origami II ...

Se'm va ocòrrer "l'estupènda" idea de regalar a la La i la Li, que es casen d'avui en vuit, una capsa plena de figures de papiroflexia. La intenció era fer totes les que pogués dels dos llibres que tinc. Més les bàsiques que em sé de fa temps.
I jo sabia fer una grua, que quan li estiraves la cua movia les ales. No és el cas de totes les que he trobat. No recordo els doblecs que feia a la cua, però vaja... aniré provant a veure què surt fins que se m'acabi la paciència.
Però no és això el que us vull explicar. Estava buscant la grua, quan de sobte em vaig trobar amb això i això. Us podeu imaginar la meva sorpresa. Sobretot quan vaig entrar al blog d'aquest senyor i vaig veure tot el que ha dissenyat ell. I de la manera com treu figures d'un paper ple de línies. Matemàtica pura. Ho tinc fomut. Em sentia meravellada i deprimida alhora. Ahir vaig voler fer una oca i em va sortir un àlien i va i veig aquest bé de déu.
I jo pensava, aquest home haurà tret un llibre? si no ho ha fet ho hauria de fer. I investigant i llegint el seu bloc, he vist que sí. Origami para intérpretes. Dubto que les explicacions siguin senzilles.
I és que jo sóc esquerrana. I els esquerrans estem regits per l'hemisferi dret del cervell. I aquest està totalment renyit amb les matemàtiques. Com a prova tinc el 0,5 que vaig treure a la selectivitat (que a hores d'ara, encara no sé què vaig fer bé per treure mig punt, de què serveix calcular l'infinit??). Clar que també vaig treure un 9,5 en dibuix tècnic (ejem, no puc minar la meva reputació així com així).

I això fa que em pregunti, l'origami es podria interpretar com a dibuix tècnic?
El dibuix tècnic té a veure amb les matemàtiques?

En fi... tot plegat per no dir res.
Només que disfruteu de les filigranes que fa aquest artista.
Jo seguiré investigant, que m'ha agradat molt el gat i intentaré fer-lo.





.

plou ...

està núvol, trona i cauen unes gotes com el puny... plou... però ho dic en veu baixa, no fos cas s'espantessin els núvols i parés...

i m'acaba de trucar la petita, que és al poble de més amunt anant cap a Olot.

-sents com cau??? sents com cau??? -i de fons una pedregada sobre el cotxe- Ha arribat aquí???

-no...

-doncs que no sigui res!!!

i ara... ara sembla que arriba... però també ho dic fluixet...

tot i que no m'agrada la calamarsa...
de moment només és aigua caient sense cap mena de paciència...


ssssssssssssshit............


la sentiu??



...

trobarem a faltar el teu somriure...

Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.


La vall del riu vermell _ Espiritual negra

.

origami...

Origami, una teràpia diferent...

Hi ha moltes històries relacionades amb l'art de l'origami.
La de la Sadako, és trista i bonica.

Algú s'anima a fer mil grues de paper?
Recordo que en vaig fer una quan viatjàvem en tren desde Marrakeich a Tànger.
No sé si aquell vailet la va guardar, però el somriure de quan li vaig donar encara el recordo.




.

besllums i barreges...

.

Des de L’instant etern (1999) _ Enric Sòria

I. Anatomia.

Delimitació de camp:
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
–destí o càrcer a mitges consentida-
i d’uns instints rebecs, contradictoris,
el que no sóc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s’encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d’una conversa grata,
un contrast d’opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
–amb tot de deixes peregrines per l’arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l’amor al principi. En un grapat d’instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m’hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

.


Jo crec que sí, que cal barrejar-s'hi...


.

orenetes...

Avui començo una feina nova.
Temporal.
Desde casa.
Dono un cop de mà a fer el cens d'orenetes cuablanca de Catalunya.
I més tard, amb la petita de casa, haurem de passejar-nos per tot el poble buscant nius i compatibilitzant-los.
Fa dies que ja n'estic anotant uns quants a la memòria.

No sé si teniu coneixença d'aquest projecte: Projecte orenetes.



.

abans...

... jo sabia dibuixar una mica ...

aquesta és la Nina, la nostra boxer.




.

silenci, és mitjanit....

