Gallocanta

Bon any nou!!

En un dels folletons que vaig a arreplegar a l'oficina de turisme de Gallocanta, hi diu:
Gallocanta es: atardeceres rojos, grullas, carrizales, lavanderas, avutardas, puccinellia pungens, juncos, ruiseñores, aguiluchos, fochas, campos de labor, caminos, espadañas, inmensidad en el paisaje, fuentes, ornitología, manantiales, fotografía, porrones, ánades, refugio de fauna silvestre, azafrán, agua, amaneceres frescos...

En un altre, hi resa:
La puntual llegada de las grullas al anochecer constituye uno de los espectáculos sonoros y visuales más impresionantes de la naturaleza.

I jo us diré:

La llacuna és inmensa i la poqueta aigua que hi havia era una pista de gel on les oques practicaven patinatge artístic; el paisatge per fotografiar-lo pam a pam; els colors realment impressionants; les albades no van ser fresques, van ser gèlides però impagables, escoltar com es despertaven les grues i veure-les aixecar-se i omplir el cel de vols i sons no té preu, puc assegurar que és un dels espectacles més impressionants que he vist mai, no puc dir el mateix de quan tornen a la llacuna al capvespre, doncs no van ser gens puntuals, normalment arriben a partir de 2/4 de 6 i nosaltres vam marxar d'allà mig glaçats que ja era ben fosc; la neu que havia caigut a la zona feia dies, encara ens esperava en més d'un racó; els pobles de per allà no saben que hi ha una cosa que se'n diu sal que va molt bé per desgelar els carrers, sobretot aquells on el sol no hi arriba en tot el dia; va ser un festival ornitològic, almenys per mi, els profesionals que ens acompanyaven no crec que pensin el mateix...

A Gallocanta hi vam veure: becuts, grues, arpelles pàl·lides, calàndries, bitxacs, xoriguers, repicatalons, botxins meridionals, passerells, oques, ànecs collverds, cruixidells, cotxes fumades, cogullades, aloses, estornells, pardals, un flamenc volant amb les grues, fredelugues, coloms, mussols, cornelles, garses, milans reials, arpelles, voltors, cardines o caderneres, àguiles daurades, tords, pinsans, un ànec blanc, perdius roges, aligots comuns, un picot garser gros, pardals xarrecs, verdums, dos picots verds, pardals roquers, estornells negres, trists, una cigonya, tòrtores turques, tres guineus precioses i un senglar.

Quarts de 8 del matí, mentre esperàvem que les grues es despertessin i dibuixessin els seus vols i cants al cel de Gallocanta.

no m'agrada el nadal.

El rellotge de l'ordinador em diu que són les 23:23. La casa, per primera vegada durant tot el dia està en silenci, tranquil·la. Només s'escolten la respiració dels gossos, els tic-tacs dels rellotges i el meu tecleig. La veritat és que han sigut dos dies i una nit mogudets. Ahir preparant el rostit per avui durant tota la tarda, al vespre el cagatió, una nit d'insomni, aquest matí fent l'escudella, a l'hora de dinar servint i traginant amunt i avall, havent dinat rient i recollint i arreglant la cuina... un no parar fins fa una horeta. Tot plegat colze a colze amb la marona, com és costum dels darrers anys. També he tingut la meva estoneta de sofà i de reportera gràfica, tot sigui dit.
No m'agrada el Nadal. Però per sort, tot i que dolgui que sigui degut a alguna desgràcia, fa anys s'ha convertit en l'excusa per reunir-nos tots plegats. Tot i que aquest any només hem sigut 17 a dinar i per motius diversos els 9 restants no han pogut venir. N'hi ha que només ens veiem aquest dia durant tot l'any, encara que ens agradaria veure'ns a tots molt més sovint. Si no fos per aquesta reunió aquesta festa no valdria gens la pena. Malgrat hagi tingut la necessitat de fugir-ne i m'hagi refugiat més d'una vegada a la cuina.
Estic rebentada, em fan mal els peus, el cap, l'esquena... però les abraçades, els petons, els riures, les pessigolles, les complicitats, les fotos, les rialles, les trucades, els sms, els somriures, les ganes de que les hores s'allarguessin per no haver-se de despedir... ho compensen tot.
Ja hem sobreviscut a un altre nadal...

Bon Nadal!

aquesta setmana...

