Girona emplujada ...

M'agrada Girona i la pluja. I m'agrada Girona emplujada, malgrat les rajoles soltes esquitxin les cames amb aigua bruta. O que la gent no miri res i rebi cops de paraigua per tot arreu.
M'agrada i molt passejar-me pels ponts de l'Onyar. Sobretot quan plou. Sobretot el de l'Eiffel. Passar-hi ben a poc a poc, mirant a banda i banda. Observant els coloms agrupats sota una balconada que no és de cap color en concret, els gavians jugant amb l'aire i l'aigua, els ànecs collverd creuant d'una banda a l'altra nedant i un esplugabous al bell mig del riu, quiet, imperturbable, parant la pluja...
M'agrada veure com cau l'aigua damunt de l'aigua i observar, amb un punt de sorpresa incomprensible, com no plou sota el pont.

immortalitat ...

Obro el correu i em trobo un mail de la Fundación Vicente Ferrer. Em fan memòria de que és un dels 3 finalistes de Català de l'any. També em recorden el seu estat delicat de salut. Fa dies que vaig seguint la seva evolució. Ahir deien que havia millorat una mica, tot i estar en una situació força complicada. Hi ha persones que no penses que s'hagin de morir mai. I Vicente Ferrer n'és una. Quan jo pugui anar a Anantapur ell segurament ja no hi serà, almenys físicament. Perquè una persona com ell ha de ser immortal per força.

hauria de ploure ...

Demà no s'esperen pluges.
Quin mal cap que té aquest temps.
Hauria de ploure, molt.
Hauria de ploure a poc a poc, com ahir, i a bots i a barrals.
Hauria de ploure dolçament i amb ràbia.
A poder ser molt.
Una bona tempesta, amb llamps i trons i aigua a cabassats.
I amb els rius baixant alegrement i els pantans vessant per dalt.
Una pluja fina que ho anés amarant tot, mica en mica.
Que els boscos quedessin xops i enfangats.
Tant que s'endugués tota la pols acumulada.
Tot allò que fa nosa i no serveix de res.
Records i memòries absurdes.
Hauria de ploure molt, fins que tot quedés net altra vegada.
Sense cap branca morta torbant el pas.
Net i polit i buit.
Ben buit.
I després, quan tornés a sortir el sol, o fins i tot abans, començar a omplir de nou.

plou poc a poc...

Plou poc a poc,
tot s'acaba mullant
amb un bes lent.

.
.
.

apunts [10] ...

Viatjant al passat a través del bloc, m'he adonat de que sempre porto malament la transició hivern-primavera ... Massa llum de cop, potser?


Si conegués a algun budista, segurament em diria que no em trobo bé perquè he acumulat massa energia negativa. No en conec cap, i qui conec em diu que alguna cosa m'ha fet mal. Jo només sé que el meu estòmac no està per gaires festivals. I que si alguna cosa m'hagués fet mal, a hores d'ara ja hauria d'estar bé.


Llegeixo la biografia d'Indra Devi amb una mica de recança. La traducció al castellà és horrorosa. La història d'aquesta yogui, prou interessant, té algun punt de fantasia que em fa grinyolar tota la resta. Malgrat tot, l'acabaré.


M'esperava el pont de maig amb molta il·lusió, m'esperava Madrid. M'esperava ...
Ara ja no podrà ser. Haurem de buscar un altre dia, cosa gens fàcil.
L'1 de maig toca bateig. I sí, fa gràcia, però no il·lusió.
No pas la mateixa que anar a Madrid.


Em faig meu un altre banc del parc. Ja és el tercer. Els altres dos ja no m'agraden com abans. Aquí tinc un arbust altíssim que fa de respatller, on ahir les mallerengues blaves festejaven completament alienes a mi.


Ara, quan són tres quarts d'onze, encara no he fet cap cafè... i ja m'enfilo per les parets.
S'apropa un canvi de temps, massa que ho noto.

recollint haikus ...

M'atrapen les dotze tot recollint haikus.
Feia dies que ho portava de cap i ahir, finalment, m'hi vaig posar.
La feina, però, no està acabada. Voldria posar-hi tots els haikus que he posat aquí i també els que no he posat enlloc... sense presses.

el futur ...

