qui dia passa, any empeny

Que tingueu un 2008 ple de somriures sincers!

.

paraules ...

Acabo el dia entre paraules,
algunes ja conegudes i estimades,
d'altres tot just descobertes
i que em roben el cor.

M'adormo amb elles ballant dins el meu cap.

N'hauria de fer una tria.
Se suposa que haig de poder ...
però no sé si en seré capaç.

És difícil triar entre bellesa i bellesa,
entre tendresa i tendresa,
entre amor i amor...

I no em fa res trobar-me en aquesta tesitura.
Gaudir de la bellesa no m'ha molestat mai.

.

mAINAda ...

Carona rodona, nas petit i arromangat, ulls grans i rodons de color indefinit tirant a verdós, manetes fortes, caràcter sorprenent, amigable, riallera, xerrameca...
Ahir vaig conèixer, per fi, un altre amoret. L'Aina, de 3 mesos.

Va ser un nadal diferent. Aviat farà 20 anys que ens trobem aquest dia. Es va decidir que fos així per vèncer a l'enyorança, per foragitar la tristesa que comporten dues morts massa seguides. Per fer-nos companyia i trobar riures. Jo pensava que a mesura que passaria el temps, a mida d'anar creixent i d'anar-nos canviant la vida, la cosa no duraria gaire i ha sigut tot el contrari. Enlloc de restar persones, n'anem sumant. Cadascú ha portat, quan ha cregut convenient, a la seva parella. I aquesta sempre més ha volgut tornar. Quan s'han tingut criatures també han continuat vinguent. I aquest any em feia una il·lusió especial, doncs era la presentació oficial de l'Aina, la filla de l'I, amb qui sempre hi he tingut una complicitat especial.
I també ha sigut molt especial (quants especials porto, ja?), perquè la M, ens ha dit que estava embarassada. Tots vam pensar en la seva mare, la Mercè, que se'ns la va endur la mort massa aviat fa sis anys. Estaria tan contenta, tan feliç. A tots se'ns van humitejar els ulls.

I aquí, on puc dir tot el que em surt de l'ànima, diré que em vaig emocionar quan deien que segurament seria una nena i que els agradava molt el nom de Neus. Sé que no té res a veure amb la persona, o sigui jo, però el meu narcís interior i jo estem molt orgullosos, encara que no ens toqui.

Avui, com cada Sant Esteve, m'enyoro.

.

el 25 de desembre, fum, fum, fum ...

El nadal és l'excusa perfecta per robar abraçades i petons dels més esquerps.
No gosen dir que no.



.

nadal... nabaix...

I per Nadal ens tornarem a reunir (quasi) tots.
De fet és l'única cosa bona d'aquesta festa, la reunió d'una part de la família.

Les fotos són del Nadal del 2005.

Que tingueu bones festes, si més no que les passeu tan bé com es pugui i que les pugueu sobreviure sense prendre mal.

.

De un tiempo perdido ...

Aquesta setmana vaig molt despistada. Massa, diria jo. Tant, que ahir pujant al bus per baixar a Girona, vaig demanar un bitllet per anar a Les Planes. Va ser una bona manera de començar el dia, rient.

El meu caparró no para. Li dóna moltes voltes a la mateixa qüestió. Però al final està decidit. Definitivament dono el pas. Sincerament no n'espero res, només, egoístament, quedar-me tranquil·la amb mi mateixa.

No sé si primer van ser els records o els somnis, o si els somnis em van fer venir els records.



.

i la vergonya?

Ahir vaig quedar a migdia per anar a veure un pis. Carrer Ballesteries, amb vistes al riu. Un amic de ma germana, que diu que el va anar a veure, doncs coneix a l'amo, ens va avisar. Ma germana repetia les seves paraules, en R diu que està molt bé, que l'ha anat a veure i que per una persona sola està molt bé, que t'afanyis a trucar perquè segur que et passen a davant. Amb aquestes referències, hi vaig anar força il·lusionada, a més el preu era, pensava jo, correcte.
El noi de la immobiliària em va dir que ell tampoc l'havia vist encara, que feia molt poc que l'havien deixat. Que el preu no el sabia del cert, però que rondava entre 350 i 400 neurus.
Només obrir la porta, dues ànimes van rodolar per terra... La meva crec que va arribar a les antípodes. Diria que la seva fugia de vergonya aliena.
El piset en qüestió és un cuartu de les rates. No gaire més gran que la cuina de casa meva. Amb un llit, plegatín, malparit amb ganes, amb els armaris mig desmuntats, amb la cuina (bé cuina és un dir) mig trencada, des del llit quasi que es podria fer el dinar... això sí el labavo preciós i impacable. Potser no s'hi podria viure a gust, però cagar segur que sí.
En fi, un lloc inhabitable, de veritat. Com una habitació d'hotel de menys 6 estrelles.
-Si de cas, et truco per confirmar-te el preu.
-No cal, ja t'ho dic ara. No m'interessa gens. És vergonyós.
-...
-No pago 400 eurus per posar-me aquí, ni pensaments. De veritat que no entenc com funciona tot plegat.
I entrem en una conversa on cap dels dos no treu l'entrellat de com pot ser que es posin els preus que es posen. Em diu que si li entra algun pis que estigui bé, m'avisarà.
No tinc cap pressa. Aquest el vaig anar a veure perquè creia que era una bona oportunitat.
Estic indignada, molt indignada. Com pot ser que algú tingui la barra de demanar 400 neurus per un cuartutxu malparit i rònec i mig ruïnós? D'uns 15 m2, a tot estirar, on hi ha 4 mobles de cuina, els fogons mig trencats a tocar de l'aigüera, la cuina es pot tancar amb una persiana, just al costat un armari per la roba, no m'hi cap ni la d'estiu sola, 3 armaris sense porta penjats mig trencats i desmuntats, una taula amb dues cadires, una tauleta-escriptori, un llit.. bé allò no era un llit... tot allà mateix.
Si me n'anés a viure en aquell cau amb el meu gat, ens morim tots dos de pena o ens han de tancar al sanatori...
És que s'ha de veure per creure, de debó. Imagineu-vos com era que encara em dura la indignació i només pensar-hi em vénen ganes d'anar a trobar a l'amo i dir-li el que en penso. Que què n'ha fet de la vergonya, si és que mai n'ha tingut.
I tot plegat dient que no m'interressa estic al cap del carrer. De fet ja hi sóc al cap del carrer, però és que... què voleu que us digui? se suposa que tenim dret a un habitatge digne.
Però clar... se suposen tantes coses...
Deu ser que dono massa propines quan vaig a fer el cafè... i per això tot em sembla massa car.

.

senyals?

Hi ha gent del meu voltant que creu en els senyals. Que les coses no passen per casualitat. Jo no sé què pensar. Suposo que tot depèn del que volguem interpretar, o del que voldríem que vulguessin dir. No sé si m'explico prou bé.
Hi ha una persona a la qual fa molt temps que no veig. Anys. I últimament me n'he recordat sovint. Hi ha situacions, indrets, coses, que me la porten a la memòria. I hi penso i recordo fragments del passat que em fan somriure. Però no hi penso cada dia. Puc estar dies sense recordar-me'n, tenint el cap ocupat en altres coses, dispers, concentrat... llavors és quan m'apareix en somnis. Clarament. No hi pot haver cap mena de dubte. Són els seus cabells rossos, els seus ulls verds, el seu somriure, el seu rostre, el seu caminar...
Hi va haver un temps, curt, en que vaig provar de recordar els meus somnis. Ho vaig mig aconseguir, però no em va agradar. Per un que es podia aprofitar n'hi havia 10 que eren per llençar, irracionals, surrealistes, angoixants... I torno a no recordar quasi res del somniat. Només recordo els que es refereixen als meus cabells i aquests.
Sé que no vol dir res. Doncs dins el meu cervellet no hi pot haver cap futur. Tan sols hi ha emmagatzemat el passat i s'hi processa la informació del present. Tot el futur que hi pot haver és fruit de la meva imaginació, conscient i/o inconscient.
Malgrat tot he decidit fer-li cas. He fet un pas endavant per trobar la meva imaginació incoscient.

.

T.I.E.S.A. ...

