Olot ...

Dijous... he quedat amb la Su*. Porto una tarda una mica girada. Records vinguts de lluny, però que no s'han quedat. No sé si dir-li que vull estar sola, però tinc ganes de veure-la i de passejar amb ella i coi, tinc ganes de veure-la i prou. Voltem per Olot. Trobem de casualitat l'exposició de l'Illa de Pasqua que buscàvem. Trobo la roba perfecte per anar a tots els casaments, però no penso comprar-me uns patalons de 185 euros, on s'és vist, amb aquests diners me'n puc comprar mitja dotzena o més. La Casualitat vol que passem per davant d'un restaurant petit, petit, mig amagat... i llegeixo "tagine". Ostres... ma germana divendres marxa cap al Marroc... a perdre's per l'Altlas. M'entra enyorança d'olors i gustos i colors. Li dic a la Su si és massa aviat per sopar. Donem un volt i hi tornem més tard. I pluja, tormenta de records només d'entrar i sentir les olors. Dromedaris, patates, escarabats, dunes, te bereber, cous-cous, tagine, desert amb lluna plena, vascos, italianes, les pijes saltant perquè els escarabats es passejàven per allà, jo emprenyada amb el Mohamed per fotre cossa a un escarabat que volia passar per on jo dormia... "Déjalo, está en su casa, la intrusa soy yo, déjalo que pase por donde quiera, coño"... i bona companyia i bona conversa i un bon sopar i una gran amiga davant meu. I els fantasmes que em rondaven se'n van. I em sento bé i agraïda.

Divendres...
Sofà compartit. El gat i jo. Ell arrodit en un racó dormint i jo recargolada a l'altre escrivint i llegint. Plou. Fa dos dies, o potser tres, que plou. S'escampen les boires, s'endú la pols acumulada, es respira aire net i nou, humit... per fi l'aire està impregnat d'humitat i olors enyorades fa massa temps.
Realment he desconnectat de tot i tothom, malgrat m'enyori i no sàpiga ben bé de què. Fins i tot del temps. En tinc prou en veure que no entra sol per la finestra. En tinc prou en sentir el soroll de l'aigua mentre cau. He tardat 3 dies en trobar la música que m'acompanyés. Ho he provat quasi tot. Fins i tot he passat de la música i he posat la ràdio, per sentir xerrameca, perquè el silenci no se'm fes tan feixuc. No vull reconèixer que tot i voler i necessitar estar sola, em sento sola. Avui ho he provat amb la veu de la Mariza i els preciosos fados, amb el Calamaro i el seu Palacio de las Flores, amb el Viatges d'en Pep, els Beatles... i res. Incapaç de seguir cap ritme. Incapacitat de deixar-me endur per cap... i finalment n'he posat un on s'hi llegia òpera. I m'ha arribat la veu de la Callas amb "un vel di vendremo" de la Madama Butterfly... i l'Havanera de Carmen... i el "Viens Mallika" de Delibes... més d'una hora d'àries i de deixar-se embolcallar per diferents sensacions.
S'ha acabat just per començar a passar per anar a sopar amb els antics companys de feina. Abraçades, somriures, copets a l'esquena dels més tímids, mostres d'afecte que m'han sorprès agradablement, riures i complicitats, bon humor, temps petit i curt per posar-nos al dia en les desgràcies pròpies i alienes, sorpreses inesperades i increïbles (el gavatxo no va aguantar ni 15 dies després de marxar jo) i altra vegades riures i bon humor. Del menjar val més no fer-ne cap comentari, quina gana arribant a casa!!! Del local tampoc, i del que hi havia a la tele encara menys (dels morancos vam passar als 40 principales... nàfent...)
I després més abraçades i petons de despedida i la promesa de que aviat, aviat, quan torni cap a Olot, un dijous o un divendres, o potser tots dos, aniré a fer un cafè amb en M i en J.
I és que... jo també els enyoro, coi.




.

fins ara!

Dissabte la vaig trobar a faltar...
li hauria d'haver cantat ell, no pas nosaltres...




Fins la setmana vinent... o l'altre...



.

és complicat...

... deixar de banda allò que ens fa sentir bé...
no puc evitar passar per casa vostra cada dia...
no puc evitar pensar "això ho hauria de penjar a nòmades" en més d'una ocasió al dia...
em cremen les paraules i em resulta difícil escriure-les a la llibreta.
Fins i tot em fa por.
M'estic empassant les paraules de l'altre dia. Però sóc tossuda, molt tossuda ...
Dissabte mentre escoltava en Llach, em vaig reconciliar amb moltes coses, tal com va dir l'Escarabat.
I el que m'havia passat durant tota la setmana i creia que em passaria a Verges, que se'm negaven els ulls i les llàgrimes començaven a rodolar silenciosament, no va passar...
La ràbia i la impotència i la indignació i l'enyorança i la tristesa i tot plegat, ho vaig treure d'una altra manera.


Tot plegat és un batibull... el meu cap està tan ennuvolat com el cel... (sabia que cantar "que tinguem sort" de la manera com ho vaig fer portaria conseqüències...)

...


...

Continuo amb el caos que tinc...


Ahir feia una llista mental i no mental de la parròquia (espero que no us faci res que us anomeni així) que passeu per casa meva habitualment, que em llegiu i em deixeu regals i somriures. Desde Ses Illes fins a València.
Després vaig rumiar fins a quin punt us estic enganyant. Doncs el que escric aquí és només una part de mi. Malgrat hagi mostrat alguna de les meves pors i febleses, la malla llet, la part més fosca no ha sortit mai. Els meus odis més profunds, les meves ganes de fer mal, de ferir fins i tot físicament...
I dic això, perquè últimament... bé... En els últims temps, les amistats noves, sorgides de maneres impensables i ben curioses, de situacions difícils i de covardia, de moments d'alegria i de tristesa, sempre maquillats per una màscara que m'ha costat anys i anys d'aconseguir, es pensen que sóc dolça... Dolça Neus em diuen moltes vegades. Dolça Elur. Dulce Neus, dulce elur...
Tinc amors que malgrat m'enorgulleix tenir-los i m'enorgulleix que m'estimin com ho fan, no deixen de sorprende'm... i sé que és així com ha de ser. No vull acostumar-me a l'amor com si res.
Perquè ens respectem els ritmes i els silencis, perquè quan ens "trobem" és perquè volem, sense que l'altre obligui, perquè si li dic que l'enyoro sé que no se sentirà obligat a res i al seu ritme em farà saber que hi és, que només cal estirar la mà que em donarà la seva... i sabrem que el Buit realment no hi és...