Lento pero viene

Lento viene el futuro lento pero viene ahora está más allá de las nubes ramplonas y de unas cimas ágiles que aún no se distinguen y mas allá del trueno y de la araña demorándose viene como una flor porfiada que vigilara al sol a lo mejor es eso la vida cotidiana prepara bienvenidas cierra caldos de usura abre memorias vírgenes pero él no tiene prisa lento viene por fin como su respuesta su pan para la hambruna sus magullados ángeles sus fieles golondrinas lento pero no lánguido ni ufano ni aguafiestas sencillamente viene con su afilada hoja y su balanza preguntando ante todo por los sueños y luego por las patrias los recuerdos yacentes y los recién nacidos lento viene el futuro con sus lunes y sus marzos con sus puños y ojeras y propuestas lento y no obstante raudo como estrella pobre sin nombre todavía convaleciente y lento remordido soberbio modestísimo ese experto futuro que nos inventamos nosotros y el azar cada vez más nosotros y menos el azar. Mario Bendetti

Esbataneu finestres,
que la pols no és la mort.

Obriu les mans,
que cap gota de pluja
no caigui en terra estèril.

No hi ha cap mot bastard,
però rere cada paraula
hi alena un home.

Pareu l'orella al vent.
Renteu la roba amb l'aigua
manyaga dels torrents.

Sembreu l'asfalt d'anades i vingudes,
rossoleu pels pendents,
devasteu l'horitzó,
barreu les deus del somni.
La vida creix a l'ull de les escales.

La mort és l'únic límit de la cursa.
Tot altre atur
és una marxa enrera.

Només els xàfecs
purifiquen l'aire.


Miquel Martí i Pol _ de Llibre sense títol (1970-1971)

"doncs canvia el post!"

I això és el que faig.
No puc pas dir-te que no i menys si m'ho dius de la manera com m'ho has dit.

Macondo també és un lloc bonic, saps?
Un lloc on hi ha ocells de colors que refilen tot el dia.
On les persones s'ajuden i es fan costat.
On la familia juga un paper important.
On hi ha lligams que valen més que els de la sang.

On hi ha abraçades que valen mitja vida.
Gràcies, maca. Jo també t'estimo.

Macondo ...

A vegades tinc la sensació de que no hi espatllaria ben res en aquest poble que mai ha existit.

Temps circular.
La mateixa història repetida una i altra vegada.

Potser també arribarà un dia en que tancaré portes i finestres i em limitaré a viure només de portes endins.
Totalment aliena a tot el que passi a fora.
Completament immune a tot.

O potser ... començaré una guerra contra tot i contra tothom, on perdré totes les batalles.

Fins i tot podria ser que arribés una forta ventada i se m'endugués ben lluny, sense deixar cap rastre.
Ni tan sols un record...

Definitivament Macondo existeix.

re-aprendre ...

A vegades, sense saber massa el perquè i el com, fuig de la memòria el que s'ha après durant els darrers temps. I sembla que no pugui ser, doncs aprendre-ho ha deixat cicatrius prou visibles. D'aquelles que, si hi passes el dit suaument, encara couen una mica. Segurament és que, pell endins, encara no han acabat de curar. I em pregunto si ho faran mai i deixo la pregunta a l'aire, mandrosament, sense massa ganes de saber-ne la resposta. Hi ha coses que val més no saber, hi ha coses que possiblement no ens les hauríem de preguntar. Hi ha temporades que em pregunto massa, que necessito saber massa, que voldria conèixer el perquè de tot. I després em col·lapso i desfaig un camí que no hauria de desfer mai. Passo uns dies caminant per la corda fluixa, fent equilibris per no caure al costat més fosc de mi mateixa. I quasi sempre trobo un fil, fràgil però prou fort, on poder-me aferrar i no caure. A voltes, enlloc d'un en són més, i només cal anar-los trenant, mica en mica, amb paciència, sense pressa, fins aconseguir tenir una corda prou sòlida com per no patir, durant força temps amb una mica de sort, el vertígen de caminar al llindar de l'abisme.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Aprendre - Lluís Llach _ 1984

magnòlia ...