Si vull anar i tornar de Girona en bus haig d'agafar, m'agradi o no, la teisa, altrament coneguda com a tiesa. És l'únic transport que hi ha i em permet estalviar diners i fums i veure la sortida del sol cada dia.
Avui l'esperava com sempre, arribant uns minuts abans de l'hora de passar, que són 3/4 de 8. I ha arribat, ha reduït, no s'ha parat i ha tornat a arriar. He saltat, he mig corregut sacsejant el braç esquerra i cridant, tot i sabent que no em sentiria però ha estat instintiu, "eh! eh! eeh!". S'ha parat uns 7 metres més enllà. He pujat i la txoflera m'ha dedicat un retret amb la mirada i amb el to de veu. "Si no arribes a avisar-me -imita el meu gest del braç- no m'hauria parat. Em pensava que eres una mare amb alguna criatura" (sempre hi ha mares que esperen el bus per tancar els seus fills en instituts privats). Em fa gràcia que algú es pugui pensar que sóc mare i somric mentre li dic "no". El meu somriure em sembla que la molesta i m'etziba "és que no podem pas estar esperant que..." No la deixo acabar de dir, agafo el bitllet i li dic mentre busco un seient "home, bé que ho he fet jo d'esperar-me". Rèplica que no admet cap contrarèplica i ho sap. Va tard.

Un altre dia, que també hi havia una txoflera, no recordo si la mateixa o una altra, quan vam arribar a Anglès, hi havia una senyora acompanyada d'algú que anava en cadires de rodes. Me'ls va ben xasquejar. Dient-los que no podien pujar i que si havien d'agafar el bus havien de trucar i després es baixaria amb un que hi hagués plataforma. Em vaig indignar. A hores d'ara, encara no ho entenc. De la mateixa manera que qualsevol dels que ens podem valer de les cames per moure'ns, podem tenir la urgència d'agafar un bus, pel que sigui, ho ha de poder fer tothom. TOTHOM. Vaig estar a punt de preguntar-li a veure si quan volgués visitar alguna ciutat, en faria prou trucant a l'alcaldia perquè li habilitéssin tots els carrers i accessos.

Nàfent...

.

el temps ...

Estic una mica (força) enfadada. Ahir va nevar a tot arreu menys aquí. Quan dic a tot arreu, em vinc a referir (em fa gràcia aquesta frase, em vinc a referir...) a tots els volts del poble menys al poble. Però vaja, va ploure i plourà o sigui que també va prou bé.
Aquest matí les meves muntanyes eren ben blanques. El meu cotxessitoleré tenia una crosta de gel... Diu que ha de tornar a nevar, però jo ja no l'espero, així m'estalvio el desingust.

Demà comença una altra setmana. 5 dies de no saber exactament on navego, de despistar-me tant que fins i tot m'oblido que a migdia haig de sortir de la feina per anar a dinar. En els quals estrenaré llibre i llibreta i potser algun carrer de Girona...

Us ho he dit que us trobo a faltar? això de no tenir prou temps per seguir els blocs i comentar-los i respondre-us... no ho acabo de portar massa bé...

Bona nit i bona setmana!

veus ...

Aquest pont de la Puríssima, que no vaig fer pont, va estar ple d'enyorança. Feia un any just que era a Madrit. Que em passejava per una ciutat freda plena de llum. Que compràvem llums de nadal a la plaza Mayor. Que muntàvem el belén i hi posàvem una font amb aigua de veritat. Que preníem una cerveseta, l'Ana, el Fon i jo, en un bar preciós però fred del centre mandrileny. Un cap de setmana llarg, ple de somriures i riures, abraçades, petons, retrobaments. Uns dies d'estrènyer encara més uns lligams prou forts i sincers. Del sis al nou de desembre, era aquí però no hi era. Era a Madrit. I pensava que si m'haguéssin dit temps enrera que trobaria que Madrit està massa lluny, hauria rigut amb ganes durant 3 dies seguits. Però sí, Madrit està massa lluny. En kilòmetres i en el temps, doncs no hi podré anar fins la primavera. I l'Ana no em deixa agafar l'ave (en el cas de que estigués a punt, és clar).
Però l'altre dia el vaig apropar tant com vaig poder. Primer parlant una mica amb G, un vailet que em té el cor robat fa temps, de molt poques paraules per telèfon. I l'endemà, parlant amb la seva mare, l'Ana.
Sentir les seves veus va ser tenir-los al costat, veure els seus rostres somrient. I encara hi són, sempre hi són, malgrat a vegades restem en silenci.

.

premis...

M'ha arribat aquest premi a dues bandes. Desde casa del Pensador i desde casa el Poeta.
No sé ben bé què dir... m'afalaga i alhora dubto de si em mereixo un premi a la solidaritat.

"Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".

Però havent llegit això, ja no sembla tanta responsabilitat, oi? Agraeixo profundament que dues persones com el Pensador i en Barbollaire hagin pensat en mi. Jo, a ells els admiro molt i d'ells n'aprenc molt.
Se suposa que hauria de premiar a 7 blocaires. Però m'és difícil triar... I des del meu punt de vista, tots els que estan a la llista de ~migracions es mereixen aquest premi.
De totes maneres en nominaré un parell o tres. Perquè sí, perquè n'he après molt d'ells i encara n'aprendré més. I perquè fem camí plegats quasi des del primer dia.

Buk _ LLuitant a la contra

Jaqme _ L'Atlàntida

Aladern _ Rosa dels vents

I ja que el premi és a la solidaritat... us convido a fer un viatget a Anantapur...


.

como uma onda ...

un delícia... fa dies que l'escolto, fa dies que la canto...

Como uma onda

(Lulu Santos)

Nada do que foi será
De novo do jeito que já foi um dia
Tudo passa
Tudo sempre passará
A vida vem em ondas
Como um mar
Num indo e vindo infinito
Tudo que se vê não é
Igual ao que a gente viu a um segundo
Tudo muda o tempo todo
No mundo
Não adianta fugir
Nem mentir pra si mesmo agora
Há tanta vida lá fora
Aqui dentro sempre
Como uma onda no mar

.

let the sunshine in ...

Ahir... vaig anar a veure la sortida del sol. Feia dies que tenia ganes de fer-ne fotos, feia molts dies que era tot un espectacle...
Em vaig passar prop d'una hora fent fotos, contemplant els canvis de llum i color, escoltant ocells, veient-ne volar... llàstima del trànsit aeri que ho embrutava tot una mica.

.

ingredients ...

Comprendemos que nadie de nosotros es puro,
que estamos divididos entre lo real y lo ideal,
que todos somos al mismo tiempo heroicos y absurdos,
hechos de deseo y de imaginación tanto como de carne y hueso,
que cada uno de nosotros es un poco cristiano, un poco judío, árabe, blanco, negro e indio,
y que no debemos sacrificar ninguno de nuestros componentes.

Carlos Fuentes
Revelaciones _ 365 pensamientos. América latina.



.

aigua [2]

On és el sentit comú? i la coherència?

Com pot ser que després d'haver lluitat tant per evitar el trasvassament de l'Ebre, surti un representant (de CiU havia de ser) del poble (per sort no pas de tot el poble) i asseguri que l'única solució per la sequera és el trasvassament del Roine?

Quina culpa té el Roine de que en aquest país no se sàpiga gestionar l'aigua?
No en té prou amb que el contaminin les nuclears?



.

cels ...

Cada matí veig la sortida del sol.
Cada matí és diferent i espectacular.
Avui hi havien un núvols prims, desfilagarsats que tenien dins l'arc iris.
Realment una meravella.

Cada matí veig corbs marins sobrevolant el Ter.
Algun dia he vist un aligot matiner.
Ocells petits desafiant el vent i el fred.
Garses dibuixant-se a contrallum.

Cada dia, quan baixo a Girona, el cel té més d'un regal pels meus ulls.

.

meme ...

En Jaqme em va encarregar un meme. I jo, a n'en Jaqme, no li puc dir que no. A més diu que té curiositat i jo tinc ganes de satisfer-li d'alguna manera. Tot i que ja et dic ara, Jaqme, que no hi trobaràs gaire res d'interessant.


1- jo fa deu anys: Estudiava a l'Escola d'arts aplicades i oficis artístics d'Olot. Disseny gràfic per ser exactes, amb el dubte de saber del cert si el que m'havia dit el meu profe-debilitat de l'insti era cert, que era bona i servia per allò. M'esperava els caps de setmana amb il·lusió, doncs sempre m'hi trobava una abraçada osonenca i una mirada guipuscoana.