Ho sé... he desvariejat molt... és tal com penso, desvariejant... me'n vag d'una cosa a l'altra... d'una persona a l'altra, d'un amor a l'altre, d'un pensament bonic a un de terrible que no escric...

I res, demà o demà passat... depèn del temps que faci, me n'aniré cap a Olot... i allà sí que podré fer la pausa necessitada sense caure en temptacions. Allà només sóc accessible per ben poca gent. I puc accedir també a poca gent.
Allà tindré tot el silenci del món per poder-me escoltar amb claredat...

Avui potser plourà...



.

incís...

no puc...

... no puc


... i no puc.

No puc callar-m'ho i no vull fer-ho. Ho haig de dir. Si no ho dic rebentaré.

Aquesta nit ploraré, ploraré i molt. D'emoció per viure un moment privilegiat, per viure l'últim concert d'algú que ha sigut una bona part de la meva banda sonora i que ho continuarà siguent. Però sobretot, sobretot ploraré totes les llàgrimes que m'estic aguantant desde diumenge a la nit.
Feia temps que no vivia una setmana tan negra. I a mi no m'ha passat res, però al meu voltant, la mort, la malaltia, estan minant persones que estimo, que aprecio, que sento aprop.
Ploraré d'impotència, de ràbia, de tristesa, d'enyorança... estaré emocionada, trista, feliç, indignada... hi haurà una barreja tan gran de sensacions que no sabré què m'està passant. Estaré tan feta un batibull que sóc capaç d'arrodir-me a la cadira i no dir ni fer res mentre duri el concert...
Ploraré... i només jo sabré perquè i per qui són les meves llàgrimes.





Tanco l'incís. Torno a la pausa.



.

pausa...

... necessito moure més els peus i deixar reposar el cap ...




.

autorretrat II ...

A força de nits
m'estimo la vida
i d'ella en vaig fent
la millor amiga,
a cop de veritats,
a cop de mentides,
un poc em fa mal,
un poc em fascina.

A força de nits (fragment) _ Lluís Llach





.

oportunitats...

... s'ha d'aprofitar el vent ...

... i ballar al seu ritme ...



.

Us he dit mai...

... que no m'agraden els dimarts?

Ahir el dia es va llevar amb tramuntana. I no s'hi va posar per poc. Va estar bufant tota la nit. Me'n vaig anar a dormir encara marejada de dilluns, emmigranyada. I em vaig despertar amb migranya.
El cel estava completament serè. El vent bufava fort i era gèlid. Vaig sortir al terrat a deixar-me embolicar per la tramuntana. Mal de cap, mal a les orelles, mal a tota la cara, fred fins els ossos, talment com si la roba no hi fos. I una forta sensació d'estar viva, molt viva.
Més tard va arribar la rufa... el cel serè i nevant... i mica en mica es va anar ennuvolant i va anar caient més neu, i més... i més vent i núvols baixant de la muntanya i sol a l'altre costat de poble... i en Panxo i jo dalt del terrat integrant-nos en el dibuix de la neu fet per la tramuntana i el sol... i molt de fred, molt... i riures al veure en Panxo intentant descobrir d'on sortia aquella neu... vam ballar dalt el terrat, el vent, la neu, el sol, en Panxo i jo...

I després... una trucada. La Lola.
En Pep està en una situació molt crítica. Ets a Les Planes? sí. Ens podem veure? mareta i tant que sí, que vinc a més córrer Lola, on ets?? on ens trobem??... a les 3 al Rajolí. I faltaven moltes hores per ser les 3 i hi havia moltes ganes d'abraçar a la Lola.
I quan va ser l'hora vaig tirar carrer avall. I em vaig sentir culpable d'encantar-me a mirar el cel tan esplèndid que hi havia, de meravellar-me amb els dibuixos de la tramuntana, d'enamorar-me altra vegada del meu paisatge... i em va caure una llàgrima.
Qui sap si en Pep ho podrà veure mai més...i estic convençuda de que sí, perquè sí, perquè de morir-se ha passat a lluitar per viure. Perquè ens ha de tornar a dir que som un parell de "cacacs" que no callem mai, perquè ens ha de tornar a fer riure amb la seva ironia i el seu somriure futeta... perquè sí i ja està.




.

cendres...

ASHES _ Edvard Munch _ 1984

Sabia que alguna cosa no anava bé. Les trucades cada vegada eren menys freqüents, més curtes. De parlar durant hores vam passar a parlar minuts. La propera trobada no arribava mai, de trobar temps cada quinze dies, va passar a no tenir-ne gens. Però jo ja sabia que la cosa no rutllava molt abans de que passés tot això. Em conec, em coneixia, prou bé com per saber que diria prou ben aviat. No m'ha agradat mai ser segon plat. No sé perquè la majoria de vegades m'ha tocat aquest paper. Sempre n'he fugit a més córrer, però aquesta vegada no vaig voler fugir-ne. Vaig decidir arriscar-me. Vaig apostar pel que sentia i no pel que era correcte. Tot i saber que m'ho jugava tot i que ho perdria. I ell, al principi, va fer el mateix. O almenys és el que vaig voler creure. Promeses, somnis, projectes... mentides o veritats?
I vaig dir prou. Malgrat no saber si mai seria capaç d'estimar a algú de la mateixa manera. Malgrat no haver estimat mai ningú d'aquella manera...
I va passar el temps. Temps de dol, de llàgrimes, de sentir-se perduda, de no saber què fer amb la vida, de no voler-la viure, de voler escapar-se ben lluny, de voler perdre la memòria, de borrar carícies i paraules, de tancar ferides i cuidar les cicatrius...
I va passar el temps i va tornar a trucar a la meva porta... i no.
De les cendres només se'n treu pols...





.

ha arribat...

... el vent altra vegada ...

... toca canviar el rumb de nou ....

"Eh this is about all the bad days in the world. I used to have some really bad days. And I kept them in a little box. And one day I threw them out into the yard. Oh, it's just a couple of innocent bad days. Well, we had a big rain... I don't know what it was growing in, but I think we used to put egg shells out there and coffeegrounds too. Don't plant your bad days! They grow into weeks, the weeks grow into months, and before you know it you got yourself a bad year. Take it from me: CHOKE those little bad days! CHOKE 'em down to nothing! There are your days, CHOKE 'em! You choke my days, I'll choke yours! All right... It's more than rain..."

El albatros

Vive en el viento. Vuela siempre, volando duerme.
El viento no lo cansa ni lo gasta. Es de vida larga: a los sesenta años, sigue dando vueltas y más vueltas alrededor del mundo.
El viento le anuncia de dónde vendrá la tempestad y le dice dónde está la costa. Él nunca se pierde, ni olvida el lugar donde nació; pero la tierra no es lo suyo, ni la mar tampoco. En el suelo, sus patas cortas caminan mal, y en el agua se aburre.
Cuando el viento lo abandona, espera. A veces el viento demora, pero siempre vuelve: lo busca, lo llama, y se lo lleva. Y él se deja llevar, se deja volar, con sus alas enormes planeando en el aire.