Les flors de la magnòlia ja han esclatat totes, transformant-la en un arbre encara més preciós. Just quan m'he assegut al banc de davant, m'ha passat una fletxa pràcticament arran de nas. M'he girat i he vist una mallerenga cuallarga. Estirant el braç l'hauria pogut tocar, si ella no s'hagués de moure és clar. Al cap d'uns segons ja n'eren dues. Descarades com un parell de pit-roigs; totalment alienes a la meva presència, massa propera per qualsevol ocell.

Festeig alat,
n'és un bon testimoni
l'arbre florit.

Foto: Andy Bright

Welcome, Ghosts

Després d'un dissabte gris, vaig anar a dormir amb la intenció de canviar el color de diumenge. He saltat del llit amb la mandra enganxada a la pell i als cabells, he esmorzat una mica (un cafè amb llet), he preparat una bossa, la càmera, he carregat un plàtan i una cola i me n'he anat Buscaró amunt. El paisatge après de memòria ja no hi era. I m'ha costat una bona estona trobar què era el que veia diferent. Els esbarzers, romagueres, arbres creixent sense cap altre criteri que el seu, arbustos incontrolats... la selva garrotxina ha estat estassada, els arbres podats, i tot net i polit per poder-hi fer pasturar el ramat, suposo. Vaig enfilant pista amunt sense mirar res més que on poso els peus, no pas per ser un tram difícil, que no n'és gens, sinó perquè tinc el cap tan ple de pensaments espessos que em costa fins i tot aixecar-lo. Només estic atenta als sons que surten del bosc. Sons i pensaments. Cants de colors i pensaments grisosos. No observo res del que m'envolta fins que deixo la pista i enfilo cap a les Serres. Allà el paisatge també ha canviat, però per caprici de la natura. La neu d'aquest hivern ha trencat més d'un arbre. Les vores del camí estan plenes de violes. Sons, colors liles, olor dolça i pensaments. I arribo fins les Serres i faig quatre fotos a les runes i quan acabo, per enèssima vegada en la meva vida, poso la mà sobre una pedra del llindar d'una porta i espero, inútilment, que passi alguna cosa, sentir alguna cosa. Després vaig fins la roca de basalt que hi ha davant del roure. No és la primera vegada que m'hi assec a pensar o simplement a deixar passar el temps. Hi ha quatre núvols que mig tapen el sol a estones i juguen a canviar la llum del paisatge. Em limito a observar i a escoltar. Fins i tot intento fer una mica de meditació, intent totalment frustrat com cada vegada que ho he provat. Els pensaments pesen massa i els deixo fer. No en puc seguir cap de sencer, però sé que són tots peces d'un mateix trencaclosques. M'espolso l'espurna de tristesa que s'està expandint i començo a mirar a través del visor. I desapareixo. I recordo que f em deia, fa uns tres anys, que tinc molt bon ull però una tècnica horrible. I somric pensant que a mi m'és igual i que ell ja ho sap. Jo sóc aficionada, ell professional. Vaig fent fotos i veig el paisatge d'una alta manera, es podria dir que per primera vegada en tot el matí, el veig. Arribo fins la Costa. Veig els Pirineus, banyats de blanc i blaus, mig camuflats a l'horitzó, com una visió fantasmagòrica. Em menjo el plàtan, bec una mica de cola i atrapo un parell de sargantanes. Corredisses damunt una paret plena d'història, sol a l'esquena, clics de càmera, vols i veus humanes. Instintivament m'amago. No tinc cap ganes de trobar a ningú. Però la trobada és inevitable, doncs vénen directament cap allà on sóc jo. Bon dia, bon dia, què noia retratant el paisatge?, psí... I me'n vaig tot desfent el camí cap a casa, pensant que tot i que volia estar sola m'hauria agradat passejar acompanyada.

I el diumenge acabarà amb un to blau-gris, blau-blanc-gris. Com els Pirineus fantasmagòrics.

22:41
Finalment el dia s'acabarà de color verd, el verd dels ulls de l'Ana.

el temps no és lineal ...

...que sepas disfrutar los minutos de la teva vida, que ames sin miedo, que crezcas, que escribas, que respires, que te levantes y absorbas la vida, antes de que ella te absorba a ti... _ f.

Havia escrit un post llaguíssim sobre enyors dolços i enyors dolorosos. Sobre viatges al passat a través del bloc i dels mails. D'amors incondicionals, efímers, idealitzats, de mentida, de pedra i cartró, de per tota la vida i no, d'agosarats i covards. De somnis perduts i fets realitat...
Però aquesta frase, que forma part d'un dels meus tresors, ho resumeix tot.

