Nadal...

Dues felicitacions pel preu d'una.

Que passeu molt bones festes i que els somriures no us siguin mai escassos!

Avetteràpia

De vegades només necessites una cançó bonica per arreglar una tarda, un dia, una setmana, un mes... un moment.

Cinc minuts i vint-i-quatre segons de pau.

With no hard fellings... 

La lluna, una pruna.

Ahir diu que la lluna era súper, jo la vaig veure com quasi sempre, una mica més grossa sí, però bonica com sempre.

Avui també fa goig de veure, com sempre.

tattoos...

Encara no tenia ni 15 anys que vaig decidir que me faria un tatuatge algun dia i quan vaig triar el dia ja en tenia 42.
Recordo que la mare em va dir que si en volia un me l'havia de pagar jo. I vaig acceptar sense cap protesta.
Aquí va començar el meu dilema: què em podia tatuar que no em fes vergonya al cap dels anys. Qui diu vergonya diu penediment o angúnia o qualsevol sentiment aprensiu.
Hi he estat donant voltes molt de temps, a temporades. Tampoc us penseu ara que he viscut obsessionada i preocupada quasi 30 anys.
Però l'últim any sí que hi vaig estar donant voltes seriosament i després de rumiar, triar, remenar, buscar, dibuixar, desesperar i pensar, vaig decidir-me i en Pere, el meu bon tatuador i millor persona, em va fer una versió de la idea que va enamorar-me.

Fa tres setmanes em vaig decidir per fer-me'n un altre de ben senzill i clar i sense pensar-hi gaire et voila!

I aquí estic, esperant que en Pere em truqui per dir-me que ja em té el dibuix fet per fer-me el tercer.

Hola!

*Continuo amb els Avett Brothers*

2a quinzena d'octubre

Un no parar a la feina.
D'estar fent mil coses alhora i saber que vindrà just que les atrapis totes.
De fer equilibris amb les prioritats i els egos i el temps i les hores.

De passar temps amb els nens tan sovint com fos possible.
D'acceptar invitacions a dinar d'en Dani i d'en Pau.
-Tieta, vols venir a sopar? (Pau)
-A sopar no, a dinar, Pau. (Dani)
-A dinar, tieta. (Pau)
I jo a l'altra banda de telèfon procurant no riure i fracassant estrepitosament.

De 'segrestos' al rebost on m'han fet una versió preciosa, tràgica, dramàtica i romàntica del Big Bang, amb una habitació de 3m² a les fosques, un parell de frontals i ombres xineses.
"És la història aquella de l'Érase una vez, tieta" em va explicar al final en Dani.

De passejar poc pel bosc per culpa de l'esquena i la marmoteria que porto a sobre.
He passat de l'insomni a dormir com el guix.

De visitar Girona l'últim dia del mes per fer-me un tattoo nou i retrobar amistats, somriures i complicitats.

De rebre visites inesperades de persones que estimes amb tot el cor i l'ànima.
I sopar-hi i començar a enyorar-les quan encara no han marxat.

D'aprofitar el bon temps amb recança, perquè voldries dies emboirats, foscos, humits i freds.

I ja som a novembre.

Tieta de la galeta...

La cunyada m'envia un whats de bon matí dient-me bon dia i explicant-me que els nens estan menjant les galetes que els vaig fer per esmorzar.
Me diu que en Pau (3 anys) se'n guarda dues i li explica que no cal, que la tieta ja en farà més.
Se l'ha mirada ben seriós i li ha demanat "vols que es cansi!?"
"Encara ploro de riure" em diu la seva mare.

Després m'han enviat un missatge de veu cantant-me "bon dia tieta ♫♪♫ de la galeta".

I així és impossible tenir un mal dimarts, per molt que es pugui espatllar el dia fins l'hora d'anar a dormir.

matí...

M'aixeco amb poques ganes i molta son, ahir em va costar dormir.
Tot badallant i estirant-me, em vesteixo, baixo i em preparo un lleticafè, me'l bec tot fent una ullada al mòbil, dient bon dia aquí i allà, amb la foto que he fet de la sortida del sol.

Em calço i surto de casa.
La temperatura de 12ºC és perfecta, l'aire és net i ple d'aromes. Tot es veu molt millor després d'un dia de pluja.
Al carril bici a cap hora ja em descompto de quants pit-roigs he vist i sentit cantar i remugar.
Les merles van i vénen i les mallerengues em renyen.
Omplo els pulmons i els ulls i vaig fent via fins que sento un toc-toc i m'aturo.
El pica-soques blau està trencant una avellana. Massa lluny perquè li pugui fer una foto decent, però prou a prop perquè el pugui gaudir a ull nu (si no tenim en compte les lupes que només me trec per dormir).
Em quedo una estona palplantada, mirant, escoltant...
Puja un senyor xiulant però encara és prou lluny i no m'espantarà res.
Em passen les mallerengues cuallarga per davant del nas. Més enllà em sembla veure una cua rogenca tirant a marró fosc quasi negre. M'hi fixo més et voilà! un esquirol preciós arreplegant avellanes.
I una mallerenga a dues passes perfectament posada per fer-li una foto... però ai... i aquest soroll? un motor? Pot pas ser, no poden passar cotxes aquí... i sí, s'apropa un cotxe molt poc a poc, fent el mínim soroll i jo que agafo el telèfon per avisar els agents rurals i resulta que són ells.

