'han quedat unes quantes i era un goig respirar i escoltar i mirar.

Ha plogut poquet, però val més això que no res. Ara toca esperar que hi torni i ho faci molt més i que mentre neteja l'aire aprofiti per endur-se'n aquesta migranya que no sembla acabar mai.

Our last days as children

Quan sortint de la feina a migdia (qui diu migdia diu dos quarts de dues en el meu cas) i vaig cap a casa a dinar passo pel costat d'un pati d'escola. A aquella hora la mainada hi juga i tot són crits i corredisses i cops de pilota i salts a corda i alegria. Suposo que es podria resumir que del pati en vessa vida.
I cada dia m'hi trobo una persona adulta encantada mirant-s'ho. L'edat d'aquesta persona va variant d'entre els trenta fins la vellesa.
Em pregunto quin tipus d'enyorança els fa aturar.
La de la innocència?
La de la despreocupació?
La de l'agilitat?
La de l'alegria sense condicions?
La de la imaginació?
...

stay ...

Homogeneïtat blava trencada per la negror del vol d'un corb marí.

Entre la Cellera i el Pasteral.

apunts [23] ...

Fa dos dissabtes que l'Arnau (3 anys) em demana que vagi a fer-li companyia mentre la seva mare el dutxa.
Fa dos dissabtes, amb el cap mig cot i amb una carona tímida com poques vegades li he vist, em va dir 'Neus...  és que... jo t'estimo molt'.
Sí, em vaig fondre.

Des que van avisar de que arribava la Siberiana a mi m'ha arribat la Migranyosa. Hi ha dies que els porto prou bé, n'hi ha d'altres que no els hi porto ben gota. I tinc sort, ho sé. Podria ser molt pitjor.

A vegades em pregunto quan em sortirà una cua de gata, em creixeran els bigotis i tindré ungles retràctils.
A vegades em pregunto com seria la vida si fos com la Catwoman.
A vegades la migranya em fa desvariejar una mica.

Ahir, a can Remena, una dona molt guapa se'm va posar a davant i em va saludar alegrament. La S em va preguntar si sabia qui era i no. Tot seguit me la va presentar, era ella. I em vaig trobar sentint una barreja d'alegria i vergonya. Un plaer Joana. Em va saber greu no poder estar ben bé per tu, però ai l'Arnau... quan es tracta d'ell sóc tan dèbil!

Quan el meu nebot em mossegava la barbeta i el nas i no tenia dents feia molta gràcia. Ara fa gràcia i mal, doncs les dues dentetes de baix es fan notar. I com!
I quan en Dani em mira i somriu encara em fonc més.

Per cert... quan pensa tornar a ploure?

debilitat eòlica ...

Dissabte vaig anar a veure els efectes del fred. Siberià en diuen. Francament, jo en dic Garrotxí. Tot el que vam trobar congelat dissabte ja ho havíem vist fa un parell d'anys i abans també. Sé que en alguns llocs les temperatures han arribat molt avall, però no ha sigut el cas de casa meva (al poble). No hem baixat dels set sota zero i fa dos hiverns vam arribar durant força dies a 10 sota zero. Ha fet fred, sí. Però sobretot ha fet vent. Tramuntana i Gregal. Gregal i Tramuntana. I un cel blau i lluminós i esplèndid si t'agrada que no hi hagi mai núvols. On deuen haver anat tots els que ens tocaven? On han precipitat? Qui s'ha quedat amb la nostra pluja, la nostra neu? On són els dies grisos i rònecs? Els enyoro tant! Tanta llum em fereix la mirada. Tant de vent em fa trontollar els fonaments. Ja no sé quin va ser l'últim dia que no vaig tenir mal de cap. Avui la migranya ataca de nou i amb força. No miraré el partit, veure moviment em mareja. L'escoltaré i demà ja miraré els gols.

M'agrada el fred, però ja en pot fer menys si així ens estalviem tanta 'bonança'.
M'agrada el vent, com no m'hauria d'agradar amb el nom que li vaig posar al bloc? Però ara ja em supera. Fa dies que em supera. I això que gaudeixo deixant-lo que m'arribi fins el moll de l'os. Quasi cada dia em trec el gorro perquè m'arribi fins a tots els racons del cervell. Però que pari si-us-plau.

al bus ...

Dues universitàries que diuen 'anar al cole'.

Una que es treu les torraines i tot seguit se les estudia detingudament.

Pre-adolescents amb les hormones híper-revolucionades.

Els mateixos d'abans que s'ensenyen els calçotets.

