divendres, 26 de febrer del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
sort de la pedra si no el vent se t'endú.
ResponEliminaBon moments!
Jajajaja la foto d'emulant Obèlix és boníssima!!... Ara bé, ell portava els menhirs un pel més grans, eh? ;-))
ResponEliminaLa segona foto és fantàstica: Tant el paisatge com la model, que sembla completament integrada en la natura i gaudint intensament del moment!!
Demà no aneu enlloc, eh? que farà molt mal temps. No feu imprudències :-))
La vaig traginar poca estona la pedra Estrip, prou feina tenia a traginar-me a mi mateixa ;)
ResponEliminaBons moments, sí.
jejeje quan pujo i vaig sense bastons tinc la mania de posar les mans darrera l'esquena Assumpta i el meu germà no va parar fins que va trobar la pedra adient i va fer la foto... vam ben riure :)
Estic pensant en comprar-me una pantalons ratllats... verticalment, és clar!
La model devia estar pensant que si pogués volar es deixaria dur pel vent enlloc de baixar a peu... o no, el que tenia a davant era una meravella.
Demà ens tornem a trobar tots, per anar a casa la meva cosina a celebrar el primer any de la Jana, o sigui que no pateixis ben gota, tot plegat podem caure d'una cadira o un sofà ;)
Bon cap de setmana maca! petons.
Com a Obèlix no et guanyaries la vida, la veritat. Però fent fotos pel fons d'escriptori ja és una altra cosa. No és la primera que et veig d'aquestes que te les podries posar, i en l'altra també hi sorties tu. Si és que ets per emmarcar!
ResponEliminaHo sé Xexu, només em surt bé la trena d'un costat, l'altra no hi ha manera.
ResponEliminaRecordo la que vols dir, estic al riu, també la va fer el meu germà, el mèrit és tot seu, jo 'només' hi era.
Jo, per emmarcar? jajajaja
La segona foto és per emmarcar! Un secret: sempre confoc Astèrix amb Obèlix...
ResponEliminajejejeje
ResponEliminadona, la pedra no és gaire Obélix! una mica més petita i no es veu!
jajaja
Rl meu germà és un gran fotògraf Jordi :-) gràcies per la part que em toca!
ResponEliminaMentre no me'l confonguis amb l'Ideafix rai! jejeje
Encara avui se'n rivien tot dinant de la ditxosa pedra Deric... si és que... jo tampoc sóc tan grossa com l'Obèlix, ni vaig caure dins una marmita ;-P
jejeje
Em passa el mateix que al Jordi; igual que no sé quí és Zipi i qui Zape, tampoc recordo mai qui és Obelix i qui Asterix. Sé que n'hi ha un anomenat Panoramix :)
ResponEliminaPer panoramix (broma meva i de qualitat) la de la foto moment 3!!!
Va, et donaré, a tu i per extensió a en Jordi, una pista per a no confondre'ls.
ResponEliminaObèlix = obès
Astèrix = astut
Zipi i Zape ja em superen!
M'encanta aquesta 'broma'! Gràcies, maco!