Eduardo Galeano _ Bocas del tiempo.




.

Madrid [2]

Madrid... 3 noches y dos dias fuera de casa, 2 noches viajando, 2 días y una noche en Madrid. Le debo muchas cosas a Madrid, nunca lo habría imaginado. Le debo amistad, cariño, risas, complicidades, confidencias, besos y abrazos de porqué sí... y la lista podría ser interminable. Muchas gracias por la compañía, por compartir espacio y tiempo, por todo. Me guardo muchas joyas de este fin de semana madrileño, muchas. De todos y cada uno de vosotros. Hasta de Fon, que al final no pudo venir al encuentro tengo una joyita via teléfono.
Os echo de menos. Os quiero.


Girona nos ha recibido esta mañana con lluvia. Su* dice que ha dormido. Yo no. Una noche horrorosa. No encontré la postura ni dando mil vueltas en la litera. Me he despertado con una sonrisa entre sueño y pesadilla y otra vez sueño y otra vez pesadilla... sonando Tom Waits en los auriculares... Y me he despertado definitivamente a eso de las 6, con un dolor de cabeza horroroso. Me he asomado al pasillo para mirar por la ventanilla. El día estaba claro en Barcelona, se veían nubes a lo lejos. Debe llover en casa. Y sí, pero no. Lluvia en Girona, en casa negras nubes ruidosas que no han dejado casi ni una gota. Migraña. Estoy mareada, tengo morriña, echo de menos mi Madrid particular, los ojazos verdes y tranquilos de Eriteia, el humor de Argos, la ironia de Felisa, la complicidad con Su*, a Gabriel ese terremoto encantador... echo de menos la cervecita con Fon...




A mis mandrileñ@s.



.

trona...

Girona ens ha rebut amb pluja... però he arribat a la Garrotxa que feia ullades de sol.
Ara, al poble ja està ben tapat, s'ha fet fosc tot d'una, i fa estona que trona, sembla que vol ploure però que no sàpiga com posar-s'hi. És ben fàcil... deixa caure l'aigua... poc a poc o de pressa, tan és... però deixa-la caure... hi ha migranya, hi ha mareig, hi ha enyorança, hi ha necessitat de pluja... avui necessito la pluja.




.

Madrid [1]

Gabriel és un amor madrileny d'ulls verds i pestanyes llarguíssimes que té 7 anyets. Són dues manetes que toquen constantment a qui vol parlar. Un somriure sincer i meravellós. Un riure espontani. Una mallerenga blava. Una maneta que agafa la meva passejant per Sol, pel Madrid dels Àustries, per Atocha... Una veu que passa dels crits als xiuxiuejos en un segon i a l'inversa. Un "Hola Neus..." amb una cantarella preciosa. Dits que juguen amb el meu rellotge i el meu braçalet. Jocs inventats sobre una catifa al terra del menjador. Un buscador d'excuses per fer-me petons i abraçades. Carícies als cabells. Nassos tocant-se. Pessigolles i complicitats. Preguntes que busquen una resposta raonable. Pensaments ràpids i dispersos. Curiositat desbordada i desbordant. Sinceritat pura i dura. Una veueta mig adormida demanant-me que el truqués. Uns ulls resistint-se a tancar-se per poder somriure'm. Un generador d'energia. Un angelet, que és com 3 terratrèmols de l'escala 10, que trobaré molt a faltar.




.

au...

... aquesta tarda me'n vaig cap a Girona.

El tren surt a les 20:42. Destí: Chamartín.

M'espera un bon interrogatori a causa dels últims moviments al meu bloc i als blocs veïns... paciència, un somriure, respostes subtils i ambígües i un fart de riure.

No he preparat ben res, encara... la motxila està per fer... què hi poso, a part de la il.lusió?


Bon cap de setmana i no feu bondat que és avorrit.



.

la Bèqui

Així és com li deia a vegades a la J de Vilabertran. La vaig conèixer als 18 anys, quan vam coincidir a l'Escola d'Art d'Olot. Ella volia fer pintura, jo disseny gràfic. Al principi no ens vam entendre gaire, però ens vam anar coneixent i vam acabar siguent cul i merda.
Per culpa seva a vegades d'un nus en dic nuc, de les pastanagues carrotes, de guardar les coses gordar-les, despotrico enlloc de criticar, no obro les portes les ubro... i alguna més que surt quan menys m'ho espero i em fa somriure. Per culpa seva, del vent de tota la vida en dic airet. Sempre que jo deia que feia vent, em repetia el mateix, vent? això és airet, un dia de tramuntana a l'Empordà i sabries què és el vent. I sí, tenia tota la raó del món.
Per ella sabia quan hi hauria una tramuntanada un o dos dies abans, era impapinable, quan anava accelerada, esverada... amb ganes de menjar-s'ho tot, quan no hi havia qui la parés...
- J, hi haurà tramuntana, no?
- Tramuntana, vent de gana!
És la petita de 4 germans, jo la segona també de 4. M'agradava anar a casa seva. Era un caos constant. Els seus pares eren, no sé si encara en fan, pagesos. La mare, la F, sempre cridava, feia carinyus cridant. El pare, en R, era un sac de paciència. Dels 4 fills, n'hi havia dos de posats (dels que fan el que se suposa que s'ha de fer) i dos d'esbojarrats, per dir-ho d'alguna manera (dels que veuen la vida d'una altra manera i van a la seva). En R i la M, eren com la vessant assenyada i seriosa, en C i la J eren la vessant eixelebrada, els artistes. Ell guitarrista, ella pintora. I, evidentment, una servidora encaixava més amb el parell de tocats per la tramuntana. M'encantaven, tots dos.
Hi penso sovint en ella. Quan els nostres camins es van separar, acabant l'escola o deixant-la, vam continuar en contacte, ens escribíem sovint, cartes llarguísimes. Les guardo totes, són com un tresor. Vam riure juntes, vam plorar juntes, vam pillar un "colocón" de trementina pintant un dia, que va ser per pixar-se de riure...
Però ara ja no estem en contacte. A vegades les circumstàncies, pròpies i alienes fan que tallis el camí d'anada i el de tornada, estimar molt a algú no impedeix tancar portes velles i obrir-ne de noves. A vegades es fan les coses i no se sap perquè. A vegades... penso que sóc massa egoista.



.

autorretrat...

La memòria en va fer,
durant un temps, dolor.

