1916-2007... de moment.
91 anys i sumaysigue...
No pas sempre ens hem entès. De fet, últimament ens entenem menys que mai, políticament parlant. A vegades penso si no és una conseqüència d'una mica de demència alguns comentaris que fa. El meu avi va lluitar al bàndol dels republicans. Va passar unes vacances pagades en camps de concentració a França. Va estar a l'Ebre. El van fer rondar amunt i avall com un titella. També va lluitar amb l'exèrcit francès (per casa hi corren postals escrites desde França). Té un munt de papers escrits amb tot el que li va passar i continua escrivint quan en té prou ganes.
Abans no volia ni sentir-ne a parlar de la guerra. Quan li feia alguna pregunta, sempre em deia que una guerra civil és la pitjor que hi ha, perquè és una lluita per matar el germà (quan era petitona, em pensava que havia hagut de lluitar contra un germà de debó).
Va superar el tifus quan tothom el creia mort. Fa 10 anys que viu amb un càncer de pròstata agressiu. Aquest Nadal estava molt fotudot, molt. Una infecció en un dit del peu ens tenia a tots preocupats. La infecció encara hi és i ell està eixerit com un gínjol.
Desenganyem-nos, avui fa 91 anys, se li acaba la corda, però en té per estona, també. Està cansat, però no llença la tovallola. És un lluitador nat mon avi. Encara que només sigui per tossuderia i perquè creu que les coses han de ser com ell vol que siguin.
A mi ja m'està bé. Em fa emprenyar i molt i també em fa somriure i molt.
(...)
jo et deixaré, faig un camí,
però em fa feliç veure't aquí...
omplint l'espai amb les cançons...
Giraré el cap quan sigui lluny
pregant als déus que cap escull
deturi el rumb que du el teu cor...
perquè era novembre!
Novembre (fragment) _ Lluís Llach.
.
dijous, 1 de novembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ostres, elur...
ResponEliminaa vegades per a intentar comprendre a la gent que viu el sentiment nacionalista, imagino que l'ha viscut a casa, molt de prop, a la pell dels seus avis, de sons pares o germans, o a la seua.
és com una justificació que busco per a qui pensa que és necessària "la lluita", amb el puny ben alt...
m'emociona llegir com transcrius les paraules de ton avi: "sempre em deia que una guerra civil és la pitjor que hi ha, perquè és una lluita per matar el germà"...
i és que la gent gran, amb les seues demències, mos parlen. i m'alegro de trobar-te escoltant-lo, encara que no sempre vos entenguésseu.
Doncs no Iruna, la meva mentalitat política, el meu tarannà polític, me l'he fet jo a mesura que ha anat passant el temps, que he crescut, que he vist, que he sentit, que he viscut... si hagués rebut influències de casa, de la família, seria conservadora.
ResponEliminaMon avi era un republicà quasi forçat.
Si transcribís el que en diu ara de les guerres no t'emocionaries pas tant Iruna, ja t'ho dic ara. Però és l'avi i l'estimo, malgrat faci molt de temps que no combreguem el mateix. Per sort en la vida no només hi ha la política :)
a vegades em pregunto què en sabem, dels nostres avis....
ResponEliminajo tinc una àvia, 93 i guerrera, i tampoc no ens entenem gaire... (serà per què som iguales??) però m'agrada quan explica, i m'agrada quan els meus fills l'escolten...
felicitats per la tendresa que traspuen les teves línies!!
ptnillos!!
jo parlo sovint amb un senyor de 90 anys, és molt alegre i rialler... menys quan parla de la guerra: "quines coses...vaig salvar la vida gràcies a un mort...", quan van matar el seu company (a l'Ebre tb) se'l va haver de posar d'escut...(uff..) És igual el bando, va ser una guerra contra germans. Ell mai culpa als de l'altre bàndol, culpa als que mouen les fitxes per començar guerres. I en el fons trobo que té raó, sempre hi ha un motiu per fer una guerra, però tb hi ha moltes opcions per evitar-la. Que no facin creure als que fan estar a primera fila davant una pistola que hi ha uns ideals de res, quan les guerres només les crea el poder i l'ambició... (Una abraçada a tots els avis. Als que hi són i als que ja no hi són)
ResponEliminaOstres! M'has fet recordar que avui ma àvia ha fet 93 anys i no l'he felicitat! Vaig a trucar-la!