M'han espantat la mallerenga.

-Bon dia.
-Bon dia.

I tots hem anat fent via.

Bona nit...

Arribo de l'assaig i em ballen pel cap les tres cançons que hem estat aprenent i cantant les dues últimes hores.
Se'm barregen totes dins el cap i començo amb la lituana, hi barrejo la sardana i acabo amb la lullaby.
Em costarà agafar el son, avui. Massa notes noves i interessants. Massa caos musical.
Demà em despertaré cantant-ne una o totes i me les posaré per poder-les aprendre i ser capaç de separar-les dins el cap. Ara tot són fragments inconnexes degut al meu caos mental.

I com que cantem una cançó de bressol, me la poso aviam si dormo...




M'he despertat a les 4 cantant els Avett Brothers.
Al matí, m'he despertat cantant The Seal lullaby.

Resumint...

Em vull deixar els cabells llargs una altra vegada. M'està costant més paciència que deixar de fumar, ja us ho dic ara.

He tornat a la coral del poble i n'estic contenta. La majoria de vegades. Tot depèn del que ens facin cantar, que de vegades em fa renegar cosa de no dir. Com quan vam haver de cantar el Boig per tu al Palau de la Música amb en Pep Sala.
No m'agrada ben gota aquesta cançó.
Hi ha orquestres que encara la canten al CONCERT! no al ball, no, al CONCERT! No sé pas on anirem a raure.

Després de 7 anys sense fum, torno a ser una soprano normaleta.

Encara no tinc cap gat ergo encara no tinc cap casa.

Els meus nebots són tres preciositats que me fan perdre la paciència i me roben el cor a parts iguals.
Els adoro.
Em fan pixar de riure.

No vull que es carreguin els diacrítics. Ni les eles geminades. Ni els pronoms febles. Ni els guionets. Ni els apòstrofs. Ni les hacs intercalades i sense intercalar.

Sí que vull que desapareguin els nada mènus, buènu, cutxillades i altres joies dels mitjans de comunicació.

Estic esperant la tardor i diu que no arribarà pas fins el desembre... ergo... estaré renegant fins l'octubre vinent.

El cas és que tot continua igual i tot és diferent.

Oh! M'oblidava d'explicar-vos que m'he enamorat profundament, totalment, obsessivament... i ja no puc passar cap dia sense escoltar The Avett Brothers.

Converses amb en Dani...

De quan tens nens malalts a casa i hi xerres mentre vas jugant.

...

-Aquí som Espanya.
-Ah sí?
-Sí, som dins d'Espanya.
-Qui t'ho ha dit això?
-El papa.
-Ah sí?
-Sí i la gent que parla castellà no ens vol deixar parlar català i després Espanya serà un pople i Catalunya un altre pople.

...

-No n'hi ha de dinosaures.
-Que sí, a l'Àfrica.
-Ah sí?
-Sí, perquè tenen guerra, allà.
-Ja ho sé, ja.
-És veritat que els dolents d'Àfrica maten a la gent?
-Sí.
-Ens arribarà aquí, la guerra?
-No, rei. Ja em vam tenir una.
-Ho sé i van cremar el campanar i després el van fer com és ara.

...

#àudio En Dani cantant entremig de febrades

pas de pardal...

Havia tornat a oblidar que tinc un bloc.
No recordo que tinc el bloc fins que m'enyoro d'alguns de vosaltres.

Podria dir-vos que plou, però les exageracions les deixo pels de ciutat i les iaies.
Fa un dia preciós, tapat fins arran de poble, humit i fred.
Només espero que duri.

Ja torno a parlar del temps, Pons. Sóc un baròmetre amb potes, jo.

El cas és que en aquests dos dies de pluja, diumenge i avui, els ocells han estat generosos i pacients amb mi.

Mallerenga d'aigua - Mallerenga blava

Mallerenga carbonera - Pit-roig

Merla - Pinsà - Tallarol de casquet femella

Pardal xarrec - Pit-roig - Pinsà borroner

Veure com una merla es banyava en un bassal de poc més d'un pam de llarg i poc més d'ample, va ser tot un privilegi. 

Adonar-me de la taca vermella del pinsà borroner i tenir temps de fer una foto testimonial, una sorpresa.