Carícies suaus
com mil ganivets esmolats.
Besades humides
que ressecaven la pell.
Mossegades dolces
que em llagaven l'ànima.

Ara, amb el pas del temps
tot és diferent.

He tancat els talls
tot borrant carícies.
He hidratat la pell
eixugant les besades.
He curat l'ànima
omplint-la de bàlsams reparadors.

La paciència n'ha fet el que va ser.
Una mentida.

.

som llaminers?

Dissabte passat em vaig adormir. Ja us ho vaig explicar.
I com que la sortida era terapèutica, em vaig buscar una teràpia alternativa. La cuina. Posar-me a la cuina a fer cosetes em relaxa. Sempre i quan sigui a hores que ningú necessita fer-hi res i m'hi puc moure amb total llibertat. I evidentment sempre que sóc al poble petit, al poble gran seria molt trist fer pastissos o delicatessens per a ningú...
Feia un parell dies que m'estava mirant una pobra poma. Estava a la fruitera, mig arrugada, sencera però arrugada, i sabia que ningú se la menjaria. La qüestió era reciclar-la. I vaig decidir que faria una coca amb poma.
La recepta és ben fàcil, però sempre necesito la xuleta. Vaig agafar l'arxiu de receptes de la mare, paciència perquè un dissabte al matí la cuina està molt transitada i música per evadir-me del que em rodejava. Teràpia.
Un bol gran i un de més petit, el gran per la pasteta i el més petit per les clares. Farina. Un iogurt natural. Llimona. Un sobre de llevat. Oli. 3 ous. Sucre. Tot a punt. Repassada a la llista d'ingredients, feta amb la lletra del pare. Les mans netes i au a fer pastetes.
Primer el iogurt, després dues mesures (del pot de iogurt) de sucre, 3 mesures de farina, mitja d'oli, el sobre de llevat i els tres rovells d'ou. M'agrada separar les clares del rovell, el dia que vaig saber-ho fer com la mare em vaig sentir orgullosa. I vinga, suc de "munyèca" i a barrejar-ho tot fins que queda una pasta homegènia. Res, fàcil, fàcil. És la coca més senzilla que hi ha. Després hi poses la raspadura de la pell d'una llimona.
(De tant en tant donava un cop d'ull a l'ordinador. Sí, què passa?)
I finalment, muntar les clares a punt de neu. Au, altra vegada suc de "munyèca". Però mirar els programes de cuina de la tele a vegades és prou interessant i un dia el Sr.Ismael Prados, va comentar que anava molt bé per fer-ho posar-hi un raig de llimona. I el loco de l'Arguiñano havia comentat fa temps que anava bé posar-hi un pessic de sal. I una servidora l'hi fot tot plegat. Un pessic de sal i un bon raig de llimona i tu, les clares queden perfectes. Tombo el bol i no en cau ben res. I clar, què passa? doncs que li haig d'ensenyar a ma mare, has vist? ni cauen! perquè després ho expliques i ningú et creu.
I un cop muntades les clares doncs cap a dins del bol gran. Però així, pim-pam i ja està, no. Mica en mica i sense deixar que tot quedi aplastat, que l'aire que hi ha a les clares no s'escapi.
Preparar la plata, amb el paper de pastisseria i abocar-ho tot.
Pelar la poma, tallar-la a trossets i repartir-la per sobre la pasteta. El forn calent i 25 minutets a uns 200º, tot depèn del forn, és clar. I quan va estar feta li vaig espolsar sucre "morenu" candi pel damunt.
I li vaig fer una foto per ensenyar-la a la parròquia, no fos cas que hi hagués algún/a incrèdul/a. "A las pruebas me remito".

I res... a casa son llaminers i va volar... és que ers mooooooooolt bona, eh? mal m'està el dir-ho jejeje.


Au, si algú s'anima a fer-la, (feu-ho, és molt fàcil!) que ho expliqui!



.

fotos sense càmera...

àguila calçada...


quan arriba el bon temps i amb ell el retorn dels ocells migratoris, quan anem cap a Olot o en baixem, amb el meu germà sempre passem per la carretera vella, entre el nostre poble i el veí. A vegades hi passem expressament, sense anar a cap lloc en concret. Per allà hi ha molts camps i per tant molts ocells. I la vista és privilegiada i ens permet observar les marcenques que s'estan a l'altra costat de vall. Sempre i quan els abelleix de sortir a passejar a la mateixa hora que nosaltres.
Un dissabte, no sé si tarda o matí, vam preparar els trastos i ens vam disposar a passar el temps que ens convingués a mig camí de la carretera. Prismàtics, telescopi terrestre, càmera, guia d'ocells, aigua, menjar que no falti... i ens vam instal·lar en un banc de pedra, que hi ha quasi a tocar del poble veí. Des d'allà es veu tota la vall. Estàvem esperant per veure una marcenca que niava just davant nostre, rera el castell, volíem saber quina ruta seguia. I tot d'una vam sentir una gralla amb veu amenaçant. El nen tenia el telescopi, jo anava amb els prismàtics i la càmera penjada al coll. Vam aixecar el cap i sorpresa! A poca distància de nosaltres una gralla li estava fotent canya a una àguila calçada. L'àguila s'ho prenia amb tranquil·litat, l'anava esquivant sense dir ben res. La gralla no callava i no parava d'emprenyar-la. Les teníem tant a prop que no ens calien ni prismàtics ni telescopi per poder admirar el plumatge i el vol de la calçada. Una calçada en fase clara bellíssima. Vam quedar tan absorbits per l'espectacle, tan gratament sorpresos, tan meravellats amb la bellesa de la calçada, que cap dels dos va atinar a fer-los una foto. Cosa que vam pensar quan ja era massa tard. Al cap d'una estona vam marxar i de tant en tant ens giràvem i vèiem com l'àguila creuava la vall i la gralla continuava fotent-li canya. La calçada anava fent al seu aire, sabedora de la seva superioritat es va dedicar a ignorar-la.
És una escena que tot i no poder-la capturar, se'm va quedar gravada a la retina i dubto que l'oblidi mai.


I una altra vista privilegada d'ocell, al qual li vaig fer una foto horrorosa, va ser una àguila pescadora, camí dels aiguamolls. Estava parada dalt un pal de telèfons menjant-se un peixàs enorme. Preciosa. Magnífica. Elegant. El nen sí que la va ben retratar.




.

desitjos aliens, paraules pròpies...

I comencem la tanda de satisfer els vostres desitjos. Vaig avisar de que ho faria a la meva manera, sempre he escrit aquí així i no ho canviaré ara, evidentment.
M'heu demanat expressament que no canviï i aquest sí que no us el puc negar.

Tinc 4 posts per fer, de moment. Seguiré l'ordre de les peticions.

