diumenge, 10 de febrer del 2008

i finalment...

... va ser un dissabte 9 de febrer quan en vares ser conscient del tot. Després d'anys de saber-ho i no voler admetre-ho. Finalment ho vas dir en veu alta: jo, per ella, no sóc res ni ningú.
L'orgull et fa recular les llàgrimes que comencaven a brollar. Ja ho sabies, vols dir que ara cal plorar? La tristesa es mescla amb la ràbia i la impotència. Mai hi podràs fer res. Mai hi has pogut fer res. Només té dos germans.

.
a

14 ventades ...:

  1. Sergidiumenge, de febrer 10, 2008 1:19:00 p. m.

    Molt trist, quina sensació de no poder-hi fer res...

    ResponElimina
  2. Krad_Dark.diumenge, de febrer 10, 2008 2:05:00 p. m.

    Ai txiki que et noto tristona, mecaguen!!!, a veure quan veniu per a aca i ens recorrem tota la costa i fora tristeses.

    musus

    ResponElimina
  3. Dericdiumenge, de febrer 10, 2008 2:34:00 p. m.

    costa d'adonar-se però quan ho fas i trenques, et sents alliberat.
    un petó i ànims!

    ResponElimina
  4. Anònimdiumenge, de febrer 10, 2008 5:13:00 p. m.

    Sovint és molt més trist no adonar-se'n. O sigui que... endavant amb el que hi ha, que sovint és suficient si no ens entestem en que no en sigui.
    Una abraçada per a tu i una altra pel protagonista de les teves paraules.

    ResponElimina
  5. Anònimdiumenge, de febrer 10, 2008 5:59:00 p. m.

    Tu mateixa ho dius: desp´res d'anys de saber-ho...
    Em sap greu que estiguis trista! Va, passa pel meu bloc que tinc una coseta per a tu! otser em maleiràs els ossos... però segur que t'arranco un somriure!

    ResponElimina
  6. Jakediumenge, de febrer 10, 2008 6:05:00 p. m.

    ai! estas molt trist?
    Una abraçada per a tu, un petó i ànims...


    a veure quan veniu per mio blog.
    :)
    musus i petonets

    ResponElimina
  7. neusdiumenge, de febrer 10, 2008 7:05:00 p. m.

    Doncs sí Xexu, és exactament aquest sensació, no poder fer res.
    Però vaja... tot serà acostumar-s'hi :)


    Ná txiki, ya se me pasará.
    A ver si nos escapamos esta primavera!!
    Besotes!!!!


    Moltes gràcies Deric.
    Petons!!


    No ho sé Carme... potser en aquest tema m'agradaria ser completament estúpida i ignorant...
    Gràcies, una altra per tu.


    Res Eudald, massa sumes de coses, però ja he buidat el got i procuraré omplir-lo d'altres coses.
    I tant que he somrigut i m'he posat vermella i tot!!!!
    Gràcies maco, sobretot pel somriure arrancat :*)


    Jake, sólo un poquito nomás, pero ya está. Muchas gracias!!
    A ver si tengo tiempo un dia de estos y me paso por todas las casas!!! Besos!

    ResponElimina
  8. Anònimdiumenge, de febrer 10, 2008 8:04:00 p. m.

    ooohhhhhh
    ºººooo0000OOOOOHHHHHhhhh
    wooowww
    fa goig i tot veure el "trufeiu" penjat!
    petoNassos!

    ResponElimina
  9. neusdiumenge, de febrer 10, 2008 9:18:00 p. m.

    I tant que sí Eudald, a més aquest no el tindrà ningú més! ;)
    PetoNàs!

    ResponElimina
  10. gatotdiumenge, de febrer 10, 2008 11:43:00 p. m.

    massa esclaus dels propis desitjos... potser, només potser, aprendre a desitjar amb mesura ens allunya una mica de la insatisfacció i la impotència. De fet... no som el centre de l'univers. O si?

    petons i llepades ignorants!

    ResponElimina
  11. Barbollairedilluns, de febrer 11, 2008 8:03:00 a. m.

    follet...et tinc descuidada.. i quan vinc veig tot aquest terrabastall...
    i jo no sé que dir-te... ni si puc dir res...

    No se si et servirà de gaire, inyu, però m'agradaria deixar-te i que sentissis una abraçada ben tendra i sincera...
    i també el cabasset de petons dolços, dolços...

    Cuida't molt, nina...
    T'estimo
    :¬)*********

    ResponElimina
  12. neusdilluns, de febrer 11, 2008 9:46:00 a. m.

    Penso i sostinc, Gatot, que sóc el centre del meu univers, només del meu, eh?
    Hi ha coses que no cal desitjar-les, no m'ha calgut mai desitjar que els meus dos germans petits em tinguin com a germana i que la relació sigui maca i respectuosa, i incondicional en certa manera.
    Petons i moixaines Gatot :*)



    Poeta... terrabastall?? no home, no... un petit esfondrament, però totalment previsible i esperat, només faltava un petit tremolor de terra, quasi imperceptible. Però ja està.
    M'ha arribat l'abraçada i els petons també, gràcies amoret.
    Petonets de dilluns enxocolatats :****

    ResponElimina
  13. Anònimdimecres, de febrer 13, 2008 7:54:00 p. m.

    Orgull, ràbia, impotència, mai... crec que són paraules que no hauriem de tenir al nostre diccionari. Si, és difícil, però no impossible. És cert que és molt trist el que dius però, n'és conscient ell de la teva tristesa? Coneix els teus sentiments? En fi, crec que per "alliberar-te" has de lluitar fins a creure que has donat tot el que pots donar, independentment del resultat. "Mai hi podràs fer res?" No!!! Ànims...

    ResponElimina
  14. neusdimecres, de febrer 13, 2008 11:31:00 p. m.

    Anònim... primer de tot, no és "ell". Segon, sí que sap el que hi ha, bàsicament perquè més d'una vegada li he preguntat quin problema té amb mi, tercer, hi ha coses que no són com voldríem que fossin i ja està. Potser costa de païr-les però són així i ja està. Sé del que parlo.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)