L'habitació està a les fosques. El gat ajagut als peus del llit. M'estiro i miro cap a la finestra i tinc el temps just per veure-la. La lluna arran de la muntanya s'amaga ràpidament, la terra gira en un ritme continu i imparable. Malgrat tot encara puc gaudir de les engrunes de la seva llum, retallant el perfil de la muntanya.
Tot d'una es fa el silenci. Ni cotxes, ni motos, ni petards.
Abans, i quan dic abans vull dir tots els estius menys aquest de moment, podia escoltar el cant d'un xot mentre agafava el son.
Ara, quan no hi ha trànsit (algun cotxe o moto molt de tant en tant a la nit), hi ha silenci.

Cada vegada ho tinc més clar, la meva vida es compon de silencis, propis i aliens.




.

el vent...

s'escola per la persiana vella mig oberta, em fa pessigolles als peus i als braços nus i surt per l'altra habitació oberta de bat a bat.
Sento el pardal mascle cridant a la femella. És quasi l'únic so que trenca aquest silenci. I quan ell calla, sembla com si tots els altres ocells cantéssin de cop... I sento els canaris dels veïns, altres pardals, algún gafarró, d'altres que desconec... No em moc, em limito a escoltar, a sentir...
Ha tornat el vent i m'ha trobat sense ganes de fer-li cap cas, però insisteix i em regala sons i sensacions... i el deixo que em ressegueixi la pell mentre rumio si l'haig de seguir o no...





.

esperant-la...

L'aigle noir
Paroles et Musique: Barbara (1970)

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer,
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel,
L'oiseau vint se poser,

Il avait les yeux couleur rubis,
Et des plumes couleur de la nuit,
A son front brillant de mille feux,
L'oiseau roi couronné,
Portait un diamant bleu,

De son bec il a touché ma joue,
Dans ma main il a glissé son cou,
C'est alors que je l'ai reconnu,
Surgissant du passé,
Il m'était revenu,

Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi,
Retournons au pays d'autrefois,
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir en tremblant,
Des étoiles, des étoiles,

Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc,
Comme avant, allumer le soleil,
Etre faiseur de pluie,
Et faire des merveilles,

L'aigle noir dans un bruissement d'ailes,
Prit son vol pour regagner le ciel,

Quatre plumes couleur de la nuit
Une larme ou peut-être un rubis
J'avais froid, il ne me restait rien
L'oiseau m'avait laissée
Seule avec mon chagrin

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac, je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

Un beau jour, une nuit,
Près d'un lac, endormie,
Quand soudain,
Il venait de nulle part,
Il surgit, l'aigle noir...






.

música II

Al poble la música sempre és diferent.
Les notes són orenetes prenent el sol...








.

amors II ...

Compto, un, dos, tres... potser 4 hematomes.
Feia 12 dies que no ens véiem. I l'alegria del retrobament va ser mútua.
A part d'uns quants cops, vaig rebre pilons de llepades i mostres d'afecte. De fet, les seves trompades també ho són. Trobar-se amb dos boxers de més de trenta quilos de carinyu és complicat, alhora que divertidíssim.
Tot un espectacle, ple de baves, digne de veure i ser viscut. Sobretot formant-ne part.





.

...

L'evolució personal és un canvi constant, malgrat l'essència es mantingui ferma i inalterable. Però no pas sempre és així.
A vegades hi ha canvis subtils que fan remoure tots els pilars interns.
A vegades hi ha canvis estremidors que els fan ser més segurs i forts que mai.
Trobar-se cara a cara amb la mort pot fer caure els pilars més segurs que hi hagi hagut mai.
I també pot fer que aquests resisteixin l'embat i hi plantin cara.
Sempre he pensat en la necessitat de tenir la mort present. Al cap i a la fi, és l'única certesa que tenim. Tots ens morirem un dia o altre. D'una manera o altra.
El que no sabem és com reaccionarem si la veiem venir. Si se'ns acosta de puntetes i tot d'una ens diu a cau d'orella "T'he vingut a buscar i et dono x temps per preparar-te".
No ha de ser fàcil. I menys quan li presentes batalla i treus forces d'allà on no en tens per guanyar-li la partida. I acceptes de grat les que et donen els que t'estimen. Perquè saps que encara tens moltes coses per fer, moltes coses per compartir, per donar, molts projectes de futur, moltes ganes de viure... Perquè hos has de fer per elles, perquè saps que ets el seu pilar. Perquè se suposa que ets jove i que abans d'ahir et trobaves bé. I ara et diuen que tot s'acaba. Que segurament no sobreviuràs l'estiu. Que potser vas guanyar la primera i la segona batalla, però que la tercera i definitiva la guanya ella. Indiscutiblement. I ho saps. I també saps que només et pots rendir. I acceptes el joc i la derrota. I ho deixes a les seves mans.
Llavors què se suposa que has de fer?
Se t'està acabant la vida. I n'ets conscient, potser massa.