Primer post: Propde40

Segon post: Jo Mateixa

Tercer post: Sir William Temple i dErsu_ (he pensat que podria quedar bé, el tomeito a la meva manera amb la foto a la meva manera)

Quart post: Escarabat.

I els que vindran després, que més o menys com aquests, em sortiran de l'ànima o les entranyes o d'allà on sigui... seran per qui els vulgui llegir, comentar, estripar... en fi... com fins ara.

241...

És el número de posts que he fet. Avui me n'he adonat. No sabia quants n'havia penjat. Sabia que se m'havia passat de llarg el 100 i no tinc ni idea de si vaig estar al cas del 200, juraria que no. Per segons quines coses sóc un desastre, ja ho poso en cursiva perquè per mi de desastre cap. No li dono importància i prou. Ni tan sols recordo el dia en que vaig dir prou! al tabac. haig de fer un esforç per recordar-me de que era a finals d'octubre... o potser a principis de novembre... "porài, porài..."
Volia fer un post especial avui, mira, per ser el post 241. També l'hauria pogut fer al 174, però el faig avui.
La veritat és que m'he espantat una mica quan he sumat els posts de l'any passat i els d'aquest. Jo, que quan vaig començar em pensava que me'n cansaria al 3r o 4t dia, que seria incapaç de trobar paraules per posar, que els pensaments se m'escaparien la majoria de vegades. I sí que m'ha passat, però uns se m'escapen i d'altres es queden, i així és com m'aneu patint. Que santa paciència la vostra de passar per aquí cada dia a llegir les meves neures, intents de poesia i misèries vàries.
Fa dies en Propde40 va fer un post prou interessant, aquest, i vaig comentar-li que potser estaria bé preguntar a la parròquia que em visita a diari, què els interessaria trobar a casa meva. El principal dubte que se'm presentava, era el de que aquí hi escric el que vull, no el que els altres volen. I la certesa que tenia i tinc, és que si no us agradés el que hi trobeu ja no vindrieu. Aleshores he pensat, calla, dius que et proposin un tema i tu expliques alguna cosa teva relacionada amb ell. Per exemple, algú em podria proposar el tema "gat" i jo fotre-us un rotllasso del meu gat (com altres vegades) o d'alguna cosa que m'hagi passat amb algún altre gat, per dir alguna cosa.
Evidentment, aquesta mena de joc, només va proposat als qui em visiten/m'han visitat regularment i tenen el detall de deixar-me alguna de les seves paraules. No val que els silenciosos, ara es destapin demanant cosetes, que sino no acabaríem mai, eh?
O sigui que Aladern, Buk, Deric, dErsu_, Escarabat, Jaqme, Jo Mateixa, Propde40, Sidlia,Sir William Temple, Su*, la pilota és al vostre camp. Si teniu ganes de seguir-me el joc, ja ho sabeu. Comença la partida.

I de pas, per acabar-ho de celebrar...
els nòmades continuarem buscant les respostes...

...al vent...

.

Empordà...

Ens rep amb tramuntana, no podia ser d'altra manera. Cel amb núvols pintats per la tramuntana. Quan ens n'adonem la inèrcia ja ens ha portat fins a St. Pere Pescador. Riem, és tanta la costum de fer aquell camí, que el cotxe pràctiment hi va sol.
Em sé la carretera de memòria. Cada vegada que hi passem recordem el mateix. El pare preguntant "sabeu què és un saldet?" just quan passem per Saldet, i tots 4 responent, "un poble de l'Empordà!!". I ell "no!!! un saldo petit". I vinga a riure. I quan hi tornàvem a passar, la mateixa cançó però a l'inversa, nosaltres anant de llestos i responent un saldo petit!!! i el pare, un poble de l'Empordà!! Com cada diumenge que anàvem a la platja. O el pare que deia: "el mar! el mar!" quan ens arribava la seva olor i entrava per les finestres, i nosaltres amb el coll estirat intentant veure'l i no hi havia manera.
Reculem i enfilem la carretera cap a l'Estartit. Al cap d'una estona ja no sé on sóc. Hem agafat una carretera no sé on, vaig completament distreta mirant per la finestra. Les garses fan esforços per guanyar a la tramuntana. El blat em fa venir ganes d'escriure un haiku. Mars de blat d'un verd platejat... mars de blat movent-se al ritme de la tramuntana... però no em lliga la mètrica. I el cap se me'n va al darrera del vol d'un gavià.
Una pineda. Ens parem i ens organitzem per caçar espàrrecs. Enmig d'arítjols i amb un sotabosc massa ressec. En vaig trobant, ara un, ara dos... distretament. El meu cap és a quarts de quinze i els meus ulls busquen fotografies. Sincerament si trobo algún espàrrec és perquè m'hi entrebanco. La mirada se me'n va al darrera de les papallones. Els peus em porten fins les flors. La paranoia em fa estar immòbil fins que el zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz s'ha allunyat prou. Hi estic bé. De tant en tant el vent es deixa notar i fa l'ambient més agradable. Faig fotos. Cullo espàrrecs. Faig fotos. Em paro i escolto els ocells. Els veig passar d'un pi a l'altre. Una mallerenga? vés a saber, no l'he vista bé... ummmmm, aquest el tenia just sobre el cap... I continuo fent fotos i collint algún espàrrec. Dinem en un lloc totalment desconegut per mi. S'hi està prou bé. Veiem el mar al capdavall de tot. Hi ha oliveres, pins, arbustos, una pista, lliris, flors vàries, abellots... i un escarabat verd. Ric. No hi podia faltar un escarabat, penso. Passegem una estoneta i fem camí cap a la Garrotxa, però per una altra ruta que no conec.
Vaja, al final m'he situat. Ens hem estat passejant pel Montgrí. Des d'aquí es veu el castell. Montgrí. Sobrestany. Bellcaire d'Empordà... els arbres ballant la dansa del vent... i m'adormo.





.

una joia...

No me'n puc estar... és una passada!!!

A gaudir-lo!



.

sense ocells...

