striptease...

Avui m'he llevat tard, a 3/4 de 9. M'he trobat al meu germà mirant-se la F1, sense gaires ganes d'anar enlloc, fins que li he plantejat el tema bolets. Hem decidit acabar de riure una estona veient el renault de l'Alonso entrant rere el Ferrari del Schumi i ens hem posat en marxa. Ocells i bolets, ha dit que tocava. Però al matí no és bona hora per anar a veure ocells allà i de seguida ens hem endinsat al bosc. I quan dic endinsar, és endinsar. Ell, l'expert ha trobat de seguida 4 rossinyols, jo tenia prou feina per mirar on posava els peus. Sempre em quedo una mica enrere, i avui no ha sigut l'excepció, em poso a guaitar si veig algún bolet i ell se m'escapa. Estava farcit de bolets semblants als siurenys, que no he agafat, val més no arreplegar-los als desconeguts i/o sospitosos. Quan he vist on era ell, m'he adreçat cap allà i just quan l'he atrapat una abella se m'ha clavat al dit xic. Mareta meva quin mal!! Lamarequelavaparir!!!! Mentre intentava treure'm el fibló, amb un principi d'histèria, em fan pànic, he notat com hem tornaven a pessigar primer al braç esquerre, després al dret i més tard a sota el braç, al costat del pit. En tenia una dins la samarreta!! Sense pensar-m'ho ni un segon m'he tret la samarreta, mentre el meu germà em deia que marxés d'allà i que no fes anar els braços com una boja. Jo ja tenia un atac de pànic i d'histèria, tot junt; em semblava que tenia abelles o vespes per tot arreu, al cap, per tot el cos... amb la sensació de tenir-ne una al cap, he començat a picar-me, una i altra vegada, cridant al meu germà que me la treiés; sentia el seu zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz tota l'estona... ell mentrestant intentava matar, a cops de peu, la que hi havia dins la samarreta. Ja us ho podeu imaginar, a ell millor que no el pessiguin, n'és una mica al·lèrgic, jo plorant histèrica i corrents sense samarreta pel bosc. Fins que he vist un rossinyol. "aaaaaaaaaaah!!! aaaaaaaaah!!! merda d'abelles!! treu-me la del cap!!! No n'hi tens cap al cap, Neus. Que sí!!! que l'he morta, però encara hi és!!! treu-la!! treu-la!!! quin mal!!!! snif! snif! cullons!!! snif! snif! .... mira!!! un rossinyol!!!!! jeje!!" M'ha fet tanta ilusió que se m'ha passat tot de cop. El meu germà encara riu. M'ha preguntat si volia tornar a casa, que si em feia molt de mal podíem tornar i ja estava. Li he dit que no, si tot just acabàvem d'arribar! O sigui que per no tornar a passar pel mateix lloc, no fos cas, hem seguit la ruta del porc senglar. Anar al bosc amb el nen és tota una aventura, sempre!!! Semblava un capítol de "Perdidos", només ens faltava el guapo per curar-me les pessigades i el calvo per obrir-nos camí a cops de matxet. Hem pujat i baixat unes quantes vegades el barranc, hem collit uns quants rossinyols més, hem omplert una bossa de castanyes, hem trobat un esquelet de senglar, ens hem embardissat, hem rigut, m'he queixat, tinc el braç esquerre ben esgarrinxat, ell el dret, he baixat per llocs increïbles tot arrossegant el cul, una parella de pit-roigs m'han fet companyia una bona estona, quan he anat a buscar un "camí" més segur que el que tirava pel dret, un d'ells s'ha aturat més d'una vegada a uns 3 metres de mi, segur que encara riu, jo només de pensar-hi, només d'imaginar-me per allà avui, ja ho faig. Hem pogut gaudir d'una llum preciosa que s'escolava enmig de les branques fins arribar on érem. I finalment hem arribat a la carretera, carretera de bosc, clar. I cap a casa a dinar.

avui...

