dimecres, 17 de desembre del 2008
confessió ...
M'he passat mitja vida alimentant rancúnies. Lluitant contra sentiments oposats. Perdonant però fent-me la ferma promesa de no oblidar mai. Fins que fa temps em vaig adonar de que era un desgast inútil. Sobretot quan vaig ser conscient que, malgrat tot, no podia evitar estimar-la. Aquest sentiment intrínsec no ha borrat records, però sí que ha borrat retrets i rancúnies. No ha sigut una lluita fàcil, sobretot pel fet de sentir que rendint-me a l'evidència potser traïa un amor més gran. Però ara sé que no és així. Fa temps que ho sé.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Estimar no pot suposar mai cap traïció a un amor més gran. Simplement, no pot ser. L'amor més gran no entén de retrets i rancúnies ni tan sols a d'altres persones que no són "l'amor més gran", però sí que és compatible amb rendir-se i admetre que estimes... Bé, no sé, és el que penso avui, demà ja veurem. Demà, potser, no tindré aquest venasso pseudo hippy!
ResponEliminaalmenys la confessió és un acte d'alliberament.
ResponEliminaric, gràcies!
ResponEliminaHo sé Tirai, però una cosa és el que sabem i l'altra el que sentim i no sempre van lligades.
ResponEliminaGràcies :*)
Una mica sí Estrip i aquesta sense penitència imposada.
gràcies :*)
Riu, riu! De res ;)
alleugerir pes, especialment quan hi havien tants quilets de rancúnia ...
ResponEliminala meva àvia et diria que rendir-se a l'evidència és, simplement, tocar de peus a terra. i per molt que ens agradi imaginar-nos en altres llocs sempre és molt millor saber per on trepitgem, i llençar les rancúnies. suposo que és millor saber-ho. abraçades :)
ResponEliminano val la pena fer-se mala sang, és millor treure-ho tot de dins
ResponEliminaFa temps que en vaig força lleugera de rancúnies òscar, he anat deixant tot el pes pel camí. :*)
ResponEliminala meva de iaia no sé què em diria Aina, suposo que no em guardaria rancúnia per haver-n'hi guardat a ella... o potser sí, jejeje, és del tot imprevisible aquesta dona :)
petons, maca. Gràcies!
a vegades no es pot evitar Deric i tampoc es pot treure així com així.
un petó!
Amb el pas dels anys ... crec que he anat perdent les rancúnies que podia tenir ... pel camí.
ResponEliminaI saps que et dic? que m'alegro !
Hem d'aprendre a lliberar-nos de segons quina mena de càrregues que al cap i a la fí no són més que lloses que ens agafen pels turmells i no ens alliberen per a fer el nostre camí.
De vegades costa, ho sé ... però si t'hi poses en vas aprenent mica a mica i aquest alliberament et treu un pes (i mai més ben dit) i et sents molt millor.
Ànims i segur que ho aconsegueixes!