Jana [2] ...

M'ha mirat una bona estona sense veure'm i amb mig somriure als llavis.

De moment sembla que li agrado...

Els aliments terrestres (fragment) ...

Jo vaig viure en la dolça i perpètua espera de l'atzar. Vaig comprendre que la set de disfrutar que neix en cada moment de voluptuositat, s'anticipa al goig, de la mateixa manera com existeixen respostes preparades per a qualsevol pregunta. Vaig ser feliç quan les fonts d'aigua em van revelar que tenia set, i quan estant en ple desert (on la set no es pot saciar), vaig preferir, malgrat tot, la força febril que m'inspirava el furor del sol. Certes nits vaig trobar oasis meravellosos que el desig acumulat durant tot el dia feien més frescos encara. En l'extensió de sorra colpejada pel sol i com adormida per un gran son - la calor era tal que vibrava en l'aire - vaig sentir el pols de la vida, una vida que no podia dormir, que s'esvaïa de tant tremolar en l'horitzó, i que estava omplerta d'amor als meus peus. L'únic que buscava dia a dia, minut a minut, era trobar la manera més pura de penetrar la naturalesa. Havia rebut un do, preat, el de no posar major fre al meu ser. Recordar el passat va influir en mi només per donar unitat a la meva vida: era com el fil de Teseo que l'unia al seu antic amor però que no li impedia travessar els paisatges més desconeguts, encara que al final, el fil acabés per trencar-se. Quines increïbles involucions! Pels matins, jo assaboria en les meves caminades la presència d'una nova existència, el naixement de la meva percepció. "Oh! poeta, exclamava, tu tens la facultat del descobriment perpetu". Estava totalment receptiu. La meva ànima era un alberg acollidor en l'encreuament dels camins i rebia tot el que es deixés captar. Em vaig deixar bonament convertir en un ésser dòcil, capaç d'escoltar, al punt de no pensar en absolut en mi mateix, de comprendre totes les emocions que es presentaven davant de mi. Vaig aconseguir aplacar tot impuls de reacció fins ja no considerar res com a una mica dolent i no haver de protestar per una nimietat. Em vaig adonar aviat a més, que en la meva apreciació del bell hi havia també espai per a la lletjor.

André Gide _ (França, 1869-1951)

plagiant ...

Sortint de Salt busco la lluna. Em queda just al darrera i haig de girar tot el cap. Està rodona i preciosa i amb els núvols prims i la llum se la veu groguenca, d'un groc que, per estrany que em sembli i sense que serveixi de precedent, m'agrada. La lluna a l'esquena, el Barça a les orelles i el cap entre la lluna, les estrelles i un fil de pensament.
Plagiant al gran Poeta, enfilo una agulla i em poso a apedaçar. Desconec els designis i si estaven anunciats o no. Ja no sé si els anys passen de pressa o si és que vivim amb massa presses.
Veig alguna estrella i de tant en tant em giro per assegurar-me de que la lluna encara hi és, de que hi ha un ordre establert que sortosament no podem manipular.
M'agrada notar el vent de cara i més si és Tramuntana. Però també m'agrada moure'm a favor del vent i notar que el camí, encara que sigui feixuc, no se'm fa tant costa amunt. Em pregunto si per ser qui i com sóc han pesat més les victòries o les derrotes, els guanys, les renúncies o les pèrdues. I quina és l'estranya raó que fa que cometi sempre els mateixos errors, just quan m'havia proposat de vorejar la maleïda pedra. Estava convençuda de que sabia on era exactament, d'on havia de posar els peus i trepitjava amb seguretat, ara un peu, ara l'altre. I tot d'una em torno a trobar amb el peu esquerre aguantant l'equilibri, mentre el dret busca on recolzar-se per fer un altre pas. Aquesta vegada però, trepitjaré la pedra enlloc d'entrebancar-m'hi. No vull més dubtes, ni renúncies, ni sorolls ofegadors, ni miralls enganyosos. Sóc com sóc, i més val que abans que ningú, ho sàpiga jo mateixa i m'ho digui i repeteixi tantes vegades com faci falta.
Reconec que la línia és molt fina i que, aquests darrers dies, estic a punt de traspassar-la massa sovint. Aquest diumenge al vespre, quan la meva estimada S em va preguntar si estava contenta, em va sortir un sí arrossegat, sense gaire convenciment. Un no hauria sigut una mentida, un sí arrossegat, que ningú va notar, no sé què va ser. Potser arrossegava dubtes i renúncies sense ser-ne del tot conscient.
Arribarà el dia en que no necessitaré fer-me tanta memòria de mi mateixa? I el dia en que no hauré de fer-ne als altres?
I demà (avui) em vestiré com em plagui (com cada dia) i via fora! sabent que no pas tot està per fer i que no pas tot és possible. Això sí, amb un somriure nou, que el d'avui ja està gastat.