...hem deixat els bolets de banda i hem dedicat la jornada intensiva als ocells. De 7 a 2. Desde la Garrotxa fins a l'Alt Empordà.
A destacar l'àguila pescadora que ens ha sobrevolat amb un peix grandiós a les urpes. Preciosa. Impressionant.
Avui... m'han fet aquest regal:

porc senglar...

Aquest any la cosa serà complicada, no pas per falta de pluja. Per sort els boscos, almenys els d'aquí dalt, no pateixen sequera. La terra està humida, gràcies a la pluja de fa uns dies i a les boires matinals que permeten que la rosada ho cobreixi tot.
Aquest any el principal enemic dels bolets és el porc senglar. Hi ha zones senceres de bosc, on abans collíem rossinyols i escarlets que estan completament aixorrancades, no hi queda un pam del terra sense remoure. L'espectacle és dantesc i trist, molt trist.
Tot i així, tot i maleïr els ossos al porc senglar i sobretot a l'home per haver eliminat al seu depredador natural, quan ens en va sorprendre un enmig del camí, després de fer el revolt, no em vaig poder estar de meravellar-me amb la seva bellesa, la seva esveltesa, el seu color marró preciós, la seva cara de sorpresa i la seva agilitat saltant cap el bosc, per espiar-nos després, mig amagat, enmig de bardisses i arbustos. Fins i tot em va saber greu tenir la certesa de que els caçadors, que ens vam creuar més tard, el trobarien...

paisatge...

El meu paisatge quotidià vist des d'una altra perspectiva, a mig camí entre Ogassa i Camprodon, mentre vèiem passar centenars d'aligots vespers en migració, un matí de finals d'agost.

meme...

La Jaka em va convidar a fer un meme fa dies. Haig de triar quin és per a mi el millor post que he penjat. I la veritat és que no sabria quin triar i no pas precisament per trobar-los tots fantàstics. Em quedaria amb tots els que estàn relacionats d'alguna manera amb els ocells, doncs aquest bloc el vaig començar amb la idea de parlar només d'ocells, encara que hagi derivat, al cap de poc temps, en aquesta espècie de "matxembrat" que és ara. Però n'haig de triar un, i m'he decidit per aquest.
I bé... fent ús, vosaltres, de la memòria i, jo, abús de la confiança... hi ha algún post d'aquest humil bloc que recordeu especialment?

Se suposa que he de passar el meme a no sé quanta gent, però no em fan gaire el pes aquestes coses, o sigui que si algú en té ganes que el faci. Això sí, aviseu-me que m'agradarà xafardejar ;)

consciències...

#1
Vaig sortir de l'entrevista d'ahir força contenta de com havia anat. No pas per les condicions, que ben explicades ja no són tan bones com les dites per telèfon. En vaig sortir contenta perquè vaig veure que en sóc capaç.
No m'acaba de convèncer la seva proposta. Hi ha alguna cosa que grinyola. No vull cometre l'error d'aferrar-me a la primera oportunitat només per tenir pressa de fugir.
He pogut pensar-hi, potser per primera vegada en molt temps, fredament i ara sóc un mar de dubtes.
Ara sóc conscient de que pel fet de tenir pressa no es corre més ràpid.

#2
Pràcticament em sé de memòria els teus ulls. I la teva mirada encuriosida. Gairebé sé com és el teu somriure. De fet, puc tancar els ulls i veure'l, tot i que no somrius gaire. Ahir, quan me'n vaig adonar ja estava memoritzant les teves mans.
En vaig ser conscient ahir al vespre, quan vaig deixar anar els pensaments i la meva ment navegava al seu aire. Es va aturar en tu. Es va aturar quan es va adonar de que quan tu véns jo no sóc ben bé jo.

DIa D

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer.

Y cómo huir
cuando no quedan
islas para naufragar
al país
donde los sabios se retiran
del agravio de buscar
labios que sacan de quicio,
mentiras que ganan juicios
tan sumarios que envilecen
el cristal de los acuarios
de los peces de ciudad


que mordieron el anzuelo,
que bucean a ras del suelo,
que no merecen nadar.

