diumenge, 28 de novembre del 2010

mitja lluna ...

He sortit de casa amb les dues càmeres, l'objectiu de 200, el petit de recanvi, el trípode i moltes ganes.
El trípode s'ha quedat al cotxe juntament amb l'objectiu petit.
El nen, el meu germà, anava amb el telescopi terrestre i la càmera petita.
Avui tocava fer digiscoping.
El repte del dia era 'capturar' una cardina albina.
Era preciosa, l'he vista un munt de vegades a través del telescopi i dels prismàtics. L'he vista volar, pasturar i ressaltar enmig de fulles seques.
He tingut La Foto a les mans i l'he cagada.
Al final però he caçat una mitja lluna.

dimarts, 23 de novembre del 2010

dead man ...


The ancient tradition that the world will be consumed in fire at the end of six thousand years is true;
As I have heard from hell.
The whole creation will be consumed, and appear infinite and holy, where as it now seems finite and corrupt.
This will come to pass by an improvement of sensual enjoyment.
If the doors of perception were cleansed, everything would appear to man as it is, infinite.


Hi ha guitarres que et salven la vida... més o menys, tampoc cal exagerar.
O potser sí.
Us recomano la pel·lícula, de Jim Jarmusch, i la banda sonora, de Neil Young.
Imprescindibles per sobreviure... ja torno a exagerar.
O potser no.

dissabte, 20 de novembre del 2010

mirant cels ...

Són les set quarts de vuit del matí. Fa fresqueta, 9º més o menys. Estem passejant la mare, la Sula i jo. El sol encara no ha sortit i el cel és un espectacle impressionant. Sempre el mateix paisatge i mai és com la vegada anterior. Comença a bufar el vent i la roba ja no serveix de gaire res, doncs traspassa totes les capes fins arribar arran de pell. Ni miro on poso els peus, només tinc ulls pel pinzell que dibuixa foc al cel.
Quan ja tonem cap a casa (moment de la foto) el vent bufa arriat fent volar les fulles seques talment com si es tractessin de flocs de neu.


Dotze hores després torno a ser al mateix lloc. Allà on al matí hi havia foc, ara hi ha núvols petits perfectament perfilats sobre el fons negre amb la lluna de mestressa del cel. Som la Sula i jo. Ella té fred i jo també però diria que ho porto millor. Després d'haver fet el que havia de fer ella, regar quatre plantes i abonar-ne només una, caminem una mica més per acabar d'aprofitar la sortida. Mentre es para per ensumar vés a saber què, jo alço el cap i començo a comptar estrelles -se'n veuen poques amb aquesta lluna tan esplèndida-, busco constel·lacions, contemplo la lluna, admiro Venus i quan abaixo un segon el cap per controlar la Sula, me la trobo asseguda esperant que deixi de badar. Tot seguit s'aixeca i em porta cap a casa.


dijous, 18 de novembre del 2010

diumenge, 14 de novembre del 2010

#1285 ...

Aquest és el post núm. 1285. Fa dies que em pregunto si n'he de fer més o si cal fer-ne més. He obert la pantalla de 'nova entrada' un munt de vegades. He escrit mentalment un munt de posts. He volgut explicar pilons de coses, fins i tot les he explicades de cap a cap i les he esborrades tot just acabar. Ja no comento als altres blocs com feia abans, cada vegada em costa més. Els vaig llegint i també obro la pantalla dels comentaris, però les paraules no volen fer el camí que hi ha entre el meu pensament i la punta dels dits.
Després hi ha els blocs que em són imprescindibles. Que llegeixo i comento sempre, o quasi sempre. Hi ha dies en què tampoc sóc capaç de trobar paraules per ells. Però hi ha dies en què en els comentaris que hi faig o faria, em veuria capaç d'expressar tot el que no em surt quan sóc aquí.
No cal que em deixeu comentaris dient que no tanqui el bloc ni que no l'abandoni ni tot això. Primera perquè si volgués fer-ho no us faria cas. Segona perquè no tinc pas cap intenció de tancar ni abandonar res.
Només necessitava explicar perquè no rondo gaire per aquí últimament. O de disculpar-me si és el cas.

