dia #20 ...

-Ripollès. 9:13 am.

Tenim els dos cistells plens (el meu no gaire) dins el cotxe. El nen guaita ocells, jo guaito el paisatge i algun ocell. De tant en tant creuem una frase. La resta de temps el silenci l'omplen les esquetlles i els mugits de les vaques, les cigarres, les converses dels ocells...

Fa sol i més enllà la vall resta amagada sota un mar de boira.

-Ripollès. 10:00 am.

Uns quilòmetres més enllà.

Hi ha cotxes, aquí sempre n'hi ha. Les vaques jauen i prenen paciència amb les mosques. Baixem del cotxe amb la intenció de mirar si trobem algun altre bolet. Abans però, mirem enlaire per si veiem algun bitxo migrant i comença el festival. Bolets? hem vingut a buscar bolets? i ara!

Ens passem més de tres hores mirat enlaire i veient com els aligots vespers s'enlairen fent cercles fins a trobar una tèrmica i poder seguir el corrent d'aire en direcció sud. En comptem 208, en grups de dos fins a 40 i amb algun que vola en solitari.

Els voltors ressegueixen tot l'horitzó sense batre les ales en cap moment. Passen i tornen a passar aprofitant els corrents d'aire.

Veiem milans negres, falciots i orenetes. Pinsans comuns i borroners. L'àguila marcenca, una calçada. Cotolius, mallerengues, mosquiters, escorxadors, còlit gris, pit-roigs. Esparvers, cornelles, aligots comuns, xoriguers...

Dos moments.

#1

-Allà, -senyalo amb el dit cap a la dreta- dos a sota el núvol. Què són?

-Pernis.

El nen els segueix amb els prismàtics. Jo miro cap un altre costat si en veig més.

-Neus...

-Mana

-Mira enlaire, aquí a sobre.

I em trobo amb 10 pernis sobrevolant-nos, amb una coreografia perfectament sincronitzada es van enfilant mica en mica dibuixant el símbol de l'infinit. Al cap de poc un milà negre s'afegeix al grup. Quan són prou enlaire i troben una bona tèrmica posen la directa i allò que eren unes aus meravelloses a les que quasi podies comptar les plomes de les ales passen a ser uns punts indefinits cada vegada més allunyats fins que desapareixen.

#2

El nen es passa el matí demanant un grup de cigonyes i que dins el grup n'hi hagi una de negra.

Quan estem a punt de marxar em diu que un moment, que s'apropa un altre grup i comença a comptar:

-Un, dos, tres... són pernis i hi ha dues cigonyes negres.

-Au va. Tira milles nen.

-Que sí, que és veritat.

-Va...

I quan li veig la cara m'ho crec.

Al final passen les dues cigonyes negres soles, elegantíssimes, precioses, ràpides.

No sóc capaç de reproduir els sons i exclamacions de sorpresa, admiració, goig, satisfacció... que vam deixar anar.

Vam marxar contents però amb certa recança. Quants ocells, i quins, passaran mentre no hi som?

dia #19 ...

Començo el dia pensant en el que vaig llegir abans d'anar a dormir.

Una miliciana republicana i el seu diari. 5 companyes infermeres, entre elles la del diari, violades i assassinades a Mallorca.

Vull tenir la capacitat de viatjar en el temps.

Voldria fer-me historiadora, investigadora.

M'agradaria poder-li donar informació a en Jaqme.

Coneixeu algun descendent d'algú de Sabadell que embarqués cap a Mallorca per lluitar al costat de la República?

Ahir també llegia com a Lugo els habitants d'un poble amenaçaven als qui tenien permís per a buscar una fossa. Volien frustrar l'exhumació dels cossos d'unes persones assassinades i enterrades a pilons. Creuen que els seus familiars no tenen cap dret a enterrar-los dignament.

Hi ha jutges que incompleixen el seu deure i no es presenten quan se'ls reclama un cop trobades les restes humanes.

No parlem de trossos de ceràmica. Ni de restes humanes d'una raça que ja no existeix i que fa milenis que es va extingir. Parlem d'assassinats. Tan se val el color de la jaqueta de la persona morta. Però si resulta que és roja sí que importa. Molt. Fins i tot m'atreviria a dir que massa. Els vestits de roig no tenen drets humans. No els van tenir en el moment de la seva mort, tampoc en tenen ara.

He llegit com algunes persones acusen als que recuperen els cossos dels morts, de posar els ossos ells mateixos abans d'anar a fer forats a terra.

En quin país vivim?

Quina societat és aquesta que menysprea fins a límits insospitables la vida?