2- jo fa 5 anys: Vivia ja a Olot, treballava a la fusteria d'administrativa. La feina, qui m'ho havia de dir, m'agradava. Aprenia a distingir fustes, a distribuir cuines, coneixia gent maca i no tant maca. Vivia soleta amb el meu gat. Per fi havia aconseguit viure sola i amb independència total.


3- jo fa un any: Estava en plena crisi. La feina, tot i que continuava agradant-me, ja no em satisfeia. Hi havia mal rotllo i repercutia en tota la resta. Em sentia perduda però també em sabia capaç de tirar endavant. La il·lusió que tenia era un viatget a Madrit pel pont de la putíssima constitució. Ai perdó, volia dir puríssima... o no.


4- Ahir: Em vaig llevar amb mandra, com cada dia. Vaig baixar a Girona a treballar. M'agrada molt la nova feina. M'hi sento a gust. Em vaig passejar per carrers de Girona que no sabia ni que hi eren. Al vespre, mentre esperava el bus per tornar a casa, es van asseure al meu costat dos personatges encantadors, em van fer riure i vam estar parlant una estoneta (n'haig de fer un post). Vaig arribar tard a casa, com cada dia, vaig mirar per alt enllà el correu i cap a dormir. A les onze els ulls ja em pesaven més que el cul.


5- Avui: M'he llevat contenta. Havia quedat amb la Su. Destí el Cap de Creus. Ha sigut fantàstic. Sempre que fem sortides valen la pena. Ens ha acaronat el vent. El mar estava esplèndid. Hem dinat com dues reines. El cambrer... ai el cambrer, quina llàstima que no em capigués dins el bolso, perquè a casa no m'hi faria cap nosa. Hem rigut, hem passejat enmig de roques, hem baixat quasi fins a tocar el mar, ens hem mig perdut per tornar al far, hem rigut encara més. Hem comprovat que estem en forma, sí senyor. Estem fetes dues atletes. Hem cantat tot tornant a casa. He tornat a xerrar pels descosits (no sé com la Su em té tanta paciència). I cap a casa. Ara he sopat un miqueta i au, a veure com l'Iniesta fa del futbol un art. I a matxacar als pericus!!


6- Cinc cançons: uf... difícil, molt difícil triar-ne només 5. A més depèn molt del dia i l'estat d'ànim. Avui em quedo amb el Something de George Harrison, Chuva un fado preciós que la Mariza broda, Perfect dels Fairground Attraction, L'Oiseau du paradis de Marie-Jo Thério i Smile dels The Jayhawks. Demà segur que serien totes diferents menys el Something, que és una debilitat.


7- 5 llocs per visitar: només 5????? vaaaaaaaaaaaaaale... l'Índia, el Machu-pichu, Itàlia (tota la bota de dalt a baix), la Patagònia, els fiords noruegs... no en puc dir més? aisssssss...


8- 5 coses que m'agradi menjar i beure: bacallà, rap, filet de bou, aigua, te... cafè!!!!!!!!, és que m'agraden taaaaaaaantes coses!!!


9- Cinc joquines preferides: la meva càmera (que avui ha sobreviscut a un accident, quasi que l'haig d'anar a rescatar a la Mediterrània), el meu gat, un tros de paper... ai no sé, és que ja no tinc edat per tenir joguines... no? Perquè, què entenem per joguines?


10- Cinc distribucions de no sé pas què... alguna cosa de GNU/linux... mande?


I res, que l'he de passar a 3 persones i ja sabeu que jo els memes no els passo mai. Si algú vol fer-lo, doncs endavant!

la lluvia ...

En la región de los grandes lagos del norte, una niña descubrió de pronto que estaba viva. El asombro del mundo le abrió los ojos y partió a la ventura.
Persiguiendo las huellas de los cazadores y los leñadores de la nación menomini, llegó a una cabaña de troncos. Allí vivían diez hermanos, los pájaros del trueno, que le ofrecieron abrigo y comida.
Una mala mañana, mientras la niña recogía agua del manantial, una serpiente peluda la atrapó y se la llevó a las profundidades de una montaña de roca. Las serpientes estaban a punto de devorarla cuando la niña cantó.
Desde muy lejos, los pájaros del trueno escucharon el llamado. Atacaron con el rayo la montaña rocosa, rescataron a la prisionera y mataron a las serpientes.
Los pájaors del trueno dejaron a la niña en la horqueta de un árbol.
-Aquí vivirás _le dijeron_. Vendremos cada vez que cantes.
Cuando llama la ranita verde desde el árbol, acuden los truenos y llueve sobre el mundo.


Eduardo Galeano _ La lluvia
Memorias del fuego I - Los nacimientos.




.

aigua ...

Ahir llegia a El Punt que si no plou aviat, si continua la sequera, es farien restriccions d'aigua a Girona i Salt, durant 4 hores diàries. Em vaig emprenyar. Molt. No visc a Girona (de moment) ni a Salt, però és igual, la meva indignació va ser igual que si hi visqués. De fet ja em vaig emprenyar el dia abans quan van donar la notícia al TN.
El fabulós pantà de Susqueda, al riu Ter (amb e oberta si-us-plau), hi és per abastir d'aigua a Barcelona. Doncs se n'hi va un alt percentatge cap allà, per no dir quasi tota. A sant de què hem de ser nosaltres els que hem de patir restriccions? que comencin per allà baix, punyeta!
Per sort hi ha qui pensa igual i avui hi havia un article al diari que resava la mateixa opinió que jo.
Cada dia veig el Ter (amb e oberta). Està sota mínims, fa pena i tot de veure'l tan buit.
O sigui que els de Barna ja ho sabeu, a tancar l'aixeta!

.

ploma ...

foto: google

.

Dibuixa el vent

la ploma mentre cau

damunt el riu.

.

alegria ...

S'acaba novembre. I ho dic amb certa recança, però no pas amb tristesa. S'acaba novembre i s'apropa l'hivern. La tardor ha sigut seca, però preciosa. Hauríeu de veure les muntanyes que hi ha a l'oest del meu poble, estan precioses. Les fagedes sense fulles, els roures amb uns marrons i ocres magnífics i les alzines d'un verd fosc contrastant amb la resta. De tant en tant s'hi veu un arbre groguenc que dóna una nota de llum impressionant. Només falta esperar que arribin les pluges, les neus. Potser aquest any hi haurà sort. Tot i que essent lluny d'Olot segurament no podré disfrutar de cap nevada espectacular. Però qui ho sap? L'any que vaig néixer, el mes que vaig néixer, va nevar a Girona capital, i no pas poc!
Estic contenta. Com diria el meu estimadíssim F, viviendo con alegría a pesar de los altibajos.


“Nosotros.
Tenemos la alegría de nuestras alegrías.
Y también la alegría de nuestros dolores, porque no nos interesa la vida indolora que la civilización de consumo vende en los supermercados y estamos orgullosos del precio de tanto dolor, que por tanto amor pagamos.
Nosotros
Tenemos la alegría de nuestros errores, tropezones que muestran pasión al andar y el amor al camino, y tenemos la alegría de nuestras derrotas porque la lucha por la justicia y la belleza valen la pena, también cuando se pierden, y sobre todo tenemos alegría de nuestras esperanzas en plena moda del desencanto. Cuando el desencanto se ha convertido en artículo de consumo masivo y universal.
Nosotros
Seguimos creyendo en los asombrosos poderes del abrazo humano.”

Eduardo Galeano


.

visita...

indesitjada...

inoportuna...
impertinent...
imparable...
incapacitant...
insuportable...
marejadora...
ofegadora...
absorvent...

... migranyosa.

.

Onyar ...

Jocs i rialles
sobre un pont a l'Onyar.
Ànecs i nens.

.

baf ...

Un dit escriu

confessions i les borra

al baf del vidre.

.

relats conjunts ...