una estona de cel ...

Arribo al parc una mica abans de les 3. Pensava trobar tulipes i en el seu lloc hi ha pensaments de mil colors. Decidida em dirigeixo cap al banc i m'aturo en sec. Està ocupat, tota aquella zona està presa per un grup de pre-adolescents que criden, corren, juguen, sobretot criden, molt, massa. Per sort el parc és prou gran per cabre-hi tots i me'n vaig cap a l'altra banda tot resseguint el canal (o és la canal? dubte resolt). No hi ha cap ànec collverd a l'aigua i noto que em falta alguna cosa. Desvio la mirada del canal i els veig tots agrupats dormint arraulits resguardant-se del sol i de l'airet. Alenteixo el pas i procuro no fer gaire soroll, sé que estan acostumats a la gent però, tot i així, no m'agradaria ser qui trenqués tanta tranquil·litat. Alguns remuguen una mica i em miren de reüll però sense moure una sola ploma. Finalment s'assec en un banc sense respatller, sota l'ombra minsa d'una magnòlia a punt d'esclatar, amb les cames creuades sobre el banc. Respiro a fons i escolto. Als arbres que donen a la carretera encara no els ha arribat la primavera i no esmorteeixen el so del trànsit, però mica en mica el meu cervell l'aïlla fins que pràcticament ja no el sento. El mateix passa amb els crits de la mainada que corren i juguen. Trec Cien años de soledad de la bossa i busco la pàgina on hi ha el punt, l'obro i es queda esperant, a la falda, a ser llegit, mentre amb la mirada ressegueixo tot el que tinc al davant. Sento un tuit familiar i resto immòvil. L'estic sentint força aprop, molt diria jo. Lentament giro el cap i la veig a la magnòlia a menys de dos metres de mi. Una mallerenga carbonera. Me la miro no sé quanta estona, fins que se'n va a l'arbre de davant i llavors n'arriba una altra i se'n van plegades. Començo a llegir, tot maleïnt a la gent que es compra cacatues i que quan se n'afarta les deixen anar. Des del banc en veig dues, d'un verd llampant i cua llarga, que van d'un costat a l'altre del parc fent un soroll estrident i molest. Finalment m'endinso a Macondo i m'enfado amb Aureliano i recordo que quan el vaig llegir per primera vegada també m'hi vaig enfadar. Torno a escoltar un refilet a la meva esquerra. Damunt l'arbust, que fa de tanca del jardí, hi ha un rossinyol bord (almenys jo juraria que ho és). S'està una bona estona fent el reclam fins que s'endinsa a l'arbust i mentre continuo llegint el sento just darrera meu traginant entre branques.
I llegint, escoltant, mirant i somiant se'm passa volant el temps, fins que mandrosament endreço el llibre i enfilo el camí cap a la feina.

retrobaments ...

Ahir em vaig retrobar, de nou, amb Aureliano Buendía. Feia massa dies que el portava amunt i avall sense fer-li gens de cas. Més aviat li maleïa una mica els ossos, que no té, per ocupar massa espai dins la bossa. Va ser una bona idea forçar la trobada.

També em vaig retrobar amb la lluna just arribant a casa. Mirada fixa al fons del cel i alleugeriment de l'ànima. Una sensació estranya, però que passo de racionalitzar. Avui no.

I avui, si el temps ho permet que semblaria que sí, em retrobaré amb el meu banc primaveral. Una horeta envoltada d'arbres i amb la companyia dels habitants de Macondo i algun ocell. Espero que el pit-roig no falti a la cita.

vespres de diumenge ...