Peces de ciudad - Sabina

I avui, dia D, intentaré netejar el vidre del meu aquari, vull allunyar-me d'aquest ham, vull nadar.
Avui tinc una entrevista de feina...
Ho sé, la canço no lliga massa amb el tema... o sí?

jornada intensiva...

Sona el despertador. 1/4 de 7. Hi ha mandra, molta mandra; però no hi fa res, es passa de seguida quan repasso mentalment el plàning del dia. No n'hi ha. Ahir vam decidir que aniríem als aiguamolls de l'Empordà, però que si ens venia de gust fer alguna altra cosa la faríem. Esmorzem i fem el passeig matinal amb els gossos. A les 7 ja som al cotxe. Direcció Empordà. Veiem la sortida del sol a l'alçada de Girona. Una preciositat. El cel, mig ennuvolat, està esplèndid. Arribem a l'Empordà, està tot inundat, els camps són bassals immensos d'aigua. És com si els aiguamolls haguéssin crescut desmesuradament. Fem la primera parada del dia. Al mateix lloc de sempre. Avui té un encant diferent, està pràcticament tot inundat i el que abans eren camps humits, ara són miralls d'un cel pintat per les primeres llums del dia. Hi ha milers d'orenetes, uns quants limículs, bernats pescaires, flamencs, cavalls, una cuereta groga... ens sobrevolen els sorollosos abellarols en plena migració... ens hi passem una bona estona intentant identificar un limícul, un tèrrit si no m'erro, cosa que a mi em sembla impossible, els veig a tots iguals. Omplo la càmera i els ulls de tot el que veig. Més tard ens arribem a l'aguait del Bruel, allà on sempre hi trobem corbs marins i ànecs de tota mena a l'hivern, avui està completament buit. Només hi ha aigua, molta aigua. Decidim probar sort en un altre aguait i el fang ens impedeix arribar-hi. Finalment anem a la platja de Sant Pere Pescador. Quan hi ha hagut tempesta sempre ens agrada anar-hi a passejar, s'inunda i sembla com si el mar hagués volgut guanyar terreny. S'hi està bé, molt bé. Competim per veure qui fa millors fotos tot rient, sabedors que la nostra competitivitat és de "mentida".
Veient que no hi ha gaires possibilitats de fer res més, decidim tornar cap a casa per la ruta "alternativa", guaitar els ocells que sí que sabem que són allà, dinar tranquil·lament i arribar-nos a fer una ullada al bosc, a veure si els bolets ja comencen a treure el nas. Però, ai! els nostres plans sempre corren el risc de ser canviats i a mig camí de casa, després d'observar al falcó, decidim que primer anirem a caçar bolets i ja ho tindrem fet. I tal dit, tal fet. En un pim pam m'he trobat envoltada de bardisses, arbres creixent sense cap criteri, teranyines, boixos... i rossinyols. N'hem trobat un bon grapadet, just per arribar a casa amb un somriure i satisfets. Això sí, a mi m'han costat un ull de la cara, que quan m'enfilava pel marge, un boix grèbol m'ha atacat i m'ha punxat l'ull esquerre... no vulgueu pas saber el mal que fa i la nosa que hi tinc ara mateix...

somnis III

No sé què en diria Freud del fet de somniar dues nits seguides amb els meus cabells... no sé com interpretaria que hi surto amb el cabell llarg i bonic.
Renoi, potser el subconscient m'està fent xantatge ara que he decidit tallar-me'l de nou ben curt?

Somnis II o Nit de llampecs...