No sé si té gaire sentit tot el que he escrit. Em guardo moltes coses, per mantenir la intimitat, perquè no sóc capaç d'expressar-les, perquè no cal dir-les, perquè els qui estem aprop, sigui de la manera que sigui, ja sabem el que hi ha i el que has fet i dit. Perquè ningú no n'ha de fer res i potser ni tan sols hauria de fer aquest post.
Només dir que avui he après una lliçó molt important, i no estic gens segura de poder-la traduir amb paraules, però no l'oblidaré mai. Això segur.



.

amors...

Hi ha vegades que els sentiments sorgeixen perque sí. I hi ha un batubull d'emocions que poca gent entendria.
En els últims anys, he après moltes coses. Però les més importants han sigut que he après a aprendre. I he après a estimar.
I per estrany que pugui semblar a algú, o per impossible que els hi sembli als altres, també he après a estimar a través d'aquesta finestra.
He pogut posar rostre, gestos, tacte, somriures, mirades, veu... a unes persones molt especials, que he après a estimar abans de poder-los-hi fer cap petó i/o abraçada. Abans de veure'ls somriure.
No hi ha gaires persones que em diguin que m'estimen, tot i que sé que ho fan. A vegades sembla que dir "t'estimo" o que estimes a algú, comporta obligacions o compromisos. Res més lluny del que jo en penso. Els compromisos neixen d'altres coses. I l'amor no és un compromís, és un sentiment. I els sentiments són per sentir-los, no per amagar-los.
I també penso que hi ha tants tipus d'amor com de persones a les que estimo. Tinc amors de totes les edats i sexes i m'agrada que sigui així.
Però no conec pas, físicament, a tothom a qui estimo. I a vegades em sap molt de greu, perquè avui hauria omplert de petons i abraçades i llàgrimes d'emoció a una personeta que em té el cor robat fa temps.



.

la primavera passada...

De bon matí,
amb una llum encara suau,
les flors comencen a obrir-se tímidament
sota les gotes de rosada fesca.
A mesura que el sol s'aixeca,
la natura sembla que vagi despertant
del somni d'una nit humida.
Entreveiem l'aguilot camí enllà.
Ell també s'ha llevat amb les primeres llums del dia.
El seu vol elegant i el seu cant
ens acompanyen una estona.
Tot d'una ens veiem envoltats
per milers de sons.
Definitivament
el bosc desperta.
I sembla talment com si ens donés el "bon dia".





.

especial...

No he trobat el "someday never comes" interpretat en directe per la Creedence. Però aquest m'ha agradat, les imatges són de New Orleans després del Katrina...





.

tacte...

És molt extrany que recordi els somnis. I el d'aquesta nit es desdibuixa constantment entre paisatges bonics, una ciutat extranya, una proximitat agradable i somrient. Unes lleixes pesades que m'entestava a dur amunt i avall. Carrers coneguts i desconeguts alhora.
L'única part clara i concisa del somni és el tacte.
Enmig d'una trobada i una despedida.
El tacte de dues mans. La seva i la meva. Ni rostres, no somriures, ni res més. Dues mans en el marc d'una porta que es tancava, però que s'ha quedat oberta. Just per passar la mà, per tocar-nos i amb el tacte i el gest, entendre que no era un adéu.

No tinc ganes de saber què vol dir. És més, dubto de que vulgui dir res. No faig gaire cas al que somnio, per no dir gens. Però m'ha agradat aquella mà i m'ha agradat el seu tacte. I m'he despertat com si de debó algú m'hagués agafat la mà.

