El riu és diferent després de la riada de fa un mes, més o menys, i els Ponts Petits ja estan arreglats.
Ajudem a incorporar-se a un parell d'arbres de ribera, de tronc prim i flexible, que romanien ajaguts degut al pes de la brossa que el riu va deixar reposant, de mala manera, a les seves branques.
Diumenge al matí, quan passaven pocs minuts de les 6, una òliba.
Silueta blanca, elegant i silenciosa, sobre fons negre. Un altre, l'enèssim, haiku pendent.
Un esplugabous, tres cornelles, dos picots verds, pinsans, pit-roigs, mallerengues, un martinet blanc, un bernat pescaire, quatre aloses, set ànecs collverds, una cotxa fumada, uns quants estornells, gaigs i garses... me'n deixo més d'un, segur.
Saltar del llit quan encara és negra nit per veure sortir el sol des d'un indret privilegiat i trobar-se amb la boira embolcallant tot el paisatge. També plovia. No vaig saber-me sentir decebuda en cap instant.
Allargar l'estada a causa d'un refredat i deixar la Garrotxa tot veient com surt el sol.
A vegades et sents a casa sense ser-hi i viceversa.
No sentir-te decebuda després de topar amb la boira quan t'havies despertat d'hora per veure el paisatge diu molt de tu. Qualsevol altre encara ho estaria maleint.
ResponEliminaAdéu!
És que tots sabem on és casa teva. Una cosa és la terra, l'altra on vius. Tota l'enumeració fa referència a casa. Veus, a mi em passa al contrari, o potser no tinc aquest sentiment de terra, de casa, que tens tu. On he crescut (no gaire) i visc ara no m'hi sento especialment bé, només és on he crescut (no gaire) i visc ara. En canvi, Barcelona me la sentia com a meva, sense ser meva. Avui he estat a l'edifici on vivia, històries per no dormir. Tampoc me l'he sentit com a meu. Tampoc no he tingut gaires records, però és que tenia un objectiu clar i no hi anava per pensar. O potser és que no volia pensar. I com que sóc així d'egocèntric, parlo de mi i no de tu. Però és que de tu tinc molt clar on és casa teva. De mi no tant. Per cert, avui he comprat un llitet pel Blog. Sembla que li ha agradat, després de mossegar-lo i rebregar-lo tant com ha volgut, ara hi està dormint com un angelet fet una boleta. Al costat de l'estufa, això sí. Que avui el fred ha tornat. Et queixaràs de tardor, a sobre!
ResponEliminaCom t'havies de sentir decebuda si plovia? :-)
ResponEliminaAh, jo també enyoro la meva Barcelona... Teleeeeéfono, mi cassaaaa
Això és saber veure el costat bo de les coses. Sempre en positiu
ResponEliminaSempre és una sort saber que pots tornar a casa. Recentment he conegut històries de joves senegalesos que es van quedar a mig camí travessant el mar en pastera anant de Mauritània a les costes de Canàries. Mai podran tornar a casa. I de joves equatorianes que senten una gran tristesa pensant en els fills que han deixat a casa seva. Però aquestes, malgrat tot, conserven l'esperança. Segur que hi podran tornar! :)
ResponEliminaEl paisatge emboirat també era preciós Albert, almenys quan la boira ens deixava veure més enllà del nas :P
ResponEliminaNo em podia queixar, ni maleïr, ni res de tot això quan fa dies que demano 'mal' temps...
Salut!
Bé, doncs m'hauràs de dibuixar un mapa Xexu o un plànol o un 'com arribar-hi'... a vegades sé exactament on és casa meva: allà on sóc jo, dins el meu cap; d'altres em sento estranya fins i tot allà on he crescut (fins a l'1,68 que diu que faig). O m'hi fan sentir, o no m'hi sento benvinguda o...
La setmana passada vaig passar per davant els pisos d'Olot on vaig viure durant 5 anys, no vaig sentir res especial. Se suposava que hi vaig viure una de les etapes que més m'han marcat en els últims anys i ni hi vaig pensar en tot allò.
En canvi quan pujo al Ripollès, és sortir dels túnels de Capsacosta i tenir la sensació d'arribar a casa. És tot tan relatiu.
No em queixo de tardor, ni d'hivern, ni de primavera. Només em queixo d'estiu i perquè fa massa calor i massa llum...
Tinc el termostat descompassat i m'he passat el dia passant de tenir una calor insuportable a tenir calfreds. Avui estic egoista i calimera total. No m'ho tinguis en
Fes-li unes quantes moixaines a en Lovi de part meva i unes quantes per tu també.
Exacte Assumpta, exacte! :)))
Jo enyoro al meu gat...
És perquè l'altra cara de la moneda també m'agradava Garbi, sinó ja et dic ara que em costaria no queixar-me'n :P
Tot i que pocuro quedar-me amb les coses maques, de lletges ja n'hi ha massa.
Suposo que sí Josep, tot i que depèn del que entenguem com 'a casa'... un lloc físic? un estat mental?
Sí bé, és molt trist... No haurien d'haver tingut mai la necessitat extrema de marxar-ne.
ais... volia dir que no m'ho tinguis en compte Xexu... m'he descuidat d'escriure-ho. Tinc el cervell reblanit.
ResponEliminaDoncs pelluca fessols, dona.
ResponEliminaQue aqui jo segueixo pellucant músiques i paraules...
he pellucat quatre (han sigut moltes més) olives Estranger, les prefereixo als fesols, de fet les prefereixo a quasi tot... sóc dèbil amb les olives.
ResponEliminaNo cal pellucar, si vols ho pots agafar a mans plenes, tens permís.
Els romans deien que "a casa és un tens el cor", vaja si la sabien llarga els romans. Gràcies per la música.
ResponEliminaAixò de "sentir-se a casa" és un concepte ben estrany. És cert, no tens perquè ser-hi o pots ser-hi i com si no hi fossis. Suposo que tot depén de nosaltres, de la companyia, de com estem i del què ens rondi pel cap per poder "sentir-nos com a casa".
ResponElimina*Sànset*
I el cor en tenim dins la caixa toràcica Alyebard ;) ais, perdona el meu poc romanticisme, estic engripada.
ResponEliminaDe res :)
No ho sé Sànset, a vegades la sensació dura només un nanosegon perquè sents enyorança de vés a saber què o qui i no hi és...