Hauré de buscar, altra vegada, les paraules perquè aquesta enyorança que sento no sé si és d'elles... o de la pluja o de què.

dilluns, 8 de novembre del 2010

apunts [20] ...

L'altre costat del paisatge en el viatge d'anada no té tant d'encant, exceptuant l'arribada a la Garrotxa.

El riu és diferent després de la riada de fa un mes, més o menys, i els Ponts Petits ja estan arreglats.

Ajudem a incorporar-se a un parell d'arbres de ribera, de tronc prim i flexible, que romanien ajaguts degut al pes de la brossa que el riu va deixar reposant, de mala manera, a les seves branques.

Diumenge al matí, quan passaven pocs minuts de les 6, una òliba.
Silueta blanca, elegant i silenciosa, sobre fons negre. Un altre, l'enèssim, haiku pendent.

Un esplugabous, tres cornelles, dos picots verds, pinsans, pit-roigs, mallerengues, un martinet blanc, un bernat pescaire, quatre aloses, set ànecs collverds, una cotxa fumada, uns quants estornells, gaigs i garses... me'n deixo més d'un, segur.

Saltar del llit quan encara és negra nit per veure sortir el sol des d'un indret privilegiat i trobar-se amb la boira embolcallant tot el paisatge. També plovia. No vaig saber-me sentir decebuda en cap instant.

Allargar l'estada a causa d'un refredat i deixar la Garrotxa tot veient com surt el sol.

A vegades et sents a casa sense ser-hi i viceversa.


divendres, 29 d’octubre del 2010

october road ...

Girona.
A les nou del matí sembla una ciutat fantasma. No corre ni una ànima.

Montfullà.
Les heures de la sèquia ja llueixen el vestit de tardor.

Bescanó.
L'esquelet d'una heura al capdamunt d'una paret molt alta.
Els arbres de la rotonda són fets de d'or i aram.

Vilanna.
Una cuereta torrentera vola per damunt la sèquia.
Un corb marí es neteja al Ter.

Bonmatí.
El Ter és un espill impressionista perfecte.

Anglès.
Veig la lluna quan fem dues corbes molt tancades cap a l'esquerra.

La Cellera.
El tapís tardorenc es comença a insinuar a Puig d'Afrou.
Un gat negre i tres pensaments. Un, dos i tres.

Pasteral.
Silenci, quietud, espai, llum.

Amer.
L'últim escull abans del paradís, una promesa del que hi ha rera les corbes.

La Garrotxa.
Arribo a casa després de quinze dies, el paisatge ha canviat i està preciós.
Corpresa és la paraula que ho engloba tot.


dimarts, 26 d’octubre del 2010

apunts [19] ...

matins d'octubre

A primera hora la lluna, que comença a minvar, està mig difuminada en el cel d'un blau tan clar que no és ni blau, és quasi blanc.

Pantalons de pana, gorros, bufandes i guants. anoracs i abrics gruixuts.
Com anirà vestida aquesta gent quan faci fred de debó?

El vent esquivant la roba i arribant al moll de l'os. És fred, és revitalitzador, és una contradicció. No puc evitar sentir-me bé, viva mentre m'esvalota els cabells, els pensaments i els sentiments. Em sento viva quan bufa la Tramuntana, jo que no sóc d'una terra de vents. Anhelo la pluja, les boires, el temps humit i gris i alhora gaudeixo del vent que neteja i deixa el cel blau cel.

El vent... és com l'amor?

He vist peixos al cel, també submarins, romans, un bosc i un mar d'ones gegantines.


dissabte, 23 d’octubre del 2010

un dia a twitter ...

bon dia, 7º ... i ........ DIVENDRESSSSSSSSSS!

jo sóc jugador del Barça i torno l'Audi

tot plegat és un joc de despropòsits

iForis! (Aplicació garrotxina per a mac. #miccionari @miccionari cc: @jordigran ;-P)

i tampis!

he trucat a un client al mòbil, és a Panamá... em sembla que l'he despertat :P

acabaré la setmana emprenyada i segurament tindré un cap de setmana sense bosc... m'estic deprimint.

