mirada ...

Surto de dinar i em poso a caminar tranquil·lament. M'encanto amb els núvols i amb algun aparador estrany sense deixar de caminar. La veig com s'acosta pel costat dret. Per sort la meva visió perifèrica és bona. Em passa fregant l'espatlla. Alta, morenassa, amb sabates de taló, completament vestida de negre. Fashion total. Tan bon punt em quasi frega, se'm creua per davant sense mirar res, taconejant a un ritme alt. Tinc temps de pensar, pensament ràpid, com una fletxa. Tinc dues opcions. La primera frenar i mig aturar-me per deixar-la passar. I escullo la segona. Continuo caminant al meu ritme. Resultat? s'ha entrebancat amb el meu peu, perquè l'he trepitjada... o potser li he donat un cop al peu. S'ha girat ràpidament movent les mans. Aixeco una cella i me la miro*. Un altre pensament ràpid. Amb un somriure sorneguer, li dic "perdona", mentre balbuceja alguna cosa tot seguit d'un "perdona" escarransit. Em sembla que la meva mirada l'hi ha frenat la llengua.


*"quan tinguis la barra de queixar-te t'explico quatre coses, que perquè tu siguis fashion i jo no, no et dóna dret a atropellar a ningú".