Compartim habitació tots tres. Me n'adono mentre em poso el barnús al lavabo. No ho puc entendre. Què hi fa ella aquí? i jo? què hi faig jo allí? M'adono de que fa temps que l'enyoro, tot i estar junts no estem aprop, fa temps que no em sento especial. Però... però... i perquè me n'hauria de sentir amb ell? fa temps que el vaig deixar, no? El dubte m'envaeix...
Surto del lavabo. Ells dos estan somrient, còmodes amb la situació, amb una actitut de normalitat que encara em despista més. La meva incomoditat creix quan em diuen que ell m'ha enviat alguna cosa al mòbil, que ho miri, somriuen amb complicitat. No els vull fer cas, tinc la sensació de que m'estan parant una trampa. Entro de nou al lavabo, em vull assecar els cabells. Al mirall, m'adono sorpresa que els duc molt llargs... mentre intento fer funcionar l'assecador de cabells, obro el mòbil amb urgència... què m'haurà enviat? Ells dos entren i me'l volen prendre, per veure que hi ha... però perquè? si m'ho ha enviat ell ja ho ha de saber... i tot d'una em desperto. Plou amb força. Trona i llampega. Són les 6 del matí. Perquè recordo aquest somni precisament i no cap altre? L'enyoro? no ho crec pas, ja fa més de 2 anys de tot plegat... Ha estat plovent amb força fins les 8. Ara, encara plou... es faran bolets.

Nit de llampecs

somnis...

"Algunes coses les he vistes, d'altres les he descobertes i d'altres les he somiades. Però els meus somnis són tan importants com tot allò que vaig adquirir furtivament. Més importants, perquè són allò intuitiu en el seu estat més pur. Sense ells, els fets no són més que una espècie de despulles, com les perles soltes d'un collaret. Els somnis són tan veraços i manifestos com els reixats de ferro de França, que espurnegen negres sota la pluja. Més veraços, potser. Són l'esquelet de tota realitat."

James Salter (EEUU, 1925) _ Juego y distracción (fragmento)

Visca Catalunya!!

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel;
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel;
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu en duràs
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

http://www.rogepost.com/dn/08tm/Orfeo+Catala+-+El+Cant+De+La+Senyera.mp3

a la presó!

Arribo a casa molt emprenyada, indignada, cabrejada... però molt!! Amb el cor accelerat i les cames que encara em tremolen. Entro tot cridant: A la presó! A la presó els haurien de tancar a tots!!
Ma mare em mira sorpresa i em pregunta a qui. A tots els que tenen gossos petaners i els passegen sense lligar!!
I és que ja em direu, he sortit a passejar amb els gossos, no em fa cap gràcia treure'ls jo sola, per això he esperat que fossin més de les 8, que les iaies perilloses que passegen gossos amb piles ja estaven endreçades (amb perdó per les iaies, però és que també en tinc el nas ple d'elles i els seus aires de tenir tot el dret del món de fer els que els hi sembla, Oh!! et diuen, és que tu ja els has de lligar, els teus són gossos perillosos! és la seva excusa)
La passejada anava tal com jo volia, amb més de 60 quilos estirant-me però no gaire, només per la pressa d'arribar al prat i còrrer lliurement, i deslliurar-se del que els hi fa nosa, és clar. Mai els hem deixat solts si no hem tingut la certesa de que no hi ha ningú més al voltant, i el voltant ha de ser ampli.
A les cantonades, revolts i similars reduïa el pas, mai saps el que et pots trobar... i avui què ens hi hem trobat? Doncs un noi (un noi? carai que generosa estic, té 50 anys) passejant el seu gossot deslligat, fins aquí cap problema, ell no ens hi sabia pas allà. I què ha passat? doncs que ha fet uix! i ha passat de tot, quan li sobrava temps per agafar al seu gos, lligar-lo i passar o deixar-nos passar. I el seu gossot, evidentment, davant aquesta mostra de passotisme, ha arrencat a còrrer directe cap a nosaltres. Li he cridat a l'amo, o col·lega no ho sé, del gossot: Jo als meus no els podré aguantar, eh? I ell què ha fet? doncs m'ha somrigut amb suficiència...
Ja us ho podeu imaginar, dos boxers excitats a més no poder, primer per la presència del gossot, segon perquè el molt cabronàs ha vingut a provocar tot mossegant en Panxo. Una servidora mig estirada, tirada enrera, aguantant-los com podia, mentre li deia, mig histèrica: què, el penses agafar o què?, perquè el paio s'ho mirava,tot divertit. Ai sí!. I ha vingut tot tranquil, sense cap pressa, a agafar al seu gos, i enlloc de marxar, els meus encara estiraven i bordaven com bojos i si ell no marxava poca cosa podia fer jo, s'ha quedat allà, palplantat, mirant-nos tot somrient, tot encuriosit i li ha anat del canto d'un duru que no li deixo anar a la Nina i en Panxo, quan m'ha dit, tot rient: Carai, sí que tenen força aquests gossos! jejeje!
Més de 60 quilos entre tots dos, et sembla poc?!?! Ha sigut la meva resposta. Un resposta plena de ràbia i indignació... i el reguitzell d'insults que es mereixeria me'ls he empassat... i encara no sé perquè.

espirals...