Aquella sortida li feia una il·lusió especial. Sempre havia desitjat perdre's per aquell vessant de muntanya encara desconegut. Estava neguitosa i es va adormir tot recordant els rumors que corrien pel poble sobre els misteris que ella volia trobar-se l'endemà.
La gent en parlava sovint, però amb un aire de secretisme que la incomodava. Havia fet preguntes, indagacions, però totes les respostes havien sigut vagues. Ningú sabia res del cert. Com a tot arreu, la gent parlava per parlar desde la ignorància. I ella feia temps que havia decidit poder parlar, pensar, des del coneixement. Per això ho tenia tot a punt per l'excursió de l'endemà, xiruques, motxilla amb menjar i aigua, la càmera, una llibreta, llapis... Un somriure li va amorosir el rostre mentre dormia.
Es va llevar més tranquil·la del que s'esperava, plena d'energia. Es va posar la roba de muntanya, les xiruques, va carregar la motxilla i va sortir cap a l'aventura. No era la primera, ni tampoc seria l'última vegada que anava d'excursió per la muntanya sola. Mai havia fet cas de les advertències dels altres, de fet se sentia més segura enmig del bosc que no pas enmig d'una gran ciutat. El bosc era molt més civilitzat.
Quan va arribar a la cruïlla on sempre anava cap a la dreta, va tombar cap a l'esquerra, cap al camí prohibit. No li semblava pas tan diferent de l'altre, no acabava d'entendre com havia fet cas, fins llavors, a la prohibició. Va pensar que és increïble el que la ignorància i la por poden fer en la ment humana, no hi ha res més suggestionable que el pensament humà.
Va caminar més d'una hora, enamorant-se a cada pas una mica més del que l'envoltava. Realment tots aquells anys s'havia estat perdent una meravella de la natura. Ja tenia la meitat de la targeta de la càmera plena, tot era susceptible de ser retratat, immortalitzat. Caminava com sempre, anant en compte de no trepitjar flors, de no trencar res, en silenci tot escoltant el so del bosc. Aturant-se per observar els ocells, deixant que s'acostessin. A cada pas entenia encara menys la prohibició, doncs no hi havia res estrany, però també a cada pas l'agraïa, si no hi fos no existiria aquell paradís.
Quan feia dues hores que s'omplia els ulls de meravelles, es va aturar per descansar i menjar una mica. També per treure's la mica de paranoia que la rondava feia una estona. Tenia la sensació de que l'observaven. No havia sentit cap soroll fora de lloc, cap trepig que no fos el seu. Mentre menjava anava mirant al seu voltant, vigilant les ombres. Sentia una barreja de por i curiositat.
El lloc on s'havia aturat també era idíl·lic. La tardor havia pintat tots els racons de colors impossibles i sota estant de la balma es veia tot inundat amb una llum magnífica.
El paisatge, l'escalforeta del sol que entrava tímidament a la balma, la van relaxar i van fer que oblidés per uns instants la paranoia. Va recolzar el cap a la paret rocosa i la va resseguir amb els ulls, que es van obrir com plats quan van descobrir unes pintures rupestres. Quina meravella! Es va apartar amb compte i es va recolzar en una altra paret, on no hi havia res pintat. Les va llegir àvidament, doncs més que pintures eren una història explicada feia milions d'anys. Es va emocionar i en cap moment va recordar que portava una càmera per poder "robar" aquelles imatges, n'hi havia prou amb mirar-les, podria tornar-hi quan volgués, segurament ningú més coneixia aquell tresor. Amb sort, potser no el coneixeria ningú més i així romandria intacte durant molt més temps. La seva imaginació va recòrrer milions d'anys cap al passat fins trobar els moviments de l'artista fent les pintures. Es va endormiscar un moment tot somiejant i un sorollet la va despertar de sobte. Es va trobar uns ulls blaus encuriosits clavats als seus. No es va espantar, no va cridar. Va somriure. Havia trobat el misteri de la muntanya?

.

blue ...

avui estic així... una mica de color blau... diu que demà ha de ploure, espero que s'endugui les quatre boires que em ronden...


.

gest ...

a vegades, només fa falta un gest...

.

Tramuntana ...

Ahir va arribar la Tramuntana a Girona. No va ploure, ni ahir ni abans d'ahir. Feia molt fred, avui en fa més. A dos quarts de 10 estàvem a 2º, ahir a 5º. El dia és clar. El cel, net com una patena.

Ahir, la Tramuntana em va arribar fins el moll de l'ós, em va fer trontollar i em va ajudar a mantenir l'equilibri.

Les fulles, que fins feia poc lluïen sobre els arbres, jugaven al ritme del vent pels aires.

Despulla el vent

de colors als arbres.

Fa Tramuntana.

.

plourà?

Dimecres matí. Estic a la feina, escrivint en una llibreta. Els dos ordinadors estan inoperatius, ahir al matí va petar el meu i al vespre el d'en S. Penso que ha sigut un virus d'aquells que s'arrien en dies concrets, dimarts i 13 per ser exactes. No puc treballar, no tinc eines. Des del meu lloc de treball, mentre ordeno i classifico alguns papers (per fer alguna cosa) miro a fora.
El dia s'enfosqueix mica en mica. Sóc optimista i sortint de casa he arreplegat el paraigües _per cert, paraigua o paraigües?_ . Recordo les pluges viscudes a Girona, no en sap de ploure aquí. Sempre que plovia es girava vent (airet en dirien a l'Empordà) i no servia de res portar paraigües, només per salvar el pentinat. (juas! me'ls he tornat a tallar ben curts!)
Tinc ganes de que plogui, encara que no en sàpiga, m'és igual quedar xopa.
Ara mateix la llum és fantàstica. Els arbres del passeig, vestits de tardor, llueixen molt més que no pas amb sol.
Comença a fer vent. Temps de canvis.
Nous rumbs, nous vols...


Ara estic al pis de la M. amb el meu ordinador. M'agrada la companyia de la M. i del Bitxo. Amb l gat ja som amics, quan arribo em ve a dir hola i tot, es deixa fer moixaines i juguem a cuit i amagar.
Ha fet alguna ullada de sol però continua fent un dia rònec, indecís. Avui tinc fred.
A l'Empordà hi fa Tramuntana.
Vent... estic disposada a obrir les ales de bat a bat...

Plourà?

desconnexions [2] ...

Pensava escriure un post titulat "mujer blanca, soltera, busca..." però no, al final no ho faré. No cal que escrigui sobre una cosa que tothom ja coneix. Els preus de lloguer i/o venta de pisos/cases està sobrepassant l'obscenitat. O sigui que ho deixo aquí.


Jo, ahir no era supersticiosa. El meu nou jefe m'ho va preguntar. Ets supersticiosa? i li vaig dir que no. Ahir no ho era, avui ja no sé si ser-ho o no. I em sembla que no ho seré, perquè és que sinó se'm girarà molta feinada a controlar coses que ni sé que hauria de controlar. Però sí que en sóc, eh?
O no... ja no ho sé.


Ahir, al matí quan anava cap a treballar, vaig veure una mallerenga carbonera. No us podeu pas imaginar la il·lusió que em va fer. I no va fugir volant, ales ajudeu-me!!!


Ahir, el meu nou jefe em va dir que estaven molt contents amb mi. Aviam què dura la contentamenta...


La connexió el veí és una txapussa. Mecagumelremenarsagrat!


Vaig de bòlit, bé el meu cap va de bòlit intentant organitzar-me la vida, el temps, els diners... Com sempre, vaja; però ara, amb la sensació de que el temps se m'escapa més que mai d'entre els dits.


Estic encantada amb la fresca de Girona, al matí em desperta, al vespre em fa sentir viva i amb ganes d'arraulir-me amb una manta. La setmana vinent em sembla que no m'encantarà pas tant...


Enyoro la Garrotxa, enyoro el meu gat, enyoro els meus paisatges, enyoro la llar de foc, enyoro la meva gent, enyoro tenir la tranquil·litat per poder passar per casa vostra.
Enyoro trobar paraules per escriure aquí...

.

eits ...

Tres vegades he començat un post. Tres vegades l'he borrat. No sé què dir, no sé com dir-ho. El cap em bull amb mil coses, m'he d'organitzar, he d'estar al cas de tot i no fer el que faig sovint, que per arribar a segons on, oblido sistemàticament el que em pugui distreure del camí.
He d'escriure al F. He de fer arribar les fotos a l'A. He de parlar amb tranquil·litat amb la S. Hem de quedar amb la F i l'À.
No pot ser que deixi aparcada la gent que ha sigut i és part del meu camí.

I res... només deixar constància de que als vespres a Girona hi carda molta rasca. I que escolto molt als EITS (Explotions in the Sky).

Au.