Segurament era el gat que hi dormia a sobre...



.

somni d'una nit de primavera...

Amb la mà sobre l'espatlla de la petitona anaven caminant per un indret conegut.
Tot d'una alçà l'altra mà i va tocar una gàbia que penjava. La va tocar amb delicadesa, amb suavitat. I mirà l'interior amb tristesa. Hi havia dos peixos. I el de color blau despertava en ella amor i tristesa. Li sabia molt de greu que no gaudís de llibertat.
Va alçar el cap cap a la seva esquerra i va veure un munt de peixeres plenes de peixos. Els seus lloms, així com el fons de les peixeres, que eren grans, estaven coberts de petxines i curculles. Inconscientment va saber que era un signe de llibertat. Sense saber com, va saber que podien sortir d'allí dins i nedar quan volguéssin.






.

ocells...

La primera conclusión a la que llegó fue que Ayla vivía sola. No había el menos indicio de otra habitación humana. Se quedó un rato con él y después regresó a la cueva, de donde salió con un puñado de semillas. Frunció los labios, emitió un trino melódico, un gorjeo, y lanzó las semillas sobre el saliente, cerca de ellos. Jondalar se quedó intrigado hasta que un pajarillo aterrizó y comenzó a picotear las semillas. Pronto una legión de aves de distintos tamaños y colores estaba aleteando alrededor de ella y con sus movimientos rápidos y graciosos picoteaban las semillas.
Sus cantos -trinos, gorjeos y graznidos- llenaban el aire mientras disputaban su posición con gran ostentación de plumas desplegadas. Jondalar tuvo que mirar dos veces al descubrir que muchos de los trinos que oía provenían de la garganta de la mujer. Podía imitar toda la gama de sonidos, y cuando emitía una voz en particular, cierto pájaro se plantaba en su dedo y se quedaba allí mientras lo alzaba, y entre los dos gorjeaban un dúo. En algunas ocasiones acercó uno lo suficiente para que Jondalar pudiera tocarlo antes de que se alejara revoloteando.
Cuando se acabaron las semillas, la mayor parte de las aves se fueron, pero un mirlo se quedó para intercanviar una canción con Ayla. Ella imitaba perfectamente la variada cantata del pájaro.
Jondalar respiró hondo cuando se fue volando. Había estado aguantando la respiración para no estropear el espectáculo de pájaros que le ofrecía Ayla.


El valle de los caballos _ Fragment del segon llibre de la sèrie Los hijos de la Tierra.
Jean M. Auel



.

once again...

Dilluns. Després de passar dos dies immersa en la lectura. Oblidant-me pràcticament de menjar i tot, m'entra una urgència.
Necessito escoltar aquella música. Fa molt temps, massa, que no ho faig. I sé que m'agrada, m'agrada molt. The Country CAT. Un cd de country dolç, divertit, una mescla molt agradable. Una guitarra familiar. Una veu coneguda. Un contrabaix conegut. I el poso. I malgrat fer tant temps que no l'escolto, encara recordo la música i les lletres. Recordo cada canvi de ritme, cada entrada d'instrument, cada solo de guitarra, totes les cadències de les veus.
I l'escolto pacientment fins que arriba el cinquè tema. Pell de gallina. Em va enamorar des del primer dia.
I mentre us l'escric, l'escolto... que dolça és...

Suddenly high ballon (Comamala)

Once again
Tenderness unspoken
Once again
Precious stones uncout
Once again
Expectations broken
Once again
The singing heart shuts up

Once again
I was only dreaming
Once again
I let myself go
Once again
I woke up to the screaming
Of her voice soflty saying no

But something in ny heart
Something in my soul
Something in my skip and bone
Keeps on waiting
For this sudden companion
On this sudden afternoon
With me
On a suddenly high ballon

Once again
The stranger stays one
Once again
The mining's left undone
Once again
Winter follows springtime
Once again
Castles in the air are gone

But something in ny heart...

Once again
I walk my way home
Once again
I talk to myself
And I sing on my own




.

Miró i Pachelbel...