M'he enyorat aquests dies. He estat sense internet tota la setmana fins avui.
Una setmaneta que es resumeix ràpid. He tingut una entrevista de feina amb molt bones impressions, m'he passejat quasi cada dia per Olot buscant i comprant els regals de Nadal, he començat una bufanda per la meva germaneta, m'ha tocat una panerassa de Nadal amb els dos últims dígits de la grossa, no m'ha tocat cap neurillo a la loteria, m'he apuntat a l'excursió a Gallocanta per la setmana vinent, el fred olotí m'ha embolcallat cada dia, m'ha despertat al tocar-me la cara, no vaig poder anar a veure i escoltar en Pep Poblet a Olot, vaig fer fotos als llums de la plaça Major...

haikú d'hivern [1] bis

Ha despullat
als arbres la tardor.
Al bosc hi ha llum.

haikú d'hivern [1]

La tardor ha
despullat els arbres,
el bosc és clar.


La tardor ha
despullat els arbres,
al bosc hi ha llum.
(2na. versió)

hivern...

Per primera vegada, en els meus trenta-i-pocs anys, el fred ha arribat a la meva terreta quan jo no hi era. La primera carícia d'hivern em va arribar a Madrid. Sempre m'ha agradat la sensació del fred al rostre, com també m'agrada enfonsar-me dins l'abric i embolicar-me amb la bufanda. Però el fred de Madrid és diferent al meu, és més sec, més suau, valgui la paradoxa. Fa tres dies que disfruto del fred garrotxí, d'aquell que t'arriba fins el moll de l'os, que s'escola per qualsevol plec de l'abric o bufanda i et provoca un calfred. Des que he tornat, es respira hivern per tot arreu i els arbres, finalment, deixen caure totes les fulles.
M'agrada l'hivern... m'estimo aquesta estació letàrgica.

Madrid...

"Neus... (dime cielo) ...me gustabas más con pijama"
G. després de passar tot el matí del divendres jugant amb pijama de tots colors i de vestir-me de marró per anar, a la tarda, a passejar per Madrid.

"Neus... (dime cielo) ...creo que estás más guapa sin gafas"
G. el dissabte mentre dinàvem i feia plans per cuinar-me a la "sandwitxera".

"Da gusto ver la cara de felicidad con la que te levantas cada mañana"
A. quan vaig entrar a la saleta, acabava de llevar-me, però feia estona que estava escoltant a G. jugant al menjador.

"Estabas muy guapa. Escucha al niño de A. y ponle color a tu vida"
F. avui, mentre cuinava un dels meus regalets i n'escoltava un altre.

plou...

Plou, i el seu ritme
és un bàlsam pel cor.
Teníem set.

Aquest matí, quan m'estava despertant, hes escoltat un soroll familiar. Feia temps però que no s'escoltava i m'he pensat que segurament encara somiava. Avui, que el meu somni ha estat estrany i ridícul i malgrat tot m'ha sabut greu sortir-ne. Suposo que passa quan somies en algú que aprecies i fa temps, massa temps, que no veus. M'ha agradat tornar a veure els seus ulls somrients i m'agrada recordar-ho, jo que recordo un somni entre centenars.
Però vaja, tornem al que realment interessa, al sorollet d'aquest matí. Plou! ha fet el meu cervell, però tot seguit ha pensat que no podia ser, quina cosa més extranya que plogui, quina tristesa quan he pensat això. Però el soroll no marxava i jo m'anava despertant mica en mica, donant voltes al llit, amb el gat passejant-se damunt meu i arrodint-se sobre el meu pit. Llavors el seu ronroneig s'ha barrejat amb el soroll provinent de fora.
Música. La pluja caient cadenciosament i els ronroneigs del gat fent-li companyia.
He allargat la meva estada al llit mitja horeta, un luxe com aquest s'ha d'aprofitar. A més, avui no sé pas com dormiré, o si dormiré. Me n'anava a Madrid, a rebre abraçades terapèutiques i a buscar-hi la pluja per dur-la fins aquí. Ara, aniré a Madrid a rebre abraçades i a donar-ne.

...pero siempre hay un tren que desemboca en Madrid...
Sabina baixava a Atocha, jo baixaré a Chamartín.

Interior a l'aire lliure...

Tornem amb una altra proposta de Relats conjunts.