Diumenge al vespre asseguda davant l'ordinador i pensant que m'agradaria escriure alguna cosa prou bonica, però sense saber-ne. Em miro una i altra vegada una foto. En podria fer un haiku, però no el trobo. No m'agraden els diumenges al vespre. M'adono que tinc la persiana quasi abaixada i tampoc m'agrada. La pujo i entra la llum de la farola. Demà quan soni el despertador veuré com despunta el dia. El gat, mig adormit, em guaita del llit estant. El ventilador del meu pobre ordinador no reposa ni un segon. Tinc un quadre d'una marina penjat a la paret. Tampoc m'agrada. Me'l miro i penso que m'agrada quasi tan poc com els vespres de diumenge. Al costat hi ha un gravat amb els rostres dels quatre Beatles, posats per parelles. Fins i tot en això vaig diferenciar els que m'agraden dels que no m'acaben de fer el pes. Els que m'agraden ara ja no hi són i jo els vaig posar junts, Lennon i Harrison. També hi tinc dues reproduccions d'un fragment d'un quadre de Gustav Klimt, Les tres edats de la dona. Però m'agradaria molt tenir-hi una reproducció d'aquest: L'arbre de la vida, que ell va separar en tres parts: Expectació, l'arbre de la vida i la realització.
No m'agraden els vespres de diumenge. Perquè començo a escriure i acabo dient coses sense gaire sentit ni cap interès.
El gat ja dorm...

els corbs han tornat!

L'avi els ho havia explicat moltes vegades, però mai es cansaven d'escoltar la història dels ocells.
Feia molts anys per aquelles contrades, no hi havia ocells. Ni un. Es podia passejar pel bosc i no escoltar ni un sol cant, ni veure una sola ploma, ni trobar un sol niu. Quan jo era petit el pare m'ho havia explicat moltes vegades. Als homes d'aquell poble no els agradaven els ocells. A les dones tampoc. Els homes es queixaven de que se'ls menjaven les granes, descolgaven el que havien sembrat amb tant d'esforç, es menjaven els fruits dels arbres... Les dones es queixaven de que se'ls cagaven sobre la roba acabada d'estendre, la terrassa acabada d'escombrar i fregar, que havien de recollir plomes de per tot arreu, de que les garses els robaven les joies més lluents... Entre tots es van posar d'acord i van començar a espantar i maltractar tots els ocells. Els primers a rebre els cops van ser els corbs. La seva fama de ser ocell de mal averany no el va ajudar gens. També van ser els primers a desaparèixer. Van marxar avorrits de tanta tonteria humana. M'explicava el pare que van ser ells els que van convèncer de marxar a tota la resta d'aus hagudes i per haver. Jo no sabia pas si creure-m'ho, però el pare no deia mai mentides. Ell encara recordava vagament els refilets d'un rossinyol. En sabia els colors de quasi tots, doncs sense que ningú se s'adonés va aconseguir salvar un llibre d'ornitologia de la crema i el guaitava cada dia d'amagat. Aquell llibre me'l va regalar més tard a mi i ens el miràvem cada dia tots dos, imaginant que les il·lustracions prenien vida i començaven a volar. Un dia vam decidir que allò no podia continuar d'aquella manera. La gent del poble cada vegada era més esquerpa, més apagada i trista, més grisa. Com més temps passava menys riures i cants se sentien. Vam pensar que si tornaven els ocells potser tot plegat canviaria i ens vam posar a treballar-hi. Vam convèncer a la gent de que havien d'acceptar-los altra vegada i vam penjar caixes niu, vam netejar boscos, vam plantar arbustos i fruiters, vam arreglar abeuradors i menjadores... vam fer tot el que vam pensar que agradaria als ocells i ens vam posar a esperar. Cada dia, el pare i jo, ens assèiem a sota l'alzina del principi del bosc a esperar i observar tot xiulant i refilant... cada dia. Fins que... amb la veu mig trencada per l'emoció el pare em va xiuxiuejar: fixa't, els corbs han tornat!
I després d'escoltar la història per enèssima vegada, se n'anaven tots plegats al bosc a gaudir dels ocells...


Aportació a Relats conjunts.

per si cal fer memòria...

Life is wonderful _ Jason Mraz

desfragmentació ...

