veus ...

Aquest pont de la Puríssima, que no vaig fer pont, va estar ple d'enyorança. Feia un any just que era a Madrit. Que em passejava per una ciutat freda plena de llum. Que compràvem llums de nadal a la plaza Mayor. Que muntàvem el belén i hi posàvem una font amb aigua de veritat. Que preníem una cerveseta, l'Ana, el Fon i jo, en un bar preciós però fred del centre mandrileny. Un cap de setmana llarg, ple de somriures i riures, abraçades, petons, retrobaments. Uns dies d'estrènyer encara més uns lligams prou forts i sincers. Del sis al nou de desembre, era aquí però no hi era. Era a Madrit. I pensava que si m'haguéssin dit temps enrera que trobaria que Madrit està massa lluny, hauria rigut amb ganes durant 3 dies seguits. Però sí, Madrit està massa lluny. En kilòmetres i en el temps, doncs no hi podré anar fins la primavera. I l'Ana no em deixa agafar l'ave (en el cas de que estigués a punt, és clar).
Però l'altre dia el vaig apropar tant com vaig poder. Primer parlant una mica amb G, un vailet que em té el cor robat fa temps, de molt poques paraules per telèfon. I l'endemà, parlant amb la seva mare, l'Ana.
Sentir les seves veus va ser tenir-los al costat, veure els seus rostres somrient. I encara hi són, sempre hi són, malgrat a vegades restem en silenci.

.