.

girona'07

Anar caminant pel passeig d'Olot té encant, sobretot si et saps abstreure del soroll del trànsit i concentres les energies en notar la fresca del matí al rostre i els ulls en els colors tardorens d'arbres i fulles caigudes. L'oïda agraeix el soroll del riu que tot d'una desapareix sota els carrers. Les seves aigües gronxen plantes aquàtiques amb un vaivé realment bonic...

I la feina... poca cosa es pot dir d'un primer matí de feina. Continuen les bones sensacions.

Ara mateix, estic soleta al pis de la M, amb l'única companyia del gat, que després de deixar-se rascar les orelles, m'ha dedicat un seguit de miols i bufets tot deixant-me clar que qui mana aquí és ell. I és que l'he fet fora de l'habitació i no l'hi ha agradat gaire. Espero que acabem fent-nos amics, em móro de ganes d'agafar-lo i enfonsar els dits en el seu pelatge llarg i suau. Serà qüestió de no molestar-lo gaire i que es vagi acostant ell al seu ritme...

.

fins ara!

Escolto la Katie Melua... té una veu preciosa i em relaxa. I obro nòmades per fer un post, tot i que no sé exactament què dir ni com dir-ho; potser tardaré uns quants dies en poder tornar a passar per aquí. No ho sé. Avui me'n vaig a Girona. M'hi quedo, de moment, quinze dies. Demà comença una nova vida, nova i alhora vella. Una feina que ja feia a Olot, més ben pagada i amb millor companyia. M'enduré l'ordinador, aviam si puc robar la connexió d'algún veí despistat. La meva estimada M. m'ha volgut d'okupa del seu pis, he tallat just, el deixa per anar-se'n a viure a l'Empordà a finals de mes. Quinze dies per explicar-nos coses, per fer cervesetes tranquil·lament, per no dir res si no cal dir res, per fer-me amiga del seu gat que sempre em bufa, per poder estrenar la feina sense el neguit de pujar i baixar i aparcar. Cinc minuts va tardar en fer-me la proposta, la resposta va ser un somriure, no vam necessitar més paraules.
I res... que us trobaré a faltar.

Bona setmana!!
Petons a repartir!



.

manta ...

Fa temps que vaig començar a fer una manta. D'aquelles que són fetes amb quadrats que després has de cosir. Després de tenir-la abandonada durant no sé pas quant, avui l'he agafada i m'he posat a cosir peça per peça, tira per tira. La marona m'hi ha ajudat.
He fet una pausa per anar a sopar i gaudir de la companyia de la meva estimada amiga Su*. Poquet temps, però ben aprofitat.
Quan he arribat a casa, el primer que he fet ha sigut agafar la manta i començar a fer-li la vora. Fins ara; que després de fer una passada de color groc, he passat al color verd... després potser vindrà el vermell... però si no la deixava hauria sigut capaç de passar-m'hi tota la nit.
D'aquí 14 dies exactes, el meu nebodet farà un any. I si vol, es podrà tapar amb una manta de coloraines.

.

I... tot i no tenir res a veure amb el post... us deixo una petita joia... per escoltar embolicats amb una bona manta tot deixant-se gronxar per la música...



.

el "meu" Poeta ...

No recordo com vaig arribar a casa seva. Sí que recordo que ho vaig fer tímidament, em feia respecte la seva manera d'escriure, tenia la sensació -i encara la tinc- de que mai podria ser prou bona per comentar els seus poemes. També recordo que va ser un enamorament a primera vista. La manera com agafava les paraules i les acaronava per crear sensacions i colors i olors... em va captivar ràpidament. Vaig tardar en gosar deixar-hi algun comentari, mai estic a l'alçada de les circumstàncies, mai sé com expressar el que sento quan el llegeixo.
No recordo quan va arribar a casa meva. Sí que tinc la sensació de que també ho va fer tímidament. Ara, els dies que no m'escriu un comentari, el trobo a faltar.
Sempre té paraules boniques per mi, sempre que he estat en hores baixes hi ha sigut d'una manera o altra, m'ha fet somriure quan tenia ganes de plorar, fent-me oblidar per uns moments impagables el que m'apenava. Encara no l'he conegut personalment, espero fer-ho algun dia, doncs tenim un repte pendent.
Potser hi haurà poca gent que ens entengui o que comprengui el que passa. M'és igual. L'estimo. M'estima.
Tinc un amor al Vallès Occidental.



.

novembre...

1916-2007... de moment.

91 anys i sumaysigue...

No pas sempre ens hem entès. De fet, últimament ens entenem menys que mai, políticament parlant. A vegades penso si no és una conseqüència d'una mica de demència alguns comentaris que fa. El meu avi va lluitar al bàndol dels republicans. Va passar unes vacances pagades en camps de concentració a França. Va estar a l'Ebre. El van fer rondar amunt i avall com un titella. També va lluitar amb l'exèrcit francès (per casa hi corren postals escrites desde França). Té un munt de papers escrits amb tot el que li va passar i continua escrivint quan en té prou ganes.
Abans no volia ni sentir-ne a parlar de la guerra. Quan li feia alguna pregunta, sempre em deia que una guerra civil és la pitjor que hi ha, perquè és una lluita per matar el germà (quan era petitona, em pensava que havia hagut de lluitar contra un germà de debó).
Va superar el tifus quan tothom el creia mort. Fa 10 anys que viu amb un càncer de pròstata agressiu. Aquest Nadal estava molt fotudot, molt. Una infecció en un dit del peu ens tenia a tots preocupats. La infecció encara hi és i ell està eixerit com un gínjol.
Desenganyem-nos, avui fa 91 anys, se li acaba la corda, però en té per estona, també. Està cansat, però no llença la tovallola. És un lluitador nat mon avi. Encara que només sigui per tossuderia i perquè creu que les coses han de ser com ell vol que siguin.
A mi ja m'està bé. Em fa emprenyar i molt i també em fa somriure i molt.


(...)
jo et deixaré, faig un camí,
però em fa feliç veure't aquí...
omplint l'espai amb les cançons...
Giraré el cap quan sigui lluny
pregant als déus que cap escull
deturi el rumb que du el teu cor...

perquè era novembre!

Novembre (fragment) _ Lluís Llach.

.

desconnexions ...

L'altre dia em van preguntar que perquè no tenia parella. Si era per convicció o per resignació. I és per la convicció de la resignació. Tinc una traça innata en enamorar-me de qui no m'haig d'enamorar.

Resulta que tinc el cabell tri-color. També m'ho van dir l'altre dia. Sembla que portis un bany de color. Ho vaig confirmar amb la meva estimadíssima cunyadeta. Jo sabia que era bi-color, castany i blanc, però es veu que no. També resulta que sóc el que en diuen a la perruqueria "rubia natural"... nàfent.

Seré completament sincera i us diré que em fa ràbia que em diguin que sóc dolça. La Dolça Neus. Us en recordeu de la Dolça Neus?

El divendres 26 d'aquest mes que ja s'acaba, estava llegint el diari i prenent un cafè amb llet calentó, tot esperant l'hora de l'entrevista. I quina va ser la meva sorpresa en llegir al Punt Diari, que la Cambra de Comerç de Girona diu que la Garrotxa té massa parc natural. Com es paeix això? és enveja, potser? I a sobre van tenir la barra de venir a dir-ho a Olot. Que s'han de fer més polígons industrials, deien. Però si quasi n'hi ha un per poble!!!! Putus calers.

Quan explico que a la nova feina treballaré amb una família, pare, mare i fill, la pregunta que tothom em fa... a que no sabeu quina és?
I què tal és el fill? doncs us ho diré: esquerrà!

I aquí tornem a l'apasionant món de la parella. Que no és que jo no vulgui tenir parella. Coi, sí que en vull. Vull arribar a casa i que m'hi esperin, o jo esperar a algú. Vull tenir un còmplice-amic-amant-company. I vull ser còmplice-amiga-amant-companya. El que no vull és que la gent tingui la pressa que jo no tinc.

Em fa il·lusió tornar a passar els dies per Girona. Després d'haver-hi viscut quasi 3 anys, sempre l'he enyorada. Olot està bé, però és diferent. Girona està viva a totes hores. I no sabeu amb quina fal·lera espero entrar un dia d'aquests a l'Angelot.

Diré també, que enyoro a l'Escarabat (espero que ningú l'hagi trepitjat, eh?) i en Propde40.


Au.

.

ocres ...

Una catifa
embolcalla d'ocres
el meu paisatge.