Podria agafar totes les pastilles/analgèsics anti-migranya que m'ha anat receptant la metgesa (ibuprofeno, hemicraneal, voltaren, enantium, zomig) amb la intenció de trobar-ne alguna que m'anés prou bé. Dic que podria agafar totes les pastilles amb la mà esquerra i alçar-la cap al cel i, solemnement, dir que poso al cel i a la terra per testimonis de que mai més deixaré de prendre un analgèsic quan em comenci a fer mal el cap. Però no ho faré. Perquè sé que no és veritat. Perquè sé que a vegades les pastilles i no-res vénen a ser la mateixa cosa. Perquè després de provar l'ibuprofè, avui m'he decidit a provar l'hemicraneal i què voleu que us digui... no m'ha fet ni l'efecte placebo.

Hi ha coses que s'han de passar, igual com es passa una grip o un refredat.

Ahir, enlloc de posar-me al llit quan tocava -per allò de dormir prou i deixar que el cap descansi i sobretot els ulls i bla,bla,bla- em vaig dedicar a buidar el reproductor d'mp3 i a omplir-lo de nou. Esborra lo vell i apunta lo nou, tot i que no ve a ser el mateix. De totes maneres tampoc he dormit fins l'hora que hauria hagut de fer-ho, o sigui que...

Joaquín Sabina, Marie-Jo Thério, Émilie Simon, Carla Bruni, 2 cançons precioses de George Harrison, Chuva cantat per la Mariza i sobrevivint a l'esborrada general Fairground Attraction.

M'agrada especialment el Something cantat només per en Harrison. Ell i la guitarra.
You know I love that women of mine.
And I need her all of the time.
Know am I telling to you.
That women..that women that make me blue.

I mentre contemplo el paisatge vaig recollint fragments d'aquí i d'allà...

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer...

(Peces de ciudad _ Joaquín Sabina)


Observez-moi de haut en bas
Vous n’en verrez pas deux comme ça
J’suis l’favori
Le bel ami
De toutes ces dames
Et d’leurs maris
Regardez-moi
Regardez-moi
Je suis le plus beau du quartier...

(Le plus beau du cartier _ Carla Bruni)


Dans la nuit parfois, le nez à la fenetre
Je t'attends et je sombre
dans un désert, dans mon désert, voilà...

(Désert _ Émilie Simon)

J'arrive sur un oiseau
Sur un oiseau de paradis
Sur ses ailes de feu
Ses yeux qui percent la nuit
J'arrive du bout du monde
Pour apaiser le vent et la pluie
Sur un oiseau
Sur un oiseau
De paradis

(Oiseau de paradis _ Marie-Jo Thério)



you are so sweet and i'm so alone
oh darling please
tell me you're the one
i'll buy you flowers...

(Flowers _ Émilie Simon)


A chuva ouviu e calou
meu segredo à cidade
E eis que ela bate no vidro
Trazendo a saudade...

(Chuva _ Mariza)

derrotada ...

Avui m'he volgut fer la valenta. I això que només m'envoltaven indicis de derrota: haver dormit malament, núvols indecisos de bon matí... però jo, tossuda, volent-me fer la valenta. A la primera punxada he mirat cap a un altre costat. A la segona he respirat fons. A la tercera he intentat mentalitzar-me de que ja passaria.

Havent dinat continua la punxada. Ja no són curtes i intenses, ara n'és una de mig sostinguda amb pics d'intensitat aguda. Admeto la derrota i em prenc un analgèsic. Un altre dia no em faré la valenta, que sinó la migranya guanya terreny i em costa massa reduïr-la al no-res.

Jana ...

La mare sortia de comptes el dia 19 i patia perquè no volia que s'avancés el part i nasqués el 14. Va passar el 14 i el 15 i... el 19 i fins i tot el 26. Al final li van programar el part per demà. Dia 2. El mateix dia que la petita de casa en farà 28. La Jana, però, ha decidit que vol un dia exclusiu i finalment ha optat per sortir per ella mateixa. A les cinc trencament d'aigües i a les 7 ha arribat tota rodanxona, pesant 3,820 quilos. La mare està bé i la Jana ha descobert que si agafa aire el pot deixar anar fent una bona jarana.
Avui n'hem sumada una altra a la familia.