Quadre de Ramon Casas _ Interior a l'aire lliure _ 1892

Ara sí que s'havia acabat tot, n'estava completament segura. De la mateixa manera que n'estava de que, havent-se acabat el cafè, es posaria la tassa a la butxaca, per guardar-la sempre més. Perquè l'acompanyés tota la vida, es trobés on es trobés. Aquella tassa li havia de fer de memòria, dins seu, tot i que mai més s'ompliria amb res, hi havia de cabre tot el viscut fins aleshores. Només veure-la en algun indret de la casa, un lloc prou discret i alhora prou visible, havia de recordar els errors viscuts i la necessitat de no tornar-los a repetir.
El cafè d'aquesta tarda era negre i amarg, tal i com més li agradava a ell de prendre-se'l. A ella no, ella detestava el cafè, només olorar-lo arrufava el nas. I feia tants anys que es veia obligada a beure'n malgrat tot. Però aquest dia no, avui se'l prenia a consciència, talment com si estigués celebrant un ritual. L'últim cafè que es prendria en la seva vida, l'últim cafè près davant seu. I pensava disfrutar-lo, no pas pel plaer del pal·ladar, sino pel plaer de la venjança. Per primera i última vegada en la seva vida, es prendria un cafè sense cap mena de disgust, davant seu i ell no en podria ser testimoni. I com una senyorassa que ho pensava fer, no podria ser d'altra manera. Ja n'havia tingut prou amb tots aquells anys de menyspreu, maltractes i denigració.
I aquell matí, ai!, aquell matí ho havia decidit. No passava d'avui. Feia una setmana que guardava gelosament un verí per rates que li havien asssegurat que era el millor i més potent del mercat. "És que veurà senyor boticari, a vegades entren uns lirons que semblen gats".
I aquell matí quan l'havia vist a punt de caure per les escales, se li havia obert el cel. Era la seva oportunitat, no se n'hi presentaria cap altra. Tots els intents anteriors de fugir de les seves urpes havien sigut frustrats, sinò per ell, per la traïció dels que li havien promès fidelitat. Ell sempre ho havia controlat tot.
Es podia estalviar el verí pel liró. Només havia de restar quieta, impassible, veient-lo caure. Llavors es va adonar de que no es movia i s'hi va apropar. No respirava. Va trucar al metge, un gran amic seu, "Trigaré una horeta en arribar, tinc una urgència ara, segur que és mort?" "Sí, no es mou, no respira, ha caigut per les escales" "No el toquis per res" I així ho va fer.
De tot això feia una horeta llarga, el metge i el jutge havien arribat i l'havien posat a l'eixida, assegut en una cadira, encara no entenia el perquè, però no li importava. Ara eren dins, discutint amb el notari, comprovant l'autenticitat del testament, perquè tot era per ella. Tampoc li importava haver-los mentit quan els va explicar com havia anat la caiguda, ningú se n'havia d'assabentar que ella n'era la responsable.
Els havia servit cafè, "Ja saben com li agradava a ell, li farà gràcia, sigui on sigui, que ens prenem un cafè en honor seu", els va dir mentre somreia dissimulada i sorneguerament. I ella havia decidit prende-se'l amb ell.
Ara sí que s'havia acabat tot i començava tot de bell nou, n'estava completament segura.

by air mail...

Sobren les paraules.
Només us diré que costa ben poc i val molt la pena.
Fundación Vicente Ferrer

manteta...

El més pràctic és canalitzar l'energia, sigui quina sigui, cap a coses que et facin sentir bé.
I ara, fer-li una manteta al meu nebodet em dóna molt bon rotllo.

millor que canti Ella...

avui cantaré...

" Empiece por romper los espejos de su casa, deje caer los brazos, mire vagamente la pared, olvídese. Cante una sola nota, escuche por dentro. Si oye (pero esto ocurrirá mucho después) algo como un paisaje sumido en el miedo con hogueras entre las piedras, con siluetas semidesnudas en cuclillas, creo que estará bien encaminado, y lo mismo si oye un río por donde bajan barcas pintadas de amarillo y negro, si oye un sabor de pan, un tacto de dedos, una sombra de caballo. Después compre solfeos y un frac, y por favor no cante por la nariz y deje en paz a Schumann. "


Julio Cortázar _ Instrucciones para cantar, de Historias de cronopios y de famas.

llàgrimes II...

Has volgut omplir-lo per sobre de la seva capacitat. Fa temps que estaves avisada de que no hi cabia res més, però en vas fer cas omís, provocant-li cada vegada més pressió. Finalment, i tal i com era d'esperar, s'ha esquerdat. I no pas poc, vessa per tot arreu.
I digues Elur, què penses fer ara? No el pots pas canviar, no hi ha recanvis.
L'afegiràs? I doncs, per quina esquerda comences?

amor incodicional...