'Les finestres de la nostra classe són tan velles que se sent el soroll del vent' _ Una de les universitàries que ho explica com si fos un fet realment extraordinari, grotesc i intolerable.

Sona 'Libiamo' de La Traviata i m'abstrec de l'interior i em perdo cap a l'exterior.

Entre Montfullà i Bescanó un corb negre sobre la resclosa.

Silenci si-us-plau. La Caballé està regnant la nit*.

Un altre corb marí sobre el mur de la canal de Sta. Anna.
Quanta elegància quan no vola. Quin negre tan intens, brillant i captivador lluint sota el sol.

Negre intens.
Brillant i encisador
el corb marí.

I amb l'Habanera* de Carmen de Bizet i Un bel di, vedremo*  de la Madama Butterfly de Puccini cantades per la Callas, em perdo definitivament en el paisatge fins arribar a la Garrotxa.

I és que des de mitjans d'aquesta setmana estic operística.

*Tots els enllaços s'obren en una finestra a part.

Dos mil dos-cents onze ...

Fa temps que se'm passen els dies importants. Me'n descuido de felicitar aniversaris sobretot. I no pas perquè no hi pensi, no pas sempre. Dissabte era l'aniversari de l'Ana i hi vaig pensar. Molt. Però no vaig pensar en trucar-la. Se m'han passat els aniversaris dels fills d'unes amigues. De poc no se'm passa el meu, perquè quan en X em va preguntar si aquell dissabte feia res especial, li vaig dir 'amb qui juga el Barça?' pensant-me que volia quedar per mirar el partit. I el que pràcticament sempre oblido és el d'aquest bloc. I això que aquell dia vaig fer un post: Apunts [22] ...

Aquest serà el meu sisè any escrivint coses en aquesta mena de llibreta on no puc fer gargots. 

Sis anys coneixent i desconeixent persones. Posant cares a alguns blocaires. Fer amistat amb d'altres dels que no en sé ni el nom. És tota una cosa estranya aquest món virtual, ple de sorpreses agradables i no. 

M'he discutit, m'he enfadat, m'he indignat... 

A vegades he tingut ganes d'escridassar a algú, de la mateixa manera que algú ha tingut ganes de sacsejar-me i escridassar-me a mi, suposo. Diria que això últim més que no pas 'lu' primer.

M'he emocionat i m'he divertit. 

He rigut més que no pas he plorat.

He tingut més moments Calimero dels que ningú voldria haver-me de suportar.

I m'he enamorat sovint d'algun dels vostres escrits.

Ne fermez pas la porte... 

mil espirals amb mal de cap*

Sona el despertador i només obrir els ulls ja saps que serà un dia horrorós. Els tornes a tancar ràpidament i t'encongeixes sota el nòrdic. Amb la mà et tapes l'ull esquerre com si així poguessis evitar que exploti. Feia temps que no notaves aquest dolor tan contundent. Esmorzes una dosi d'ibu en sobre, d'aquell que posa 'Disolver en agua y agitar'. Com si fos fàcil de fer una cosa així. Fas un sobre-esforç i vas a treballar. Acompanyes el dinar amb un altre ibu, descanses mitja hora i puges cap a la Garrotxa. Al bus fas mig son i tornar a obrir els ulls et torna a desesperar. Arribada a la Garrotxa et prens un te blanc, fas vida familiar durant un quart i et poses al llit. En surts per sopar i prendre el tercer ibu. I procures dormir fins l'endemà que esmorzes el mateix que ahir.

I així estem, amb ressaca de migranya.
Amb ulls que són com ploms i el cap espès i adolorit com una mala cosa.

Després mires el paisatge i penses que el canvi de temps compensa ser un baròmetre humà.

*Migranya - U_mä

Hivernant entre pedres

mil espirals amb mal de cap.

Apatia, eternitat.

Enfonso puzles atrapat.

Res no canvia, res no es mou.

Dos agonies i un malson.

Bucle neutre impotent

monotonia monocrom.

Migranya!

ponts ...

Cada dimarts a quarts de dues passo pel pont de Pedra. M'agrada encantar-me mirant l'Onyar i guaitant si hi ha alguna bèstia o altra. Fa temps que m'hi trobo un bernat pescaire prenent el sol. Dimarts passat un corb marí li feia companyia, amb les ales esteses, reclamant el sol i l'atenció mentre s'eixugava.
Avui hi tornaven a ser. Tots dos. Arrodits i discrets.

Força més tard m'ha abellit de travessar el pont de l'Eiffel. I després de molt de temps he trobat un haiku. Pobre, però mira... m'agrada.

Al pont de ferro
veig la cua roja
d'una cotxa.