Jardí i Cànon

Va arrencar a còrrer directament cap al seu bosc. No volia trobar-se amb ningú. Necessitava allunyar-se de tot. Va córrer fins que li va faltar l'alè. Llavors es va deixar caure i es va estirar, tot deixant que la seva respiració tornés cap a un ritme normal i pausat. Va tancar els ulls, tanta llum de sol li feia mal.
Al cap d'una estona es va incorporar i va mirar al seu voltant. No sabia fins on havia corregut. No s'havia fixat en pràcticament res durant la seva fugida.
I el que van veure els seus ulls la van sorprendre d'allò més. No coneixia aquell prat, no recordava haver-hi estat mai. Tampoc sabia del cert si mai havia vist una flor tan bonica com aquella, ni uns arbustos tan graciosos. El cel i el sol no eren tan punyents com moments abans i ho va agraïr.
I tot d'una van començar a aparèixer... Sorpresa, va restar totalment immòbil davant l'espectacle que es representava davant seu.



Primer va ser una grua que dansava gràcilment. Malgrat reconèixer-la pels moviments, sabia que no n'havia vist mai cap com aquella. El ritme que marcaven les seves llargues potes, el seu coll flexible... no li eren desconeguts. El seu cant, diferent de les grues que havia observat un matí blanc de fred, tampoc li era desconegut. Mentre observava bocabadada intentava trobar dins el seu cap què era aquella música tan familiar.
Al ball de la grua s'hi va afegir un cabussó emplomallat, també diferent dels que havia observat fins aquell dia. Hi havia un petit aiguamoll!! No s'hi havia fixat fins llavors! I el cabussó seguia el mateix ritme, feia la mateixa música que la grua!
Meravellada i amb el cor a punt de saltar, es va obligar a no moure's i continuar observant. Li resultava difícil. La dansa i el ritme convidaven a moure's. Però es va retenir.
I va aparèixer una àguila calçada. Preciosa. Amb colors estranys i una cua màgica, però era una calçada! La manera com jugava amb el vent li era tan familiar que l'hauria reconegut en qualsevol indret.
I després de la calçada una serp, que malgrat s'arrossegava com totes, el seu moviment no es trobava gens fora de lloc.
A mesura que la música anava augmentant, no va poder evitar aixecar-se. Al veure que els seus "acompanyants" no fugien, es va sentir tranquil·la, integrada. I quan se'n va adonar formava part del ritual. Movent-se juntament amb la resta. Fins i tot un cargol participava a la dansa.
I la flor i els arbustos. Tots es movien gràcilment al ritme d'aquella música. Fins i tot ella, que no era ella. Perquè mentra dansava es va adonar de que no era ella exactament. Ara tenia una mena d'ales i un coll llarg. I un cos que no era el seu cos, però se sentia ella i a part de quedar-ne meravellada, no en va fer més cas.
I llavors en va ser del tot conscient. Fins aquell moment no havia sigut capaç de veure-ho, passaven coses massa meravelloses i extranyes per poder-hi pensar atentament.
Estaven dansant al ritme del Canon de Pachelbel!!
Una meravella! Una autèntica meravella!!
Tots i cadascun dels que participava es movia al ritme d'un instrument i en feia el seu so, fins i tot ella.
Fins i tot els núvols i el sol.
Va recordar que sempre li passava, quan escoltava el Canon, a casa seva, sempre necessitava moure's al ritme de la música, sempre!
I tot d'una es va acabar. I tot el que l'envoltava es va enfosquir.
Es va despertar al cap d'una estona, sense saber exactament què havia passat ni on era.
S'havia quedat adormida en un prat! Després de córrer tant havia caigut esgotada. Però i la dansa? i aquella música meravellosa? i aquells éssers fantàstics? Li havia semblat tot tan real... Sense saber ben bé si ho havia somniat o no, va tornar cap a casa totalment relaxada i renovada.
No s'havia adonat que als cabells hi duia una ploma que ningú mai, a part d'ella, havia vist...




.

rain...

Solitut que no soletat.
Tranquil·litat embriagada d'ansietat.
Hores llargues immerses en un llibre.
Calor sofocant al pic del dia.
Núvols enfosquint la tarda.
Llampecs il·luminant l'estança.
Trons que fan tremolar els vidres de la finestra.
Pluja que cau sorollosament.