El sol se'n va, i la llum dels colors pintats al bosc il·luminen la tarda...

i jo rumio haikús i tankas i no me'n surto...



.

pors ...

Achica tu miedo porque,
si él crece,
tú te harás pequeño.

Pueblo de la Amazonía

.

sense títol ...

Un sms a la M. La resposta positiva, em puc quedar a casa seva aquest cap de setmana. Paisatges urbans. Arbres de color de tardor. Un refugi.
Una entrevista de feina. Simpatia recíproca nascuda després d'una conversa. Els agrado, m'agraden. Conec el món on treballen, més del que es pensaven. Aparquen la resta de candidats i quedem en que el dia 5 començo. Alegria, satisfacció, orgull... que mica en mica, a la que he tingut temps per pensar, es transformen en pànic. Pànic en haver de conduir cada dia per anar a treballar. Pànic a haver de començar altra vegada de bell nou. Pànic a tenir massa hores a migdia per poder pensar i no fer res. Pànic a tot i a res. Por a no tenir temps. Angoixa i pànic i ganes de plorar...
Sóc capaç de fer-ho, ho sé. Només m'ho haig de proposar. Sé que només depèn de mi que la meva vida no sigui com abans, casa-feina-casa-feina-casa-feina... Sé que encara no hi ha res decidit, que després de 15 dies, si la simpatia inicial no perdura, si no sé fer la feina, me'n torno a casa i aquí no ha passat res. Només un orgull ferit.
També sé que si faig cas al pànic, em faria enrera i triaria opcions més fàcils, però no puc fer-ho. Després de 8 mesos amagant-me de la realitat no puc fer-ho.
I no tindré gaire temps i potser gaires ganes de passar per aquí... o potser en tindré més que mai. Doncs aquest refugi és realment impagable. Tenir-vos per aquí és impagable.
I no dic res més, perquè si continuo desvariejaré encara més... i ja m'està costant centrar els pensaments... i tampoc vull ser l'elur-calimero.


.

passeig ...

me'n vaig a passejar els ulls per paisatges nous...


fins la tornada!


.

ahir ...

n'hi ha més aquí.

.

rodant ...

Creuem la frontera, imposada, de bon matí. El sol encara no ha sortit. I ens arribem a una fageda esplèndida, preciosa, on fem fotos i passem fred. Fred agradable, del que et fa sentir viva, que et gela les orelles i el nas i les mans. Enmig de la catifa de fulles ocres hi corre un rierol... la catifa ens cobreix fins a mitja cama.
I tornant... tornant ha passat tot. Conduïa jo, el meu supermegafiori, m'agrada aquesta paraula... I en una rotonda, després de creuar de nou la frontera imposada, ens para la Guardia Civil. Buenos Días. Bon dia. ¿De dónde sois? D'Olot. Pueden seguir. I em disposo a fer la rotonda, quan veig a l'altre que em diu que ¡Pare! ¡Pare! ... i parada a mitja rotonda me'l miro esperant el què... i em diu que la roda del davant no va gaire fina, que segur que li falta aire.
Merda! quan el nen ha dit segur que hem punxat no s'ha equivocat.
I ens hem parat. I he canviat la roda. Que podríeu dir, i què? però una servidora fotia una eternitat que no conduïa i encara menys canviava rodes punxades. I no sé perquè hi ha gent que en fa tot un drama, canviar una roda només requereix paciència, un germà que et vagi dient el que has de fer, no tenir manies a l'hora d'embrutar-se les mans, ser capaç de moure dues rodes sense ajuda i sobretot saber on és la de recanvi o en el meu cas tenir sort i trobar-la tot buscant una altra cosa.
I hem arribat a casa, ens hem fet el dinar que ja està paït i quan he pujat al cotxe per anar a treballar, estava mort. Completament mort. M'he deixat els llums encesos!!!

Sóc un cas... ais...

.

cicatriu ...

Té una cicatriu. Poca gent la veu. De fet, ella està convençuda de que només hi ha un parell de persones a la seva vida que la saben, que la coneixen i que quan li fa mal, la hi veuen.
Sovint la molesta, durant uns minuts o potser unes hores. En fa el mínim cas possible, totes les cicatrius marquen canvis de temps. A vegades li cou durant un parell de dies... i tot i no voler-ho, acaba recordant com va anar tot. La confiança, l'excés de confiança i de cop i volta, la caiguda. I la ferida. I el dolor. I el temps que va tardar a cicatritzar.
Però tampoc pot, i no vol, obviar com n'era de bonic el paisatge, com va valer la pena caure, perquè per caure primer va haver de pujar. I totes les pujades tenen la seva recompensa, encara que a voltes ens sembli minsa.
I avui, que li feia cuïssor la cicatriu, just avui, s'ha trobat sense ni adonar-se'n davant el mateix paisatge.
Paisatge que enyora i que intenta oblidar en la mateixa mesura.

.

vetlla ...

Voldria escriure sobre moltes coses...
però no em surten les paraules...
avui, novament he entrat al laberint-espiral...
i prefereixo deixar-vos amb unes paraules del Neruda, precioses.


"Sentir el cariño de los que no conocemos, de los desconocidos que están velando nuestro sueño y nuestra soledad, nuestros peligros o nuestros desfallecimientos, es una sensación aún más grande y más bella, porque extiende nuestro ser y abarca todas las vidas." _ Pablo Neruda.


.

espiral ...

Olot tarda. Solet però amb fresca. Passeig de Barcelona. Fira d'artesania.

Ens criden, em criden, l'atenció uns anells de plata preciosos, curiosos. Surten de tot el que havíem vist fins el moment. Ens apropem a la parada. Els penjolls, els anells, les pulseres... tot és preciós. Escoltem a la dependenta com explica el procés. Tot parteix d'una mateixa base. Culleres i forquilles de plata. M'hi fixo més i m'adono que sí, la pulsera és una forquilla, els collars són forquilles i culleres, les forquilles treballades donant-los-hi formes precioses. Els anells són fragments de forquilla. Algunes porten incrustades pedres. De color taronja, extretes d'una petxina peruana. El dependent ens en diu el nom en quechua, però som incapaços de memoritzar-lo. El blau, suposem que és lapislàtzuli. La que porto a la mà dreta, està feta a partir de l'extrem superior d'una forquilla o cullera on hi ha incrustada una pedreta blava i tallada a l'altre extrem per donar-li una forma d'espiral.

Perquè m'atrauen les espirals?

.

fred ...

Tinc fred...
Jo volia que arribés el fred i ara en tinc. A fora, però, no en fa. El tinc ficat a dins, fred de peus, a l'esquena, a les mans, al nas...
Aquesta nit volia somniar coses boniques, però he tingut un malson, una història ben estranya. No sé si abans he somiat res bonic, no ho recordo. Només sé que m'he despertat amb fred i he hagut de posar la bata damunt el llit, m'he hagut d'embolicar amb la manta... i llavors he tingut el malson. En dic malson perquè hi passaven coses molt rares, però no sé ni si m'ha inquietat el son. Una invasió extraterrestre, però que resulta que no és extraterrestre sinó que algú crea uns éssers híbirds que ho arrasen tot... i jo m'amago, embolicada amb un mantell, la meva pashmira (s'escriu així?) de l'Índia... i em veuen però no em descobreixen, doncs el mantell ha anat caiguent i algú l'ha recollit i m'ha embolcallat de nou... i la lluita final acaba amb riures.
I m'he llevat amb fred. Fred de peus, fred a l'esquena, fred a les mans, fred al nas...
I ja que tinc fred... doncs ballo damunt el gel... i me'n vaig a llegir una mica davant la llar de foc... amb el gat a la falda...



.

vents ...

Estranya companyia que m'abraces...
Maria Mercè Marçal

Estranya companyia que m'abraces
al punt més alt de l'alta solitud
per on navego amb barques d'alegria
ullpresa d'heura.

T'obres camí en un laberint de runa
que l'aigua escala amb fletxes de tendresa.
L'enforcall de la sal covarà en guerra
l'ou del creixent?

No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cos
florit de lluna.

I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t'escanyi.
Per bastir-te una casa que no et segui
veles ni rems.

.

madrit ...