ResponEliminaTambé, té la seva història sobre la guerra civil. Algun dia n'hauré de fer un post
Els avis són una font de coneixements!
ResponEliminaEl teu post està cargat de sentoments molt macos.
Un petó
eps, elur... aquests dies, a casa de ma mare, ha vingut una tia àvia que encara viu a Perpinyà. Hi va anar després de la guerra, amb els seus dos fills petits. Fa poc ha tingut un besnet i li han posat un nom ben català! :)
ResponEliminaDemà li preguntaré si ha votat en Sarcosí... però em sembla que no!!!
petons i llepades ben santes!
el pare, a començament d'octubre, va fer 87... és de la lleva del biberó...
ResponEliminatambé va ser a l'Ebre...
i a Argelers, i no te gaire bon record dels senegalesos... Eren els soldats que els vigilaven i els van fer caminar, famolencs, des de la frontera fins al camp de concentració..
Quan preguntaven quan faltava, diu que sempre responien: "trois kilometres"
(i ara... jo perque us explico això...)
perdona follet i companyia... vaig massa arrauxat...
petonet dolç
Reina un post ple de tendresa, si ho sabes estaria molt orgollos encara no ho demostri mai.
ResponEliminaM'has emocionat.
Be ja estic a punt de marxa, ens veiem a la tornada.
T'estimo un món.
Nikus*
Elur, quina bellesa i quin amor traspua aquest post. Per tu, per l'avi, per la llibertat, per tot el que val la pena, una abraçada!
ResponEliminaFecitats a tots els avis, doncs, que han fet tants anys aquests dies.
ResponEliminaEn sabem ben poques coses, em sembla, Hypatia.
ResponEliminaLa història de la meva iaia, que es va passar 3 o 4 anys esperant l'avi, quan tothom li deia que era mort... ningú sembla donar-li prou importància... algun dia li diré que m'ho expliqui i ho guardaré com un tresor :)
Gràcies, però les felicitacions, ahir i avui, són per l'avi (a l'ajuntament diu que va néixer el dia 1, la seva mare li deia que havia nascut el dia dels morts)
Petons!
Penso que tots aquests avis que han patit la guerra són d'una pasta especial, molt especial Bruixoleta. Tenen una altra visió de la vida que nosaltres no assolirem mai, van estar a punt de morir més d'una vegada... El meu avi estava fent guàrdia, quan un company li va demanar de mirar pel... ara no sé exactament què era, un telescopi o alguna cosa així... i tan bon punt hi va posar l'ull li va entrar una bala... No n'ha parlat mai amb nosaltres, ho ha explicat a un noi que estudia història, jo ho sé perquè vaig llegir l'entrevista... no saps pas com vaig plorar...
Gràcies per passar i per les teves paraules.
Una abraçada!
Tirai :)
Aprofita i que t'ho expliqui tot, queda poca gent que pugui explicar-nos-ho...
:*)
Gràcies Carolina :)
un petó!
Tinc parentela a la Catalunya nord Gatot... però ja són francesos ells... han perdut les arrels... capaços són d'haver-lo votat :(
Petons i magarrufes :*)
Ai Poeta... doncs perquè devies necessitar dir-ho, no has de demanar disculpes, aquí tothom diu el que vol i pensa.
Petonassos i una abraçada ben forta!!
:******
Carinyu!!!!!!!! espero que hagis arribat bé, que hagis pogut abraçar ben fort a tothom i omplir-los de petons.
No, l'avi no és de demostrar gaire res, la iaia tampoc, ja els coneixes... però vaja, amb el temps aprens a veure les seves reaccions "amagades" ;)
Un petonàs!!
Moltes gràcies Zel :)
Una abraçada!
Doncs sí, felicitats a tots.
Gràcies jo mateix :*)