Com pot ser que pensem que vivim en una democràcia?

Qui es creu realment que vivim en llibertat?

Podem ser lliures si quan demanem que desenterrin al nostre pare o avi o mare o cosí o marit o germà o muller... d'una cuneta per poder-lo portar al cementiri ens trobem com a resposta un no rotund?

Podem ser lliures quan el testimoni que diu on és la fossa s'ha de fer enrere perquè ha rebut amenaces?

Podem ser lliures quan els documents de les persones assassinades van criant pols perquè ningú té temps d'ordenar-los, mimar-los, cuidar-los, retornar-los, classificar-los...

Com podem trobar la gent que hem perdut?

Avui he estat tot el dia donant voltes a això.

A casa vam tenir sort, l'avi va arreplegar el tifus quan creuava la frontera amb França per fugir cap a Mèxic. El van portar a l'hospital militar i un cop recuperat, quan tothom es pensava que es moriria, li va tocar fer treballs forçats després de passar per Argelès..

Va poder tornar a casa. Les fotos d'aquella època mostren un rostre demacrat, cadavèric.

Fins fa molt poc no volia parlar de res del que va veure i viure. Farà 94 anys aquest novembre.

Jo tinc l'avi a casa. N'hi ha que encara el tenen enterrat al mig del bosc o en una cuneta.

Asociación para la recuperación de la memoria histórica

dia #18 ...

Avui ha sigut un dia complicat. D'un malestar continu i amb poques possibilitats de fer res. No he pogut llegir, no he pogut posar-me a l'ordinador a fer coses, no he pogut moure'm si no era amb suavitat, no he pogut fer ganxet gaire estona. Encara ara estar-me davant la pantalla em mareja. Ha sigut un dia feixuc, calorós, aixafador, de mal portar. I finalment ha començat a bufar vent de Ponent i ha semblat que em començava a trobar millor. El Ponent no m'agrada, però aquesta vegada l'agraeixo. Sóc un baròmetre humà.

Escric aquest post asseguda a terra al terrat mirant (quan no escric) les estrelles. Estic intentant fer una foto però no me n'acabo de sortir. Tinc tota la nit per anar-ho provant, que vol dir que m'hi estaré fins que me'n cansi. Les que porto fetes fins ara són totes per llençar, però vaja, s'hi està bé aquí. A més m'acaba d'arribar una foto molt guapa de Huelva dels meus amors madrilenys, just avui que els he escrit unes postals fetes amb fotos meves. Algú en diria telepatia d'això.

Em sembla que ara he ensopegat un bon enquadrament per la foto. Just quan el cel s'està tapant i és que durant aquestes vacances no he tingut gaire sort amb les estrelles.

Aquesta és la quarta nit de lluna. Avui l'he vista abans d'anar a dormir. Les altres vegades l'he espiada a la nit, en hores petites, quan m'aixecava per no poder dormir o simplement per fer un pipí. M'agrada veure que la nit és clara i descobrir la lluna just a l'escletxa que hi ha entre la persiana mig enrotllada i el marc de la porta.

Quatre vegades que he vist la lluna i he pensat: això és un post.

Acabo de veure l'última foto. El terrat de casa no és un bon lloc per fer segons quin tipus de fotos, massa contaminació lumínica. El vent tampoc m'hi ha ajudat gaire. Demà potser la poso, avui ja és massa tard.

dia #17 ...

dia #16 ...

Al matí ens ha visitat la Jana, la nena de la memòria prodigiosa, alta i guapa com ella sola.

A la tarda he anat a visitar a la S i a l'Arnau, el nen més preciós del poble i part de l'estranger. Un nen d'un any i mig que no calla mai.

Amb privilegis com aquests trobar-se malament és una anècdota absurda.

dia #15 ...

Hi ha una duna, sobre la duna una cadira, sobre la cadira una dona. La dona observa la platja amb uns prismàtics.

Hi ha una Ester i un Arnau, d'uns 4 i 6 anys respectivament, no penso pas que m'erri de gaire. Són germans. Juguen i riuen. Els avis els vigilen somrients. Quan l'avi s'adona que la parella que tenen davant està dormint, crida a l'Ester i li diu alguna cosa fluixet. A partir d'aquest moment, l'Ester passa i traspassa sense aixecar la veu per res i procurant passar el més desapercebuda possible mentre mira la parella de reüll, preocupada per si els molesta.

