Aquest cap de setmana toca, de nou,
guardar tresors i llençar records.
Treure la pols a cinc anys
i destriar el gra de la palla acumulats.
Encaixant carícies i riures
i llençant llàgrimes i dubtes.
.
dissabte, 9 de febrer del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Doncs no estosseguis gaire...amb la pols.
ResponEliminaCarinyo si necessites res fes u truc d'acord!!!
ResponEliminaHi som eh!!
Una abraçada preciosa.
T'estimem!!!
Si totes les endreces fossin presentades tan dolçament, jo en faria cada dia...
ResponEliminaPetons!
Saps què? No t'ho he dit mai, però cada vegada que entro aquí i veig la foto, doncs, el nen que riu em fa tot l'efecte que és el meu fill petit, en Bernat, que ara ja en té 15, però s'hi assembla molt, i tenia la mateixa rialla...
ResponEliminaummm estossego, però no té resa veure amb la pols, Veí ;*)
ResponEliminaGràcies preciosa!
Petonassos!!
No són pas tan romàntiques no les endreces, almenys les físiques.
Saps, sí que m'ho havies comentat Zel :) i m'agrada que t'agradi. Jo també estic enamorada d'aquest somriure, per això no canvio la foto. Quan la veig somric sempre.
Petons, maca!
És bonic de dir-ho així, encara que sembla que no sigui fàcil. Hi ha endreces de moltes menes, i en qualsevol cas, quan les has acabades et sents de conya, espero que sigui així. Un petonàs.
ResponElimina