#sandrodimissio RT @McShuibhne: Y la bajada de pantalones del Barça ante la Casa Real, para enmarcar en la historia del club

aviat ens fotran a la presó preventivament per si mai ens vingués l'acudit de delinquir. #canon només a particulars

a passar la tarda tan bé com es pugui... fins les 8.

Xavier Caño Tamayo: La dictadura financiera

em pregunto quanta gent s'haurà llegit 'La vida i la mort d'en Jordi Fraginals' de Josep Pous i Pagès #lamemòriajugasola

escoltant The Animals

10 respiracions profundes a cada hora... he de recordar-me'n de fer-ho per no estressar-me i me'n recordo quan estic a punt de petar

respirar profundament deu vegades em posa nerviosa, és massa lent

respira! respira!

#FF @4Colors te echaba de menos!!

i surts de la feina i tens una trucada i acabes sopant amb les nenes i fas les paus amb el divendres.

avui he conegut en Pau i la Nora que naixeran aquest gener

Hi falten les respostes, preguntes, converses i RT's

dilluns, 18 d’octubre del 2010

el bosc ...

A casa meva tota la vida que hem anat a caçar bolets. De fet, a la Garrotxa, sempre que busquem una cosa la cacem. Quantes vegades no hauré dit allò de 'estic caçant les ulleres i no les trobo'. Però arran del programa de TV3 em fa ràbia dir que caço bolets. Sobretot perquè la gent et mira i et diu 'ara tu també en dius caçar bolets?'. I no, ara no, tota la vida n'he dit així i cansa haver de donar explicacions per una cosa que nosaltres tenim tan arrelada. Abans quan deies 'vaig a caçar bolets' et feien la conya de preguntar-te si hi anaves amb l'escopeta. Jo també l'havia feta, som així de graciosos, mira.

El fet és que tinc la sensació de que m'han robat una cosa que era molt meva.
Us he dit mai que odio el programa de Caçadors de bolets? només em va fer gràcia la primera temporada i era pels tres avis que hi sortien. La iaia em tenia el cor robat, m'agradava tant com rivia! Eren molt bons i molt fins. Aquest altre vídeo no us el perdeu tampoc! Si he de ser iaia vull ser com ella, ho tinc claríssim.

A mi no em fa res que la gent aprengui a distingir els bolets bons dels dolents. Tampoc em molesta que vagin a bosc a caçar-ne els que trobin. Però no puc amb els crits, que sembla que hi siguin sols, ni amb les deixalles que n'hi ha que s'entesten a abandonar. No us podeu pas imaginar la de gent, no pas persones, que allà on es caguen hi deixen la merda. Hi ha zones on hi ha més papers, plàstics, llaunes, ampolles de vidre, paper d'alumini, etc. que bolets, comptant tots els dolents i tot.

Potser no cal ser com som nosaltres, ni tampoc fer com fem nosaltres, però respectar el que t'envolta és el primer que s'ha de fer. Al bosc hi ha animals que hi viuen i que s'espanten quan cridem. Hi ha plantes que creixen i que no cal trepitjar ni arrencar perquè sí, perquè volem passar justament per allà i ens fan nosa.

Clar que jo em trobo sovint acariciant els arbres, alguna fulla i/o flor i fins i tot les pedres.

I aquest post no sé exactament com ha sortit ni perquè.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

that great october sound ...

De bon matí, a cada revolt de carretera, el sol ens saluda passant entre els arbres. Cada revolt és una mena d'eixamplamenta d'ànima i continua creixent l'enamorament.

No hem pogut anar allà on volíem però hem salvat el matí tapant el cul del cistell amb camagrocs. Les esgarrinxades d'arítjols ens picaran durant dies però es compensa amb escreix.

Sempre que trobo rossinyols de pi recordo en Jordi i somric. Avui li he dedicat més d'un pensament mentre gaudia del bosc.

Caçar bolets i pensar en blocaires és una senyal d'alguna malaltia seriosa?




dissabte, 16 d’octubre del 2010

divendres, 15 d’octubre del 2010

luxe ...