Hi ha un Nathan (foto) i la seva mare. El pare, que hi és però no hi és, totalment abstret al que l'envolta llegeix una novel·la. La mare es passa més d'una hora jugant amb el nen, fent castells, tirant petxines a l'aigua, animant-lo amb paraules, que no entenc, plenes d'alegria. A la cara, en Nathan, hi porta pintures de guerra fetes amb protector solar. Té els ulls del color del cel i del color del mar. Els cabells són del color del sol.

Hi ha un mar amb fils gruixuts de plata i un cel amb cabdells blancs esfilagarsats.

El vent és un element intrínsec a la platja de Sant Pere Pescador, com el Mugró retallat a l'horitzó, pràcticament sempre darrera un vel de calitja sedosa.

dia #14 ...

L'arnau ja diu frases senceres.

'mama bucà pitota mèda'

M'ha demanat patates (estrellitas) molt educadament.

'etelles tipau'

Ha xerrat molt, ha dit moltes paraules i molt ben dites. Però he tingut tanta feina a bavejar, feia tant de temps que no el veia i l'última vegada no estava gaire fi, que no he sigut capaç de collir-ne ni la meitat.

Avui l'Arnau estava molt content.

dia #13 ...

Don Andrés Iniesta i Luján està més murènu que jo.

4-0

dia #12 ...

migranya

Girona

dia #11 ...

hi ha dies que s'han de deixar passar

Efecte dominó - u_mä

dia #10 ...

i m'he passat la major part del dia garlant pels descosits

dia #9 ...

Feia tres setmanes i dos dies que no ens vèiem. M'ha agafat de la mà i m'ha portat fins l'escala. A Xàio. Amb la o oberta. I ha començat a pujar les escales de quatre grapes tota sola. Jo al darrera, ben a prop, per vigilar-la. Un cop a dalt m'ha ensenyat el cavalls que jo, per saber-los-hi, ja no els veig tot i veure'ls desenes de vegades al dia. Hem arribat a la meva habitació. En Pèsol estava allargant mandrosament una becaina de sis hores. Se l'ha mirat. Xàio. Amb la o oberta. I m'ha assenyalat l'armari on hi guardo un gosset petit de vellut. Li vaig deixar per jugar fa tres setmanes i dos dies.

Aquesta nena té massa memòria, he dit. La seva iaia hi ha estat d'acord.

Al fora, sota la sarment, hem començat a fer bombolles, a la Jana li agraden molt. He pensat que podria aprofitar l'avinentesa per intentar caçar alguna bombolla, em feia gràcia atrapar tots els colors que s'hi dibuixen. Quan la Jana m'ha vist aparèixer amb la càmera s'ha quedat quieta, s'ha assegut ràpidament a l'últim escaló i ha mirat l'objectiu somrient. A punt per la foto.

Mentre intentava atrapar bombolles, preguntava per en Xàio i venia corrents a mirar-se a la pantalla de la càmera. A Nena. I també controlava els moviments de l'oque (oncle) i els del pí (padrí).

dia #8 ...

matí garrotxí

tarda empordanesa

se m'escolen les paraules talment com la sorra fina de la platja se m'escapa dels dits...

dia #7 ...

dia musical

dia #6 ...

un dia de tardor enmig de l'agost

dia #5 ...

cert, clar i breu: com més va més m'assemblo al meu gat.

dia #4 ...

dia #3 ...

... que s'acaba llegint una novel·la de la mare asseguda al balancí de la mare i escoltant l'òpera preferida de la mare... i meva.

... amb el gat a la falda ...

dia #2 ...

aquí les veureu més grans...

dia #1 ...

Es comença el dia passejant mentre la Mediterrània et mulla els peus amb un vaivé cadenciós.

S'acaba la tarda tornant de comprar sota el paraigües mentre la pluja et mulla els peus al ritme del vent.

S'acaba el dia gronxant-se en el balancí de la mare amb el gat a la falda ronronejant.

2mils ...

Vallter (2000m) - Portella de Mantet (2400m) - Pic de la Dona (2704m) - Puig d'Ombriaga (2634m) - Coll de la Geganta (2611m) - Vallter (2000m)

El primer itinerari era Vallter - Portella de Mantet - Pic de la Dona - Puig d'Ombriaga - Coll de la Geganta - Bassibers (2845m) - Bastiments - Coll de la Marrana - Ull de Ter - Vallter.

Quan érem al Pic de la Dona he sapigut que no podria fer-ho tot i he mig quedat amb la meva germana gran d'esperar-los a Bastiments mentre ells feien Bassibers. Tot plegat tardaria el mateix jo fent mig trajecte que ells tot, n'estava convençuda. Però quan hem arribat al Coll de la Geganta m'he vist incapaç de pujar a Bastiments. Massa dies sense caminar, un matí amb una pobra mentalització i la ignorància de com em reaccionaria l'esquena i el genoll esquerre baixant m'han fet desistir. Hem quedat que ells farien Bassibers i Bastiments i que baixarien per la Geganta.