M'ha despertat un cop de vent a la finestra. Obro un ull. Osti! ahir em vaig deixar el llum encès? Merda! merda! merda! m'he adormit. El despertador no ha sonat. La llum és de dia, m'agrada dormir amb la persiana amunt. Però avui m'havia d'aixecar quasi abans de que sortís el sol. Avui havia d'anar a veure falcons. Avui havia de passar-me el matí rient amb els nens. Avui tocava esmorzar croissants de xocolata, galetes de xocolata, qualsevol porqueria que portés xocolata, cocacola, més galetes, més xocolata... Avui havia de fer fotos. Avui havia d'escriure algun haiku. Avui havia de desconnectar. Ahir abans d'anar a dormir ho vaig preparar tot. Càmera, llibreta, llapis, boli i goma, bateries carregades, gorro, braga, motxila, la roba, vaig canviar l'hora del despertador del mòbil a 3/4 de 7. Ho sé de cada dissabte. Si vull anar amb els nens, a les 7 a punt. Si hi sóc bé, sinó també. I res. Tanta preparacó, tantes ganes, tanta il·lusió i total no em vaig recordar que el despertador està programat per sonar només de dilluns a divendres. Merda! merda! merda! Dubto que vegin gaire res, fa molt de vent. Avui la J de Vilabertran no en diria airet, precisament. Però també sé que això tant és. Hem fet sortides d'aquestes sota la pluja, amb vent, amb boira, amb sol... i sempre, sempre han estat bé. Potser no hem vist els bitxos que anàvem a guaitar, potser no n'hem vist cap, però hem disfrutat a la nostra manera.
I res... canvi de teràpia. Avui em passaré el matí a la cuina. Vaig a fer una coca.

Coca feta!

.

"i"

Ha tocat el despertador com cada dia, a la mateixa hora de cada dia... l'he parat i m'hi he girat. M'he tornat a adormir tot sentint el ronroneig del gat. Ha tornat a tocat el despertador i l'he tornat a parar. M'he endormiscat altra vegada intentant trobar algún motiu per sortir del llit, algun motiu més vàlid que el de que toca fer-ho. I ha tornat a sonar el despertador... i l'he tornat a parar, però aquest cop definitament. M'ha vingut com un llampec la missió que tenia per avui. En Lluís!!!! La Su*!!!!
M'he llevat, he mig esmorzat i me n'he anat a complir amb el meu deure ben gustosament. Res. A la màquina estúpida de color groc no hi sortia res. Entro a les oficines. Somriuen, no sóc la primera del dia ni tampoc seré l'última. Es posen a la venta a partir de les 5. La noia de l'oficina, molt amable i simpàtica em dóna un telèfon. Surto agraïda i somrient, malgrat l'espera em faci un nus a l'estòmac.
M'he passat la tarda mirant el rellotge. Fent cas al noi de l'oficina, hi he trucat abans d'hora. Res. Encara no hi ha res disponible. M'he passat 20 minuts asseguda al llit escoltant només la meva respiració. Relax... necessito relax... No pot ser que ens quedem sense entrades. El nus de l'estòmac va creixent. A les 5 això serà terrible, un col·lapse total. Falten 10 minuts. Ara en falten 5. Provo si tinc sort per internet. Res. Hi ha tanta gent a la pàgina que no dóna l'abast.
Tan bon punt a la ràdio donen els senyals horaris de les 5 de la tarda, truco. No hi ha línia. Hi torno. Encara sense línia. Em desespero i redesespero. No pot ser que no hi sigui a temps. Torno a trucar. No hi ha línia. Hi torno. Per tossuderia la meva. Línia! La nena-robot em deixa anar tot un discurs en castellà. M'emprenyo. Ai cullons, en castellà. I em deixa anar el matex rotllo una i altra vegada mentre sona una musiqueta que no és maca precisament. 10 minuts escoltant-la. 10 minuts renegant perquè em parla en castellà. Als 12 minuts s'acaba la música. Tindré sort? I m'aten una altra noia no robòtica. Em parla en castellà. No anem bé, no anem bé. Tu em parles en castellà, jo estic histèrica i el nus que se m'ha fet aquest matí a l'estòmac ja m'arriba a la gola. No tinc bon dia mosseta. Espectáculo? Lluís Llach a Verges. Això provoca un canvi d'idioma inmediat. Molt tranquil·lament em diu sí, quantes entrades? dues. Un moment si-us-plau. Sí (pensant, els que vulguis, mentre em donis dues entrades et dono els moments que vulguis). S'exclama quan s'adona de que les entrades s'estan venent a la velocitat de la llum. Em diu que el millor que em pot oferir és grada, fila 13. Nena, com si em volguéssis fotre al galliner, m'és ben igual. El meu "perfecte!!" surt de l'ànima. Li he fet gràcia. Confirmem dades i em desitja que disfruti de l'espectacle, després de donar-me les gràcies. I tant maca, moltes gràcies a tu!!!
I és que... és que... encara tinc el nus a la gola, però ara no és de nervis, és d'emoció.

... ens veiem a Verges ...



.

pètals...

Regala pètals
acariciat pel vent
l'arbre florit.


Foto feta aquest matí, al parc del costat de casa.



.

condició felina...

Diuen que qui no té feina, el gat pentina.
Jo no. Jo no tinc feina i bàsicament el persegueixo al gat. A part de que no es deixaria pentinar per ningú.
Cada dia, té una estona que sóc tota seva, bé dues, o tres... fins i tot quatre. Tot depèn del meu humor i, bàsicament, del seu. Però almenys un cop al dia li dedico tota la meva atenció. Correm escales amunt i avall, saltem per damunt els llits de l'habitació, esquivem portes, sofàs, cadires, gossos. Ens perseguim mútuament. Quan el persegueixo jo, ell sempre arriba abans, quan em persegueix ell, disminueix el ritme per no fer-ho. Juguem a cuit i amagar. Aquesta primavera farà 5 anys que compartim espai i temps i jocs i baralles i emprenyades i ronroneigs... i llaunes de tonyina natural.
Fins i tot sóc capaç d'afirmar que hi mantinc converses, m'és ben igual que se'm pugui prendre per boja. Ell coneix exactament què volen dir totes les tonalitats de la meva veu. Jo pràcticament conec el signficat dels seus miols i el seu llenguatge corporal.
Les estones que no estic per ell, em fa companyia a la seva manera, sense excessos. Des del jaç, mig adormit em va vigilant. Si em poso a l'ordinador, ell s'està a la cadira del costat o a la meva falda. Si em desplaço, ell també. Però també desapareix sense més i quan menys t'ho esperes el tens a prop dedicant-te algún ronroneig afectuós. Quan marxo de casa, se'n va a dormir a l'habitació i encara no he tingut temps d'acabar d'obrir la porta per entrar, que ja és al rebedor.
Malgrat tot, és independent. Accepta i disfruta de la meva companyia, però evita l'excés de protecció i no li agrada gens sentir-se dominat. Quan em poso massa carinyosa, em defuig, se'n va, es molesta. Si li estic massa al damunt, també desapareix temporalment.
Aquesta relació només la manté amb mi. En té una de semblant, però més light amb la mare, per quan me'l guarda, i amb la petita de casa que encara és més light. El meu germà ha tardat 5 anys en poder jugar amb ell. No hi ha ningú més que hagi aconseguit alguna altra cosa, que no sigui una mena de tolerància a ser amanyagat durant 5 minuts, per acabar deixant-los plantats.

