de tot i de res ...

Fa una hora que tinc això obert, pensant sobre què puc escriure. Hi ha un munt de coses que em volten pel cap. Viscudes desde divendres fins ahir, d'altres que fa temps que ronden.
Podria parlar de l'aigua, però m'hi emprenyo massa. Us podria dir que el Ter ja no és un riu, que fa molt temps que és una riera i que potser acabarà siguent un torrent. Que no és que la sequera sigui més forta que altres, és que la demanda d'aigua s'ha disparat. Però clar, s'havia d'explotar la vena grossa de la construcció fins a esgotar-la. Que no sé de què s'exclamen a Barcelona de que Madrid s'ha fet seu el Segre, quan fa dècades que ells ens han robat el Ter. Jo, dic NO AL TRASVASSAMENT DEL TER!
Us podria parlar del conductor de la Teisa que divendres no va deixar pujar a un home al bus. Aquest bon home sabia que no tenia temps d'anar a buscar el bitllet a la taquilla, quan això passa, els conductors esperen que els portin els papers per poder marxar i venen el bitllet del bus estant. L'home va deixar la maleta dins el maleter. El conductor el va fer anar, tan sí com no, a buscar un bitllet que sabia que no aconseguirira. Mentre corria cap a la taquilla li va treure la maleta i la hi va deixar al mig de l'andana. No podia escoltar què deia, doncs jo escoltava la ràdio, però sí que vaig veure la seva cara, la seva expressió. No volia que aquell home pugés al seu bus. El seu rostre reflectia rabia i una barreja d'odi i fàstic, us ho puc ben assegurar. Va venir la noia amb els papers. Darrera seu, l'home corrents sense bitllet, doncs quan devia arribar a la taquilla, ella ja n'era fora. El del bus, que sempre mandreja una mica abans de marxar, per si queda algun despistat, es va afanayar a tancar portes i a fotre el camp. L'home, cansat, es va trobar que de res li servien els cops de braços per poder aturar un bus que es trobava a 3 metres d'ell. Va recollir resignat la maleta i es va asseure al banc. L'única cosa que tenia aquest bon home, que no pogués agradar al conductor, era el color de pell.
Pujant cap a casa, amb el bus, davant meu s'hi van asseure dues persones. Pare i fill. El fill, que devia rondar els 35, era una mica diferent de la majoria. Li devia faltar alguna petita connexió en algun lloc del cervell, o algun cromosoma es va despistar un xic. La gent en podria dir que és discapacitat, jo diria que només és més lent del normal. Vaig estar mirant els seus ulls com observaven tot el que hi havia al seu voltant. Mirada encuriosida de pestanyes llargues. Li feia preguntes al seu pare. Aquest, no es va dignar a mirar-lo als ulls ni una sola vegada. Li responia amb un "sí" o un "no" o un "no ho sé" quan la resposta havia de ser llarga. M'hauria agradat poder seure al seu costat i respondre a les seves preguntes. M'hauria agradat dir-n'hi unes al seu pare.
Diuen que ha de ploure. Jo, per si de cas he estat cantant, desafinant, les cançons del Sabina.