He començat a baixar i quan m'he aturat per retratar unes flors els he vist que també venien. No els feia gràcia deixar-me sola, m'han dit. Vés-ho a entendre. Hem ben esmorzat, hem pres el solet una estona mentre la fèiem petar i hem anat baixant.

El meu genoll esquerre s'ha queixat a més de mitja baixada, quan s'ha tornat més dura i ja quasi entràvem a la pista d'esquí. Serà qüestió d'aprofitar les vacances per caminar cada dia i posar-lo a to mica en mica. Això si puc anar-hi és clar...

Pujant a Mantet tararejava mentalment aquesta cançó...

it's the magical mystery kind ...

*Em descuidava el recompte!

Uns cinquanta voltors, un estol d'un centenar de gralles del bec vermell, cotxes fumades, pinsans, un sit negre, còlits grisos, una merla de pit blanc, un xoriguer.

Una altre dia al Pirineu sense veure el Trencalòs.

demà ...

Pirineus

Sara ...

Nit de dissabte. Sopar a la fresca, havíem de ser 5 i acabem siguent 9. Davant meu s'hi asseu la parella d'en S. Cabells negres com la nit estirats com filferros rebels, s'endevinen arrissats i encara més rebels si se'ls deixés estar al seu aire i amb naturalitat. Els seus ulls grans i curiosos, també foscos, brillen sota les pestanyes llargues i semblen estar fent una pregunta eterna. És una noieta menuda i decidida de 20 anys (a mig sopar m'ho va dir). Li pregunto pel seu nom, doncs ningú ens ha presentat.

-Sara.

-Oh! un nom preciós... m'has fet venir al cap una cançó que m'agrada molt i es diu Sarah.

L'E, prenyada de nou mesos i a punt de parir, ens està escoltant i es posa a cantar una cançó que jo desconec. Quasi ni l'escolto i la tallo.

-No, no, estava pensant en la de Bob Dylan...

I sense adonar-me'n em poso a cantar-ne el poc que en sé i tararejo la melodia fins que, avergonyida, paro bruscament fent un gest amb la mà com volent esborrar els sons que he deixat anar.

La Sara em somriu. Jo també ho faig acompanyant el somriure amb una ganyota.

No sé exactament perquè però tinc la necessitat de parlar amb la Sara, l'envolta una mena d'aire de desemparada que em desperta tendresa. Em fa gràcia veure com gaudeix posant salsa picant, de les patates braves, a tot el que té intenció de menjar, amb un gest de 'em ve de gust fer-ho així i per més que hi poseu pegues així ho penso fer'. M'agrada. Quan els que la coneixen li comencen a dir que la salsa li passarà factura, que està boja de posar-ne tanta a tot arreu, ella s'encongeix d'espatlles i diu:

-A mi m'agrada.

La seva pell és quasi tan fosca com els seus ulls i els cabells. Una pell fina i bonica que contrasta escandalosament amb la meva, clara i pigallada.

Quan li pregunto d'on és em diu que de Mataró. Ella sap que no li pregunto per això, doncs tot i que parla un català preciós es nota que no és nascuda a Catalunya. No és que m'importi, només que m'agrada saber d'on ve la gent i que em parli del seu país. Com que veig que no vol parlar-ne no dic res, suposant que es deu haver trobat amb més d'un i de dos i de tres rebuigs quan ha dit d'on venia. Ha de ser molt dur que et facin avergonyir dels teus orígens una colla d'ignorants estúpids.

El sopar segueix el seu curs entre converses sobre pets, riures, records, esperances... I gradualment ens n'anem tots a dormir.

L'endemà li pregunto a la meva cunyada d'on és la Sara, d'on ve.

-És marroquina.

Quan la torni a veure parlarem de Marroc, segur.

diumenge ...

Un passeig light pels peus del Balandrau. Vam quedar abrigats, literalment, de mosquits.

Sensació de retrobament. Verds, blaus, flors, vaques, papallones buscant recer del vent, marmotes xafarderes i espantadisses, aire fred i aigua corrent alegrement.

Voltors, aligots, còlits, una parella de verderoles, un xoriguer, mitja lluna.

Esmorzar asseguts en un banc a més de mil metres.

Mercat dominical, fira d'artesania a Camprodon i la sensació de tornar a casa sempre que visito aquestes contrades.