Solitut i tempesta.
Una de les millors combinacions.





.

no fa vent...

Il·lustració: Fabrini

Alguna cosa no rutlla.
Ahir, pujant a Olot, pràcticament no vaig passar la mirada a les muntanyes que tant m'agraden. I quan ho vaig fer, va ser amb indiferència. Els seus verds no van poder fer res amb el desassossec que em ronda fa dies. Vaig ser capaç de mirar els núvols i pensar que eren bonics, però sense sentir que em captivéssin com altres vegades. Baixant d'Olot i veient la ferida a la muntanya, em vaig sentir malament per no ser capaç d'admirar la meva terra com he fet sempre.
Avui, passejant els gossos, amb prou feines he aixecat els ulls de terra. Només per guaitar que no hi hagués cap altre gos i evitar problemes. No he mirat el cel ni una vegada. No he buscat arran de muntanya si hi havia algun bitxo. Amb prou feines m'he fixat en les flors de la vora del camí. Normalment m'encanto amb tot. Alço el cap. Dono voltes, mirant a tort i a dret. Però avui ni m'he adonat del que fan cada dia les orenetes cuablanca, que quan passem prop dels seus nius en surten i volen directes cap a nosaltres, advertint-nos de que són allà i que no permetran que ens hi apropem més. I estic segura de que, com passa cada dia, n'hi ha hagut alguna que ha passat a menys d'un metre del meu cap.

No fa vent... però toca canviar el rumb.
No podré seguir els seus corrents, però braçaré per arribar a port.
No és una fugida per esquivar els problemes.
És una fugida per esquivar els problemes dels altres i quedar-me, enfrontar-me, només amb els meus.

One day in June _ Heather Nova

.

ferides...

Avui tenia la intenció, la necessitat, d'explicar una lluita interna i externa. De les ferides de guerra. De les tàctiques i estratègies, que no tenen res a veure amb les de Benedetti.
Però...

... he vist la seva ferida oberta de bat a bat i als seus atacants passejant-s'hi per sobre amb total impunitat.

... he sentit com si em feríssin a mi i he hagut d'aguantar-me les llàgrimes.

... he sentit com se m'ha encongit el cor quan he recordat la cançó de Serrat... "ja són aquí, monstres de carn amb cucs de ferro".

... he vist com ferien de mort una de les valls més boniques que conec.

... he vist com s'afanyen els carronyaires a construir un complex hotelístic.

... he vist com estaven aixafant una part de mi.

















realment... serveix d'alguna cosa la veu del poble?



.

dibuixant...

volem de bell nou
tot fent dibuixos impossibles al cel?







.

gamarús...

De tothom és sabuda la meva debilitat pels ocells. El que no sabreu potser és la debilitat que sento cap a un parell de rapinyaires nocturnes. L'òliba (Tyto alba) i sobretot, sobretot el gamarús (Strix aluco).
Sé que davant la mirada del Duc (Bubo bubo) la resta esdevenen petits, insignificants. El Duc és imponent, bell, fort, immens. El seu únic enemic és l'home.
Però els ulls rodons i negres del gamarús sempre m'han atret. Potser per ser diferents de la resta de rapinyaires nocturns.
Encara tinc a la memòria de les mans, el tacte de les seves plomes.
No em direu que no és una preciositat.

Foto: kath & theo

.

aire...

Ens sostenen les paraules com l'aire sosté els ocells.

Emili Teixidor

.

nit i dia...

La nit ha estat feixuga. Llarga. De sons curts i gens aprofitats. De cames-pesades. Coll-adolorit. De remoure's una i altra vegada. De donar voltes i voltes. S'escoltar Storm de la Heather Nova. D'intentar perdre's en un son profund. Fins 2/4 de 5. Sempre a la mateixa hora. Ulls oberts com plats. Consciència de l'insomni. De la manca de son. De la voluntat de dormir i no poder. De des-esperar. De baixar a beure un got de llet. De tornar al llit convençuda de que no calia posar-se nerviosa. De més Storm. De Waits. De Mariza. De cantar, murmurejar, un fado. D'agafar el son a partir de les 7. De sonar el despertador a 2 de 8.