Fa dies que penso que l'hauria de trucar i no ho faig.
Tinc un munt de fotos per passar-li i no sóc capaç de fer-ho, encara en tinc la meitat per processar.
L'altre dia la vaig veure connectada i no vaig obrir-li conversa.
Penso que li podria enviar un mail, però tampoc ho faig.
També penso que li podria enviar un regalet al meu amoret, el seu fill, i tampoc ho faig.
Penso en ella i en el seu fill. En els dos parells d'ulls verds que em tenen el cor robat. En els seus somriures. Hi penso molt sovint. Molt.
Els estimo. Els enyoro.

Avui tornava a estar connectada. Avui li he obert conversa, una mica a contracor. Li he dit, vull trucar-te però no ho faig. A ella li passa el mateix. Estem lluny i voldríem veure'ns sovint. Com que no pot ser, doncs ni veure'ns, ni trucar-nos. Una mena d'escut contra l'enyor. I és que tinc la sensació de que si truco, encara els enyoraré més. Després de sentir-los la veu i el riure, necessitaré abraçades i petons i pessigolles i jocs i converses profundes i de banals i ...

I és el que em passa ara.
Els estimo. Els enyoro.



... pero siempre hay un sueño que despierta en Madrid ...

.

riu...

Arribant d'Olot, amb una moderada alegria amb ganes de desbordar-se, faig una trucada.

-Hola, on ets?
-Hola!! Al Molí dels Murris. I tu?
-A casa.
-Què fas ara?
-Res.
-Doncs et passo a buscar i anem a fer fotos al riu.
-Perfecte. Vaig a canviar-me.

I em calço els pantalons de tardor-hivern per anar a bosc i les xiruques i una samarreta vella i una jaqueta de xandall. Arreplego la càmera i el trípode i l'espero.
I repetim excursió. I com sempre passem enmig de bardisses fins que no hem pogut avançar més. I finalment fem el més normal, que és baixar per allà on la natura encara no ha recuperat el domini dels camins. I ens passem una hora fent fotos a l'aigua, gaudint del paisatge, la tranquil·litat, el so de l'aigua i els ocells, parlant de fotografia, dels reflexes, de les fulles, admirant com van caient lentament les seques damunt el riu, que baixa amb poca aigua però amb la suficient per satisfer-nos.

Sempre m'han agradat les excursions amb el meu germà.

a vegades ...

A vegades et deixaries caure, aterrant suaument damunt d'aquella teranyina, deixant que t'embolcalli, no pas del tot, només fins allà on tu vulguis. Però saps que no és possible, si t'hi deixessis caure, seria per deixar-se cabdellar del tot i no ho vols; i fas esforços per no deixar-te anar, per no deixar que la mica de tristesa, la mateixa de sempre, la que apareix amb el cansament o l'enyorança, aquella que coneixes tan bé, no s'apoderi dels teus pensaments, actes i somriures...

.

me'n vaig ....

.


..


...


... a caçar bolets!


.

noms ...

... muralles, esglésies, escales de cargol, paisatges, pedres centenàries, escales, ponts, riu, ratpenats de nit, paisatges, Pirineus nevats a l'horitzó, sis voltors en plena migració, més paisatges, castellers, ratafia, càmera compartida, pont de Besalú, portes tancades, fresca, riu, ratpenat en ple dia...

... una chaqueta olvidada... ay... a saber dónde tendrías la cabeza!!!

... riures, complicitats, pessigolles, jocs...

... em quedo amb...

la Su, en Natxo, l'Unai, en Jordi, l'Esther, la Laia, l'Oriol, en Pere, la Sònia, la Mònica i en Víctor.

Pels somriures, les mirades, la complicitat, el bon humor, les pessigolles, els jocs, els riures, els acudits, les preses de pèl, la companyia... sobretot la companyia.

Gràcies!

.

Blog action day

.

hores? no pas...

Cap de setmana sense rellotge.
Millor dit, sense hores.
Només demà i dissabte, una de concreta per trobar-nos.
Després només somriures i complicitats.
I riures i bones vibracions.
Potser arreglarem el món... potser no.
Tampoc cal demanar impossibles, tot i que seria posar-nos-hi.
Som xulos, sí. I què?


Bon cap de setmana a tothom!
Petons, petonets i petonassos a repartir!
I no feu bondat, que és avorrit!

.

ara sí...

Que tens febre durant dos dies? no passa res.
Que tens el cos adolorit de per tot arreu i sembla que coves una grip? no passa res.
Una s'aixeca abans de que es faci de dia. A les 7 enfila cap als Aiguamolls. Amb el temps relativament estable fins que arribem a Sant Pere Pescador. Comença a ploure. Es passeja sota la pluja. Agafa fred tot guaitant més d'un centenar de cigonyes, mitja dotzena de flamencs, bernats pescaires, incomptables ànecs collverd, fredelugues precioses, tèrrits i limícoles (tots iguals), daines precioses, un mascle amb unes banyes impressionants, una que anava coixa perquè li faltava una part de la pota, munts de gavians, un parell d'arpelles esvalotant l'aviram... un blauet il·luminant el matí. I mentrestant, surt el sol. I ens passegem amunt i avall esperant veure alguna raresa, però no hi ha sort. En tenim una altra, poder contemplar els cavalls tranquil·lament. Patir calor. Compartir l'entrepà d'esmorzar. Fer un munt de fotos (el nen m'ha deixat el 400). Intentar caçar una libèl·lula o espiadimonis, vés a saber. Esquivar una colla d'escolars cridaners. Acabar el passeig quan comença a ploure de nou i el sol encara brilla.
Arribar a casa del nen. Compartir el dinar. Anar fins a casa amb el temps just per canviar-me. 4 hores de feina. I una xafegada de les bones. Sortir quan només cauen 4 gotes mal comptades i passar pel camí on hi ha més aigua. Arribar amb els peus xops, les sabates degotant, els mitjons amarats. Canviar-se ràpid i seure en una taula amb un parell d'amigues, a parlar, a mirar-nos, a riure, a posar-nos al dia. Feia temps que no ens vèiem...
I fins no fa pas gaire. Plovent desde fa unes 3 hores, alegrement, sabent-ne. Regalant algún llampec que il·lumina l'estança i el seu tro corresponent que fa trontollar els vidres. I plou i estic cansada, però contenta. Ara sí, ara fa tardor. Fa fresqueta. Potser es faran bolets...

.

Che ...

La verdadera revolución debe empezar dentro de nosotros.
Palabras del Che.

Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.

.

mirades...

-Tens plans per dissabte?
-No...
-Doncs ara sí. Què et sembla si anem a sopar i una mica de marxeta?
-Perfecte!

I ens trobem dissabte a la nit. I anem a sopar. I anem a fer el toc, el tap, el beure, al pub.
I riem mentre baixem a Girona, mentre sopem, mentre parlem a crits per l'excessiu volum de la música.

I em sorprèn sorprendre una mirada encuriosida enmig de la gent, per sobre del soroll...

.

camins...

Feliz el que comprende que es necesario cambiar mucho para seguir siendo siempre el mismo.
Dom Hélder Câmara

Revelaciones. 365 pensamientos. América Latina.

.

ahir...

Els núvols d'un gris avorrit,
donen pas a una estona
d'estiu fora de temporada.
La tarda es fa vespre abans d'hora
i el cel es pinta de grisos contrastats.
Arriba la pluja,
amb un nàfent totalment garrotxí.
Cadenciosa, sense presses,
regalant carícies i llampecs.
I el cel besa la terra...
tot és gris, tot és aigua,
tot és música mentre dura el bes.

.

Burma...

FREE BURMA!

.

gris...

Fa un dia gris. Els núvols són d'un gris uniforme, sense cap gràcia. Ahir tenien diverses tonalitats, més fosques i més clares i era bonic encantar-s'hi. Avui no. Avui la llum és grisa i feridora. Fa dies que hauria de ploure. Fa massa dies que no plou.
La terra, el cos i l'ànima ho reclamen.
La terra està seca, assedegada.
El cos cansat i adolorit.
L'ànima neguitosa.
Avui no trobava la música adient. Necessitava música, cada dia en necessito. Però no m'estava res bé. Algunes massa tristes, altres massa alegres...
I me n'he anat a comprar, distreta amb els meus pensaments, fins que he aixecat el cap i he mirat les meves muntanyes.
Massa dies d'introspecció m'han fet oblidar d'admirar el que m'envolta.
I he recordat, que malgrat la temperatura, la manca d'humitat a l'aire, la manca de pluja, la manca de bolets... som a la tardor. I que alguns arbres, més llestos que nosaltres, estan fent la muda de colors. I es vesteixen de gala abans de l'hivernació. Com una gran festa de comiat fins la primavera, on esclataran amb verds renovats.
I recordo que és temps de migració. És el temps dels nòmades del vent... i arribant a casa he posat la meva banda sonora. I ara, m'estan acompanyant la música i els cants d'ocell...