No hi ha res com un diumenge plujós, per poder passejar sense que ningú espanti els ocells abans no arribis tu.

#àudio: Com un arbre nu (Lluís Llach)

the ballad of love and hate...

No són gotes de pluja, és la humitat que ens ha salvat, més o menys, d'aquesta estapa tan llarga i orfe de pluja.

Va ploure just quan els Reis d'Orient estaven rebent a la mainada. Ni abans, ni després. Una bona ruixada que em va agafar a mig carrer. El meu regal particular i únic de reis.

Diuen que s'acaba aquesta 'bonança' que ens perjudica tant. Espero que els déus compleixin amb l'oracle.

És complicat sobreviure d'aquesta manera.

"Coses pitjors hi ha!" em direu i sí, jo també en conec, però a mi aquesta meteorologia em provoca dolor físic i ja n'estic força cansada.

Fa sol i vent.

Qualsevol diria que això és l'Empordà o les Terres de l'Ebre, amb aquesta ventarulla.

I prou, que no pretenia pas de venir a somicar.

#àudio: The ballad of  love and hate. The Avett Brothers.

it's more than rain...

Avui he somiat que plovia. Feia goig de veure com l'aigua regalimava per tot, plovia tant que el pati i el terrat de casa eren un toll d'aigua, als desnivells de la muntanya s'hi feien cascades precioses.

Avui, m'ha costat cosa de no dir, despertar-me i encarar un altre dia assolellat i sense fred.

miquerelles...

 El problema greu rau en començar a conformar-se, perquè si sempre t'han dat miquerelles, segurament és perquè no mereixes gaire res més.

I val més poc que res.

Atalaia...

 

Em passaria hores mirant per la finestra de casa.
Hores mirant com van i vénen les mallerengues, la cotxa fumada, la pinsana, els pardals, el pit-roig, les cueretes.
Les mallerengues entre elles es toleren i respecten els torns per arribar als cacauets, però ai si s'hi acosta un pardal, ai!
La cotxa, una femella preciosa, pastura sota la menjadora de cacauets, aprofitant tot el que cau.
El pit-roig va d'aquí d'allà, entre menjadores i engrunes.
La pinsana fa visites ràpides i eficaces, el temps just per fer-li una foto desenfocada i dolenta.
Les cueretes es comporten com si el terra del terrat només fos seu, com cada temporada.

Les mallerengues, curioses i manyagues, quan pujo a omplir les menjadores se m'apropen prou com per poder comptar les plomes del seu pit.

embruix...

M'he tornat una llunàtica.

november blue...

L'altre dia vaig veure com la lluna es ponia i vaig ser conscient del nostre continu moviment.
No ens movem poc a poc, no.

M'he acostumat, encara més que abans, de mirar les coses a través de la càmera.
Fa temps, quan vaig començar aquí, tot el que veia passava a ser un post nou, en vaig escriure molts mentalment i d'alguns en vaig deixar constància aquí.
Ara, tot el que veig passar i el que s'està quiet, és una foto. En faig moltes amb la càmera, d'altres les gravo directament a la retina, algunes les comparteixo i d'altres són només per mi.

Poder captar un moment efímer i convertir-lo en etern, no fa que tot vagi més poc a poc, però sí que frena un punt la inquietud que m'envolta.

La mallerenga, la bruixa i el pit-roig.

Fa dies que no plou, de fet fa massa dies que el cel és excessivament net i blau. Fa massa dies que fa calor i fa massa tardors que no fa tardor.
Ahir em van dir que aquest hivern seria cru i ple de neu, per compensar un estiu massa sec i calorós, però a mi se m'ha acabat la fe. Toca esperar i acceptar el que vingui. Això o marxar i marxar fa temps que ja no és una opció, només una il·lusió pels dies massa feixucs, massa nets i clars.
Si marxés em moriria d'enyorança i tristesa.
M'agrada massa ser tieta.

Totes les masses piquen.

finals i principis...

S'acaba l'hivern i se'm torna a fer curt. Reconec que tinc ganes de roba lleugera i flors i olors primaverals, però l'hivern sempre em curteja. Enyoro tenir molt de fred i tenir piulots, haver-me de posar els guants cada dia i no pas esporàdicament, sentir-me encongir dins l'abric. Enyoro una bona nevada i el silenci veient-la caure. Espero que arribi un any que l'hivern torni a ser el que era. Cada temporada em dic que potser serà el proper, que benvinguda sigui la primavera, perquè després d'ella i de l'estiu, sempre arriben (més tard o més d'hora) una tardor i un hivern. 

S'acaba l'hivern.

Toca despertar i recomençar.

Ai mira! Tinc un bloc!

Poc que hi pensava, ja, pobric.

Bon any a tothom!