Voldria fer el post de Relats conjunts. No me'n sento capaç. Aquest quadre del Friedrich sempre ha tingut la capacitat de deixar-me sense paraules. Només sóc capaç de contemplar-lo i de posar-me al lloc del personatge pintat, deixant que la boira, la calma, la pau i el silenci del paisatge m'arribi fins el moll de l'os.
Em recorda un dia en que, amb el meu germà, vam pujar dalt d'una muntanya per veure el pas de la migració. Tot era boira. Només alguna altra muntanya, tan o més alta que la nostra, treia el nas en aquella mar blanca. Sabíem que no veuríem cap bitxo i tot i així ens hi vam quedar una bona estona, en silenci.
Aquests dies la boira la duc a dins. Quasi em sento incapaç de pensar. Per tant no ho faig. Com aquell que sap volar, que sap caminar pels aires, m'hi endinso i em deixo portar cap a enlloc.
Demà m'agradaria anar a veure ocells.
.
divendres, 30 de maig del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Follet espero i desitjo que demà puguis anar a veure ocells...
ResponEliminaI que omplis totes les targes de memòria amb les fotos, magnífiques, que acostumes a fer...
I que tornis plena d'aquella sensació que sols tu coneixes i que t'omple el dins...
(aprofita que igual trobes algun bolet...)
No m'agrada sentir-te emboirada, nina...
Et fa res que et fai un petonet petit, dolç, i una abraçada?
:¬)*
Quan la boira escampa, sempre apareix el bon temps...
ResponEliminaI que no és un relat això que has escrit? Posa-hi la foto i ja ho tens. Espero que la teva boira s'escampi aviat. Dilluns passaré per aquí i espero trobar-me fotos dels ocells que hagis vist demà.
ResponEliminaPels arrossars prop de casa n'hi ha forces aquests dies... tu mateixa.
ResponEliminaaquest quadre també m'agrada molt, molt.
ResponEliminaEspero que et treguis aviat aquesta boira de dins
segur que els ocells t'esperen.
ResponEliminam'ho ha dit un ocellet!
Quan jo duc la boira dins el cap no puc ni moure'l sense que se'm remogui tot, sense que les coses donin voltes. I quan el duc més endins encara, tinc fred, força fred, i la humitat se'm menja...
ResponEliminaEspero que faci una forta ventada i s'endugui tota la boira que duus a dins. ;) I que puguis veure molts ocells, per suposat! Una abraçada ben forta!
Ummm... saps Poeta? em sembla que me n'aniré a veure si veig algun abellarol :)
ResponEliminaTot el contrari, inyu, mil gràcies pel petonet i l'abraçada :************
La boira també té el seu encant toy folloso... ;)
Gràcies!
Ai Xexu, saps que he rebut un mail que em diu més o menys el mateix? quina bronca que m'ha nclavat! jejejeje
Ui, ui... que els ocells es mouen molt!
:) mil gràcies Jordi!!
És que és impresionant, eh Deric?
Rè, un cop de vent i net!
Sííííííí, Estrip? Quin? quin?
;*)
Tu ho has dit Laia, bonica, un bon cop de vent. I qui diu vent, passejar pel bosc o pujar alguna muntanyeta o ...
Un petonàs i una abraçada, maca!!!!
I cuida't eh? que acabo de llegir que estàs malaltona :*)
La boira marxarà, i el cant d'un ocell t'ho farà saber.
ResponEliminaAvui he anat jo a veure ocells. Al bosc i una mica a la plana. Gavarres.
ResponEliminaEstava una mica emboirat el dia, però quan ha començat la melodia de cants, era molt aviat per poder inventariar el màxim possible, la boira ja no existia per a mi.
Ah! uns abellarols maquíssims i amb unes veus prodigioses.
Salut
Espero que refili ahradablement, Zenit :)
ResponEliminaGràcies i benvingut! (m'ha agradat casa teva)
Jo no que no hi he anat Enric... però vaja, els pocs que volten per aquí aprop ja alegren un xic el dia :)
Gràcies i benvingut, tu també!