Amb fe una muralla és una teranyina, sense fe una teranyina és una muralla.
Benjamin Franklin


i jo em pregunto...
... què és la fe?

regals...

... passejar amb els gossos cada dia.
... jugar amb ells al "nostre" prat.
... anar a caçar bolets i "perdre" l'estona buscant un picot negre, que ens avisava de la seva presència amb un crit regular.
... caminar damunt la fullaraca sense cap pressa.
... una tormenta de tarda amb molta aigua i llamps i trons.
... l'emoció de travessar un pont mig trencat tot aguantant la respiració.
... acariciar al gat, mentre dorm a la meva falda.
...

preludi...

Vol d'orenetes

dibuixant música,

matí grisós

preludi de canvis,

s'acosta la tardor.

l'amor...

" En contraposició a la unió simbiòtica, l'amor madur és ser-un sota la condició de conservar la pròpia integritat i independència i, per això, també la pròpia individualitat. L'amor de l'home és una força activa que derroca els murs pels quals l'home està separat dels seus proïsmes, i que els uneix amb els altres. L'amor li permet superar el sentiment d'aïllament i separació, però li permet també romandre fidel a si mateix i conservar la seva integritat, el seu ésser-així. En l'amor es dóna la paradoxa que dos éssers arriben a ser un i, no obstant això, segueixen sent dos... L'amor és una activitat, i no un afecte passiu. Es pot descriure, d'una forma molt general, amb l'afirmació que l'amor és, sobretot, un donar i no un rebre. "

Erich Fromm _ L'art d'estimar (Fragment)

a vegades...

... m'agradaria ser un home.
Ho dic amb total convenciment, amb tota la seguretat del món, amb tota la certesa de la que sóc capaç de tenir.
I el motiu és ben senzill: m'agrada el seu concepte d'amistat.
És d'una senzillesa exquisida.

boira...

Avui el dia s'ha llevat emboirat. No era una bona notícia, amb un temps així, si hi havia migració, passaria per algun altre indret, on el cel es veiés blau i clar. Hem estat a punt de renunciar a "l'aventura", però ens hem acostat cap al lloc on ens havíem d'enfilar i la boira no hi arribava. Hem començat a fer camí amb l'esperança de que, a mesura que el sol s'enfortís, la boira s'anés escampant. La caminada no ha sigut massa llarga, un xic més d'una hora, però sí força dura. La boira ens ha anat seguint muntanya amunt i, un cop dalt, ens ha acabat embolcallant. Estàvem envoltats del no res.
L'espectacle era meravellós, tot i que no ens ha fet gaire gràcia. Si continuava així tot el matí no veuríem absolutament res. Des d'un altre punt d'obsevació ens han dit que semblava que començava a escampar i nosaltres, entre ullada i ullada de sol, ens hem quedat esperant una bona estona per si un cas l'horitzó se'ns presentava una mica més clar. Quan hem deixat de veure l'última espurna de cel blau hem començat a desfer el camí.
No hem vist cap ocell, a part d'una mallerengua carbonera que volava agosaradament enmig de la boira. Malgrat tot no m'ha sabut gens de greu haver "perdut" el matí d'aquesta manera. Ho he tingut tot menys els ocells, però jo, amb la nostra complicitat, em sento molt més que privilegiada.

dissabte...

Mentre em llegiu (si és que ho feu aquest dissabte al matí) jo m'estaré recuperant de la caminada que hauré fet.
Toca, de nou, matí ornitològic. Un nou punt de pas per les aus migratòries.
Hi haurà confidències, riures, silencis, bromes, complicitat... i ocells.