Olot ...

Dijous... he quedat amb la Su*. Porto una tarda una mica girada. Records vinguts de lluny, però que no s'han quedat. No sé si dir-li que vull estar sola, però tinc ganes de veure-la i de passejar amb ella i coi, tinc ganes de veure-la i prou. Voltem per Olot. Trobem de casualitat l'exposició de l'Illa de Pasqua que buscàvem. Trobo la roba perfecte per anar a tots els casaments, però no penso comprar-me uns patalons de 185 euros, on s'és vist, amb aquests diners me'n puc comprar mitja dotzena o més. La Casualitat vol que passem per davant d'un restaurant petit, petit, mig amagat... i llegeixo "tagine". Ostres... ma germana divendres marxa cap al Marroc... a perdre's per l'Altlas. M'entra enyorança d'olors i gustos i colors. Li dic a la Su si és massa aviat per sopar. Donem un volt i hi tornem més tard. I pluja, tormenta de records només d'entrar i sentir les olors. Dromedaris, patates, escarabats, dunes, te bereber, cous-cous, tagine, desert amb lluna plena, vascos, italianes, les pijes saltant perquè els escarabats es passejàven per allà, jo emprenyada amb el Mohamed per fotre cossa a un escarabat que volia passar per on jo dormia... "Déjalo, está en su casa, la intrusa soy yo, déjalo que pase por donde quiera, coño"... i bona companyia i bona conversa i un bon sopar i una gran amiga davant meu. I els fantasmes que em rondaven se'n van. I em sento bé i agraïda.

Divendres...
Sofà compartit. El gat i jo. Ell arrodit en un racó dormint i jo recargolada a l'altre escrivint i llegint. Plou. Fa dos dies, o potser tres, que plou. S'escampen les boires, s'endú la pols acumulada, es respira aire net i nou, humit... per fi l'aire està impregnat d'humitat i olors enyorades fa massa temps.
Realment he desconnectat de tot i tothom, malgrat m'enyori i no sàpiga ben bé de què. Fins i tot del temps. En tinc prou en veure que no entra sol per la finestra. En tinc prou en sentir el soroll de l'aigua mentre cau. He tardat 3 dies en trobar la música que m'acompanyés. Ho he provat quasi tot. Fins i tot he passat de la música i he posat la ràdio, per sentir xerrameca, perquè el silenci no se'm fes tan feixuc. No vull reconèixer que tot i voler i necessitar estar sola, em sento sola. Avui ho he provat amb la veu de la Mariza i els preciosos fados, amb el Calamaro i el seu Palacio de las Flores, amb el Viatges d'en Pep, els Beatles... i res. Incapaç de seguir cap ritme. Incapacitat de deixar-me endur per cap... i finalment n'he posat un on s'hi llegia òpera. I m'ha arribat la veu de la Callas amb "un vel di vendremo" de la Madama Butterfly... i l'Havanera de Carmen... i el "Viens Mallika" de Delibes... més d'una hora d'àries i de deixar-se embolcallar per diferents sensacions.
S'ha acabat just per començar a passar per anar a sopar amb els antics companys de feina. Abraçades, somriures, copets a l'esquena dels més tímids, mostres d'afecte que m'han sorprès agradablement, riures i complicitats, bon humor, temps petit i curt per posar-nos al dia en les desgràcies pròpies i alienes, sorpreses inesperades i increïbles (el gavatxo no va aguantar ni 15 dies després de marxar jo) i altra vegades riures i bon humor. Del menjar val més no fer-ne cap comentari, quina gana arribant a casa!!! Del local tampoc, i del que hi havia a la tele encara menys (dels morancos vam passar als 40 principales... nàfent...)
I després més abraçades i petons de despedida i la promesa de que aviat, aviat, quan torni cap a Olot, un dijous o un divendres, o potser tots dos, aniré a fer un cafè amb en M i en J.
I és que... jo també els enyoro, coi.




.