I volo... un xic més amunt... un xic més enllà... tot buscant la pluja.




.

fer el llit...

1.- Treure el gat.

2.- Posar-lo suaument damunt de la butaca.

3.- Posar el llençol de sota tot apartant el gat.

4.- Treure el gat.

5.- Posar-lo altra vegada sobre la butaca.

6.- Posar el llençol.

7.- Treure el gat.

8.- No perdre la paciència i somriure, tot posant el gat sobre la butaca.

9.- Posar la vànova barallant-me amb el gat...

10.- Acabar de fer el llit amb el gat estirat al damunt.


La qüestió seria... d'on trec jo tanta paciència?

.

l'home de la poma [2]

Quadre: Xevi Vilaró

... i enmig de somnis,

va mossegar la poma que li oferia l'home ...

.

l'home de la poma...

Com cada dia, quan va obrir l'ordinador, es va connectar al bloglines. I un somriure se li va dibuixar als llavis. Hi havia novetats a Relats conjunts!
Es va afanyar a obrir el bloc i el somriure se li va eixamplar a tot el rostre. Magritte! Com li agradava el Magritte, els seus quadres fets sense cap significat pel pintor i amb tants missatges per l'observador.
I va començar a rumiar. A pensar en l'home de la poma.

Ceci n'est pas une pomme.

Son of man.
Son of man... son of man... i recorda una cançó... Son of a preacher man...



I l'escolta... potser li donarà alguna idea... potser no...

I li dóna voltes a l'home. A la poma...
Un home aparegut en somnis que li ofereix una poma...
Un home sense rostre que fa olor de poma...
I no hi ha manera... no se li acut ben res.
Si se li aparegués un senyor com aquest en somnis li faria por. És poc natural, massa tibat, massa mudat...
La idea no l'acaba de convèncer.
I per més voltes que li dóna, no se'n surt.
L'home de la poma ja està marejat. La poma, a aquest ritme acabarà siguent compota.
Massa voltes.
I passa una nit estranya. Despertant-se una i altra vegada. I no recorda si ha somniat amb l'home de la poma... però sí que li dóna voltes a cada pausa del son. I res...
El pensament vaivé entre l'home de la poma i l'home de la xocolata negra...
Oh... una poma amb xocolata desfeta, deu ser bona? potser ho hauria de provar...
I no es pot concentrar ni en l'home ni en la poma... el pensament fuig rera la xocolata...

Deu ser dolça la poma?
Potser àcida?
Com deu ser l'home que hi ha al darrera? dolç? àcid? agradable? cínic?
Pot ser de tantes maneres una poma...
Pot ser una sorpresa a cada mossegada. Ben bé com un home.

.

detalls...

16 hores.
De les 12 del migdia fins les 4 de la nit.
Plenes de mirades còmplices, de somriures, de ballaruca, de riures, de bona companyia, d'abraçades, de petons...

Detalls...
...i és que en les petites coses s'hi troben joies.

Emocions a flor de pell i llàgrimes als ulls... al veure arribar a la Remena.

El vent jugant amb el confeti just després de sortir de l'església, formant remolins i descarregant pluja de colors.

Una picada d'ullet, un somriure...

Un ram de núvia preciós. Llàgrimes als ulls, altra vegada.
És que no li podia donar a ningú més que a tu! ...no ploris, eh? Tia va... que sinó jo també ploraré... T'estimo molt, maca.
(hores més tard, li pregunto rient si és una indirecta... i em diu tota seriosa que no, però jo ja ho sabia que no)

Dues copes de vi blanc, un xarrup de cava, aigua i un cubatillo.
3 cafès, 2 coles.

Ballaruca, gols del Barça, riure, cants... felicitat.

I entro a l'altra casament, just quan han acabat de fer el cafè.
I qui em ve a rebre és la núvia, la Núria, la meva cosina, que quasi no tinc temps de passar la porta que ja m'abraça...
M'esperava. Jo em pensava que no hauria tingut temps de trobar-me a faltar, però m'esperava.
Emoció altra vegada.
Retrobaments... abraçades, petons...
Un cafè. Aigua.
I ballaruca. Molta ballaruca. Amb els peus mig desfets, amb la ronyonada queixant-se, però amb ganes de ballar. M'agrada ballar...

A 1/4 de 5 em posava al llit... dues llàgrimes han rodolat galta avall...

recordant els detalls...

.

neguit ...

Estic neguitosa, nerviosa...
Demà m'espera un dia de nàfent... d'intentar pendre'm les coses en calma, tot i saber que em costarà.
Dos casoris en un mateix dia.
Finalment al segon hi aniré quan s'acabi el primer. Quan ja hagin fet les postres i encetin el ball, si tot va bé, arribaré jo. Entre vergonyosa i orgullosa. Potser en duré más al cap que als peus... no ho sé.
Encara arrossego ressaca d'una migranya forta, o potser covo una grip... no ho sé, però com deia Nicolas Cage a La Roca, tengo el estómago bailando hulahop alrededor de mi culo.
Demà al primer casament, em toca llegir un fragment de l'Art d'estimar, d'Eric Fromm. Em toca fer de testimoni. I sobretot em tocarà, i amb molt de gust, riure.
Això sí, a la gent li costarà reconèixer-me. Penso anar guapíssima. Lluïnt el que tinc, bàsicament perquè no puc lluïr el que no tinc. I com deia l'Amparo (es diu Amparo aquella bona dona?) a no sé quina pel·lícula, qué guapa soy, qué tipo tengo.
I és que, estic de baixada física... i què coi, m'haig d'animar!

Au, bon cap de setmana!!


.

petxina...

Amic, et citaré al cor d'una petxina...

Amic, et citaré al cor d'una petxina.

Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.

Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.

I dóna'm també

aquest dolç llangardaix que en duu follia

quan s'enfila per l'herba.

Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

.

blauet ...

Fotografia: Santiago Muñoz García

.

Aiguamolls de l'Empordà. Dilluns al migdia. Ens trobem a l'aguait del Bruel. És en el que hi ha més aigua, però no hi ha gaires ocells. Ànecs, una arpella preciosa, bernats pescaires, esplugabous... dues tortugues prenent el sol sobre un tronc i una altra en una mica de platja.

Tot d'una, apareix una fletxa blava a la zona de l'esquerra. Un blauet!

I en entretenim tot buscant-lo entre les canyes, i quan ens sembla que l'hem perdut, ens regala un vol preciós i precís per pescar i així el localitzem de nou. Tres vegades, quatre, veiem la fletxa entrant i sortint de l'aigua amb una rapidesa espectacular. La Su el segueix amb els prismàtics, jo amb la càmera. Tot i que porto el 300, està massa lluny per capturar-lo.

I a l'última pescada, el perdo. Però la Su no. I em diu on és. Allà al canyissar, és que Neus... el veig però no trobo cap punt de referència per donar-te.

I jo ressegueixo el canyissar, però no el veig. Té el detall de posar-se de cares, així el seu llom turquesa no el delata.

I mentre discutim on és, mentre la Su intenta explicar-m'ho i jo intento localitzar-lo, entren a l'aguait un matrimoni. Granadet. Hola. Hola.

I l'home ens ha sentit parlar.

-Pues claro que sí, está allí, justo en medio del cañizal. Yo lo veo a simple vista.

La Su i jo, no ens mirem i no diem res, no fa falta.

-Estáis buscando algo así como un pato, ¿no? Está allí, tiene un verde precioso.

Verd? El veu a simple vista i el veu verd??

-Ummmm... no, un martín pescador, un pájaro. (No goso dir-li que és d'un blau llampant)

-Sí, sí... está allí.

-Que te han dicho que es un pájaro. Li etziba la seva dona, amb aquell to que tenen les senyores fartes del seu home i dels seus aires.

-Que sí, ¡que ya sé lo que és un martín pescador! . Respon tot salvant el seu orgull.

I se'n van a l'altre costat de l'aguait.
I la Su i jo ens mirem i ens aguantem el riure.

L'home savi, que ha fet callar la seva dona, el que veia era la tortuga prenent el sol en solitari...

.