Una guitarra,
el tic-tac d'un rellotge,
el ronc del gat.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

amors profunds ...

Dia de pluges intenses, de petits diluvis universals, si entenem com a univers els carrers del meu petit poble i de goteres.


Dia de Garrotxa emplujada i d'enamoraments que no tenen fi i que van creixent. Hi haurà un límit per l'amor a la terra?


Dia de paraigües estesos i baixos de pantalons esquitxats. D'herba xopa i torrents enaigats*. De jocs infantils quan ja som adults i de passeigs ràpids mentre en Panxo llepa la pluja del carrer.


I dia de canviar l'Ella i la Dee Dee per l'Anaïs Mitchell. El jazz i el blues pel country i el folk o pel Country Folk.





*Enaigar: enaiguar en versió garrotxina, altempordanesa i baixempordanesa.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

the very thought ...

Capvespre. Baixo tot xino-xano cap a sopar a casa de la M i l'I. L'aire és boníssim i fa olor de tardor. El cel cada vegada més tapat té tots els tons que van del blanc al gris. A les muntanyes, concretament al Far i al Monticalvari, hi ha núvols enganxats. Em recorden les pelusses de llana que els ramats de xai deixen als aranyoners. Faig fotos al torrent on algunes bardisses ja agafen els tons vermellosos. El paisatge, mica en mica, va deixant els verds enrere i els arbres de fulla perenne s'enfosqueixen.
Quantes vegades l'he vist aquest paisatge? Quantes vegades he resseguit el seu perfil amb la mirada? Tan aviat tinc la sensació de conèixer cada arbre com d'estar redescobrint cada racó i cada tot. Hi ha estones que em sento turista a la meva terra i dins el meu cap tot són exclamacions de satisfacció.
L'aire és fresc, fa bona olor, el cel cada vegada més tapat i el vent em porta gotes d'algun ruixat no gaire llunyà fins el rostre. Penso que és un haiku i rumio com l'escriuré. Començo a comptar amb els dits i sona el telèfon.
Em sento terriblement viva mentre responc i continuo gaudint del que m'envolta.


Ara, quatre hores més tard de tot això, sembla que vol ploure però que no s'acaba de decidir. El gat em fa companyia tot rentant-se la cara i jo em preparo per escoltar música mentre llegeixo alguna cosa. Suposo que tornaré a deixar-me acompanyar per l'Ella. Aquesta cançó m'ha estat perseguint tota la setmana...



dimarts, 5 d’octubre del 2010

pensament ...

Estic cansada. Avui ha sigut un dia farruc i arrossego els efectes secundaris de la visita al fisioterapeuta d'ahir. Mentre fèiem la tertúlia de cada dimarts, amb les finestres a l'Onyar obertes i amb l'aire recorreguent tot el local abans de sortir per la porta, he pronunciat en veu alta un pensament que fa dies que em ronda i que no li acabo de fer cas: m'he de cuidar més. En molts aspectes. Aviam si havent-ho dit i havent-ho escrit em faig cas.

dimecres, 29 de setembre del 2010

avís!

Des que la Jana va arribar quantes vegades us n'he parlat?
Quanta bava he escampat?
Quantes paraules he re-après?
Quants noms he canviat començant pel del meu gat?
I és la filla d'una cosina que ens considera els seus germans.

Després hi ha l'Arnau, fill d'una gran amiga.
Més del mateix que amb la Jana.

Al gener dues amigues pariran.
Una espera bessonada, en Pau i la Nora.
L'altra espera un Jan.

Us imagineu com podria arribar a ser de pesada si es tractés del fill/a d'una meva germana o del meu germà?

Doncs prepareu-vos perquè el secret ja no és tan secret i el nen i la cunyada em faran Tieta la propera primavera.

Qui avisa no és traïdor.

dilluns, 27 de setembre del 2010

neush ...

Volia fer tota una explicada del diumenge amb la Jana però seré breu:

Bava.
Molta bava.
Sobretot quan alterna el 'teeta' amb el 'neush'.
Sobretot quan ve tota emocionada i diu 'neush miia!'
O quan m'ensenya la senyera.
-Neush a shèia!