T'estimava molt abans de conèixer-te i també havia parlat amb tu, tot i saber la impossibilitat d'obtenir una resposta inmediata. Aquest dissabte et vaig venir a conèixer personalment, feia una setmana que havies arribat i ja no podia, no volia deixar-ho per més tard. Quan vaig arribar dormies profundament i et vaig acaronar suaument. La teva mare, amiga meva, ens va presentar: Mira R., la tieta N.
Vas continuar dormint, malgrat els nostres riures, fins l'hora de dinar, quan la mare et va despertar. I, de sobte, vaig obtenir les respostes que no m'havies pogut oferir fins llavors. Els teus ulls, encara incapaços de veure poca cosa més que ombres, buscaven l'origen de la meva veu, el teu caparró es movia cap on era jo, mentre m'escoltaves. Em vas agafar el dit amb la teva mà tan fràgil i alhora tan forta. I, finalment, quan la teva mare et va deixar als meus braços, em va envair una tendresa que no havia sentit mai fins aleshores i vaig tenir la certesa de que l'amor incondicional existeix.

Nighthawks

Aquesta història surgeix després de la idea de l'Onix i en Pd40 i el seu RelatsConjunts.blogspot.com

Nighthawks _ 1942 _ Edward Hopper

El va seguir fins a la ciutat aquella nit que tenia pressa per fugir de tot. Havia canviat el vent, bufava del nord. El seu cos, la seva ànima feia dies que ho notaven. Tota ella havia notat el canvi que s'apropava, es distreia amb massa facilitat, s'havia anat desprenent de tot com aquell qui no vol, com aquell qui no se n'adona. Era estrany que el vent del nord arribés per aquelles contrades, per a fer-ho havia de sortejar moltes adversitats. Però va arribar i amb el primer alè de tramuntana també havia arribat ell. Els 15 anys que havia passat fora del poble l'havien canviat. Ja no era aquell noi pigallat i malgirbat que arromangava les faldilles a les nenes. Ara se li presentava alt i esvelt, elegant com cap altre. El seu gest, el seu caminar traspuaven maduresa.
Quan el va veure, el cor li va fer un bót i l'estòmac se li va encongir una mica. Després de tant temps encara recordava aquell petó sota la pluja d'estels. Encara recordava el desig pronunciat. No recordava però pràcticament res més d'aquella època, va haver de fer un esforç per fer present de nou la inocència i l'esperança amb què es mirava la vida. Quinze anys havien donat per a molt, potser per a massa i tot. Els seus somnis s'havien esvaït davant la realitat de la vida, havia renunciat a quasi tot per no aconseguir res a canvi. Estimava la terra, però li sobrava la gent. L'única cosa a la que no havia renunciat era a viure sola, i tot i que podria suposar certa avantatge, allí era tot un inconvenient... fins ara. Ara canviava el vent i li havia dut una espurna d'esperança, només faltava aferrar-s'hi amb força. I ho va fer i la tramuntana i l'esperança vestida elegantment la van dur fins la ciutat. Se'n va anar sense cap mena de remordiment, sense mirar enrere, la pressa per fugir no li permetia.
I ara, ara es trobava aquí, en un bar de vés saber on, aguantant les ximpleries del que es pensava que la salvaria d'allò que la feia fugir. Recordant aquell petó ridícul sota la pluja d'estels, repetint-se una i altra vegada que s'ha d'anar en compte amb el que desitges, que pot esdevenir real. No podia deixar de mirar-se les mans, com si allí hi hagués la resposta que feia tants anys que buscava.
De sobte la porta es va obrir, va alçar el cap i el vent li va esvalotar els cabells d'aram, feia tramuntana...

el meu "jefe"...

Ara, en català, va amb àtxe o sense àtxe?


Cal afegir-hi res més?
Té 37 anys acabats de fer...

fulles seques

M'acompanya el
trepig de fulles seques
cada matí.

efectes secundaris...

Ja han aparegut els efectes secundaris de la manca de pluja i el vent persistent d'aquests dies.
No puc amanyagar el gat, no puc tocar l'arxivador, en fa mitja basarda obrir portes, no puc acostar-me gaire a la fotocopiadora, el telèfon també em fa mitja por... i és que porto dos dies que m'enrampo amb tot. Fins i tot quan toco a algú.
I avui la cosa ja comença a ser preocupant, fins i tot m'he enrampat amb el telèfon, acostar-me'l a la cara per parlar ha estat suficient perquè em fotés una enrampada a la barbeta i estigués a punt de deixar-lo caure. He hagut de demanar al meu company de feina, que m'obrís l'arxivador, doncs 4 vegades que ho he intentat 4 ventellades que m'ha fotut.
Em passo el dia deixant anar petits crits i xiscles de dolor i sorpresa desagradable.
Aquest vespre haig d'anar al súper... tinc 2 hores per rumiar com obriré la porta sense quedar-m'hi mig electrocutada...
Si-us-plau... que plogui aviat... que dexi de fer vent.