I aquests dies, com en una revelació, m'he adonat que tot plegat és així perquè jo sóc exactament igual que ell.
Ahir em vaig adonar, i avui ho he confirmat, de que sóc talment com una gata esquerpa.




.

debilitat...

... uruguayana.

Sóc capaç de comprar-me els seus llibres de 3 en 3, tot i tenir-ne 4 de seus, pendents de llegir.
Sóc capaç de tenir-ne 3 de començats i passar de la "Memoria del Fuego" (una trilogia) a "El libro de los abrazos" o a les "Palabras andantes" o al que m'estic endinsant actualment, "Bocas del tiempo".
I és que són llibres fets de petites joies en forma d'històries. Cada història et toca un punt o altre i sempre et fa reaccionar, emocionar, sentir, volar, perdre't, imaginar, entristir, indignar, revoltar... tot depèn de com hagi brodat ell els paraules, aquelles que li corren per les venes i que li surten de l'ànima.
L'has de llegir inevitablement quan et cau alguna seva cosa als dits, per insignificant que pugui semblar.
És un home que quan parla l'has d'escoltar. La seva mirada t'atrapa i les seves paraules parlades són tan bones o millors que les escrites.
Us deixo un parell de joies:

____


La esperanza
según Galeano

... para mí, la esperanza es una cosa que tengo cuando me despierto, que pierdo en el desayuno, que recupero cuando recibo el sol en la calle y que, después de caminar un rato, se me vuelve a caer por algún agujero del bolsillo. Y me digo: "¿Dónde quedó la esperanza?". Y la busco y no la encuentro. Y entonces, aguzando el oído, la escucho ahí, croando como un sapito minúsculo, llamándome desde todos los pastos.


La tengo, la vuelvo a perder. A veces duermo con ella y a veces duermo solo. Pero yo nunca tuve una esperanza de receta, comprada en una tienda de corte y confección, una esperanza dogmática. Es una esperanza viva y, por lo tanto, no sólo está a salvo de la duda, sino que se alimenta de la duda.

(De "Charla mano a mano en el último café",
reportaje de Miguel Bonasso a Eduardo Galeano.
Página 12, 17 de enero de 1993).

Ja t'ho diré...

Són la meva debilitat en el món del rock en català... els Ja t'ho diré. L'altra dia amb la M recordàvem les nostres sortides nocturnes, "en aquellos maravillosos años", quan anàvem a veure'ls pels "puestus". Ens ho passàvem teta. Sobretot amb en Titi, el guitarrista... que maco en Titi.
Em poses qualsevol cançó seva i crec que sóc capaç de cantar-la. I avui... avui quan m'he aixecat, després d'esmorzar he recordat que vaig baixar d'Olot un dels seus cd's.
"Ja t'ho diré - Història d'un viatge 1986-2003" i m'he dit, va, mentre escombres i fregues cantaràs una mica. Bé, en aquest cas molt. I fins ara... cantant algunes de les cançons que més m'agraden... i totes les altres! (Si plou ja sabeu a qui ho heu d'agrair)
N'hi ha tantes!! i me n'hi falten tantes en aquest cd... clar que jo hauria fet un cd amb totes les seves cançons.
I aquí us en deixo dues, la lletra només, si voleu us les canto, però...

Títol: Res no es mou
Disc: Moviments salvatges
Any: 1995

Res no es mou. Ningú crida.
S'ha fet fosc.
Una moixa que me mira
posa ordre es moviments
sense comptar es temps.
Quatre llibres mal posats
i un silenci que ho diu tot.

Quadres, ramells, planxes i teles,
bòtils, culleres, plats i cafeteres.
Sense rompre cap got.
Un mussol s'ha deixondit.

Un pagès i un caragol
es passegen pes verdet.
Ses estrelles des safareig
són peixos que no diuen res,
no diuen res.

I ara que no mos veu ningú
obrirem calaixos i caixons.
Hi ha mirades que em fan mal
I olors molt conegudes.
Hi ha drogues que em curen
i cançons que encara duren...

Dues velles xafarderes
no es poden pensar mai
que ses flors d'aquest racó
Sempre faran bona olor.
M'agrada sortir a respirar
S'aire de la mar.
Sempre em farà somiar.
Juny, juliol, prunes i cireres,
cards i abatsers, barques peixateres.
Pedres i parets,
porxos i un rebost
en cases de marès.
Anirem a arrasar camí,
anar a morir.

I ara que no mos veu ningú
t'assimilaré com si res.
Durem un ritme acompassat
i tot d'una funcionarem.
T'agradarà estar damunt jo,
es pits te tremolaran.
Es llençols estan humits,
Papallones pes pits.

Títol: A poc a poc vaig dibuixant
Disc: Moviments salvatges
Any: 1995

No sé quants eren,
però no eren molts.
Entre carrerons
intentaven fugir del món,
i sempre acabaven
entre fum i cançons.

Es peus gelats trepitgen
es fred d'aquest hivern.
Es cap calent
i es vidres estellats.

Caminant per un carreró estret,
sa boira als ulls
no em deixa veure sa llum
d'un cap de cantó.
Fa fred i no puc reaccionar.
Són negres ets ulls que veig?
No sé si els tu.

Es cabells damunt s'esquena,
sa roba banyada i salada.
Ets ulls lluents
i es vidres entelats...

A poc a poc vaig dibuixant
es meu amor de blanca pell
i no em deixaré cap detall.
Ets més hermosa que mil ocells.

T'agrada pensar que es meus ulls
te llepen es pits.
Saps que t'estim
que mai no estaré amb tu.
Que cada capvespre esper
entre ombres i fum.
Que cada vespre estic
entre ombres i fum.




.

teràpia...

No sé si repeteixo vídeo...
però avui va de perles per buidar la ment i deixar-la volar...

Explotions in The Sky _ Your Hand In Mine

I em buido de tot...
i m'omplo només de notes...
i tanco els ulls i me'n vaig...
i em deixo endur pel vent fred d'aquesta nit...




.

coincidències odioses...

