L'ofici de viure [1]

Cada dia, quan surto de la feina a les 8, el primer que faig és obrir el mòbil i posar la ràdio. Vaig canviar-me'l amb un de vell del meu germà només per això. Per poder escoltar la ràdio. I m'he enganxat a L'ofici de viure, del Gaspar Hernández. Com en tot a la vida, hi ha temes que són més interessants que d'altres, però sempre hi trobo alguna perla, aprenc alguna cosa, en constato d'altres, em sorprenc, contrasto pensaments... Escoltant-los cada dia, i amb la premisa de que ningú té la veritat absoluta, m'he adonat de que sóc una persona quasi sana mentalment. Més del que em pensava.
Ahir parlaven de les mitges taronges. L'expressió en sí ja em sembla ridícula: Trobar la meva mitja taronja.
Realment algú encara hi creu?
Jo sóc una taronja sencera. Cap meitat de res.
I és el que em van confirmar ahir els col·laboradors del programa.

No vull dependre emocionalment de ningú. No vull que ningú depengui emocionalment de mi.
No vull ser un refugi, una mena de fugida. No vull que ningú sigui per mi un refugi ni una mena de fugida. No vull ser una excusa ni que siguin una excusa. Potser per això no tinc parella. (I amb això no vull dir que qui tingui parella sí que ho faci).
I malgrat no tenir-ne, sóc una persona sencera. Cap meitat de res ni ningú, que busqui una altra meitat per encaixar-hi.

...

"No camines delante de mi,
porque no podría seguirte.
No camines detrás de mi,
porque podría perderte.
No camines debajo de mi,
porque podría pisarte.
No camines encima de mi,
porque podría sentir que me pesas.
Camina a mi lado, porque somos iguales."
Jorge Bucay

...