El dia ha estat quiet. Passeig de gossos. Matí ennuvolat i assoleiat. Flors obertes esperades fa dies amb curiositat. Fan olor. Ronronejos de gat. Un escarabat al replà de l'escala de potes enlaire. Recollit i deixat al terrat. D'acabar "El déu de les coses petites". De començar "El clan del oso cavernario". Llamps. Trons. Pluja. Voler dormir una mica i no poder. De passejar plovent. El paraigua recolzat a l'espatlla fent-lo girar. I la pluja arribant-me al rostre.

La pluja sobre l'asfalt nou fa un so diferent...


.

Diumenge...

Truco a la petita. Li dic que si volen baixar a dinar, ja els hi faré jo. Hi està d'acord. No tinc cap ganes de dinar sola amb els avis, perquè seria com dinar completament sola. I després del diàleg, de 5 frases, que he mantingut amb la iaia, que ha acabat amb tu to ofès i desdenyós per part seva, encara menys.

Durant tot el matí he tingut 3 ombres seguint-me per tot arreu. Dues en forma de boxers, una en forma de gat. La pròpia restava amagada per falta de sol.

M'he submergit a les pàgines de "El déu de les coses petites" d'Arundhati Roy. Una preciositat de llibre. D'una realitat punyent i sincera.

I han arribat el nen i la cunyada. M'han convidat a dinar a casa seva. I hem trucat a la petita perquè vinguéssin allà baix directament.

Mentre els ajudava, m'han cridat desde fora. La N, en J i el meu petit, rodó, dolç i suau nebodet postís. Hem jugat una mica, amb les mans i els seus peus. Ha rigut una altra mica quan li he fet magarrufes a les galtones. Ja té més de mig any i es va fent més preciós cada dia.

Torno a dalt, a acabar de passar la mopa, mentre la cunyada desde baix em va renyant per fer-ho. I per la xemeneia m'arriba un cant preciós. Amplificat com si tingués a la cotxa fumada cantant-me sobre l'espatlla. Somric.

Ha arribat la petita i el cunyat. Tots a la cuina. A casa meva tenim el mal costum de reunir-nos sempre a la cuina. Tan se val si és petita o gran. Si som molts o pocs. Aquesta és gran i dóna al pati. Hi ha els dos boxers prenent el sol. I tot d'una, parloteig de mallarengues. El cunyat, ornitòleg, abans de veure-les ja les identifica. Mallerengues blaves. I sí. Just a la serment del veí, que queda sobre la muralla hi ha un parell de cries i un adult. Les admirem mentre es passegen per la serment i pel pati.

Dinem. Riem. Parlem. Uns arriben a les postres. Uns se'n van. Els altres ens quedem.

Mitja tarda. Molta mandra. I un banc que ens espera. A mig camí del poble veí, amb tota la vall als nostres peus. Sol. Núvols. Airet. Calor. Fresca. Xerrameca. Riures. Fotos. Corbs. Griba. Cornella. Mallerengues. Orenetes. Aligot. Falcó pelegrí. Dos, un adult i un jove. S'hi està bé. Els verds que veiem són preciosos. Els núvols i el sol els van canviant de to.
Tenim ganes de veure, volem veure, desitgem veure la calçada. Però avui ella no en té ganes. Potser és massa tard.
"Si la veiés sortint d'allà, amb un conill a les urpes, atravessant tot allò i anant directe al niu, en faria ben bé prou!"
I qui no?


.

primavera ...

s'acaba la primavera...



.

moment ...

Hi ha silenci.
El deixo fer, al seu aire.
Però no aconsegueix entrar dins el meu cap.
I tot d'un plegat penso en la lluna.
I surto al terrat i posant-me just al racó de mà dreta,
envoltada de roses, poniol i tarongina,
enmig de dos balcons, la trobo.
Rodona, immensa, plena.
La seva llum em fereix els ulls
però no em puc estar de mirar-la i mirar-la,
mentre recordo que no fa gaires dies,
quan estava creixent,
també em vaig quedar embadalida,
mirant-la, pensant...
I quan me n'he adonat
al campanar tocàven les 12.


...



Moon river (Audrey Hepburn)



...