T.I.E.S.A. ...

Si vull anar i tornar de Girona en bus haig d'agafar, m'agradi o no, la teisa, altrament coneguda com a tiesa. És l'únic transport que hi ha i em permet estalviar diners i fums i veure la sortida del sol cada dia.
Avui l'esperava com sempre, arribant uns minuts abans de l'hora de passar, que són 3/4 de 8. I ha arribat, ha reduït, no s'ha parat i ha tornat a arriar. He saltat, he mig corregut sacsejant el braç esquerra i cridant, tot i sabent que no em sentiria però ha estat instintiu, "eh! eh! eeh!". S'ha parat uns 7 metres més enllà. He pujat i la txoflera m'ha dedicat un retret amb la mirada i amb el to de veu. "Si no arribes a avisar-me -imita el meu gest del braç- no m'hauria parat. Em pensava que eres una mare amb alguna criatura" (sempre hi ha mares que esperen el bus per tancar els seus fills en instituts privats). Em fa gràcia que algú es pugui pensar que sóc mare i somric mentre li dic "no". El meu somriure em sembla que la molesta i m'etziba "és que no podem pas estar esperant que..." No la deixo acabar de dir, agafo el bitllet i li dic mentre busco un seient "home, bé que ho he fet jo d'esperar-me". Rèplica que no admet cap contrarèplica i ho sap. Va tard.

Un altre dia, que també hi havia una txoflera, no recordo si la mateixa o una altra, quan vam arribar a Anglès, hi havia una senyora acompanyada d'algú que anava en cadires de rodes. Me'ls va ben xasquejar. Dient-los que no podien pujar i que si havien d'agafar el bus havien de trucar i després es baixaria amb un que hi hagués plataforma. Em vaig indignar. A hores d'ara, encara no ho entenc. De la mateixa manera que qualsevol dels que ens podem valer de les cames per moure'ns, podem tenir la urgència d'agafar un bus, pel que sigui, ho ha de poder fer tothom. TOTHOM. Vaig estar a punt de preguntar-li a veure si quan volgués visitar alguna ciutat, en faria prou trucant a l'alcaldia perquè li habilitéssin tots els carrers i accessos.

Nàfent...

.