365 dies té aquest 2007, 12 mesos com tots i un piló de dies a cada mes... 365 dies per triar i remenar. 365!!!
Us imagineu haver de triar, dues persones, entre 365 parells de sabates? o de pantalons? o d'ulleres? o de gossos? o de vailets? o de mossetes? quina probabilitat hi hauria de que triéssiu el mateix? dues persones completament diferents, desconegudes entre elles, una de pija i l'altra senzilla, una que és una flor i l'altra que de finura gasta la mateixa que jo, o sigui que ben poca...
Doncs sí. Es veu que de 365 dies els ha agradat el mateix. El 29 de setembre. Sant Miquel. Que que sigui Sant Miquel només se'ls hi pot relacionar per la birra, una perquè li agrada, l'altra perquè la serveix...
Doncs sí. Dos casaments el mateix dia. Un al matí i l'altre a la tarda. El de la meva millor amiga i el de la meva millor cosina.
Doncs sí. Tinc fins el 29 de setembre per mentalitzar-me de que hauré d'assistir a dos casaments en un mateix dia.
Perquè sí. Perquè no em penso perdre el casament de la S per anar al de la cosineta. No em dóna la gana. Perquè si no hi vaig em passaré plorant tot el dia per haver-me'l perdut. I no pas per estar d'acord amb el santíssim sacrament dels pebrots, que quan es casen les amigues sempre, sempre, sempre, tinc maldecaps jo. Hi penso anar perquè estimo a la S i en P i sé que serà un gran dia per ells i no penso perdre-m'ho. I el mateix dic de la cosineta i el txé encantador.

Doncs sí... ara tinc més clar que abans que no portaré talons...





.

anar a comprar pa...

M'agrada anar a comprar el pa a aquesta hora. Sempre veig un ocell o altre.
Avui he "descobert" on s'amaga el tallarol capnegre que visita la nostra menjadora. Ja ho sé, pot ser ben bé que sigui un altre, però m'agrada pensar que és el mateix, igual que el pitroig que ve cada hivern... que és un de diferent cada dia, cada any? m'és igual.
Doncs el cas és que per anar a comprar el pa, passo aprop del camp de futbol, on hi ha tota una filera de ciprers. Els gafarrons, les tòrtores, els estornells... hi fan jocs diversos. Darrera el camp de futbol ja no hi ha res... es podria dir que s'acaba el poble, malgrat hi hagi una casa o dues a mig camí del bosc.
En aquesta zona també hi ha dues cases de pagès, amb els seus corresponents patis amb arbres, arbustos... Una de tancada, envoltada d'una valla i l'altre sense tancar, envoltada de camps.
He vist al tallarol endinsant-se en un arbust de la primera casa, que per cert ja té el cirerer pràcticament florit.
És un plaer passar-hi i obrir de bat a bat les orelles. Concentrar-se en els sons i eliminant els sorolls...
M'agrada anar a comprar el pa a aquesta hora, sento música pràcticament durant tot el camí...





.

la lluna, la pruna...

la lluna aquesta nit a 2/4 de 12...



Sospira sa lluna, davall d'un cel d'estels
sa nit que l'envolta mai li diu res.
Espera dia darrera dia que es sol li doni una besada,
mira a l'infinit, pensa potser serà millor.
(...)

Fragment de Sospira sa lluna del Ja t'ho diré




.

fa caloreta...

... i comencen a envaïr el pati de casa...

... no hi deus pas tenir res a veure, Escarabat?



.

mala llet...

Avui m'he aixecat girada, neuròtica.

Farta d'estossegar.
Farta del mal de coll.
Farta del mal de cap.
Farta de la calor.
Farta d'aquesta merda d'hivern que ha sigut primavera.
Farta de no dormir cap nit sencera.
Farta d'estar-me aquí, tot i voler-hi ser.
Farta d'haver de prendre paciència.
Farta del gat, que sap que m'ha fet emprenyar molt i fa dos dies que només em fa moxaines.
Farta dels avis.
Farta de la tele a tot volum.
Farta de que ningú es preocupi prou per la mare.
Farta de preguntar-me què en penso fer de la meva vida.
Farta de no trobar-hi resposta.
Farta de tenir la sensació de que sempre estic de pas a tot arreu.
Farta de fer veure que tot està en ordre.

Però m'he passat el dia fotent-li cosses a la neura.

Matí de mestressa de casa total, ajudant a la marona que té l'esquena fotuda, i a la tarda em toca fer el paper de dissenyadora gràfica amb la Remena. Vol que li faci alguna cosa amb l'escanner, unes fotos i el tema casament... em té encuriosida. M'anirà bé per acabar de fotre la cossa definitiva a la neura i la mala llet.
A més, avui tornen a operar a la gossa. Fa dies que no es troba gaire bé.

.

maternitat i danys col·laterals...

Ahir a la tarda es va presentar de sorpresa la N. Portava en Raül, el meu nebodet. Maco perquè sí. Amb la N, ens coneixem de tota la vida, la nostra amistat ha tingut alts i baixos, però ha sobreviscut 33 anys i n'ha de durar molts i molts més. Vam anar al bar de la S. També havia de venir la C més tard. I evidentment la C va venir amb l'E, que té just 13 mesos, no un any i un mes, no, 13 mesos. Aquesta mania de comptar per mesos no l'he entesa mai, segurament jo faria o faré el mateix, però no ho entenc. L'E és una mosseta molt espavilada, amb uns ullassos que s'ho mengen tot i un somriure que et roba el cor.
Aquesta vegada vaig ser previsora i vaig agafar la càmera. Sort que ho vaig fer.
Dues mares, una que vol posar-s'hi a finals d'any i jo. El tema de conversa ja us el podeu imaginar, fills, embarassos, predictors, embarassades... es veu que en el poble n'hi ha un munt d'acabades de parir i que esperen a fer-ho, el meu comentari? "sort que de moment estic inmunitzada". I elles vinga a parlar de totes aquestes coses, que sí, poden ser interessants... suposo. L'any vinent seré l'única nascuda del meu any que no haurà parit o haurà buscat un/a fill/a.
Mentrestant jo anava fent fotos.
Per sort hi havien els dos marrecs encantadors i em vaig disposar a estar per ells. Vaig estar jugant amb l'E, vaig fer somriure a n'en Raül, els vaig fer fotos, vaig fotre cullerada de tant en tant a la conversa de les mares i futura mare i em vaig mossegar la llengüa més d'una vegada.

Aquest matí n'he parlat amb la marona. Ma mare ha tingut 4 fills, tres nenes i un nen.

Jo: mira, jo no sé si tindré mai fills o potser quan en tingui faré el mateix o pitjor que elles, però mare... tu quan ens vas tenir et queixaves perquè havent nascut nosaltres no podies fer les teves coses?

marona: no, sempre dic el mateix, em vaig casar i tenir fills perquè vaig voler, ningú m'hi va obligar, per tant era absurd queixar-se. A més, des del moment en que hi vau ser, tot el que feiem estava pensat amb vosaltres i per vosaltres.

I res... n'hem continuat parlant i espero ser com la meva mare, jo.

Aquí teniu el nen més maco i preciós i atrapadits i robacors de la Garrotxa i part de l'extranger:





.